Us reproduïm les creacions premiades al VI Premi de la Fundació JVV.
Recordem que l’entrega va ser el passat dijous 16 d’abril al teatre Ignasi
Bonnin.
1r premi à “El teu petit gran despertar” de Berta Muñoz (2n A de
Batxillerat)
És una barreja d’avantguardes on podem trobar des
d’aspectes característics del futurisme fins alguns trets surrealistes. Entre
aquesta barreja de diferents ismes trobem una crítica a la societat en forma
d’alliçonament a un infant.
La Berta també ens explica que ha volgut fer una barreja dels diferents
moviments artístics i literaris d’aquell moment per donar palesa de la gran
importància i creativitat d’aquells anys del segle XX.
El cal·ligrama que cobreix el cabell i gran part de la cara de l’infant és
un record dels famosos cal·ligrames cubistes d’Apollinaire i Josep Maria Junoy.
Així mateix, hi ha indicis de diferents moviments al llarg del poema com una
clara evidència d’idees futuristes a les primeres estrofes i petits records
surrealistes com el vers del poema Em
plau d’atzar... de Josep Vicenç Foix entre d’altres. Finalment, els petits
fragments de paper simbolitzen com els dadaistes, amb trossos de paper de
diari, creaven els seus poemes.
Accèssit à “La imaginària realitat” de Mariona Alemany (1r B de
Batxillerat)
Vaig aclucar els ulls, amb tots els membres immòbils pel
cansament i els ulls adolorits per haver forçat la vista massa hores seguides.
De seguida vaig caure en un son profund, oblidant totes les preocupacions del
món que m'envoltava i que tant desitjava d'allunyar-me'n. Em trobava en un
paisatge desconegut. Semblava un poble desolat, però tampoc podia saber-ho del
cert perquè una boira molt espessa m'impedia veure més enllà d'uns deu metres.
Però, enmig de la foscor, podia percebre un seguit de cases abandonades que
semblava que portessin molts anys deshabitades. Eren totes exactament iguals:
d'un gris fosc que problablement havia estat blanc anteriorment, sense cap
finestra que en mostrés l'interior i amb una porta de fusta vella i
destrossada, però no pas prou com per descobrir l'espai que amagava a darrere.
No tenien teulada, els sostres eren plans i llisos, i estaven envoltades per
jardins d'herba seca i flors pansides. Vaig decidir anar a investigar on em
trobava, endinsant-me en un caminet de sorra que passava pel costat de la
primera casa. Al cap de poc vaig adonar-me que havia passat unes cinc fileres
de cases idèntiques a les primeres. No li vaig donar gaire importància i vaig
seguir caminant per l'etern camí de sorra i pedres que es clavaven a les
plantes dels meus peus. Fins que vaig arribar a una casa que tenia un rellotge
a l'exterior. Vaig acostar-m'hi de mica en mica per veure'l millor, ja que veia
que aquell aparell tenia alguna cosa estranya. Era un rellotge sense broques.
Vaig pensar que devia ser defectuós i
després vaig enfocar la vista cap a les altres cases. Vaig veure que totes
tenien el mateix rellotge. Malgrat la singularitat del lloc, vaig seguir el meu
trajecte cap el que semblava el no res, ja que els esdeveniments semblaven cada
cop més insòlits. Tenia un sentiment de desconcert per la manca de sentit de
tot el que observava que em provocava un dolor al pit cada cop més molest.
L'angoixa augmentava a mesura que avançava i que veia que en aquell indret el
temps no semblava existir. Portava molt de temps caminant i la llum seguia amb
el mateix to tènue que al principi, no s'havia fet fosc ni havia sortit el sol.
