dissabte, 20 de juny del 2015

ENTREVISTES ALS PROFESSORS QUE ES JUBILEN: ANNA VALLS

Bon dia, Anna, si et sembla farem un recorregut per la teva vida laboral per tal que companys i alumnes  coneguin unes quantes coses més sobre tu, i començarem pel principi: quins van ser els passos que et van portar al món de l’ensenyament?
Bé, quan vaig acabar COU, als meus pares no els feia cap gràcia que me n’anés a Barcelona, a la universitat, a estudiar una carrera. Per tant, si m’havia de quedar a Girona, les meves possibilitats es reduïen a estudiar Infermeria o fer Magisteri. Totes dues coses m’interessaven moltíssim, perquè em permetien bolcar-me a la gent, de maneres ben diferents, és clar, ... Jo portava un grup de nois i noies a la parròquia del Mercadal i per tant estava acostumada a tractar gent jove, m’hi sentia molt identificada, fent una feina que valorava molt positivament. En canvi, de cuidar malalts no en tenia ni idea i les pràctiques, que vaig fer durant l’estiu a la Clínica Girona, em van fer veure ben clar que per aquell camí anava malament: cada vegada que ajudava a curar un malalt i, pobre, cridava de dolor, o jo veia sang, em desmaiava... Així que, ho vaig resoldre ràpid, vaig triar la joventut, la salut i l’alegria del alumnes de l’institut!

Com recordes el primer dins d’una aula? Van ser difícils els inicis? Quin record en tens?
El primer dia de classe em va tocar de fer-lo en un grup de quaranta nois, vailets, entre els quals hi havia un meu cosí (això afegia pressió, perquè volia dir que després faria comentaris a casa... Més endavant he tingut molts més cosins i nebots a les meves classes i m’ha fet molta il·lusió, mai la sensació d’aquell primer dia...). Quan em van veure entrar a la seva classe (jo devia tenir uns pocs  anys més que ells) alguns em va xiular i, vaig veure que en aquell moment, pel meu costat passava un professor, el senyor Estrach (que em coneixia perquè havia sigut professor meu) i se li escapava el riure per sota el nas... Jo vaig entrar molt seriosa i vaig començar una classe en què no vaig donar treva fins que va tocar el timbre: havia explicat en una hora les tres classes que havia programat per la setmana!!!  Em vaig guanyar la fama de dura perquè va passar molt de curs fins que no vaig baixar la guàrdia!

No recordo que els inicis fossin difícils, m’agradava treballar a l’institut. De fet per mi no era treballar, hi havia molta complicitat amb els alumnes i m’ho passava bé.

Recordo que el primer dia que vaig saber que començaria al Vicens Vives, vaig trobar una professora que m’havia agradat molt, la senyora Rosina Lajo, i li va fer gràcia de retrobar-me i em va donar un consell per triomfar amb els alumnes, que a mi, en aquell moment, em va sorprendre per la seva simplicitat i lògica (em pensava que hi havia una gran fórmula per triomfar, que només tenien alguns professors!) i ho vaig trobar molt fàcil de complir: “tracta els alumnes amb respecte i sigues seriosa i justa a classe i amb els seus treballs”. Me’n vaig recordar sempre i ho vaig tenir ben present perquè vaig anar comprovant que era un bon consell!

Quina ha estat la teva trajectòria com a professor/a? En quines escoles o instituts has treballat?
Quan vaig acabar Magisteri jo volia estudiar Filologia Catalana a la universitat de Barcelona i vaig buscar una feina que em permetés de pagar-me els estudis. En aquell moment, l’ajuntament de Cornellà de Llobregat contractava professors de català per fer classes a les escoles municipals i així va ser com vaig començar a donar classes de llengua catalana, a tots els nivells de primària, al barri de la Pirelli, a l’escola Dolors Almeda de Cornellà. Val a dir que era un barri d’immigrants espanyols i no tots els alumnes veien amb bons ulls la introducció d’una assignatura més, el català, a l’escola... Van ser uns cursos molt durs.

Quan vaig acabar Filologia Catalana, vaig treballar mig any, fent de substituta (de Carme Arenes, l’actual presidenta del PEN català!) a Aula Escola Europea. Aquesta escola, a tocar del Parc de l’Oreneta i el Collserola, treballa l’excel.lència i és capdavantera en l’ensenyament de la llengua i la cultura catalanes i, per tant, va suposar una experiència molt diferent del meu anterior lloc de treball a Cornellà. Recordo que l’escriptor Jordi Sarsanedas, una persona a qui admirava moltíssim, n’era el cap d’estudis, i el director, el senyor Pere Ribera, el recordo perquè era molt exigent i estricte i ens feia justificar al seu despatx, individualment, les correccions del exàmens del nostres alumnes un per un!

L’any següent, els centres van passar a fer llengua catalana a COU i, d’aquesta manera, tots els professors de llengua catalana es van poder col·locar als instituts. Així vaig entrar d’interina al Vicens Vives. Dos cursos després, vaig treure un bon resultat a les oposicions i vaig poder fer meva aquesta plaça, que he ocupat fins aquest mateix any. Això té avantatges i inconvenients. Mai he hagut de patir pel meu lloc de treball, sóc conscient del privilegi que això suposa en el moment actual, i penso sovint en la gent que es troba a les llistes, que es conformaria treballant unes hores a qui sap quin lloc, ... D’altra banda, la mobilitat et dóna experiències que t’ajuden a millorar i jo no ho he pogut viure, ...


