dimarts, 30 de juny del 2015

TEXT JUBILACIÓ: ISABEL SALVO

DAMA ¿QUIÉN OS HIZO TAN AGUDA? AGUA CALIENTE Y LEVADURA

Estic contenta de celebrar la teva jubilació Isabel. Ja veus, “Poco a poco se anda todo”

Recordes amb quina recança parlàvem de la  jubilació? Ho fèiem amb  certa inquietud, amb sentiments contradictoris,  de vegades amb pena, tu et posaves molt sentimental i no volies parlar gaire de  deixar de fer allò que tant t'agradava. Però ja s'ha acabat, i ha arribat  el moment de dir adéu a una   llarga etapa que t'haurà deixat molts  bons records que ajuden a engrandir la  teranyina de la vida. Ai, no em vull posar dramàtica, m'estimo més el sentit de l'humor, ja ho saps, i veig que estic agafant un to massa solemne...

A allò que anava. Esmentava els records que guardaràs, i d'això et parlaré avui que tinc l'oportunitat, d'alguns que em vas deixar , entranyables , en la curta trajectòria que vam compartir.     

La Isabel durant el discurs de la seva jubilació
Foto: Jordi Xargay

Recordo quan vaig arribar a l'Institut i vam fer la primera reunió de Departament en   un espai que em va semblar vetust, hermètic, aturat en la memòria dels   arxivadors ,   de fulls i   llibres  usats, desgastats  per   anys de treball i  on la Història volia resistir-se als nous temps i a imposicions.   Un departament de pes.  La teva  proximitat i franquesa aquells primers dies  em   van facilitar la incorporació a l' entorn i   em van fer més agradable l'inici a l'Institut.   “Lo que está en el corazón dice la boca” 

Persona observadora i entenedora com ets, sentimental i també fràgil,   ,  mostraves la teva fortalesa  de vegades amb un agut sentit de l'humor;. altres allunyant-te d'allò que no t'agradava, sense renunciar a trobar l'ocasió de  defensar allò en el que creies , ni a  trobar el lloc que et corresponia en aquest Institut, que no sempre resulta fàcil.   Vols que et digui? De vegades pesava massa  l'envergadura de tant Vives..., però ... “No és oro todo lo que reluce”

Poc amiga de  picabaralles i  de positiu esperit crític, no et  perdies en el laberint de l'estridència  encara que de vegades no  fossis entesa, et veiessin esquiva o que l'entorn general s'enterbolís.

Em va agradar compartir nivells, criteris, sortides culturals ,  mentre  sentia que afiançavem la  confiança que deriva en l'amistat.  I així, recordo molt gratament    el teu sentit de l'humor: agut i incisiu, també  sorneguer. Perquè ...“lo que fuerza no puede, ingenio lo ve”. I les dites o els  refranys castellans que feies anar,  i és que ... “lo que se aprende en la cuna siempre dura” .

Segurament podria parlar molt més, però  toca   acabar. He utilitzat dites   que podies pensar o dir. O que em feien treure la bena valenciana, no la del caloret, eh!, per acompanyar-te en el riure. Grats records que guardo  d'un dels  aspectes que  et fan especial .
 
Et desitjo molta molta sort , que gaudeixis del temps i  de la vida ,de tots els moments   amb els teus que estimes i t'estimen;  gaudeix   com vulguis i amb qui vulguis i sobretot cuida't, mima't,   perquè  “el presente es lo principal del futuro” (A. Cournot).  

Rosa Martínez

Professora jubilada d’Història

dilluns, 29 de juny del 2015

TEXT JUBILACIÓ: LLUÏSA MARQUÈS

3 PER 2 = LLUÏSA

Ubi bene, ibi patria

Dimarts 5 de juliol de 1955, a la clínica Bofill de Girona ,va néixer una noieta, filla de l'Àngel i de la Pilar: LLUÏSA MARQUÈS I  PALAHÍ. Viuen a Anglès i cap allà hi falta gent.

Els seus pares treballaven a la  Burés i amb només 2 anys ja anava a la guarderia de la fàbrica tèxtil.

Com moltes noies de la seva edat va anar a l’escola de les Dominiques de l’Anunciata o del Pare Coll durant tota la primària i fins a 3r de Batxillerat elemental, s’ho va passar molt bé, però també va treballar molt.

Com que els seus pares volien que fos secretària, va estudiar Comerç. Poc després hi va haver un canvi a la comunitat religiosa i amb l’arribada de la germana Mercè Hosta va poder estudiar Batxillerat durant el curs escolar i a l’estiu fer el Comerç que comportava estudiar: Estadística, Taquigrafia, Càlcul, Comptabilitat, Arxiu, Cal·ligrafia i Mecanografia. Però, com podeu imaginar, amb el batxillerat, les assignatures i els nous companys la Lluïsa va trobar el seu món,va descobrir el que realment li agradava.

Els exàmens els anaven a fer a Malgrat de Mar (les monges deien que al Vives suspenien molt!!) mentre tothom escoltava la cançó: «Un rayo de sol oh, oh, oh, ...» i d’altres de l’època. Més endavant ja els faran a la mateixa escola.

A partir de 4t de Batxillerat va agafar cada matí a les 8 el cotxe de línia per anar a Salt a estudiar a l’escola Mare de Déu del Roser de les dominiques, també. Tornava a les 7 de la tarda.

5è  i 6è de Batxillerat (superior) va anar a les Dominiques de Girona: batxillerat de lletres, finalment havia deixat enrera: les matemàtiques, la química i la física, tot el món dels números, menys el 3 que no l'abandonarà mai!!!!…..

Acabat el batxillerat va venir a estudiar COU al Jaume Vicens Vives, ja lligava la seva història personal amb la de l’institut!. Va ser alumna del grup F, el COU de lletres.

