diumenge, 26 d’abril del 2015

TREBALLS PREMIATS DE POEMA VISUAL O RELAT BREU - VI PREMI FUNDACIÓ JVV

Us reproduïm les creacions premiades al VI Premi de la Fundació JVV. Recordem que l’entrega va ser el passat dijous 16 d’abril al teatre Ignasi Bonnin.

1r premi à “El teu petit gran despertar” de Berta Muñoz (2n A de Batxillerat)


És una barreja d’avantguardes on podem trobar des d’aspectes característics del futurisme fins alguns trets surrealistes. Entre aquesta barreja de diferents ismes  trobem una crítica a la societat en forma d’alliçonament a un infant.

La Berta també ens explica que ha volgut fer una barreja dels diferents moviments artístics i literaris d’aquell moment per donar palesa de la gran importància i creativitat d’aquells anys del segle XX.
El cal·ligrama que cobreix el cabell i gran part de la cara de l’infant és un record dels famosos cal·ligrames cubistes d’Apollinaire i Josep Maria Junoy. Així mateix, hi ha indicis de diferents moviments al llarg del poema com una clara evidència d’idees futuristes a les primeres estrofes i petits records surrealistes com el vers del poema Em plau d’atzar... de Josep Vicenç Foix entre d’altres. Finalment, els petits fragments de paper simbolitzen com els dadaistes, amb trossos de paper de diari, creaven els seus poemes.

Accèssit à “La imaginària realitat” de Mariona Alemany (1r B de Batxillerat)

Vaig aclucar els ulls, amb tots els membres immòbils pel cansament i els ulls adolorits per haver forçat la vista massa hores seguides. De seguida vaig caure en un son profund, oblidant totes les preocupacions del món que m'envoltava i que tant desitjava d'allunyar-me'n. Em trobava en un paisatge desconegut. Semblava un poble desolat, però tampoc podia saber-ho del cert perquè una boira molt espessa m'impedia veure més enllà d'uns deu metres. Però, enmig de la foscor, podia percebre un seguit de cases abandonades que semblava que portessin molts anys deshabitades. Eren totes exactament iguals: d'un gris fosc que problablement havia estat blanc anteriorment, sense cap finestra que en mostrés l'interior i amb una porta de fusta vella i destrossada, però no pas prou com per descobrir l'espai que amagava a darrere. No tenien teulada, els sostres eren plans i llisos, i estaven envoltades per jardins d'herba seca i flors pansides. Vaig decidir anar a investigar on em trobava, endinsant-me en un caminet de sorra que passava pel costat de la primera casa. Al cap de poc vaig adonar-me que havia passat unes cinc fileres de cases idèntiques a les primeres. No li vaig donar gaire importància i vaig seguir caminant per l'etern camí de sorra i pedres que es clavaven a les plantes dels meus peus. Fins que vaig arribar a una casa que tenia un rellotge a l'exterior. Vaig acostar-m'hi de mica en mica per veure'l millor, ja que veia que aquell aparell tenia alguna cosa estranya. Era un rellotge sense broques. Vaig pensar que devia ser  defectuós i després vaig enfocar la vista cap a les altres cases. Vaig veure que totes tenien el mateix rellotge. Malgrat la singularitat del lloc, vaig seguir el meu trajecte cap el que semblava el no res, ja que els esdeveniments semblaven cada cop més insòlits. Tenia un sentiment de desconcert per la manca de sentit de tot el que observava que em provocava un dolor al pit cada cop més molest. L'angoixa augmentava a mesura que avançava i que veia que en aquell indret el temps no semblava existir. Portava molt de temps caminant i la llum seguia amb el mateix to tènue que al principi, no s'havia fet fosc ni havia sortit el sol. La boira era sufocant i freda, els meus pulmons havien de fer molt esforç per respirar i la meva pell cremava per la gelor de l'aire. Em semblava que havien passat dies des que hi havia arribat, però ja no estava segura de tenir noció del temps. Tenia gana i set, feia temps que no tastava una sucosa amanida de tomàquet ni que notava aigua fresca relliscant-me per la gola. Però no era una necessitat, sinó més aviat un desig de tornar al que jo considerava la normalitat. Ja que, en realitat, el meu cos no em demanava aliment per seguir caminant, al contrari, semblava que les cames se'm moguessin per si soles i no era capaç d'aturar-les. El sentiment d'angoixa seguia vigent però, alhora, el meu cervell es trobava en un estat de repòs, despert i amb ganes de conèixer l'entorn però alhora relaxat i sense rapidesa en enviar informació a les extremitats. Em vaig adonar que encara no havia provat d'entrar a cap casa per veure si descobria alguna cosa, així que em vaig dirigir a la més propera. Sense saber per què, em vaig trobar caminant però sense avançar ni una sola passa. De cop vaig caure a terra. Em vaig quedar inmòbil, en la posició en què m'havia quedat per la caiguda, mig inconscient, sense que cap membre del meu cos em respongués. Em preguntava què m'estava passant, però ni jo ni ningú podia respondre'm aquella pregunta. Estava sola en un indret angoixant i desconegut que semblava afectar no només al meu estat d'ànim sinó que també al meu cos. L'única cosa que no semblava afectada era la meva ment. Però en aquell mateix instant em va passar pel cap una allau de preguntes sense resposta. Com podia ser que totes les cases fossin simètriques i exactament iguals entre elles? Com era possible que un camí no s'acabés mai i que sempre anés en la mateixa direcció? Era possible que hagués passat tan temps des que havia arribat i que la llum no hagués sofert cap canvi, o només eren imaginacions meves? I tot seguit vaig presentar-me les qüestions  més importants: com havia arribat fins allà? On era abans d'arribar-hi? Qui era jo? En aquell moment, l'ofec era insuportable. Aquell desconeixement de tot el que m'envoltava i fins i tot de la meva pròpia persona era massa pes per suportar. Sentia que no podria aguantar gaire més temps d'aquella manera.

