dijous, 30 d’abril del 2015

ENTREGA DELS XXXIII PREMIS DE RECERCA JOVE

Després d’una brillantíssima trajectòria com estudiant de l’INS Jaume Vicens Vives, en José Andrés Ballester va rebre el Premi de Recerca Jove (PRJ) el dissabte 25 d’abril, a l’Auditori de Barcelona. El van acompanyar la directora del nostre institut, l’Anna Masós, i la professora Estefania Morant.

A l’acte es van distingir 72 alumnes i 11 centres d’ensenyament secundari pels seus treballs d’investigació científica, que elaboren estudiants de 3er i 4rt d’ESO, Batxillerat o cicles formatius de grau superior i mitjà conjuntament amb el professorat.

L'Estefania Morant, en José Andrés Ballester i l'Anna Masós

Durant l’acte de lliurament, celebrat a L’Auditori, el conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, Andreu Mas-Colell, va destacar que “cal continuar fomentant que l’interès per la descoberta sigui present a les nostres escoles” per assegurar que “Catalunya sigui forta en recerca”.

Els premis estan dotats amb 750 euros, en el cas dels alumnes, i 2.500 euros en el cas dels centres, que  destinen a equipament de biblioteques i material docent.

+ info a l’enllaç:


REUNIÓ DE PARES I MARES DE L'ALUMNAT DE 4t D'ESO

Data: dimecres 6 de maig
Hora: 19:00
Lloc: Biblioteca de l’institut

Tema: Es lliuraran els resultats de les proves diagnòstiques del Departament d’Ensenyament, així com també l’oferta informativa acadèmica que ofereix el nostre centre per als batxillerats. Es parlarà també de la sortida de final de curs.

dimecres, 29 d’abril del 2015

EL 4 DE MAIG ÉS FESTIU, EL 25 DE MAIG NO

El dia 4 de maig és festa de lliure elecció. En canvi, el 25 de maig, que era el que constava a l'agenda del centre, no. El motiu del canvi és coincidir amb la resta de centres educatius gironins.

EL PROJECTE BENJAMIN DE SEFARAD A TV3 I A TV GIRONA

Recordeu que ahir us vam parlar de les trobades del projecte Benjamin de Sefarad? Doncs el dia 14 d'abril, TV3 i TV Girona en van parlar a les seves notícies, fins i tot entrevistant els nostres alumnes. 

És una bona prova de la importància d'aquest projecte.


dimarts, 28 d’abril del 2015

TROBADES DEL PROJECTE BENJAMIN DE SEFARAD

En diverses ocasions us hem parlat d’aquest projecte en el qual participa l’INS Jaume Vicens Vives, concretament a través de l’alumnat de 2n d’ESO. Doncs bé, els últims dies han tingut lloc algunes de les seves activitats més visibles amb les trobades que s’han fet amb els altres centres de la província que hi participen, el de Castelló d’Empúries i el de Besalú.

Cal destacar la gran feina dels nostres estudiants fent de guies dels alumnes dels altres instituts, explicant-los tot el que havien après mentre feien una visita per la nostra ciutat.

Tot plegat ho comenta l’Arnau Lleixà, alumne de 2n d’ESO, en el text següent.



El projecte Benjamín de Sefarad: UN ÈXIT

Ja fa set mesos que el projecte pilot Benjamín de Sefarad va començar. Durant aquests set mesos de treball, els diferents grups de segon d'ESO hi hem desenvolupat treballs molt diversos: vídeos d’un barri jueu, aplicacions mòbils, diaris personals o presentacions meravelloses.

El projecte consistia en fer una recerca d'informació sobre la cultura i el patrimoni jueu i fer-ne una presentació, de la manera que es volgués, per tal d’exposar aquest treball a dos altres instituts de ciutats amb més patrimoni jueu: Besalú i Castelló d'Empúries.

El nostre gran dia, el dia que havíem de rebre la visita dels nostres companys d’aquests dos municipis de la província, va ser el 14 d’abril. Durant el dia es van dur a terme dues activitats: una visita guiada i una presentació dels treballs més representatius del projecte.

Així, de bon dematí, vam començar a rebre els nostres “convidats”, però només els de Besalú, perquè els de Castelló van tenir un problema amb l’autobús. La visita guiada va ser tot un èxit. Els alumnes i professors benvinguts van quedar sorpresos de la feina que s'havia fet. Fins i tot, els nostres professors del mateix Jaume Vicens Vives no s'esperaven que tot anés tan bé!