L'any 1975 va començar al Col·legi Universitari de Girona la carrera de lletres en l'especialitat d'Història que va acabar, com tots  a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Mentre acabava el seu últim any a Girona va conèixer el seu marit Tomàs, va ser un romàntic 23 d'abril (que acaba en tres), Sant Jordi, a la Rambla, i li va regalar la seva primera rosa, i n'hi ha hagut moltíssimes més...

Va ser l'inici d'una història d'amor que va culminar en un casament el 22 de desembre de 1978 a l'església romànica de Sant Nicolau de Girona, era el seu primer any de professora a l'institut d'Amer i no volia que els seus alumnes perdessin hores de classe (ella sempre tan responsable!!!).

La Lluïsa Marquès durant la seva jubilació
Foto: Jordi Xargay
Va estar del 1980 al 1990 a Amer (9 = 3+3+3), van ser anys feliços i divertits, molta feina i moltes assignatures diferents: llatí i grec, català, castellà, història de la música i geografia. Amb la diferència d'ara que els alumnes no eren tan difícils.

Alhora estudià fins a 3r curs de clàssiques a la UAB.

Al cap d'un any del casament va néixer el seu fill gran, l'Adrià, que també és professor de llengua estrangera, però no morta: l'anglès. Ja són 3 a casa seva!

D’Amer recorda amb estima les celebracions del Nadal i el cagatió entre professors i especialment l’anada a sopar a l’hotel President de Figueres i la cloenda al casino de Peralada on va guanyar junt amb d’altres unes bones pessetones…

L'any 1990 neix el seu segon fill, en Bernat (ja té 3 homes a casa!) i demana comissió de serveis a Girona, durant dos cursos estarà a l'extensió del Vives on ara hi ha l'escola Annexa, després, fins el 1997 estarà a la zona de Santa Eugènia on traslladen l'institut que van anomenar Dalmau Carles, estaven en barracons.

Serà a partir d'aquest any i fins el 2009 que serà la professora de clàssiques de l'institut Santa Eugènia (on jo la vaig conèixer) i on ja era la responsable de la Biblioteca de qui s'ocupava com si fos el seu tercer fill. Organitzava exposicions: El Quixot,… i visites d'escriptors molt interessants: Care Santos, Antoni Cassany,…Però el millor record de l’anterior institut és el curs de Risoteràpia, es va riure molt i molt i comentaven que va ser un bon mètode per poder aguantar amb humor el alumnes i no haver de prendre dosis de química!

L’any 2009 arriba a l’institut Jaume Vicens Vives, on tots l’heu coneguda i compartit molts esmorzars, xerrades, guàrdies, avaluacions, reunions,... i potser alguna enrabiada amb una millor reconciliació.

Tots sabeu el seu gran amor pel món de les lletres i els llibres, però desconeixeu el seu lligam amb el número 3, i ara que som aquí és un bon moment per resoldre aquest enigma que ja haureu anat intuint al llarg del text.

La Lluïsa té 3 homes a casa (ja ho he dit), amb els seus pares eren 3 a casa, ha tingut plaça a 3 instituts, 3 cunyades, 3 cunyats, 3 oncles, 3 ties, 3 cosins, 3 cosines, ha viscut a 3 pobles: Anglès, Salt i Sant Gregori i el seu nom té 2 vegades 3 lletres.... És la dona del 3 , del triangle,...i si busquem en el món de la simbologia podríem dir que:

Les persones relacionades amb el número 3 són molt comunicatives, artístiques, sociables, simpàtiques, optimistes,... Veiem en aquestes qualitats moltes de les que la Lluïsa ens ha mostrat al llarg del camí que junts hem fet.

Fora de l'institut, també hi ha vida!, i com a mostra la seva dedicació al grup de Dones de la Vall (recordeu que ens ven melmelades de tot tipus que elles preparen per recollir diners per la Marató) i la seva afició a cosir, tan cus peces noves com fa arranjaments i decoracions a peces més velles o usades.

No podem oblidar-nos de la seva afició i bona mà amb la cuina, especialment amb la elaboració de tota mena de pastissos, tots els hem tastat més d'una vegada i segur que en recordeu la bona flaire i el gust «a poc...»

Aquesta és la nostra Lluïsa, una gran companya i professora , però encara millor persona.

En ella s’hi fa ben present la frase de Ciceró: Ubi bene, ibi patria (On estem bé, allí hi tenim la pàtria), on ha estat hi ha estat bé, perquè s’ho ha estimat com a seu.

Lluïsa: Et trobaré i et trobarem molt a faltar, la sala de professors, el departament, la biblioteca, no serà el mateix a partir d’ara. Fes realitat tot allò que les obligacions del dia a dia a les classes no t'han  deixat: pinta, toca el piano, llegeix molt, i viatja molt.... Molta, molta sort!!!!

Ma. Mercè Mola Casanovas
Departament d'Humanitats i Coordinació biblioteca

Institut Jaume Vicens Vives de Girona

diumenge, 28 de juny del 2015

TEXT JUBILACIÓ: ERNEST MARTÍ

Ernest Martí, company i amic;

Els anys no passen endebades oi? Els deixem enrere, es van esmicolant en el nostre record i, també, ens van fent miques “xino-xano” a nosaltres.

Segur que deus recordar els teus primers dies de “classe” -o com punyetes en diguin ara-, El començament al Salvador Espriu de Salt, els anys a Caldes de Montbui i Santa Coloma de Farners i l’aterratge en 1987 al “Vives” quan ens coneguérem al Departament de “Ciències Socials” (quin nom més horrible!).
De seguida, hi hagué empatia. Compartíem la passió per la Història, però també la col·laboració en la creació de materials docents. Recordo especialment, i també amb nostàlgia, els materials elaborats per als temes d’Història del Batxillerat Internacional. Era un treball, exigent, però també molt estimulant.

L'Ernest durant el dinar de la seva jubilació.
Foto: Jordi Xargay

Han estat un bon grapat d’anys de feina, amb anades i vingudes, però tal vegada et sentis com aquell que ha fet una cursa de cent metres! Gairebé s’acaba quan amb prou feines has sortit.