De cop i volta, tot es va anar fent borrós. No podria dir si estava perdent la vista, si s'estava fent fosc o simplement m'estava adormint, però, de mica en mica, les imatges van anar desapareixent de la meva vista. Fins que va arribar el moment en què tot es va tornar fosc.

Vaig obrir els ulls. A l'instant em van tornar tots els records al cap, tot havia estat un somni. Vaig sortir del llit i em vaig dirigir cap a la cuina per beure un got d'aigua, decidida a oblidar la mala experiència viscuda i gaudir de la realitat que abans d'adormir-me em semblava tan detestable. Vaig baixar les escales per anar al pis de baix i vaig obrir la finestra per contemplar la meva estimada ciutat. Però vaig veure que feia mal dia. Vaig encaminar-me cap a la porta per sortir i respirar aire fresc, vaig girar-ne el pom i vaig sortir a fora al carrer. Però no em trobava a la meva ciutat, el primer que vaig notar en sortir per la porta va ser la boira espessa que m'abraçava. Vaig fer un pas enrere per tornar a casa i vaig veure que havia desaparegut. Tornava a ser allà mateix, amb les cases grises sense finestres que m'envoltaven i sense entenendre absolutament res del que estava passant.

No sabria dir si mai he arribat a sortir-ne o a entrar-hi, si ho he imaginat o allò és la realitat.



Accèssit à “El que la pluja es va endur” de Rosó Soler (1r B de Batxillerat)

Una gota. I una altra. I així es repetia una i una altra vegada. Estava essent un hivern plujós. Cada dia plovia una estona, que se’m feia molt llarga i m’entristia perquè volia dir que aquella tarda l’Etienne no vindria a buscar-me per sortir a ballar. No és que m’encantés ballar, però aquell saló decorat al més mínim detall era ple de l’alta societat de París i, dansant en mig d’aquelles melodies alegres amb els meus millors vestits, tothom s’adonava que era tota una privilegiada, perquè estava promesa ni més ni menys que amb Etienne Leroux, fill de l’empresari que havia fet fortuna gràcies als grans magatzems que havia inaugurat feia vint-i-cinc anys. A més, el meu promès era un noi encantador, molt carismàtic i del qui totes les noies estaven enamorades. Ballàvem una cançó rere l’altra, fent gala del nostre amor i de les classes de ball que els nostres pares havien pagat. Després sortíem i passejàvem pels carrerons en la nit fosca de la capital i, algunes vegades, em duia a l’òpera. Però aquella pluja tot ho aturava.