A mig matí, ja a l’institut i, per fi, amb els nostres companys de Castelló, tots els participants del projecte ens van reunir al pati per esmorzar i, seguidament, vam anar al teatre per fer l’acte final. En aquest s'hi van presentar vídeos, power points, documents, prezis, diaris i aplicacions per a mòbils.
L'esmorzar es va fer al pati del Vives
Per amenitzar-ho tot, l'acte es va tancar amb tres peces de música. Dos d'elles van ser cantades en cor i acompanyades per la flauta travessera, el violí i el fagot. I l'altre va ser interpretada per tres noies i acompanyada per la flauta travessera i el piano.



Va ser un èxit tan gran que vam aparèixer als mitjans de comunicació catalans!

Però el projecte no es va acabar allà sinó que el dilluns 20 d'abril es van fer dues sortides, consistents en ser els “convidats” dels estudiants de 2n d’ESO de Besalú i de Castelló d’Empúries que també participen d’aquest projecte, i que han fet el mateix treball que nosaltres.

Així, els alumnes del Vives de 2n A i B van anar a Besalú, mentre els dels grups C i D van anar a Castelló d’Empúries.

Els nostres alumnes a Besalú
Imatge de la visita a Castelló
El mateix regidor d'Educació de Lucena, impulsor del projecte, va venir fins a Besalú per donar les gràcies i per informar que el projecte havia sigut millor del que s'esperaven i que, per tant, es continuarà fent durant els propers anys.

Ha estat una experiència única pels participants, i ens ha permès veure i conèixer millor el patrimoni jueu de la nostra ciutat, Girona.

SEGONA FASE DEL FEM MATES

El passat dissabte 25 d’abril, es va celebrar la 2a fase del Fem Mates, amb la participació de diferents alumnes de 1r i 2n d’ESO del nostre institut: l’Oriol Campos, la Maria Fernández, la Joana Gieré i en Jan Quintana (1r d’ESO); i l’Anna Barea, l’Arnau Lleixà, la Lídia Boyle i en Sergi Esturi (2n d’ESO).

Aquesta fase va tenir dues parts. En la primera, celebrada al CEIP Verd, es va realitzar la prova individuals dels alumnes de 6è de Primària i de 1r i 2n d’ESO. Posteriorment, a mig matí van fer una gimcana en grup per Girona.

La segona part es va fer al nostre centre, l’INS Jaume Vicens Vives. Va començar amb un espectacle matemàtic titulat “Les matemàtiques i la música a través de la guitarra”, a càrrec de Pilar Peraferrer, professora de guitarra del Conservatori de Música de Girona, i Mai Altarriba, mestra del CEIP Verd.

Finalment, es va fer l’entrega de premis, en la qual van resultar guanyadors alumnes nostres: la Maria Fernández i l’Oriol Campos de 1r d’ESO, i la Lídia Boyle i en Sergi Esturi de 2n. Els premis: passar a la fase final del 9 de maig a Vic, representant la província de Girona,  i una bossa amb obsequis.

Moltes felicitats als guanyadors i als participants!


TORNEM A FER DE NEOLÍTICS

Recordeu que fa uns dies l’Eva Parera, de 1r d’ESO B, ens explicava com els va anar la sortida “Fem de neolítics” a Serinyà i Banyoles del dia 14 d’abril? Ara és el torn dels estudiants dels grups que hi van anar quatre dies abans, el 10 d’abril. Llegim què ens en comentem?

El divendres 10 d'abril, els grups C i D de 1r d’ESO vam anar d’excursió a les Coves de Serinyà i al Parc Neolític de Banyoles.

A les Coves de Serinyà ens va guiar una arqueòloga que treballava allà. Primer, a l'aula d'audiovisuals, ens van ensenyar un projecció on sortia la vida i situació durant el paleolític. Després vam visitar tres coves, una d'elles va ser habitada per linxs, una altra encara estava en excavació perquè encara no han arribat a la roca mare, que és la primera roca habitada. Per últim, també vam visitar una altra cova que havia sigut habitada per l'home de Cromanyó. En aquesta hi havia un ós d'una costella incrustat a una roca. Quan ens van acabar d'ensenyar les coves i vam acabar d'esmorzar, ens vam dividir en grups i vam fer activitats com tirar amb arc i javelina. En acabat, vam entrar a una sala on ens van ensenyar els estris i robes artesanes que es fabricaven a la prehistòria.


Aleshores, vam pujar a l'autobús i vam anar al Parc Neolític de Banyoles, que està just al costat de l’estany de Banyoles. Les cavernes del Parc Neolític estaven fetes de tova i palla i amb un sostre fet d'una planta que es cultiva a la vora de l’estany. Es pensa que en aquella zona a l'època de Neolític on es troben les cases hi havia un turonet i aquesta podria ser la raó per la qual hi han cases que estan elevades per una plataforma, perquè l'aigua no entri a les cases. La gent obsequiava collarets i petites joies. Les cases eren senzilles, tenien dos pilars principals i en aquests a vegades s'hi penjava un crani animal. Els bols eren de ceràmica cardial, que es feia amb la vora d'una petxina.