La boira era sufocant i freda, els meus pulmons havien de fer molt esforç per
respirar i la meva pell cremava per la gelor de l'aire. Em semblava que havien
passat dies des que hi havia arribat, però ja no estava segura de tenir noció
del temps. Tenia gana i set, feia temps que no tastava una sucosa amanida de
tomàquet ni que notava aigua fresca relliscant-me per la gola. Però no era una
necessitat, sinó més aviat un desig de tornar al que jo considerava la
normalitat. Ja que, en realitat, el meu cos no em demanava aliment per seguir
caminant, al contrari, semblava que les cames se'm moguessin per si soles i no
era capaç d'aturar-les. El sentiment d'angoixa seguia vigent però, alhora, el
meu cervell es trobava en un estat de repòs, despert i amb ganes de conèixer
l'entorn però alhora relaxat i sense rapidesa en enviar informació a les
extremitats. Em vaig adonar que encara no havia provat d'entrar a cap casa per
veure si descobria alguna cosa, així que em vaig dirigir a la més propera.
Sense saber per què, em vaig trobar caminant però sense avançar ni una sola
passa. De cop vaig caure a terra. Em vaig quedar inmòbil, en la posició en què
m'havia quedat per la caiguda, mig inconscient, sense que cap membre del meu
cos em respongués. Em preguntava què m'estava passant, però ni jo ni ningú
podia respondre'm aquella pregunta. Estava sola en un indret angoixant i
desconegut que semblava afectar no només al meu estat d'ànim sinó que també al
meu cos. L'única cosa que no semblava afectada era la meva ment. Però en aquell
mateix instant em va passar pel cap una allau de preguntes sense resposta. Com
podia ser que totes les cases fossin simètriques i exactament iguals entre
elles? Com era possible que un camí no s'acabés mai i que sempre anés en la
mateixa direcció? Era possible que hagués passat tan temps des que havia
arribat i que la llum no hagués sofert cap canvi, o només eren imaginacions
meves? I tot seguit vaig presentar-me les qüestions més importants: com havia arribat fins allà?
On era abans d'arribar-hi? Qui era jo? En aquell moment, l'ofec era
insuportable. Aquell desconeixement de tot el que m'envoltava i fins i tot de
la meva pròpia persona era massa pes per suportar. Sentia que no podria
aguantar gaire més temps d'aquella manera.
De cop i volta, tot es va anar fent borrós. No podria dir si
estava perdent la vista, si s'estava fent fosc o simplement m'estava adormint,
però, de mica en mica, les imatges van anar desapareixent de la meva vista.
Fins que va arribar el moment en què tot es va tornar fosc.
Vaig obrir els ulls. A l'instant em van tornar tots els
records al cap, tot havia estat un somni. Vaig sortir del llit i em vaig
dirigir cap a la cuina per beure un got d'aigua, decidida a oblidar la mala
experiència viscuda i gaudir de la realitat que abans d'adormir-me em semblava
tan detestable. Vaig baixar les escales per anar al pis de baix i vaig obrir la
finestra per contemplar la meva estimada ciutat. Però vaig veure que feia mal
dia. Vaig encaminar-me cap a la porta per sortir i respirar aire fresc, vaig
girar-ne el pom i vaig sortir a fora al carrer. Però no em trobava a la meva
ciutat, el primer que vaig notar en sortir per la porta va ser la boira espessa
que m'abraçava. Vaig fer un pas enrere per tornar a casa i vaig veure que havia
desaparegut. Tornava a ser allà mateix, amb les cases grises sense finestres
que m'envoltaven i sense entenendre absolutament res del que estava passant.
No sabria dir si mai he arribat a sortir-ne o a entrar-hi,
si ho he imaginat o allò és la realitat.
Accèssit à “El que la pluja es va endur” de Rosó Soler (1r B de
Batxillerat)
Una gota. I una
altra. I així es repetia una i una altra vegada. Estava essent un hivern
plujós. Cada dia plovia una estona, que se’m feia molt llarga i m’entristia
perquè volia dir que aquella tarda l’Etienne no vindria a buscar-me per sortir
a ballar. No és que m’encantés ballar, però aquell saló decorat al més mínim
detall era ple de l’alta societat de París i, dansant en mig d’aquelles
melodies alegres amb els meus millors vestits, tothom s’adonava que era tota
una privilegiada, perquè estava promesa ni més ni menys que amb Etienne Leroux,
fill de l’empresari que havia fet fortuna gràcies als grans magatzems que havia
inaugurat feia vint-i-cinc anys. A més, el meu promès era un noi encantador,
molt carismàtic i del qui totes les noies estaven enamorades. Ballàvem una
cançó rere l’altra, fent gala del nostre amor i de les classes de ball que els
nostres pares havien pagat. Després sortíem i passejàvem pels carrerons en la
nit fosca de la capital i, algunes vegades, em duia a l’òpera. Però aquella
pluja tot ho aturava.