Aquell vint-i-ú de gener seguia plovent a bots i barrals, com començava a ser costum. Vaig asseure’m a la vora de la finestra per somiar una estona en el que faria quan parés de ploure i pogués tornar a sortir. La pluja realment no era un impediment, però la mare sempre em deia que això de mullar-se no feia per una noia amb el meu estatus. Mentre mirava aquells carrers empedrats, vaig adonar-me que la pluja no seguia el seu curs normal, de fet, en caure a terra s’anava acumulant i acumulant amb la que ja portava el Sena i el riu creixia cada vegada amb més força, començant a inundar els carrers. Vaig córrer a trucar al pare al despatx, però va dir-me que no em preocupés, que em quedés a casa i aviat l’aigua seria lluny, riu avall. Vaig voler creure’l, però la pluja no afluixava i ben aviat veia com la gent lluitava contra el corrent per poder caminar. Aleshores vaig veure clar que aquella nit el pare no tornaria del despatx, i tampoc la mare, que era a casa la tieta Marie-Hélène. La criada havia marxat a cuidar el seu pare malalt. Realment estava sola.

Vaig aixecar-me per anar a buscar alguna cosa per sopar, aquella nit seria llarga, més llarga que les nits llargues que la precedien. Però en aquell moment vaig sentir el portal que s’obria, i vaig córrer il·lusionada a veure qui era, pensant que potser algun familiar meu havia trobat la manera de tornar. Però no, era Quentin  Alazet, el veí del pis de dalt, un noi sense cap futur aparent, que s’oposava a tot allò que representava la burgesia i es passava el dia fora, sense treballar. Ell creia que era un artista pels seus textos torts i mal escrits. Què n’havia de saber d’art, si havia assistit a les escoles per a pobres? Ni tan sols sabia com calcular la mètrica! Era un desgraciat, aquell xicot!

Vaig tornar a entrar a casa meva i vaig llegir una estona. Cada vegada feia més fred i, de sobte, l’aigua va començar a entrar a l’habitació per sota la porta d’aquella planta baixa i em vaig esgarrifar. Morta de fàstic, vaig posar els objectes més delicats sobre els armaris per evitar que es fessin malbé i vaig veure com algunes petites coses ja flotaven pel mig del menjador. No podia sortir de l’edifici, però tampoc podia quedar-me allà si no volia refredar-me.

Sense cap altra opció, vaig pujar les escales i em vaig veure obligada a demanar ajuda al meu veí Quentin. Ell va fer cara d’ofès en veure’m, de fet, sovint es reunia amb altres suposats artistes i criticaven els burgesos com jo. Tenia pensat tancar-me la porta als nassos, però la meva mirada desolada l’hagués fet sentir culpable si ho hagués fet. Era un secret, però quan érem petits i els pares no em veien, sortia a jugar amb ell. Després, però, vaig veure que es tractava d’un nen plebeu i no estava bé que hi jugués. Però ell això no ho sabia. Va deixar-me una manta i una mica de sopar. Em deixava estar a casa seva, però no em feia gaire cas. Potser sospitava el motiu pel qual m’havia allunyat d’ell.

Van passar un parell de dies, no parlàvem gaire, però sempre el veia mirant per la finestra. Es reia de les dones adinerades que creuaven els carrers per sobre d’uns ponts improvisats quan les evacuaven. M’hi vaig acostar i vaig dir-li que allò que feia era molt desconsiderat, que no entenia per què es reia d’aquelles senyores. Va dir-me que trobava irònic que, tot i la catàstrofe, elles seguissin duent els seus vestits pomposos i barrets mentre caminaven amb el cap ben alt.