Quan vam acabar de mirar els habitatges ens vam reunir en circumferència sobre uns troncs i la noia que ens guiava ens va ensenyar com fer foc. S'ha de dir que no és fàcil i que ens hi vam estar una estona per aconseguir-ho. En acabat ens van repartir unes bossetes de plàstic on hi havia un tros de fusta tallat per la meitat, un tros de sílex amb punta i una corda. Ens va dir que amb allò fabricaríem una eina del Neolític, però primer ens va fer una demostració. Primer s'ha de posar el sílex entre els dos trossos de fusta, aleshores s'ha de lligar perquè el sílex romangui intacte quan es faci servir l'eina. Quan s'acaba de fer això se li aplica cera fosa per sobre la corda lligada, així ens podem assegurar que el nus de la corda no es desfarà. Ens esperem una estona fins que la cera s'assequi i ja podem fer servir l'eina.


Quan vam acabar d'això vam pujar a l'autobús i vam tornar a Girona.

Text: Carla Viegas
Fotografies: Manel Comino

Alumnes de 1r d’ESO D

dilluns, 27 d’abril del 2015

REANIMACIÓ CARDIOPULMONAR A 3r D'ESO

Dins les xerrades de Tutoria, aquests últims dies els diferents grups de 3r d’ESO estan aprenent a com reaccionar quan una persona queda inconscient al carrer i, concretament, a fer la reanimació cardiopulmonar.

El dimarts 14 d’abril, els alumnes de 3r B d’ESO vam aprendre el protocol que hem de seguir si algun cop trobem algú que estigui patint una parada cardíaca. Van venir unes infermeres del CAP de Sta. Clara a fer-nos una explicació teòrica i pràctica sobre aquest tema.

Què hem de fer quan ens trobem una persona inconscient al carrer? Això és el que vam aprendre:

Primer ens hi aproximarem i comprovarem el seu estat de consciència, li farem un suau sacseig (suau per no causar-li lesions medul·lars). Si respon el col·locarem en posició fetal per tal que si vomita no s’ofegui amb el seu propi vòmit. Després trucarem al telèfon d’emergències 112, ells s’asseguraran que estigui bé. Si en canvi no respongués, hauríem de fer un crit demanant ajuda ja que sols no ho podrem fer bé i demanarem que truquin al 112. Caldria assegurar-nos que respira, primer obrint la via aèria per assegurar-nos que no està obstruïda (si veiem que hi ha alguna cosa l’hem de treure) seguidament ens fixarem en el so de la respiració, l’al·lè, i el moviment de l’abdomen. Si no respira començarem a fer el massatge, la persona que ens estigui ajudant buscarà si hi ha algun desfibril·lador prop. S’avaluarà la situació i es decidirà si val la pena anar-hi (potser queda molt lluny o no es sap on n’hi ha un). En cas que s’utilitzi el desfibril·lador, aquest ja ens donarà les instruccions necessàries.


La reanimació cardiopulmonar
Ens posarem al costat del “pacient”, que estarà panxa en l’aire. Separarem una mica les cames i ens hi aproparem, després posarem les mans al seu pit. Haurem de deixar anar tot el nostre pes sobre el seu pit. És molt important no fer el moviment amb els braços, els braços hauran d’estar ben rectes. Hem de procurar no fer salts sobre el “pacient”. Ho farem a 100 pulsacions per minut. (podem pensar amb el ritme de “Macarena”). Cada pulsació serà un cop. Comptarem fins a 30, quan arribem a 25 contarem en veu alta. Si algú ens està ajudant sabrà que ha de preparar-se per fer el conegut “boca a boca”. Tirarem suaument el cap enrere i li taparem el nas perquè l’aire arribi als pulmons i no surti pel nas ni tampoc passi per l’esòfag en comptes de la tràquea. Deixarem anar 2 cops l’aire i tornarem amb el massatge.


Ho haurem de fer seguidament, sense parar. No deixarem de fer-ho fins que es desperti, si no ho fa hem d’aguantar fins que arribi l’ambulància. Després de fer-ho uns 45 minuts, si no ha reaccionat podrem perdre les esperances, però no abans.


Recorda
Si tens por de fer-li mal, no et preocupis. Més val intentar-ho, com a molt li podem trencar alguna costella. Però segurament preferirà viure amb una costella trencada a una mort intacta.

