En Pablo Martín està estudiant 2n de Batxillerat al Vives. És un curs amb
la pressió de preparar la selectivitat i d’encarar una nova etapa a la vida,
però per alumnes com en Pablo, tot plegat s’ha de compaginar amb una afició que
s’ha acabat convertint en una professió: la música. En aquesta entrevista ens
explica com va arribar al món musical, què hi ha fet, com enfoca el futur i les
dificultats que pot haver-hi en compaginar la música “de nivell” amb els
estudis.
Entrevistador (E): Quan vas
començar en el món de la música i per què?
Pablo (P): El meu primer contacte amb la música va ser de ben petit. Encara
que sovint no hi pensem, la música forma part del nostra dia a dia, anuncis,
bandes sonores, fins i tot algun ocell que entona curtes melodies per engalanar
a la més bella de les femelles. Això sí, va ser amb 5 anys quan vaig començar a
assistir a classes de música; bàsicament per obligació, a les hores no
m’agradava l’idea de passar les tardes tancat a la casa encesa de Masó (Escola
de Música Municipal de Girona) mentre els meus companys de classe sortien a
passejar amb els pares i els amics. Està clar que va haver-hi un punt d’inflexió
on jo mateix vaig decidir amb què volia invertir el meu temps lliure.
E: Explica’ns una mica la teva
trajectòria.
P:Com ja he esmentat, vaig començar assistint a classes de música a
l’Escola de Música Municipal de Girona (EMM). Havent fet els sis cursos
pertinents sense problemes, va arribar el punt d’inflexió al qual feia
referència abans. Tenia dues opcions: una era deixar l’extraescolar o seguir a
l’escola, i la segona opció era presentar-me a les proves d’accés al
Conservatori Isaac Albéniz de la Diputació de Girona (CMG). Recordo que vaig
viure aquesta decisió amb molta angoixa. Finalment, vaig triar presentar-me a
les proves i com sempre, només va caldre proposar-m’ho per fer-ho. Aquell any
era el 2008.
Quan ja m’havia estrenat, amb un curs al conservatori, vaig presentar-me a
les proves d’accés a l’orquestra simfònica Athenea. Em van seleccionar i allà
vaig gaudir interpretant obres d’alguns dels meus compositors romàntics
preferits sota la batuta de Lluís Caballeria: Brahms, Schubert o Schumann. Poc
a poc, vaig anar veient que volia dedicar-me a la música malgrat que era una
decisió poc madurada.
Al 2011, quan feia 2n d’ESO, vaig entrar a la JBBG (Jove Big Band de
Girona), formació de la qual encara en formo part. La Big Band la dirigeix en
Dani Alonso, director també de la BJO (Barcelona Jazz Orquestra). Actualment és
el meu mestre, probablement el que m’ha influenciat més. Tampoc vull oblidar en
Josep Tro, el meu mestre al CMG i a l’EMM.
A dia d’avui, estic acabant el conservatori i el batxillerat i, si tot va
bé, marxaré a Barcelona a estudiar música en l’especialitat d’interpretació de
trombó-jazz.
Durant la meva curta però intensa trajectòria he compartit escenari amb
il·lustres músics com: Mathew Simon, Dani Alonso, Jean Pierre Derouard, Ignasi Terraz, Esteve Pi, Víctor de Diego, Emmanuel Djob i també amb Jesse Davis, Scott Hamilton i Terell Stafford, aquests tres últims també em van impartir classes.
He estat en escenaris de França i Itàlia, així com també al Palau de la Música Catalana, la Sala Apolo de Barcelona, el Sunset Jazz Club i festivals de jazz com el de Vitoria, Figueres o Sitges.
També he col·laborat en l’enregistrament de grups locals com: Counting Off,
Germà Negre i Tram’s.
E: Actualment quins projectes
musicals tens.
P: Estic tocant amb la JBBG, la Cobla Principal de Porqueres i la Banda del
Carretó, a part d’altres agrupacions del conservatori i col·laboracions
puntuals.
Al mes de maig, em presento a les beques Ferrer-Salat i al juny em presento
a les proves d’accés al Taller de Músics, ESMUC i Liceu.
El projecte més immediat però, és la gira en la quaL participo a França amb
la Barcelona Jazz Orquestra i l’eminència John Fadis, un trompetista històric
del jazz.
E: Quin lligam futur creus que
tindràs amb la música en els pròxims anys? Professió, afició...
P: Tinc clar que la música és allò al qual vull seguir aferrat al llarg de
la meva vida, m’hi vull dedicar professionalment. No sé si fent de mestre,
solista, integrant d’una orquestra, compositor... això ja es veurà.
El que també tinc clar és que la sort no existeix, que la sort és la
concurrència d’esforç i oportunitats, així que caldrà treballar molt i no
perdre ni una oportunitat, un camí entre juliol i setembre: angost.
E: I, per últim, quines dificultats
has tingut fins ara per compaginar la música amb els estudis.
Dificultats? Totes les que et puguis imaginar. Tot depèn del grau
d’implicació que hi tinguis amb la música. El més difícil per mi, és saber quan
he de parar. Si fos per mi, em passaria el dia de concert a concert i a casa
estudiant amb el trombó, però m’he de treure el batxillerat i no, no és fàcil
compaginar-ho tot. Tens el compromís dividit, un amb tu, perquè almenys per mi
el batxillerat és un repte i l’altre part del compromís la tens amb la música,
els membres del grup i l’audiència.
Sempre m’ha agradat molt aprendre, i va ser molt dur haver d’acceptar que
havia de deixar de superar amb excel·lència els estudis, perquè ja no tenia
prou temps, i havia de substituir l’excel·lència per la suficiència, però la
situació és la que és; com molt bé va comparar el psicòleg del centre Ernest
Luz: “és acceptar que no et pots llegir tots els llibres del món, moriràs sense
haver llegit molts llibres, d’entre els quals s’hi podria trobar el teu
preferit”.
Al cap i a la fi, tot és somiar i complir els somnis; SI EMOCIONA
PENSAR-HO, IMAGINA’T FER-HO!
E: Moltes gràcies Pablo i molta
sort en tots els teus reptes musicals.