Em vaig mirar al reflex del vidre. Jo era com totes aquelles dones. Bé, ara ja no, a casa d’en Quentin no hi tenia cap vestit ni podia empolainar-me. Semblava ben bé una altra. Ell va adonar-se del que estava pensant i va dir-me que preferia les noies més senzilles. No sabia com prendre’m aquell compliment, així que vaig canviar de tema i vaig preguntar-li què era aquell garbuix que havia fet mentre mirava la finestra. Poc a poc va començar a explicar-me aquella poesia que jo veia sense sentit. Però les reflexions que feia em deixaven fascinada, no havia pensat mai que la disposició del text pogués tenir un rerefons tan profund. Potser aquell noi no era un ignorant, potser jo era una ignorant per menysprear tot el que sortia del meu cercle burgès.
Durant aquella tarda va ensenyar-me llibres i llibres, poemes d’alguns autors que ell coneixia i manifestos d’allò més sorprenents. Vaig aprendre molt, potser més que en algunes de les classes tan cares que els pares havien pagat. Al vespre va tancar-se al seu despatx a escoltar música, com cada dia. Normalment jo em quedava descansant, però vaig pensar que potser estaria d’acord en ensenyar-me aquelles cançons, rítmiques i molt més alegres que les que jo escoltava. Va dir-me que no era el moment, que també volia tenir una estona per ell. Em va decebre però m’ho mereixia; sempre l’havia menyspreat i quan el trobava al portal el mirava amb desdeny.

No podia quedar-me així, aquell jove havia despertat en mi les expectatives de conèixer un món molt diferent al meu, però molt proper. De fet, es trobava a tots els racons de la ciutat de París. Vaig mirar el meu penjoll i vaig pensar una mica: no m’havia de deixar encisar per les paraules d’aquell noi; la mare sempre em deia que havia d’estar orgullosa de ser una senyoreta, la senyoreta Roselyne Bellevenue, i no tenia res a veure amb tots aquells plebeus. Però aleshores en Quentin va entrar i va posar la música. Anava molt mudat i venia disposat a ensenyar-me a ballar aquelles danses mogudes que tocaven en alguns locals modestos de la capital. Eren ritmes molt diferents als que estava habituada i em va costar una mica seguir-los, però ell era un ballarí excel·lent i aviat estàvem coordinats a la perfecció.

Des d’aquells compassos, la nostra relació va millorar molt, però jo esperava amb ganes el dia en què l’aigua tornés al seu curs habitual i pogués tornar a sortir al carrer amb el meu estimat Etienne. Per sort, la pluja feia uns dies que havia minvat i l’endemà vaig poder tornar al meu pis, igual que els meus pares i la criada, que em van ajudar a deixar-ho tot net altra vegada, encara que hi havia moltes coses que ja no podríem salvar. Vaig dir-los que aquells dies el veí plebeu de dalt m’havia deixat una habitació i vaig menysprear-lo, amagant-me de la nova perspectiva de la ciutat que havia vist i tant m’havia encisat.

Aquell vespre l’Etienne va passar a recollir-me. M’havia posat el meu millor vestit i sortia disposada a ballar tota la nit guarnida per a l’ocasió. Però en mig d’aquella sala, plena de somriures que només amagaven interessos, vaig sentir que aquella música no volia ballar-la, a aquella gent no volia escoltar-la. L’única cosa que volia fer era tornar a ser la dona que havia estat dies abans, la jove que vaig veure reflectida al vidre i descobriria ben aviat que la vida va més enllà dels formalismes i l’aparença. La jove que no necessitava ser la senyora Leroux. Vaig marxar d’aquell saló i va despertar una nova versió de mi. Podia ser més o menys encertada, però es tractava de la dona que Roselyne Bellevenue volia ser.