Nostàlgia, potser? Probablement no gaire, com la majoria dels professors. Perquè sinó no esperem més anys per jubilar-nos? Però també és cert què, per a molts, la convivència amb el jovent –amb totes les contradiccions- era i és un dels aspectes més estimulants de la nostra feina, la “teva” feina. (Nota en veu baixa o lletra petita; n’hi ha que aquesta convivència no la troben a faltar).

Aquesta llarga entrada és una mica enganyosa. De fet, no sé exactament com et sents.
Només parlo des de la meva experiència de jubilat “d’última generació”. En realitat és una barreja d’emocions, records –bons i dolents- i, el millor, expectatives, moltes expectatives... .

Tot flueix, res roman, com digué el filòsof Heràclit fa dos mil cinc-cents anys –el pobre, per cert, no es pogué jubilar, va morir tot just als seixanta anys-. Aquest és un moment –el “teu” moment- per experimentar la validesa d’aquest axioma tan vell i universal. Passat, pressent i futur es confonen, un aiguabarreig vital, El passat, “l’edat d’or” de la infantesa i joventut, un present a la docència que ara s’acaba i un futur obert i llarg (molt llarg!!!). Per cert, aquesta reflexió “tan original” també la podries fet a partir del  “ fugit irreparabile tempus” de Virgili però, francament, jo prefereixo els grecs.

En fi, no pretenc instruir-te ni fer cap tipus de guia d’auto-ajuda sobre l’entrada a la jubilació. Només m’agradaria que, des d’ara, ens poguéssim veure més sovint.

Eduard Canal
Professor d’Història jubilat de l’INS Jaume Vicens Vives



Ernest Martí, company i guerrer en la batalla per la Història i les Humanitats a l’educació de noies i nois. Una guerra perduda?

dissabte, 27 de juny del 2015

TEXT JUBILACIÓ: ANNA VALLS

L’Anna Valls va  arribar a l’Institut “Jaume Vicens Vives” l’any 80 quan feia poc que l’assignatura de  llengua i la literatura Catalana s’havia incorporat als plans d’estudis del nostre país..

L’Anna havia estudiat Magisteri a l’Escola de Magisteri a Girona però no en tenia prou: el seu desig era fer la llicenciatura en Filologia Catalana. Va traslladar-se a Barcelona i va matricular-se a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona.  Eren els anys en què la demanda social per a l’ensenyament del català era tan forta que Òmnium Cultural i molts ajuntaments es van posar d’acord per a introduir l’ensenyament del català a les escoles. Va ser l’oportunitat que l’Anna comencés la seva experiència didàctica – també calia guanyar algunes pessetes, és clar- . Al matí, alumna a la Universitat, a la tarda mestra de català a Cornellà del Llobregat. Del centre de la ciutat a una barriada deixada de la mà de Déu. Els alumnes, de famílies immigrants, corrent pel carrer, fent campana quan volien, fent gamberrades per passar l’estona i tirant pedres a aquella professora jove i ben vestida que els anava a ensenyar una cosa que els devia sonar a urdú, xinès o , amb una mica de sort, polonès.

Però les coses canvien i a vegades es passa d’un extrem a l’altre. L’Anna va acabar la carrera i va trobar feina a l’Escola Aula, a la zona alta de Barcelona, una escola de prestigi fundada per la burgesia catalana. Ella hi arribava amb bus i els alumnes amb taxi o amb cotxe i xofer.  Amb poc temps va conèixer dues cares oposades  del nostre país, tant culturalment com econòmicament. Un bon aprenentatge que li va donar una visió molt real del nostre país i que li va permetre aprendre i posar en pràctica allò que als professors no ens ensenya ningú: pedagogia i capacitat de transmetre coneixements i valors.

L'Anna Valls durant la seva jubilació.
Foto: Jordi Xargay
L’any 1980 decideix que l’etapa barcelonina s’acabi i entra a formar part del claustre de professors del nostre institut. Primer com a PNN i després d’aprovar les oposicions, com a professora amb plaça. Sempre a l’institut Jaume Vicens Vives”, llevat de 4 cursos, de l’any 1998 al 2002, que va passar al CRP (Centre de Recursos del Professorat).

Durant 10 anys ha estat un puntal del Batxillerat Internacional. Excepte la tutoria, mai no ha volgut ocupar càrrecs de direcció. Ha preferit el treball discret.

L’Anna ha dedicat moltes hores de la seva vida al nostre centre i als alumnes. Moltes hores de classe, naturalment, però també moltes hores de preparació de classes, d’entrevistes, de reunions, de correcció, de tracte diari amb els companys i amb els alumnes. Tots hem constatat la seva simpatia, saviesa i discreció.

Rafel Mas, catedràtic jubilat de Llengua i literatura catalanes de l'Institut

DINAR DE JUBILACIONS

El passat divendres 26 de juny, es va fer el dinar de final de curs, que va servir també per celebrar la jubilació de quatre professors: l’Ernest Martí, la Lluïsa Marquès, la Isabel Salvo i l’Anna Valls.

Tots ells van fer un discurs sobre els seus records com a docents i sobre què significa per ells la jubilació. A més, un company del seu Departament va precedir-los amb un altre discurs recordant els primers anys com a professors, anècdotes...

Finalment, la directora Anna Masós els va entregar un fantàstic regal a partir d’un disseny del professorat de Visual i Plàstica. Les fotografies d'en Jordi Xargay mostren aquest moment final de la vetllada.

Molta sort en aquesta nova etapa!




dimecres, 24 de juny del 2015

GRADUACIÓ DE 4t D'ESO

Divendres 19 de juny, últim dia de curs, els alumnes de 4t van fer la seva festa de graduació. Va ser un acte amb actuacions, l’entrega de les bandes, de les orles... i amb moltes emocions davant del que, per alguns, és el comiat del centre. 

