Ernest Martí, company i amic;
Els anys no passen endebades oi? Els deixem enrere, es van esmicolant
en el nostre record i, també, ens van fent miques “xino-xano” a nosaltres.
Segur que deus recordar els teus primers dies de “classe” -o com
punyetes en diguin ara-, El començament al Salvador Espriu de Salt, els anys a
Caldes de Montbui i Santa Coloma de Farners i l’aterratge en 1987 al “Vives”
quan ens coneguérem al Departament de “Ciències Socials” (quin nom més
horrible!).
De seguida, hi hagué empatia. Compartíem la passió per la Història,
però també la col·laboració en la creació de materials docents. Recordo
especialment, i també amb nostàlgia, els materials elaborats per als temes
d’Història del Batxillerat Internacional. Era un treball, exigent, però també
molt estimulant.
 |
L'Ernest durant el dinar de la seva jubilació.
Foto: Jordi Xargay
|
Han estat un bon grapat d’anys de feina, amb anades i vingudes, però tal vegada et sentis com aquell que ha fet una cursa de cent metres! Gairebé s’acaba quan amb prou feines has sortit.
Nostàlgia, potser? Probablement no gaire, com la majoria dels
professors. Perquè sinó no esperem més anys per jubilar-nos? Però també és cert
què, per a molts, la convivència amb el jovent –amb totes les contradiccions-
era i és un dels aspectes més estimulants de la nostra feina, la “teva” feina.
(Nota en veu baixa o lletra
petita; n’hi ha que aquesta convivència no la troben a faltar).
Aquesta llarga entrada és una mica enganyosa. De fet, no sé exactament
com et sents.
Només parlo des de la meva experiència de jubilat “d’última generació”.
En realitat és una barreja d’emocions, records –bons i dolents- i, el millor,
expectatives, moltes expectatives... .
Tot flueix, res roman, com digué el filòsof Heràclit fa dos mil cinc-cents anys –el pobre,
per cert, no es pogué jubilar, va morir tot just als seixanta anys-. Aquest és
un moment –el “teu” moment- per experimentar la validesa d’aquest axioma tan
vell i universal. Passat, pressent i futur es confonen, un aiguabarreig vital, El
passat, “l’edat d’or” de la infantesa i joventut, un present a la docència que
ara s’acaba i un futur obert i llarg (molt llarg!!!). Per cert, aquesta
reflexió “tan original” també la podries fet a partir del “ fugit
irreparabile tempus” de Virgili però, francament, jo prefereixo els grecs.
En fi, no pretenc instruir-te ni fer cap tipus de guia d’auto-ajuda sobre l’entrada a la jubilació. Només m’agradaria
que, des d’ara, ens poguéssim veure més sovint.
Eduard Canal
Professor d’Història jubilat de l’INS Jaume Vicens Vives
Ernest Martí, company i guerrer en la batalla per la Història i les
Humanitats a l’educació de noies i nois. Una guerra perduda?