Pot ser que et faci cosa apropar-te a un desconegut, però has de pensar que aquest desconegut que és per a tu és el mateix desconegut que pot ser la teva mare, pare o germà o germana. Per això, atén-lo, t’ho agrairà.

Ariana García i Noa Aymamí

3r d’ESO B

PREMIS CONTES A L'ESPRINT

La Diada de Sant Jordi es van entregar els premis dels I Contes a l’esprint.

Membres del grup guanyador de 1r cicle d’ESO: Pol Cereijo (1r A), Lara Pons (2n A), Clàudia Fornells (2n D) i Paula Gimbernat (2n B).

Membres del grup guanyador del 2n cicle d’ESO: Cristina Pijoan (3r C), Georgina Colomer (4t A), Amèlia Fortià (4t C) i Cristina Serra (3r A).

Tots els guanyadors van rebre un fantàstic lot de regals.

Volem agrair la seva col·laboració a la Universitat de Girona i a l’editorial Anaya-Barcanova.

Les guanyadores de 2n cicle
Els guanyadors de 1r cicle


El lot de regals

diumenge, 26 d’abril del 2015

TROBADA DE REPRESENTANTS D'ESCOLES VERDES

El passat dijous 16 d’abril es va fer la trobada de representants d’instituts de la xarxa Escoles Verdes. Aquesta reunió es fa un cop l’any i serveix per compartir experiències del programa d’educació ambiental.

Hi assisteixen representants de cada institut, estudiants i  professors. De l’institut Vicens Vives hi vàrem anar 5 delegades verdes de tercer curs i 3 membres del professorat.

Ens vam trobar tots a la Casa de Cultura Tomàs de Lorenzana i, després de la benvinguda, ens vam repartir en diferents grups de treball, els estudiants i el professorat separadament. Cada centre participant explicava una acció del seu pla de treball relatiu a l’ambientalització i així hem pogut conèixer què fan a d’altres instituts: Santa Eugènia i Sobrequés de Girona, de Salt, de Cadaqués, de Palafrugell, d’Arbúcies, d’Hostalric, etc.

Posteriorment, el senyor Antonio Turiel, físic de l’institut de Ciències del Mar de Blanes i expert en temes de sostenibilitat energètica, ens va impartir una conferència sobre la crisi energètica silenciosa com a rerefons de la crisi econòmica de la qual tant sentim a parlar. Va ser un bany de realitat! I ens va deixar una mica impressionats a causa de les xifres que aportava…Vam treure una conclusió: hem de seguir treballant per la sostenibilitat!

Veient la foto dels assistents, us adonareu que vam fer una pausa per l’esmorzar, i en conjunt va ser una jornada de treball profitosa.

Xavier Sàbat

Professor responsable del projecte de Medi Ambient


TREBALLS PREMIATS DE POEMA VISUAL O RELAT BREU - VI PREMI FUNDACIÓ JVV

Us reproduïm les creacions premiades al VI Premi de la Fundació JVV. Recordem que l’entrega va ser el passat dijous 16 d’abril al teatre Ignasi Bonnin.

1r premi à “El teu petit gran despertar” de Berta Muñoz (2n A de Batxillerat)


És una barreja d’avantguardes on podem trobar des d’aspectes característics del futurisme fins alguns trets surrealistes. Entre aquesta barreja de diferents ismes  trobem una crítica a la societat en forma d’alliçonament a un infant.

La Berta també ens explica que ha volgut fer una barreja dels diferents moviments artístics i literaris d’aquell moment per donar palesa de la gran importància i creativitat d’aquells anys del segle XX.
El cal·ligrama que cobreix el cabell i gran part de la cara de l’infant és un record dels famosos cal·ligrames cubistes d’Apollinaire i Josep Maria Junoy. Així mateix, hi ha indicis de diferents moviments al llarg del poema com una clara evidència d’idees futuristes a les primeres estrofes i petits records surrealistes com el vers del poema Em plau d’atzar... de Josep Vicenç Foix entre d’altres. Finalment, els petits fragments de paper simbolitzen com els dadaistes, amb trossos de paper de diari, creaven els seus poemes.