Les fotos de l’Anna Sellabona, alumna de 4t, reflecteixen alguns dels moments de la festa.



dimarts, 23 de juny del 2015

REVOLUSHORT

Una alumna de 1r de batxillerat, la Kènia García Darnaculleta, ha muntat un festival de curtmetratges com a treball de recerca, i us anima a participar-hi:

Jove amb esperit crític, jove amb ganes de canviar les coses, RevoluSHORT et crida. Anima't i entra al concurs. Els curtmetratges seran avaluats per un crític de talla i hi ha premis a la millor direcció i realització, al millor guió i al millor actor/actriu. Aquí hi trobaràs la informació necessària.
1.    Concursants: Es busquen joves d'entre 15 i 25 anys. No es necessiten cap tipus d'estudis, cursos o coneixement. Simplement moltes ganes de fer-ho!
2.    Característiques dels curtmetratges:
·      Temàtica: Temàtica revolucionària! Els curtmetratges reflectiran una part crítica a qualsevol cosa que ens molesti del món on vivim, reflectiran una realitat, una ideologia, les idees sense límits ni normes. Busca la llibertat de pensament i acció. Sobretot idees pròpies, fresques, arriscades, noves i impactants!
·      Duració: 10 minuts aproximadament.
·      Format: El format és el tipus d’arxiu (informàtic) del vídeo. L'estàndard d’avui dia per exportar/comprimir vídeos és .MP4 amb el còdec de H.264. És una compressió que no perd gaire qualitat i pesa poc.
3.    Inscripcions: Per a inscriure's cal entrar al blog de RevoluSHORT http://revolushort.blogspot.com.es/ descarregar-se el fitxer que trobareu a l'entrada “Vull participar!", omplir-lo amb totes les dades i enviar-lo al correu k.gd503@gmail.com.
4.    Compartir el vídeo: Per facilitar la transferència utilitzarem el programa wetransfer.com. És un servei de transferència d'arxius pesants molt senzill d'utilitzar. És necessari compartir el vídeo abans del diumenge 23 d'agost.

Per a més informació podeu contactar amb mi al correu k.gd503@gmail.com

dilluns, 22 de juny del 2015

DELF SCOLAIRE

Les alumnes Laura Boyer (4t d’ESO A), Khaoula Tanane (4t B) i Clàudia Vicens (1r de Batxillerat) van resultar seleccionades per a presentar-se als exàmens de llengua francesa DELF SCOLAIRE, subvencionats pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i que enguany celebren la seva segona edició.

Les noies van realitzar les proves escrites i orals a l'institut Montilivi, el mes de maig, juntament amb els candidats seleccionats d'altres instituts de les comarques de Girona. El DELF acredita el coneixement de la llengua francesa, és un títol reconegut internacionalment i no té data de caducitat. La Clàudia, la Khaoula i la Laura han superat el DELF amb unes notes excel·lents: 88, 93 i 97 sobre 100 punts, respectivament. El lliurament de diplomes tindrà lloc a principis del curs vinent, a l'Institut Français de Barcelona. Félicitations, les filles!

Anna Ribas
Professora de Francès

RECOLLIDA DE NOTES D'ESO

Les notes d’ESO s’han de recollir dijous 25 de juny a les 11:00.

diumenge, 21 de juny del 2015

ENTREVISTES ALS PROFESSORS QUE ES JUBILEN: ERNEST MARTÍ

Bon dia, Anna, si et sembla farem un recorregut per la teva vida laboral per tal que companys i alumnes  coneguin unes quantes coses més sobre tu, i començarem pel principi: quins van ser els passos que et van portar al món de l’ensenyament?
Podria haver influït el fet de ser alumne d'aquest institut, però va ser molt decisiu que tota la família s´hagi dedicat a l'ensenyament, del meu avi (anys 30) als meus cosins en l'actualitat, en som una bona colla (Clara). Alguns d'ells ja jubilats, d'altres que vindran l'any vinent en aquest mateix Institut.

De tota manera, sempre cal tenir present la pròpia vocació, com a totes les feines.

Com recordes el primer dins d’una aula? Van ser difícils els inicis? Quin record en tens?
Tinc present el meu primer curs perquè els alumnes més granats em van tirar un petard dins l'aula (i no era Sant Joan). Vam quedar eixordats de mala manera i, evidentment, sorpresos, jo el primer. Crec que vaig pagar la “novatada” aquell dia. Per sort, meva no hi ha hagut res més greu. Val a dir que eren temps moguts, fora del centre el cop d'estat del tinent coronel A.Tejero ens va donar un bon ensurt. Estàvem en transició política.

Quina ha estat la teva trajectòria com a professor/a? En quines escoles o instituts has treballat?
Us parlava dels inicis al Salvador Espriu de Salt. Després vaig fer una estada breu a Caldes de Montbui (Barcelona), tres anys a Santa Coloma de Farnés, i ja després vaig venir al Jaume Vicens Vives.

I un dia arribes a l’Institut Vicens Vives. Quines van ser les primeres impressions? I com era el dia a dia dins l’institut?
Fou un bon canvi, sobretot per deixar companys de la meva edat per passar a tenir com a tals exprofessors, sempre marca un respecte o alguna cosa semblant. Alguns marcaven distàncies o almenys a mi m´ho va semblar.


Al llarg dels últims anys, en el món de l’ensenyament hi ha hagut canvis molt importants: com has viscut la introducció de les noves tecnologies, l’ampliació dels horaris, etc.?
La il·lusió de treballar menys temps gràcies als ordinadors ha estat un veritable miratge. He hagut de dedicar moltes més hores del previst (suposo que com tothom), no solament per aprendre´n sinó per aconseguir les fites que la maquinària et permet fer. Ho considero un avenç en general però pateixo abducció per les pantalles, i què dir dels alumnes, enganxadíssims. Els reptes per transmetre coneixements s´han accelerat però no són una panacea. L'experiència, el viscut, la realitat no virtual crec que queden bandejades. Haurem de potenciar la lectura d'imatges més que mai, no només veure sinó que també haurem de saber interpretar el què veus, és essencial i aquí rau la dificultat. Vull dir que quan hem fotografiat la Mona Lisa no podem marxar i adéu, sinó contemplar-la amb els nostres propis ulls i fer-nos alguna pregunta.