I un dia arribes a l’Institut Vicens Vives. Quines van ser les primeres impressions? I com era el dia a dia dins l’institut?
Els primers dies vaig viure una barreja de sensacions perquè jo havia cursat el sisè curs de batxillerat i el COU en aquest centre. Una de les aules on em va tocar donar classes era la meva, la de COU E, i no podia deixar de contemplar on m’asseia jo uns anys enrere i on s’asseien els meus companys amb qui vam passar hores tan agradables. Anant a la universitat em semblava que s’havien esborrat els records de l’institut, però no, en trepitjar les aules, ressorgien ben vius. Alhora em sentia que m’havia fet molt gran, em sentia professora i no alumna, i pensava que tenia molta responsabilitat perquè tots aquells alumnes, en la meva hora de classe,  depenien de mi.

Del dia a dia, recordo la vitalitat. El meu departament, Llengua i Literatura catalanes, estava format per gent molt jove i ens apuntàvem a fer amb els alumnes, a l’institut, teatre, participar a concursos de llengua o literatura, projectar pel·lícules, fer celebracions diverses, ... Preparava les classes per tot el grup i això era molt més senzill que no pas el que passa ara, en què dins del grup hi ha diversos nivells i cal atendre a tothom, de vegades de manera ben diferenciada i això vol dir una programació especial per cada grup, més inversió de recursos i de temps... Els professors ens trobàvem després de classe per sortir i compartir el temps fora de l’institut perquè encara no teníem les obligacions familiars que van venir més endavant.

Al llarg dels últims anys, en el món de l’ensenyament hi ha hagut canvis molt importants: com has viscut la introducció de les noves tecnologies, l’ampliació dels horaris, etc.?
Per mi el canvi més important que es va produir a l’institut va ser la implantació de la secundària obligatòria, quan des de primària es va deixar de fer la selecció d’alumnes que anirien a Formació Professional o anirien a l’institut. A partir d’aquell moment, tots els alumnes van venir a l’institut i això va suposar un canvi radical en la nostra professió.

La jornada continuada, que s’aplica fa ben poc, penso que també va suposar un canvi positiu important, concretat en una millor gestió del temps lliure, en la vida d’alumnes i professors.

En canvi les noves tecnologies, que tant ens faciliten la pràctica diària i han suposat un salt qualitatiu a l’aula i també l’ampliació horària, les hem anat incorporant de mica en mica.

I la relació amb els estudiants, ha canviat gaire?
Crec que a mesura que et fas gran es va marcant una distància en la complicitat amb els estudiants. Tu tens més experiència i a ells els veus més jovenets i inexperts en tot, en la vida i en els estudis... això és lògic. .De tota manera, crec que sempre hi ha hagut grups que són màgics per què l’atzar (o no) ha fet coincidir determinades persones que treballen bé juntes i s’avenen i saben compartir, i tu te’n beneficies moltíssim! També hi ha grups difícils, més ara que abans, per l’obligatorietat de l’ensenyament secundari que comentava abans, que exigeixen estar alerta, constantment, de les determinades característiques del membres del grup per poder fer-lo avançar.

Al llarg de la vida professional d’una persona, sempre hi ha moments per recordar. Has viscut alguna experiència especial que vulguis compartir amb nosaltres?
Van ser molt especials els anys que vaig dedicar-me a l’assignatura de teatre amb els estudiants.

Recordo sobretot un any en què gairebé tots els que tenia a la llista de l’opció Teatre, venien a contracor... i vam acabar el curs entusiasmats i més units que mai! No fa falta dir que la despesa d’energia que suposa  per part del professor és molt gran i necessita una bona joventut! Ara em costaria força engrescar-m’hi. Aquests cursos van suposar un enriquiment pels alumnes i per mi, primer perquè vam descobrir una nova manera de relacionar-nos, més franca i espontània i, després perquè compartíem la responsabilitat de dur a terme una obra que després s’havia de representar davant del públic. Aquest públic era el nostre propi l’institut o la Mostra de teatre que es feia a Santa Coloma, cada any a final de curs, en què participàvem acompanyats del professor Perfecte Moll. Els estudiants ho vivien amb una gran intensitat i per un moment se sentien els herois de l’institut, i ho eren!

També recordaré especialment els meus alumnes de Batxillerat Internacional, pel desig d’aprendre, la il.lusió per estudiar una matèria que els feia absolutament feliços, la seva disposició a l’estudi, sense amoïnar-se per les  hores invertides o pel desplaçament obligat lluny de casa,...

Per què ja sabem que aquesta nostra feina ens dóna moltes alegries, podries fer-ne una valoració positiva, necessària en aquests moments que estem vivint?
La feina de l’ensenyant és doble perquè d’una banda és l’encarregat de transmetre informació a l’estudiant i de l’altra, ha d’educar. L’estudiant, en aquests moments en què vivim, té facilitat per accedir a molta informació però se l’ha d’ensenyar a gestionar-la. S’ha de despertat l’anàlisi i l’esperit crític per trobar la informació rellevant i poder dur a terme actuacions coherents i alhora s’han de treballar més que mai els valors, que sembla que van davallant en la societat actual.

I arriba el moment de la jubilació. Com encares aquesta nova època? I quins projectes tens o com t’agradaria viure-la?
És una època per a la qual no ens hem preparat gens, a diferència de la professional, però que és important perquè és l’última de la vida i sempre l’hem defugida.

De projectes en tinc molts, pensant sobretot en aquelles coses que m’hauria agradat fer i, per falta de temps, van quedar en somnis, a punt per un altre moment, que ja ha arribat. Des de passejar, xerrar amb els amics, fer excursions, viatjar, visitar museus i exposicions, assistir a concerts, fer algun taller (de ceràmica, per exemple), ajudar en algun estudi del massís de les Gavarres, i tantes coses que es poden fer quan s’aconsegueix, per fi, tenir temps lliure il·limitat.