Aquell vint-i-ú de
gener seguia plovent a bots i barrals, com començava a ser costum. Vaig
asseure’m a la vora de la finestra per somiar una estona en el que faria quan
parés de ploure i pogués tornar a sortir. La pluja realment no era un impediment,
però la mare sempre em deia que això de mullar-se no feia per una noia amb el
meu estatus. Mentre mirava aquells carrers empedrats, vaig adonar-me que la
pluja no seguia el seu curs normal, de fet, en caure a terra s’anava acumulant
i acumulant amb la que ja portava el Sena i el riu creixia cada vegada amb més
força, començant a inundar els carrers. Vaig córrer a trucar al pare al
despatx, però va dir-me que no em preocupés, que em quedés a casa i aviat
l’aigua seria lluny, riu avall. Vaig voler creure’l, però la pluja no afluixava
i ben aviat veia com la gent lluitava contra el corrent per poder caminar.
Aleshores vaig veure clar que aquella nit el pare no tornaria del despatx, i
tampoc la mare, que era a casa la tieta Marie-Hélène. La criada havia marxat a
cuidar el seu pare malalt. Realment estava sola.
Vaig aixecar-me
per anar a buscar alguna cosa per sopar, aquella nit seria llarga, més llarga
que les nits llargues que la precedien. Però en aquell moment vaig sentir el
portal que s’obria, i vaig córrer il·lusionada a veure qui era, pensant que
potser algun familiar meu havia trobat la manera de tornar. Però no, era
Quentin Alazet, el veí del pis de dalt,
un noi sense cap futur aparent, que s’oposava a tot allò que representava la
burgesia i es passava el dia fora, sense treballar. Ell creia que era un
artista pels seus textos torts i mal escrits. Què n’havia de saber d’art, si
havia assistit a les escoles per a pobres? Ni tan sols sabia com calcular la
mètrica! Era un desgraciat, aquell xicot!
Vaig tornar a
entrar a casa meva i vaig llegir una estona. Cada vegada feia més fred i, de
sobte, l’aigua va començar a entrar a l’habitació per sota la porta d’aquella
planta baixa i em vaig esgarrifar. Morta de fàstic, vaig posar els objectes més
delicats sobre els armaris per evitar que es fessin malbé i vaig veure com
algunes petites coses ja flotaven pel mig del menjador. No podia sortir de
l’edifici, però tampoc podia quedar-me allà si no volia refredar-me.
Sense cap altra
opció, vaig pujar les escales i em vaig veure obligada a demanar ajuda al meu
veí Quentin. Ell va fer cara d’ofès en veure’m, de fet, sovint es reunia amb
altres suposats artistes i criticaven els burgesos com jo. Tenia pensat
tancar-me la porta als nassos, però la meva mirada desolada l’hagués fet sentir
culpable si ho hagués fet. Era un secret, però quan érem petits i els pares no
em veien, sortia a jugar amb ell. Després, però, vaig veure que es tractava
d’un nen plebeu i no estava bé que hi jugués. Però ell això no ho sabia. Va deixar-me
una manta i una mica de sopar. Em deixava estar a casa seva, però no em feia
gaire cas. Potser sospitava el motiu pel qual m’havia allunyat d’ell.
Van passar un
parell de dies, no parlàvem gaire, però sempre el veia mirant per la finestra.
Es reia de les dones adinerades que creuaven els carrers per sobre d’uns ponts
improvisats quan les evacuaven. M’hi vaig acostar i vaig dir-li que allò que
feia era molt desconsiderat, que no entenia per què es reia d’aquelles
senyores. Va dir-me que trobava irònic que, tot i la catàstrofe, elles
seguissin duent els seus vestits pomposos i barrets mentre caminaven amb el cap
ben alt.