I la relació amb els estudiants, ha canviat gaire?
Sí. Recordo que malgrat ser més jove era més fàcil mantenir una mínima distància. Avui cal anar més amb compte perquè crec que hi ha més poca-soltes o gent barroera (ESO). També és una mica com el vi, hi ha anyades.

Al llarg de la vida professional d’una persona, sempre hi ha moments per recordar. Has viscut alguna experiència especial que vulguis compartir amb nosaltres?
Sí, preparava classes d'art islàmic però alhora hi barrejava paisatges, músiques i olors, tot per endinsar-nos en una altra cultura de la qual aprendre coses com la fantasia, el paroxisme, el sensualisme i l'espiritualitat més agosarades.

I arriba el moment de la jubilació. Com encares aquesta nova època? I quins projectes tens o com t’agradaria viure-la?
De moment fer el turista i perdre el rellotge de vista, quan canviï el temps veurem què ens porta i ja em deixaré anar, vull complir el somni d'un any en blanc. També tinc familiars dels quals fer-me’n càrrec, a banda de la meva pròpia salut que també em planteja bons reptes (i deures).

Una abraçada a tots i totes. Bon viatge!

ENTREVISTES ALS PROFESSORS QUE ES JUBILEN: ISABEL SALVO

Bon dia, Isabel, si et sembla farem un recorregut per la teva vida laboral per tal que companys i alumnes  coneguin unes quantes coses més sobre tu, i començarem pel principi: quins van ser els passos que et van portar al món de l’ensenyament?
Va ser una circumstància d’oportunitat: hi havia una vacant en una escola de Formació Professional i vaig poder accedir-hi, era en un poblet  que es diu Torrelaguna, de l’anomenada “sierra pobre” de Madrid.

Com recordes el primer dia dins d’una aula? Van ser difícils els inicis? Quin record en tens?
Llavors tenia 24 anys, no sabia res de què era una classe. Ara, vist retrospectivament, penso que  els alumnes d’aleshores van tenir prou paciència.

Quina ha estat la teva trajectòria com a professor/a? En quines escoles o instituts has treballat?
Per raons familiars he fet classe a molts llocs diferents: Madrid, on vaig començar, Navarra, Extremadura, La Rioja i Catalunya. O sigui que em vaig veure obligada a canviar d’escola en algunes ocasions,  allò re- presentava  unes certes dificultats perquè la feina no sempre era a la població on tenia el domicili i, tot i tenir carnet de conduir, sempre m’ha fet por agafar el cotxe, i això em va fer dependre dels transports públics o de la disponibilitat dels companys de centre.

Molts podrien creure ingènuament que aquest fet de conèixer diverses situacions pot haver estat  una “experiència enriquidora”, però l’observació i l’estadística em diuen que és el coneixement avesat i prolongat del  teu entorn acadèmic el que et fa més savi i més eficaç.


I un dia arribes a l’Institut Vicens Vives. Quines van ser les primeres impressions? I com era el dia a dia dins l’institut?
Aquell any, ja en  fa set, vaig demanar una comissió de serveis, no passava pel meu millor moment anímic, necessitava un canvi; no esperava tenir la sort que me la concedissin, però sí. Al·leluia. Haig de dir que va ser un, o potser el  millor any acadèmic de la meva vida, em vaig sentir afortunada i molt ben  acollida. 

Al llarg dels últims anys, en el món de l’ensenyament hi ha hagut canvis molt importants: com has viscut la introducció de les noves tecnologies, l’ampliació dels horaris, etc.?
Crec que el principal canvi que hem viscut les generacions que ja fèiem classe els anys vuitanta (o abans) va ser la “Reforma educativa”.  Ho va posar tot potes enlaire: en nom de certes teories pseudopedagògiques es van introduir elements que van perjudicar enormement la tasca docent. No voldria allargar-me, però segur que molts recorden aquells crèdits que alteraven trimestralment els horaris i que havien provocat més d’algun conflicte intern.

Al mateix temps es va començar a desvincular  el claustre de professors de la presa de decisions dels centres en profit d’altres instàncies. D’aquella Reforma Educativa, que ja molts observaven amb desconfiança i tan difícil de reivindicar avui dia, en queden encara molts traces.

Pel que fa a “les noves tecnologies“, ja fa molt de temps que ens trobem immersos en la societat de la  informació, només faltaria que no poguéssim comptar amb els estris necessaris a les classes, quan tots els establiments i oficines en disposen. Els projectors i els ordinadors han facilitat les exposicions i les han fet més versàtils. Pel que fa al llibre digital i a l’1x1, és una autèntica rèmora, i diria que dificulta més l’aprenentatge que no l’ajuda. Hi ha tants d’arguments que el desacrediten que se’m fa difícil entendre aquells que ho defensen, en fi ...

Pel que fa a les condicions generals de treball no passem precisament per les nostres millors hores: més hores lectives, més nens per classe, més submissió i menys cèntims... és el signe dels temps.
 
I la relació amb els estudiants, ha canviat gaire?
Sí, ha canviat, amb l’edat m’he anat relaxant (apliqueu-ne la lectura que vulgueu), he intentat ser més cordial tot i que moltes vegades no ho aconsegueixo. Em va costar entendre que l’aprenentatge també tenia un component emocional i afectiu important. De tota manera tots ja sabem que amb certes classes és difícil tot tipus d’acostament i que els resultats acostumen a ser magres.

Al llarg de la vida professional d’una persona, sempre hi ha moments per recordar. Has viscut alguna experiència especial que vulguis compartir amb nosaltres?
Mira, recordo la meva primera classe a Madrid, estava fent el CAP, feia  un temps calorós, era cap a l’estiu, la prova es gravava amb circuit tancat de televisió; em va sortir tan bé aquella classe, que qualsevol hagués dit que servia per la feina.