Accèssit à “La imaginària realitat” de Mariona Alemany (1r B de Batxillerat)

Vaig aclucar els ulls, amb tots els membres immòbils pel cansament i els ulls adolorits per haver forçat la vista massa hores seguides. De seguida vaig caure en un son profund, oblidant totes les preocupacions del món que m'envoltava i que tant desitjava d'allunyar-me'n. Em trobava en un paisatge desconegut. Semblava un poble desolat, però tampoc podia saber-ho del cert perquè una boira molt espessa m'impedia veure més enllà d'uns deu metres. Però, enmig de la foscor, podia percebre un seguit de cases abandonades que semblava que portessin molts anys deshabitades. Eren totes exactament iguals: d'un gris fosc que problablement havia estat blanc anteriorment, sense cap finestra que en mostrés l'interior i amb una porta de fusta vella i destrossada, però no pas prou com per descobrir l'espai que amagava a darrere. No tenien teulada, els sostres eren plans i llisos, i estaven envoltades per jardins d'herba seca i flors pansides. Vaig decidir anar a investigar on em trobava, endinsant-me en un caminet de sorra que passava pel costat de la primera casa. Al cap de poc vaig adonar-me que havia passat unes cinc fileres de cases idèntiques a les primeres. No li vaig donar gaire importància i vaig seguir caminant per l'etern camí de sorra i pedres que es clavaven a les plantes dels meus peus. Fins que vaig arribar a una casa que tenia un rellotge a l'exterior. Vaig acostar-m'hi de mica en mica per veure'l millor, ja que veia que aquell aparell tenia alguna cosa estranya. Era un rellotge sense broques. Vaig pensar que devia ser  defectuós i després vaig enfocar la vista cap a les altres cases. Vaig veure que totes tenien el mateix rellotge. Malgrat la singularitat del lloc, vaig seguir el meu trajecte cap el que semblava el no res, ja que els esdeveniments semblaven cada cop més insòlits. Tenia un sentiment de desconcert per la manca de sentit de tot el que observava que em provocava un dolor al pit cada cop més molest. L'angoixa augmentava a mesura que avançava i que veia que en aquell indret el temps no semblava existir. Portava molt de temps caminant i la llum seguia amb el mateix to tènue que al principi, no s'havia fet fosc ni havia sortit el sol. La boira era sufocant i freda, els meus pulmons havien de fer molt esforç per respirar i la meva pell cremava per la gelor de l'aire. Em semblava que havien passat dies des que hi havia arribat, però ja no estava segura de tenir noció del temps. Tenia gana i set, feia temps que no tastava una sucosa amanida de tomàquet ni que notava aigua fresca relliscant-me per la gola. Però no era una necessitat, sinó més aviat un desig de tornar al que jo considerava la normalitat. Ja que, en realitat, el meu cos no em demanava aliment per seguir caminant, al contrari, semblava que les cames se'm moguessin per si soles i no era capaç d'aturar-les. El sentiment d'angoixa seguia vigent però, alhora, el meu cervell es trobava en un estat de repòs, despert i amb ganes de conèixer l'entorn però alhora relaxat i sense rapidesa en enviar informació a les extremitats. Em vaig adonar que encara no havia provat d'entrar a cap casa per veure si descobria alguna cosa, així que em vaig dirigir a la més propera. Sense saber per què, em vaig trobar caminant però sense avançar ni una sola passa. De cop vaig caure a terra. Em vaig quedar inmòbil, en la posició en què m'havia quedat per la caiguda, mig inconscient, sense que cap membre del meu cos em respongués. Em preguntava què m'estava passant, però ni jo ni ningú podia respondre'm aquella pregunta. Estava sola en un indret angoixant i desconegut que semblava afectar no només al meu estat d'ànim sinó que també al meu cos. L'única cosa que no semblava afectada era la meva ment. Però en aquell mateix instant em va passar pel cap una allau de preguntes sense resposta. Com podia ser que totes les cases fossin simètriques i exactament iguals entre elles? Com era possible que un camí no s'acabés mai i que sempre anés en la mateixa direcció? Era possible que hagués passat tan temps des que havia arribat i que la llum no hagués sofert cap canvi, o només eren imaginacions meves? I tot seguit vaig presentar-me les qüestions  més importants: com havia arribat fins allà? On era abans d'arribar-hi? Qui era jo? En aquell moment, l'ofec era insuportable. Aquell desconeixement de tot el que m'envoltava i fins i tot de la meva pròpia persona era massa pes per suportar. Sentia que no podria aguantar gaire més temps d'aquella manera.

De cop i volta, tot es va anar fent borrós. No podria dir si estava perdent la vista, si s'estava fent fosc o simplement m'estava adormint, però, de mica en mica, les imatges van anar desapareixent de la meva vista. Fins que va arribar el moment en què tot es va tornar fosc.

