Bon dia, Lluïsa, si et sembla farem un recorregut per la teva vida laboral
per tal que companys i alumnes coneguin
unes quantes coses més sobre tu, i començarem pel principi: quins van ser els
passos que et van portar al món de l’ensenyament?
Des de ben petita ja ajudava els
meus veïns a fer els deures, a explicar-los tot allò que no entenien. Però quan
feia el batxillerat, i gràcies a una monja, vaig decidir que volia ser
professora -això eren els anys seixanta- i que volia aprendre molt per ensenyar
també molt. Després ja als 18 anys ja vaig començar a fer classes particulars
als estius, vaig arribar a tenir 40 alumnes, que feien repàs de mates, llengua
castellana, lectura, mecanografia i d’altres, i fins ara.
Com recordes el primer dia dins d’una aula? Van ser difícils els inicis?
Quin record en tens?
El primer dia de classe fou el
dia 1 d’octubre de 1980, a l’Institut d’Amer, on feia classes de llatí i grec.
El primer any fou una mica difícil, no pels alumnes sinó per com havia de fer
la classe, saber si allò que explicava era el correcte o no, o si explicava més
del que calia, perquè jo havia acabat la carrera i quan acabes sembla que ho
has de fer-ho tot i exigir-ho tot. Els alumnes eren molt correctes i aquells
temps a Amer van ser molt bonics, també hi va haver moments difícils que es van
resoldre amb diligència, però els records que en tinc són fantàstics.
Quina ha estat
la teva trajectòria com a professor/a? En quines escoles o instituts has
treballat?
La meva trajectòria com a
professora sempre ha estat dins la província de Girona, he tingut sort en això.
El meu primer institut va ésser a Amer, al Castell d’Estela, hi vaig estar 10
anys; el meu segon institut fou a la ciutat de Girona, el Dalmau Carles, a la
zona de Sta. Eugènia, en barracons, uns 7 anys; fins que van fer a la mateixa
zona l’Institut de Sta. Eugenia, on hi vaig romandre 12 anys, i el 2009 vaig
traslladar-me al Vives, on he romàs 6 anys.
I un dia arribes a l’Institut Vicens Vives. Quines van ser les primeres
impressions? I com era el dia a dia dins l’institut?
Vaig arribar al
Vives l’1 de setembre del 2009, va ésser un gran canvi, el sistema de logística
i de funcionament era molt diferent al que jo estava acostumada, el primer
trimestre fou dur, ja que feia diürn i nocturn.
Per tant el dia a dia era
llarguíssim, no hi havia jornada intensiva, feia matins, tardes i vespres, però
els cursos que tenia eren només de batxillerat, per tant el problema no eren els alumnes sinó
l’horari.
Al llarg dels últims anys, en el món de l’ensenyament hi ha hagut canvis
molt importants: com has viscut la introducció de les noves tecnologies,
l’ampliació dels horaris, etc.?
M’ha tocat suportar 5 reformes,
la més forta fou l’any 1984 amb la introducció de l’anomenada Reforma,
obligatòria només per a alguns instituts, entre ells el d’Amer, on era jo.
La introducció de la tecnologia
als primer anys fou bastant caòtica i difícil, amb el sistema Franword, és ara
quan la tecnologia està més perfeccionada i més evolucionada que anys enrere.
Referent als horaris ampliats el pitjor són les reunions, i fer actes, ja que
després de 5-6 hores de classe es fan interminables, sobretot quan som més
grans.
I la relació amb els estudiants, ha canviat gaire?
Amb això depèn dels alumnes. Però
sí que ha canviat bastant. Quan vaig començar era impensable que els alumnes
contestessin els professors, que es llancessin cadires i coses entre ells, i
que destrossessin una classe. També era impensable que la majoria dels alumnes
no fessin els deures, o que els pares amenacessin els professors. Però el que
no ha canviat és que els bons estudiants t’agraeixen la bona feina, i que els
mals estudiants passen de tot, ara i abans.
Al llarg de la vida professional d’una persona, sempre hi ha moments per
recordar. Has viscut alguna experiència especial que vulguis compartir amb
nosaltres?
Si, en recordo algunes, els
dinars que fèiem a Amer, els Nadals i quan fèiem cagar el tió d’Amer, les
sortides al Casino, els dinars de professors a la platja perquè no volíem anar
a votar l’entrada de l’OTAN; les xerrades amb el professorat del departament de
castellà del Sta. Eugènia, les hores i hores d’acudits que explicaven alguns
professors, els esmorzars del Vives....
Perquè ja sabem que aquesta nostra feina ens dóna moltes alegries. Podries
fer-ne una valoració posi- tiva, necessària en aquests moments que estem
vivint?
Dels meus 35 anys d’ensenyament
la majoria de records són positius, els negatius no cal recordar-los, han
passat. Jo he triat la professió que volia i he gaudit fent-la, he après molt
dels meus companys/es, i he après també dels meus alumnes.
He desenvolupat aquesta professió
amb un 25% de passió, un 25% d’energia, un 25% d’humor i un 25% de mala llet,
aquesta crec que és la recepta ideal per
a una bona feina, sigui la que sigui.
I arriba el moment de la jubilació. Com encares aquesta nova època? Quins
projectes tens o com t’agradaria viure-la?
Em pensava que mai hi arribaria.
Ara tinc al davant començar un altre projecte, costarà perquè és trencar la
rutina dels 35 anys d’ensenyament. L’encaro amb il·lusió, però amb incertesa
pel des- coneixement de què passarà.