Perquè ja sabem que aquesta nostra feina ens dóna moltes alegries, podries fer-ne una valoració positiva, necessària en aquests moments que estem vivint?
La nostra professió hauria de ser un treball bonic: ensenyar, educar, guiar, parlar, aconsellar, escoltar els joves, corregir-los, ... sona bé.  El problema és que els rols que cada part hi té assignada han estat molt distorsionats, de manera que hem oblidat què ens  toca fer i a què té dret cadascú.
Els professors que us quedeu no deveu dubtar de les vostres qualitats: sou pacients, treballadors, bons coneixedors de les vostres matèries,  aporteu amb la vostra bona voluntat allò que altres no són capaços de donar, seriosament,  ningú té dret a demanar-vos més.

I arriba el moment de la jubilació. Com encares aquesta nova època? I quins projectes tens o com t’agradaria viure-la?

M’agradaria viure-la de manera productiva, que pugui fer alguna cosa que tingui utilitat per als altres i, evidentment, també gaudir de totes les hores que no hauré de dedicar a corregir exàmens. No falten idees, en tot cas, el que faltarà serà «money».

dissabte, 20 de juny del 2015

ENTREVISTES ALS PROFESSORS QUE ES JUBILEN: LLUÏSA MARQUÈS

Bon dia, Lluïsa, si et sembla farem un recorregut per la teva vida laboral per tal que companys i alumnes  coneguin unes quantes coses més sobre tu, i començarem pel principi: quins van ser els passos que et van portar al món de l’ensenyament?
Des de ben petita ja ajudava els meus veïns a fer els deures, a explicar-los tot allò que no entenien. Però quan feia el batxillerat, i gràcies a una monja, vaig decidir que volia ser professora -això eren els anys seixanta- i que volia aprendre molt per ensenyar també molt. Després ja als 18 anys ja vaig començar a fer classes particulars als estius, vaig arribar a tenir 40 alumnes, que feien repàs de mates, llengua castellana, lectura, mecanografia i d’altres, i fins ara.

Com recordes el primer dia dins d’una aula? Van ser difícils els inicis? Quin record en tens?
El primer dia de classe fou el dia 1 d’octubre de 1980, a l’Institut d’Amer, on feia classes de llatí i grec. El primer any fou una mica difícil, no pels alumnes sinó per com havia de fer la classe, saber si allò que explicava era el correcte o no, o si explicava més del que calia, perquè jo havia acabat la carrera i quan acabes sembla que ho has de fer-ho tot i exigir-ho tot. Els alumnes eren molt correctes i aquells temps a Amer van ser molt bonics, també hi va haver moments difícils que es van resoldre amb diligència, però els records que en tinc són fantàstics.

Quina ha estat la teva trajectòria com a professor/a? En quines escoles o instituts has treballat?
La meva trajectòria com a professora sempre ha estat dins la província de Girona, he tingut sort en això. El meu primer institut va ésser a Amer, al Castell d’Estela, hi vaig estar 10 anys; el meu segon institut fou a la ciutat de Girona, el Dalmau Carles, a la zona de Sta. Eugènia, en barracons, uns 7 anys; fins que van fer a la mateixa zona l’Institut de Sta. Eugenia, on hi vaig romandre 12 anys, i el 2009 vaig traslladar-me al Vives, on he romàs 6 anys.

I un dia arribes a l’Institut Vicens Vives. Quines van ser les primeres impressions? I com era el dia a dia dins l’institut?
Vaig arribar al Vives l’1 de setembre del 2009, va ésser un gran canvi, el sistema de logística i de funcionament era molt diferent al que jo estava acostumada, el primer trimestre fou dur, ja que feia diürn i nocturn.
Per tant el dia a dia era llarguíssim, no hi havia jornada intensiva, feia matins, tardes i vespres, però els cursos que tenia eren només de batxillerat, per tant  el problema no eren els alumnes sinó l’horari.


Al llarg dels últims anys, en el món de l’ensenyament hi ha hagut canvis molt importants: com has viscut la introducció de les noves tecnologies, l’ampliació dels horaris, etc.?
M’ha tocat suportar 5 reformes, la més forta fou l’any 1984 amb la introducció de l’anomenada Reforma, obligatòria només per a alguns instituts, entre ells el d’Amer, on era jo.

La introducció de la tecnologia als primer anys fou bastant caòtica i difícil, amb el sistema Franword, és ara quan la tecnologia està més perfeccionada i més evolucionada que anys enrere. Referent als horaris ampliats el pitjor són les reunions, i fer actes, ja que després de 5-6 hores de classe es fan interminables, sobretot quan som més grans.

I la relació amb els estudiants, ha canviat gaire?
Amb això depèn dels alumnes. Però sí que ha canviat bastant. Quan vaig començar era impensable que els alumnes contestessin els professors, que es llancessin cadires i coses entre ells, i que destrossessin una classe. També era impensable que la majoria dels alumnes no fessin els deures, o que els pares amenacessin els professors. Però el que no ha canviat és que els bons estudiants t’agraeixen la bona feina, i que els mals estudiants passen de tot, ara i abans.

Al llarg de la vida professional d’una persona, sempre hi ha moments per recordar. Has viscut alguna experiència especial que vulguis compartir amb nosaltres?
Si, en recordo algunes, els dinars que fèiem a Amer, els Nadals i quan fèiem cagar el tió d’Amer, les sortides al Casino, els dinars de professors a la platja perquè no volíem anar a votar l’entrada de l’OTAN; les xerrades amb el professorat del departament de castellà del Sta. Eugènia, les hores i hores d’acudits que explicaven alguns professors, els esmorzars del Vives....

Perquè ja sabem que aquesta nostra feina ens dóna moltes alegries. Podries fer-ne una valoració posi- tiva, necessària en aquests moments que estem vivint?
Dels meus 35 anys d’ensenyament la majoria de records són positius, els negatius no cal recordar-los, han passat. Jo he triat la professió que volia i he gaudit fent-la, he après molt dels meus companys/es, i he après també dels meus alumnes.