Vaig obrir els ulls. A l'instant em van tornar tots els records al cap, tot havia estat un somni. Vaig sortir del llit i em vaig dirigir cap a la cuina per beure un got d'aigua, decidida a oblidar la mala experiència viscuda i gaudir de la realitat que abans d'adormir-me em semblava tan detestable. Vaig baixar les escales per anar al pis de baix i vaig obrir la finestra per contemplar la meva estimada ciutat. Però vaig veure que feia mal dia. Vaig encaminar-me cap a la porta per sortir i respirar aire fresc, vaig girar-ne el pom i vaig sortir a fora al carrer. Però no em trobava a la meva ciutat, el primer que vaig notar en sortir per la porta va ser la boira espessa que m'abraçava. Vaig fer un pas enrere per tornar a casa i vaig veure que havia desaparegut. Tornava a ser allà mateix, amb les cases grises sense finestres que m'envoltaven i sense entenendre absolutament res del que estava passant.

No sabria dir si mai he arribat a sortir-ne o a entrar-hi, si ho he imaginat o allò és la realitat.



Accèssit à “El que la pluja es va endur” de Rosó Soler (1r B de Batxillerat)

Una gota. I una altra. I així es repetia una i una altra vegada. Estava essent un hivern plujós. Cada dia plovia una estona, que se’m feia molt llarga i m’entristia perquè volia dir que aquella tarda l’Etienne no vindria a buscar-me per sortir a ballar. No és que m’encantés ballar, però aquell saló decorat al més mínim detall era ple de l’alta societat de París i, dansant en mig d’aquelles melodies alegres amb els meus millors vestits, tothom s’adonava que era tota una privilegiada, perquè estava promesa ni més ni menys que amb Etienne Leroux, fill de l’empresari que havia fet fortuna gràcies als grans magatzems que havia inaugurat feia vint-i-cinc anys. A més, el meu promès era un noi encantador, molt carismàtic i del qui totes les noies estaven enamorades. Ballàvem una cançó rere l’altra, fent gala del nostre amor i de les classes de ball que els nostres pares havien pagat. Després sortíem i passejàvem pels carrerons en la nit fosca de la capital i, algunes vegades, em duia a l’òpera. Però aquella pluja tot ho aturava.

Aquell vint-i-ú de gener seguia plovent a bots i barrals, com començava a ser costum. Vaig asseure’m a la vora de la finestra per somiar una estona en el que faria quan parés de ploure i pogués tornar a sortir. La pluja realment no era un impediment, però la mare sempre em deia que això de mullar-se no feia per una noia amb el meu estatus. Mentre mirava aquells carrers empedrats, vaig adonar-me que la pluja no seguia el seu curs normal, de fet, en caure a terra s’anava acumulant i acumulant amb la que ja portava el Sena i el riu creixia cada vegada amb més força, començant a inundar els carrers. Vaig córrer a trucar al pare al despatx, però va dir-me que no em preocupés, que em quedés a casa i aviat l’aigua seria lluny, riu avall. Vaig voler creure’l, però la pluja no afluixava i ben aviat veia com la gent lluitava contra el corrent per poder caminar. Aleshores vaig veure clar que aquella nit el pare no tornaria del despatx, i tampoc la mare, que era a casa la tieta Marie-Hélène. La criada havia marxat a cuidar el seu pare malalt. Realment estava sola.

Vaig aixecar-me per anar a buscar alguna cosa per sopar, aquella nit seria llarga, més llarga que les nits llargues que la precedien. Però en aquell moment vaig sentir el portal que s’obria, i vaig córrer il·lusionada a veure qui era, pensant que potser algun familiar meu havia trobat la manera de tornar. Però no, era Quentin  Alazet, el veí del pis de dalt, un noi sense cap futur aparent, que s’oposava a tot allò que representava la burgesia i es passava el dia fora, sense treballar. Ell creia que era un artista pels seus textos torts i mal escrits. Què n’havia de saber d’art, si havia assistit a les escoles per a pobres? Ni tan sols sabia com calcular la mètrica! Era un desgraciat, aquell xicot!

Vaig tornar a entrar a casa meva i vaig llegir una estona. Cada vegada feia més fred i, de sobte, l’aigua va començar a entrar a l’habitació per sota la porta d’aquella planta baixa i em vaig esgarrifar. Morta de fàstic, vaig posar els objectes més delicats sobre els armaris per evitar que es fessin malbé i vaig veure com algunes petites coses ja flotaven pel mig del menjador. No podia sortir de l’edifici, però tampoc podia quedar-me allà si no volia refredar-me.

