Bon dia, Isabel, si et sembla farem un recorregut per la teva vida laboral
per tal que companys i alumnes coneguin
unes quantes coses més sobre tu, i començarem pel principi: quins van ser els
passos que et van portar al món de l’ensenyament?
Va ser una circumstància
d’oportunitat: hi havia una vacant en una escola de Formació Professional i
vaig poder accedir-hi, era en un poblet
que es diu Torrelaguna, de l’anomenada “sierra pobre” de Madrid.
Com recordes el primer dia dins d’una aula? Van ser difícils els inicis?
Quin record en tens?
Llavors tenia 24 anys, no sabia
res de què era una classe. Ara, vist retrospectivament, penso que els alumnes d’aleshores van tenir prou
paciència.
Quina ha estat la teva trajectòria com a professor/a? En quines escoles o
instituts has treballat?
Per raons familiars he fet classe
a molts llocs diferents: Madrid, on vaig començar, Navarra, Extremadura, La
Rioja i Catalunya. O sigui que em vaig veure obligada a canviar d’escola en
algunes ocasions, allò re- presentava unes certes dificultats perquè la feina no
sempre era a la població on tenia el domicili i, tot i tenir carnet de conduir,
sempre m’ha fet por agafar el cotxe, i això em va fer dependre dels transports
públics o de la disponibilitat dels companys de centre.
Molts podrien creure ingènuament
que aquest fet de conèixer diverses situacions pot haver estat una “experiència enriquidora”, però
l’observació i l’estadística em diuen que és el coneixement avesat i prolongat
del teu entorn acadèmic el que et fa més
savi i més eficaç.
I un dia arribes a l’Institut Vicens Vives. Quines van ser les primeres
impressions? I com era el dia a dia dins l’institut?
Aquell any, ja en fa set, vaig demanar una comissió de serveis,
no passava pel meu millor moment anímic, necessitava un canvi; no esperava
tenir la sort que me la concedissin, però sí. Al·leluia. Haig de dir que va ser
un, o potser el millor any acadèmic de
la meva vida, em vaig sentir afortunada i molt ben acollida.
Al llarg dels últims anys, en el
món de l’ensenyament hi ha hagut canvis molt importants: com has viscut la
introducció de les noves tecnologies, l’ampliació dels horaris, etc.?
Crec que el principal canvi que
hem viscut les generacions que ja fèiem classe els anys vuitanta (o abans) va
ser la “Reforma educativa”. Ho va posar
tot potes enlaire: en nom de certes teories pseudopedagògiques es van introduir
elements que van perjudicar enormement la tasca docent. No voldria allargar-me,
però segur que molts recorden aquells crèdits que alteraven trimestralment els
horaris i que havien provocat més d’algun conflicte intern.
Al mateix temps es va començar a
desvincular el claustre de professors de
la presa de decisions dels centres en profit d’altres instàncies. D’aquella
Reforma Educativa, que ja molts observaven amb desconfiança i tan difícil de
reivindicar avui dia, en queden encara molts traces.
Pel que fa a “les noves
tecnologies“, ja fa molt de temps que ens trobem immersos en la societat de
la informació, només faltaria que no
poguéssim comptar amb els estris necessaris a les classes, quan tots els
establiments i oficines en disposen. Els projectors i els ordinadors han
facilitat les exposicions i les han fet més versàtils. Pel que fa al llibre
digital i a l’1x1, és una autèntica rèmora, i diria que dificulta més
l’aprenentatge que no l’ajuda. Hi ha tants d’arguments que el desacrediten que
se’m fa difícil entendre aquells que ho defensen, en fi ...
Pel que fa a les condicions
generals de treball no passem precisament per les nostres millors hores: més
hores lectives, més nens per classe, més submissió i menys cèntims... és el
signe dels temps.
I la relació amb els estudiants, ha canviat gaire?
Sí, ha canviat, amb l’edat m’he
anat relaxant (apliqueu-ne la lectura que vulgueu), he intentat ser més cordial
tot i que moltes vegades no ho aconsegueixo. Em va costar entendre que
l’aprenentatge també tenia un component emocional i afectiu important. De tota
manera tots ja sabem que amb certes classes és difícil tot tipus d’acostament i
que els resultats acostumen a ser magres.
Al llarg de la vida professional d’una persona, sempre hi ha moments per
recordar. Has viscut alguna experiència especial que vulguis compartir amb
nosaltres?
Mira, recordo la meva primera
classe a Madrid, estava fent el CAP, feia
un temps calorós, era cap a l’estiu, la prova es gravava amb circuit
tancat de televisió; em va sortir tan bé aquella classe, que qualsevol hagués
dit que servia per la feina.
Perquè ja sabem que aquesta nostra feina ens dóna moltes alegries, podries fer-ne
una valoració positiva, necessària en aquests moments que estem vivint?
La nostra professió hauria de ser
un treball bonic: ensenyar, educar, guiar, parlar, aconsellar, escoltar els joves,
corregir-los, ... sona bé. El problema
és que els rols que cada part hi té assignada han estat molt distorsionats, de
manera que hem oblidat què ens toca fer
i a què té dret cadascú.
Els professors que us quedeu no
deveu dubtar de les vostres qualitats: sou pacients, treballadors, bons
coneixedors de les vostres matèries,
aporteu amb la vostra bona voluntat allò que altres no són capaços de
donar, seriosament, ningú té dret a
demanar-vos més.
I arriba el moment de la jubilació. Com encares aquesta nova època? I quins
projectes tens o com t’agradaria viure-la?
M’agradaria viure-la de manera
productiva, que pugui fer alguna cosa que tingui utilitat per als altres i,
evidentment, també gaudir de totes les hores que no hauré de dedicar a corregir
exàmens. No falten idees, en tot cas, el que faltarà serà «money».