He desenvolupat aquesta professió amb un 25% de passió, un 25% d’energia, un 25% d’humor i un 25% de mala llet, aquesta crec que és la recepta  ideal per a una bona feina, sigui la que sigui.

I arriba el moment de la jubilació. Com encares aquesta nova època? Quins projectes tens o com t’agradaria viure-la?

Em pensava que mai hi arribaria. Ara tinc al davant començar un altre projecte, costarà perquè és trencar la rutina dels 35 anys d’ensenyament. L’encaro amb il·lusió, però amb incertesa pel des- coneixement de què passarà. 

ENTREVISTES ALS PROFESSORS QUE ES JUBILEN: ANNA VALLS

Bon dia, Anna, si et sembla farem un recorregut per la teva vida laboral per tal que companys i alumnes  coneguin unes quantes coses més sobre tu, i començarem pel principi: quins van ser els passos que et van portar al món de l’ensenyament?
Bé, quan vaig acabar COU, als meus pares no els feia cap gràcia que me n’anés a Barcelona, a la universitat, a estudiar una carrera. Per tant, si m’havia de quedar a Girona, les meves possibilitats es reduïen a estudiar Infermeria o fer Magisteri. Totes dues coses m’interessaven moltíssim, perquè em permetien bolcar-me a la gent, de maneres ben diferents, és clar, ... Jo portava un grup de nois i noies a la parròquia del Mercadal i per tant estava acostumada a tractar gent jove, m’hi sentia molt identificada, fent una feina que valorava molt positivament. En canvi, de cuidar malalts no en tenia ni idea i les pràctiques, que vaig fer durant l’estiu a la Clínica Girona, em van fer veure ben clar que per aquell camí anava malament: cada vegada que ajudava a curar un malalt i, pobre, cridava de dolor, o jo veia sang, em desmaiava... Així que, ho vaig resoldre ràpid, vaig triar la joventut, la salut i l’alegria del alumnes de l’institut!

Com recordes el primer dins d’una aula? Van ser difícils els inicis? Quin record en tens?
El primer dia de classe em va tocar de fer-lo en un grup de quaranta nois, vailets, entre els quals hi havia un meu cosí (això afegia pressió, perquè volia dir que després faria comentaris a casa... Més endavant he tingut molts més cosins i nebots a les meves classes i m’ha fet molta il·lusió, mai la sensació d’aquell primer dia...). Quan em van veure entrar a la seva classe (jo devia tenir uns pocs  anys més que ells) alguns em va xiular i, vaig veure que en aquell moment, pel meu costat passava un professor, el senyor Estrach (que em coneixia perquè havia sigut professor meu) i se li escapava el riure per sota el nas... Jo vaig entrar molt seriosa i vaig començar una classe en què no vaig donar treva fins que va tocar el timbre: havia explicat en una hora les tres classes que havia programat per la setmana!!!  Em vaig guanyar la fama de dura perquè va passar molt de curs fins que no vaig baixar la guàrdia!

No recordo que els inicis fossin difícils, m’agradava treballar a l’institut. De fet per mi no era treballar, hi havia molta complicitat amb els alumnes i m’ho passava bé.

Recordo que el primer dia que vaig saber que començaria al Vicens Vives, vaig trobar una professora que m’havia agradat molt, la senyora Rosina Lajo, i li va fer gràcia de retrobar-me i em va donar un consell per triomfar amb els alumnes, que a mi, en aquell moment, em va sorprendre per la seva simplicitat i lògica (em pensava que hi havia una gran fórmula per triomfar, que només tenien alguns professors!) i ho vaig trobar molt fàcil de complir: “tracta els alumnes amb respecte i sigues seriosa i justa a classe i amb els seus treballs”. Me’n vaig recordar sempre i ho vaig tenir ben present perquè vaig anar comprovant que era un bon consell!

Quina ha estat la teva trajectòria com a professor/a? En quines escoles o instituts has treballat?
Quan vaig acabar Magisteri jo volia estudiar Filologia Catalana a la universitat de Barcelona i vaig buscar una feina que em permetés de pagar-me els estudis. En aquell moment, l’ajuntament de Cornellà de Llobregat contractava professors de català per fer classes a les escoles municipals i així va ser com vaig començar a donar classes de llengua catalana, a tots els nivells de primària, al barri de la Pirelli, a l’escola Dolors Almeda de Cornellà. Val a dir que era un barri d’immigrants espanyols i no tots els alumnes veien amb bons ulls la introducció d’una assignatura més, el català, a l’escola... Van ser uns cursos molt durs.

Quan vaig acabar Filologia Catalana, vaig treballar mig any, fent de substituta (de Carme Arenes, l’actual presidenta del PEN català!) a Aula Escola Europea. Aquesta escola, a tocar del Parc de l’Oreneta i el Collserola, treballa l’excel.lència i és capdavantera en l’ensenyament de la llengua i la cultura catalanes i, per tant, va suposar una experiència molt diferent del meu anterior lloc de treball a Cornellà. Recordo que l’escriptor Jordi Sarsanedas, una persona a qui admirava moltíssim, n’era el cap d’estudis, i el director, el senyor Pere Ribera, el recordo perquè era molt exigent i estricte i ens feia justificar al seu despatx, individualment, les correccions del exàmens del nostres alumnes un per un!

L’any següent, els centres van passar a fer llengua catalana a COU i, d’aquesta manera, tots els professors de llengua catalana es van poder col·locar als instituts. Així vaig entrar d’interina al Vicens Vives. Dos cursos després, vaig treure un bon resultat a les oposicions i vaig poder fer meva aquesta plaça, que he ocupat fins aquest mateix any. Això té avantatges i inconvenients. Mai he hagut de patir pel meu lloc de treball, sóc conscient del privilegi que això suposa en el moment actual, i penso sovint en la gent que es troba a les llistes, que es conformaria treballant unes hores a qui sap quin lloc, ... D’altra banda, la mobilitat et dóna experiències que t’ajuden a millorar i jo no ho he pogut viure, ...