Sense cap altra opció, vaig pujar les escales i em vaig veure obligada a demanar ajuda al meu veí Quentin. Ell va fer cara d’ofès en veure’m, de fet, sovint es reunia amb altres suposats artistes i criticaven els burgesos com jo. Tenia pensat tancar-me la porta als nassos, però la meva mirada desolada l’hagués fet sentir culpable si ho hagués fet. Era un secret, però quan érem petits i els pares no em veien, sortia a jugar amb ell. Després, però, vaig veure que es tractava d’un nen plebeu i no estava bé que hi jugués. Però ell això no ho sabia. Va deixar-me una manta i una mica de sopar. Em deixava estar a casa seva, però no em feia gaire cas. Potser sospitava el motiu pel qual m’havia allunyat d’ell.

Van passar un parell de dies, no parlàvem gaire, però sempre el veia mirant per la finestra. Es reia de les dones adinerades que creuaven els carrers per sobre d’uns ponts improvisats quan les evacuaven. M’hi vaig acostar i vaig dir-li que allò que feia era molt desconsiderat, que no entenia per què es reia d’aquelles senyores. Va dir-me que trobava irònic que, tot i la catàstrofe, elles seguissin duent els seus vestits pomposos i barrets mentre caminaven amb el cap ben alt.

Em vaig mirar al reflex del vidre. Jo era com totes aquelles dones. Bé, ara ja no, a casa d’en Quentin no hi tenia cap vestit ni podia empolainar-me. Semblava ben bé una altra. Ell va adonar-se del que estava pensant i va dir-me que preferia les noies més senzilles. No sabia com prendre’m aquell compliment, així que vaig canviar de tema i vaig preguntar-li què era aquell garbuix que havia fet mentre mirava la finestra. Poc a poc va començar a explicar-me aquella poesia que jo veia sense sentit. Però les reflexions que feia em deixaven fascinada, no havia pensat mai que la disposició del text pogués tenir un rerefons tan profund. Potser aquell noi no era un ignorant, potser jo era una ignorant per menysprear tot el que sortia del meu cercle burgès.
Durant aquella tarda va ensenyar-me llibres i llibres, poemes d’alguns autors que ell coneixia i manifestos d’allò més sorprenents. Vaig aprendre molt, potser més que en algunes de les classes tan cares que els pares havien pagat. Al vespre va tancar-se al seu despatx a escoltar música, com cada dia. Normalment jo em quedava descansant, però vaig pensar que potser estaria d’acord en ensenyar-me aquelles cançons, rítmiques i molt més alegres que les que jo escoltava. Va dir-me que no era el moment, que també volia tenir una estona per ell. Em va decebre però m’ho mereixia; sempre l’havia menyspreat i quan el trobava al portal el mirava amb desdeny.

No podia quedar-me així, aquell jove havia despertat en mi les expectatives de conèixer un món molt diferent al meu, però molt proper. De fet, es trobava a tots els racons de la ciutat de París. Vaig mirar el meu penjoll i vaig pensar una mica: no m’havia de deixar encisar per les paraules d’aquell noi; la mare sempre em deia que havia d’estar orgullosa de ser una senyoreta, la senyoreta Roselyne Bellevenue, i no tenia res a veure amb tots aquells plebeus. Però aleshores en Quentin va entrar i va posar la música. Anava molt mudat i venia disposat a ensenyar-me a ballar aquelles danses mogudes que tocaven en alguns locals modestos de la capital. Eren ritmes molt diferents als que estava habituada i em va costar una mica seguir-los, però ell era un ballarí excel·lent i aviat estàvem coordinats a la perfecció.

Des d’aquells compassos, la nostra relació va millorar molt, però jo esperava amb ganes el dia en què l’aigua tornés al seu curs habitual i pogués tornar a sortir al carrer amb el meu estimat Etienne. Per sort, la pluja feia uns dies que havia minvat i l’endemà vaig poder tornar al meu pis, igual que els meus pares i la criada, que em van ajudar a deixar-ho tot net altra vegada, encara que hi havia moltes coses que ja no podríem salvar. Vaig dir-los que aquells dies el veí plebeu de dalt m’havia deixat una habitació i vaig menysprear-lo, amagant-me de la nova perspectiva de la ciutat que havia vist i tant m’havia encisat.

Aquell vespre l’Etienne va passar a recollir-me. M’havia posat el meu millor vestit i sortia disposada a ballar tota la nit guarnida per a l’ocasió. Però en mig d’aquella sala, plena de somriures que només amagaven interessos, vaig sentir que aquella música no volia ballar-la, a aquella gent no volia escoltar-la. L’única cosa que volia fer era tornar a ser la dona que havia estat dies abans, la jove que vaig veure reflectida al vidre i descobriria ben aviat que la vida va més enllà dels formalismes i l’aparença. La jove que no necessitava ser la senyora Leroux. Vaig marxar d’aquell saló i va despertar una nova versió de mi. Podia ser més o menys encertada, però es tractava de la dona que Roselyne Bellevenue volia ser.

dissabte, 25 d’abril del 2015

REPARTIMENT DE ROSES ANÒNIMES

Després que dies enrere en fessin la venda, la Diada de Sant Jordi els alumnes de 4t d’ESO, com cada any, van repartir les roses anònimes. Després de preparar-les i repartir-les, podem dir que aquesta activitat va ser un èxit.


