Bon dia, Anna, si et sembla farem un recorregut per la teva vida laboral
per tal que companys i alumnes coneguin
unes quantes coses més sobre tu, i començarem pel principi: quins van ser els
passos que et van portar al món de l’ensenyament?
Podria haver influït el fet de
ser alumne d'aquest institut, però va ser molt decisiu que tota la família
s´hagi dedicat a l'ensenyament, del meu avi (anys 30) als meus cosins en
l'actualitat, en som una bona colla (Clara). Alguns d'ells ja jubilats,
d'altres que vindran l'any vinent en aquest mateix Institut.
De tota manera, sempre cal tenir
present la pròpia vocació, com a totes les feines.
Com recordes
el primer dins d’una aula? Van ser difícils els inicis? Quin record en tens?
Tinc present el meu primer curs
perquè els alumnes més granats em van tirar un petard dins l'aula (i no era
Sant Joan). Vam quedar eixordats de mala manera i, evidentment, sorpresos, jo
el primer. Crec que vaig pagar la “novatada” aquell dia. Per sort, meva no hi
ha hagut res més greu. Val a dir que eren temps moguts, fora del centre el cop
d'estat del tinent coronel A.Tejero ens va donar un bon ensurt. Estàvem en
transició política.
Quina ha estat
la teva trajectòria com a professor/a? En quines escoles o instituts has
treballat?
Us parlava dels inicis al
Salvador Espriu de Salt. Després vaig fer una estada breu a Caldes de Montbui
(Barcelona), tres anys a Santa Coloma de Farnés, i ja després vaig venir al
Jaume Vicens Vives.
I un dia arribes a l’Institut Vicens Vives. Quines van ser les primeres
impressions? I com era el dia a dia dins l’institut?
Fou un bon canvi, sobretot per deixar
companys de la meva edat per passar a tenir com a tals exprofessors, sempre
marca un respecte o alguna cosa semblant. Alguns marcaven distàncies o almenys
a mi m´ho va semblar.
Al llarg dels últims anys, en el món de l’ensenyament hi ha hagut canvis
molt importants: com has viscut la introducció de les noves tecnologies,
l’ampliació dels horaris, etc.?
La il·lusió de treballar menys
temps gràcies als ordinadors ha estat un veritable miratge. He hagut de dedicar
moltes més hores del previst (suposo que com tothom), no solament per
aprendre´n sinó per aconseguir les fites que la maquinària et permet fer. Ho
considero un avenç en general però pateixo abducció per les pantalles, i què
dir dels alumnes, enganxadíssims. Els reptes per transmetre coneixements s´han
accelerat però no són una panacea. L'experiència, el viscut, la realitat no
virtual crec que queden bandejades. Haurem de potenciar la lectura d'imatges
més que mai, no només veure sinó que també haurem de saber interpretar el què
veus, és essencial i aquí rau la dificultat. Vull dir que quan hem fotografiat
la Mona Lisa no podem marxar i adéu, sinó contemplar-la amb els nostres propis
ulls i fer-nos alguna pregunta.
I la relació amb els estudiants, ha canviat gaire?
Sí. Recordo que malgrat ser més jove era més fàcil mantenir
una mínima distància. Avui cal anar més amb compte perquè crec que hi ha més
poca-soltes o gent barroera (ESO). També és una mica com el vi, hi ha anyades.
Al llarg de la vida professional d’una persona, sempre hi ha moments per
recordar. Has viscut alguna experiència especial que vulguis compartir amb
nosaltres?
Sí, preparava classes d'art
islàmic però alhora hi barrejava paisatges, músiques i olors, tot per
endinsar-nos en una altra cultura de la qual aprendre coses com la fantasia, el
paroxisme, el sensualisme i l'espiritualitat més agosarades.
I arriba el moment de la jubilació. Com encares aquesta nova època? I quins
projectes tens o com t’agradaria viure-la?
De moment fer el turista i perdre
el rellotge de vista, quan canviï el temps veurem què ens porta i ja em deixaré
anar, vull complir el somni d'un any en blanc. També tinc familiars dels quals
fer-me’n càrrec, a banda de la meva pròpia salut que també em planteja bons
reptes (i deures).
Una abraçada a tots i totes. Bon
viatge!