I un dia arribes a l’Institut Vicens Vives. Quines van ser les primeres impressions? I com era el dia a dia dins l’institut?
Els primers dies vaig viure una barreja de sensacions perquè jo havia cursat el sisè curs de batxillerat i el COU en aquest centre. Una de les aules on em va tocar donar classes era la meva, la de COU E, i no podia deixar de contemplar on m’asseia jo uns anys enrere i on s’asseien els meus companys amb qui vam passar hores tan agradables. Anant a la universitat em semblava que s’havien esborrat els records de l’institut, però no, en trepitjar les aules, ressorgien ben vius. Alhora em sentia que m’havia fet molt gran, em sentia professora i no alumna, i pensava que tenia molta responsabilitat perquè tots aquells alumnes, en la meva hora de classe,  depenien de mi.

Del dia a dia, recordo la vitalitat. El meu departament, Llengua i Literatura catalanes, estava format per gent molt jove i ens apuntàvem a fer amb els alumnes, a l’institut, teatre, participar a concursos de llengua o literatura, projectar pel·lícules, fer celebracions diverses, ... Preparava les classes per tot el grup i això era molt més senzill que no pas el que passa ara, en què dins del grup hi ha diversos nivells i cal atendre a tothom, de vegades de manera ben diferenciada i això vol dir una programació especial per cada grup, més inversió de recursos i de temps... Els professors ens trobàvem després de classe per sortir i compartir el temps fora de l’institut perquè encara no teníem les obligacions familiars que van venir més endavant.

Al llarg dels últims anys, en el món de l’ensenyament hi ha hagut canvis molt importants: com has viscut la introducció de les noves tecnologies, l’ampliació dels horaris, etc.?
Per mi el canvi més important que es va produir a l’institut va ser la implantació de la secundària obligatòria, quan des de primària es va deixar de fer la selecció d’alumnes que anirien a Formació Professional o anirien a l’institut. A partir d’aquell moment, tots els alumnes van venir a l’institut i això va suposar un canvi radical en la nostra professió.

La jornada continuada, que s’aplica fa ben poc, penso que també va suposar un canvi positiu important, concretat en una millor gestió del temps lliure, en la vida d’alumnes i professors.

En canvi les noves tecnologies, que tant ens faciliten la pràctica diària i han suposat un salt qualitatiu a l’aula i també l’ampliació horària, les hem anat incorporant de mica en mica.

I la relació amb els estudiants, ha canviat gaire?
Crec que a mesura que et fas gran es va marcant una distància en la complicitat amb els estudiants. Tu tens més experiència i a ells els veus més jovenets i inexperts en tot, en la vida i en els estudis... això és lògic. .De tota manera, crec que sempre hi ha hagut grups que són màgics per què l’atzar (o no) ha fet coincidir determinades persones que treballen bé juntes i s’avenen i saben compartir, i tu te’n beneficies moltíssim! També hi ha grups difícils, més ara que abans, per l’obligatorietat de l’ensenyament secundari que comentava abans, que exigeixen estar alerta, constantment, de les determinades característiques del membres del grup per poder fer-lo avançar.

Al llarg de la vida professional d’una persona, sempre hi ha moments per recordar. Has viscut alguna experiència especial que vulguis compartir amb nosaltres?
Van ser molt especials els anys que vaig dedicar-me a l’assignatura de teatre amb els estudiants.

Recordo sobretot un any en què gairebé tots els que tenia a la llista de l’opció Teatre, venien a contracor... i vam acabar el curs entusiasmats i més units que mai! No fa falta dir que la despesa d’energia que suposa  per part del professor és molt gran i necessita una bona joventut! Ara em costaria força engrescar-m’hi. Aquests cursos van suposar un enriquiment pels alumnes i per mi, primer perquè vam descobrir una nova manera de relacionar-nos, més franca i espontània i, després perquè compartíem la responsabilitat de dur a terme una obra que després s’havia de representar davant del públic. Aquest públic era el nostre propi l’institut o la Mostra de teatre que es feia a Santa Coloma, cada any a final de curs, en què participàvem acompanyats del professor Perfecte Moll. Els estudiants ho vivien amb una gran intensitat i per un moment se sentien els herois de l’institut, i ho eren!

També recordaré especialment els meus alumnes de Batxillerat Internacional, pel desig d’aprendre, la il.lusió per estudiar una matèria que els feia absolutament feliços, la seva disposició a l’estudi, sense amoïnar-se per les  hores invertides o pel desplaçament obligat lluny de casa,...

Per què ja sabem que aquesta nostra feina ens dóna moltes alegries, podries fer-ne una valoració positiva, necessària en aquests moments que estem vivint?
La feina de l’ensenyant és doble perquè d’una banda és l’encarregat de transmetre informació a l’estudiant i de l’altra, ha d’educar. L’estudiant, en aquests moments en què vivim, té facilitat per accedir a molta informació però se l’ha d’ensenyar a gestionar-la. S’ha de despertat l’anàlisi i l’esperit crític per trobar la informació rellevant i poder dur a terme actuacions coherents i alhora s’han de treballar més que mai els valors, que sembla que van davallant en la societat actual.

I arriba el moment de la jubilació. Com encares aquesta nova època? I quins projectes tens o com t’agradaria viure-la?
És una època per a la qual no ens hem preparat gens, a diferència de la professional, però que és important perquè és l’última de la vida i sempre l’hem defugida.

De projectes en tinc molts, pensant sobretot en aquelles coses que m’hauria agradat fer i, per falta de temps, van quedar en somnis, a punt per un altre moment, que ja ha arribat. Des de passejar, xerrar amb els amics, fer excursions, viatjar, visitar museus i exposicions, assistir a concerts, fer algun taller (de ceràmica, per exemple), ajudar en algun estudi del massís de les Gavarres, i tantes coses que es poden fer quan s’aconsegueix, per fi, tenir temps lliure il·limitat.