Em vaig mirar al
reflex del vidre. Jo era com totes aquelles dones. Bé, ara ja no, a casa d’en
Quentin no hi tenia cap vestit ni podia empolainar-me. Semblava ben bé una
altra. Ell va adonar-se del que estava pensant i va dir-me que preferia les
noies més senzilles. No sabia com prendre’m aquell compliment, així que vaig
canviar de tema i vaig preguntar-li què era aquell garbuix que havia fet mentre
mirava la finestra. Poc a poc va començar a explicar-me aquella poesia que jo
veia sense sentit. Però les reflexions que feia em deixaven fascinada, no havia
pensat mai que la disposició del text pogués tenir un rerefons tan profund.
Potser aquell noi no era un ignorant, potser jo era una ignorant per menysprear
tot el que sortia del meu cercle burgès.
Durant aquella
tarda va ensenyar-me llibres i llibres, poemes d’alguns autors que ell coneixia
i manifestos d’allò més sorprenents. Vaig aprendre molt, potser més que en
algunes de les classes tan cares que els pares havien pagat. Al vespre va
tancar-se al seu despatx a escoltar música, com cada dia. Normalment jo em
quedava descansant, però vaig pensar que potser estaria d’acord en ensenyar-me
aquelles cançons, rítmiques i molt més alegres que les que jo escoltava. Va
dir-me que no era el moment, que també volia tenir una estona per ell. Em va
decebre però m’ho mereixia; sempre l’havia menyspreat i quan el trobava al
portal el mirava amb desdeny.
No podia quedar-me
així, aquell jove havia despertat en mi les expectatives de conèixer un món
molt diferent al meu, però molt proper. De fet, es trobava a tots els racons de
la ciutat de París. Vaig mirar el meu penjoll i vaig pensar una mica: no m’havia
de deixar encisar per les paraules d’aquell noi; la mare sempre em deia que
havia d’estar orgullosa de ser una senyoreta, la senyoreta Roselyne Bellevenue,
i no tenia res a veure amb tots aquells plebeus. Però aleshores en Quentin va
entrar i va posar la música. Anava molt mudat i venia disposat a ensenyar-me a
ballar aquelles danses mogudes que tocaven en alguns locals modestos de la
capital. Eren ritmes molt diferents als que estava habituada i em va costar una
mica seguir-los, però ell era un ballarí excel·lent i aviat estàvem coordinats
a la perfecció.
Des d’aquells
compassos, la nostra relació va millorar molt, però jo esperava amb ganes el
dia en què l’aigua tornés al seu curs habitual i pogués tornar a sortir al
carrer amb el meu estimat Etienne. Per sort, la pluja feia uns dies que havia
minvat i l’endemà vaig poder tornar al meu pis, igual que els meus pares i la
criada, que em van ajudar a deixar-ho tot net altra vegada, encara que hi havia
moltes coses que ja no podríem salvar. Vaig dir-los que aquells dies el veí
plebeu de dalt m’havia deixat una habitació i vaig menysprear-lo, amagant-me de
la nova perspectiva de la ciutat que havia vist i tant m’havia encisat.
Aquell vespre
l’Etienne va passar a recollir-me. M’havia posat el meu millor vestit i sortia
disposada a ballar tota la nit guarnida per a l’ocasió. Però en mig d’aquella
sala, plena de somriures que només amagaven interessos, vaig sentir que aquella
música no volia ballar-la, a aquella gent no volia escoltar-la. L’única cosa
que volia fer era tornar a ser la dona que havia estat dies abans, la jove que
vaig veure reflectida al vidre i descobriria ben aviat que la vida va més enllà
dels formalismes i l’aparença. La jove que no necessitava ser la senyora
Leroux. Vaig marxar d’aquell saló i va despertar una nova versió de mi. Podia ser
més o menys encertada, però es tractava de la dona que Roselyne Bellevenue
volia ser.
