DAMA ¿QUIÉN OS HIZO TAN AGUDA? AGUA
CALIENTE Y LEVADURA
Estic contenta de celebrar la teva jubilació Isabel. Ja veus, “Poco a
poco se anda todo”
Recordes amb quina
recança parlàvem de la jubilació? Ho fèiem
amb certa inquietud, amb sentiments
contradictoris, de vegades amb pena, tu
et posaves molt sentimental i no volies parlar gaire de deixar de fer allò que tant t'agradava. Però
ja s'ha acabat, i ha arribat el moment de
dir adéu a una llarga etapa que t'haurà
deixat molts bons records que ajuden a
engrandir la teranyina de la vida. Ai,
no em vull posar dramàtica, m'estimo més el sentit de l'humor, ja ho saps, i
veig que estic agafant un to massa solemne...
A allò que anava.
Esmentava els records que guardaràs, i d'això et parlaré avui que tinc
l'oportunitat, d'alguns que em vas deixar , entranyables , en la curta
trajectòria que vam compartir.
 |
La Isabel durant el discurs de la seva jubilació
Foto: Jordi Xargay
|
Recordo quan vaig
arribar a l'Institut i vam fer la primera reunió de Departament en un espai que em va semblar vetust, hermètic,
aturat en la memòria dels arxivadors
, de fulls i llibres
usats, desgastats per anys de treball i on la Història volia resistir-se als nous
temps i a imposicions. Un departament
de pes. La teva proximitat i franquesa aquells primers
dies em
van facilitar la incorporació a l' entorn i em van fer més agradable l'inici a
l'Institut. “Lo que está en el corazón dice la boca”
Persona observadora
i entenedora com ets, sentimental i també fràgil, ,
mostraves la teva fortalesa de
vegades amb un agut sentit de l'humor;. altres allunyant-te d'allò que no
t'agradava, sense renunciar a trobar l'ocasió de defensar allò en el que creies , ni a trobar el lloc que et corresponia en aquest
Institut, que no sempre resulta fàcil. Vols que et digui? De vegades pesava
massa l'envergadura de tant Vives...,
però ... “No és oro todo lo que reluce”
Poc amiga de picabaralles i de positiu esperit crític, no et perdies en el laberint de l'estridència encara que de vegades no fossis entesa, et veiessin esquiva o que
l'entorn general s'enterbolís.
Em va agradar
compartir nivells, criteris, sortides culturals , mentre
sentia que afiançavem la confiança
que deriva en l'amistat. I així, recordo
molt gratament el teu sentit de
l'humor: agut i incisiu, també
sorneguer. Perquè ...“lo que fuerza no puede, ingenio lo ve”. I les
dites o els refranys castellans que
feies anar, i és que ... “lo que se
aprende en la cuna siempre dura” .
Segurament podria
parlar molt més, però toca acabar. He utilitzat dites que podies pensar o dir. O que em feien
treure la bena valenciana, no la del caloret, eh!, per acompanyar-te en el
riure. Grats records que guardo d'un
dels aspectes que et fan especial .
Et desitjo molta
molta sort , que gaudeixis del temps i
de la vida ,de tots els moments
amb els teus que estimes i t'estimen;
gaudeix com vulguis i amb qui
vulguis i sobretot cuida't, mima't,
perquè “el presente es lo principal del futuro” (A. Cournot).
Rosa Martínez
Professora jubilada d’Història