Recordem que els diners aconseguits serveixen per l’excursió de final de curs.


Els alumnes i l'Àngels Vallverdú, coordinadora de 4t

LA DIADA DE SANT JORDI DE VISUAL I PLÀSTICA

Fa uns dies que a la Rambla de l’institut s’hi podia contemplar una sopa de lletres, en la qual hi havia paraules relacionades amb Sant Jordi. I durant la Diada, un bon grapat d’alumnes van intentar esbrinar quines eren, o bé mirant directament del mural, o bé a través dels fulls que hi havia.

A més, la taula que “convidava” a prendre una sopa de lletres, es va guarnir amb un gerro que contenia dues roses de Sant Jordi, fetes amb paper.


Tot plegat, connectant la Diada amb l’Avantguardisme treballat enguany en els premis de la Fundació JVV.



VISITA A L'EXPOJOVE

Dimecres 15 d’abril, a l’hora del pati, els alumnes de 4t d’ESO i els de batxillerat vam anar al Palau Firal de Girona. El motiu? Hi feien l’Expojove.

Allà, en primer lloc, ens van fer una xerrada d’uns 20 minuts informant-nos de les sortides que podem tenir després d’estudiar a l’institut, i també ens van dir què podíem trobar a l’Expojove.

Després vam anar als estands i cadascú va anar on l’interessava. Va ser molt útil que a cada estand ens expliquessin com funcionava aquell cicle, carrera...

Josep Chetrit

Alumne de 4t C


divendres, 24 d’abril del 2015

LA TIPOGRAFIA DE LES LLETRES A VISUAL I PLÀSTICA

La professora Assumpta Planas, de Visual i Plàstica, ens ha explicat l’última feina que han fet a 1r d’ESO i que podeu veure a la Rambla del nostre institut. Han treballat la tipografia de les lletres a través d’animals i la seva textura.


CELEBRACIÓ DE LA DIADA DE SANT JORDI: 1r CICLE D'ESO

Durant les dues últimes hores de la Diada de Sant Jordi, els alumnes de 1r cicle d’ESO (1r i 2n) van fer dues activitat diferents: veure una pel·lícula o esports a la pista.

Els alumnes cinèfils de 1r van veure “El día de mañana” a la Biblioteca, mentre que els seus companys de 2n que van fer la mateixa activitat, van quedar-se a les seves aules respectives, veient pel·lícules com, per exemple, “Ahora me ves...”.


D’altra banda, els que van optar per anar a les pistes, van practicar algun dels esports següents: voleibol, bàsquet o futbol.




CELEBRACIÓ DE LA DIADA DE SANT JORDI: 2n CICLE D'ESO

Els alumnes de 2n cicle d’ESO (3r i 4t) van celebrar la Diada de Sant Jordi al Teatre del centre, durant les dues últimes hores lectives. Va ser una estona atapeïda d’activitats de diferents matèries, presentades pels delegats de classe.


Interpretació d’una Work song: alumnat de Música de 4t

Interpretació de la Work song durant la Setmana de les Llengües
Representació de la coreografia lliure “Boom, Boom...Boom!”: Nora Hosta, Ester Juanola, Eugènia Riera, Nora Santaló i Virgínia Vila – Educació Física de 3r


Interpretació d’un Karaoke en francès: alumnat de 3r d’ESO


Interpretació en guitarra de les cançons “Compta amb mi” de Txarango, i “I’m yours” de Jason Mraz: alumnat de Música de 3r


Actuació musical: Desirée Aranda i Sílvia García (3r E)


Vídeo recitat de poemes en català: alumnat de 3r d’ESO


Vídeos de noticiaris en anglès: alumnat de 4t d’ESO


Presentació de diapositives de Mr. Coop: alumnat de la Cooperativa 4t d’ESO


Projecció de poemes visuals de Català: alumnat de 3r d’ESO


Lliurament de premis i diplomes: Contes a l’Esprint, Jocs Florals i altres reconeixements

Les guanyadores de 2n cicle dels Contes a l'Esprint
Els guanyadors de 1r cicle dels Contes a l'Esprint


Els guanyadors dels Jocs Florals
Els guanyadors d'altres reconeixements