A continuació us presentem els treballs guanyadors dels X Premis de la Fundació JVV. El primer que us presentem és el guanyador de Relat Curt i està fet per la Cristina Mazó de 1r de Batxillerat. El segon és el guanyador de Relat Històric i l’ha fet la Queralt Grau de 2n de Batxillerat.
Enhorabona a les dues!
FENT CAMÍ
La família m’acomiada i agafo les quatre maletes on porto tot el que necessitaré aquests nou mesos. Al darrer moment, el pare em recorda que no cal que marxi. Sé que ell no vol que me’n vagi i això em neguiteja. La mare, més tranquil·la, em regala dos llibres i em diu que m’agradaran molt i dels que en puc aprendre alguna cosa interessant.
Pujo al tren i busco el meu seient. D’aquí unes hores arribaré a la que serà la meva nova llar durant uns mesos. Estic inquieta però feliç i impacient per descobrir com serà la vida en un altre país. Sento que la ciutat on visc se’m queda petita, l’ambient m’ofega i necessito marxar lluny per tornar a respirar. Així que decideixo marxar a estudiar fora, que també em servirà per ser més independent, m’ajudarà a madurar i, aprofitant, perfeccionaré el meu francès.
Veig que el paisatge es mou cada vegada més lentament. Per l’altaveu sento que hem arribat a la destinació, Tolosa. Comença l’aventura. Surto de l’estació i em disposo a trobar l’apartament on m’allotjaré, i fent un cop d’ull al plànol que tinc de la ciutat, veig que em queda a uns quants minuts a peu. No em preocupa gaire caminar, però tenint en compte que vaig molt carregada opto per agafar un taxi. El taxista m’adverteix que el carrer on vaig és una zona de vianants, i no s’hi pot accedir en cotxe. Per això em deixa a la plaça de l’Ajuntament. Aprofito per entrar-hi i demanar informació de la ciutat i dels propers esdeveniments culturals. Esperant el meu torn, vaig observant l’espai i veig una fotografia antiga que em crida l’atenció. Hi ha una data a peu de la fotografia: 5 de juliol de 1945. Hi reconec un personatge; és Pompeu Fabra en el moment que la Universitat de Tolosa el nomena Doctor Honoris Causa. Em reconforta pensar que un català il·lustre va passar per aquí. Continuo pensant en el Mestre i en tot el que va fer per la meva llengua materna. Em pregunto què hauria sigut de l’escriptura de la llengua catalana si Pompeu Fabra no hagués tingut la iniciativa d’apropar-se més als seus nebots escrivint-los de la mateixa manera que els parlava. Allunyo aquests pensaments perquè em començo a enyorar. M’atenen i em donen tota la informació que demano. Miro el mapa, i descobreixo que estic a prop del carrer on he d’anar.
Finalment, arribo a l’apartament i hi deixo les maletes, però em fa mandra desfer-les i les arracono. Ara sento por d’afrontar una vida lluny de casa, de la família, dels amics, de la meva llengua. Agafo un dels llibres que m’ha donat la mare i m’estiro al sofà. No vull pensar-hi. He de ser valenta i no em vull deixar portar pels sentiments. Aixeco el llibre i obro la portada i, a la primera pàgina hi trobo un escrit signat pels pares:
“Treballeu i treballeu cada dia, perquè el conreu d’una llengua no es pot
abandonar mai.” – Pompeu Fabra des de l’exili
No oblidis el que és teu, filla.
M’emociono i m’adono del significat de la frase. No només m’estimo els pares, sinó tot el que deixo enrere. Ploro i del cansament acumulat aquests dies, m’adormo.
Em desperta una esgarrifança. S’ha fet fosc i tinc gana, i agafo de la bossa unes galetes que portava pel viatge. Em tapo amb una manta que trobo a de l’habitació i començo a llegir el llibre, que em captiva. Sense adonar-me’n, em passen les hores i arribo a l’última pàgina, amb un altre escrit dels pares:
Et desitgem que puguis ser feliç allà on sigui que et trobis.
T’estimem.
La frase em dona l’empenta que necessito per començar tranquil·la la meva aventura. Necessitava l’aprovació del pare. M’enyoraré, està clar, però me’n sortiré.
Miisaan
L’Institut d’Estudis Catalans i Pompeu Fabra: una fecunda col·laboració
Pompeu Fabra i Poch (Vila de Gràcia, Barcelona, 20 de febrer de 1868 – Prada de Conflent, 25 de desembre de 1948) fou un enginyer industrial i filòleg català conegut per haver establert la normativa moderna de la llengua catalana.
Fill de Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí, era l’últim dels tretze fills d'una família menestral. Va cursar els estudis d’enginyeria industrial a Barcelona, on també es va començar a sentir atret per la filologia, concretament per l’estudi del català i la difusió de la correcció de la llengua. Aquesta passió va desembocar en l’obra Ensayo de gramàtica del catalán moderno, publicada per la revista l’Avenç el 1891. Va participar amb Joaquim Casas i Carbó i Jaume Massó i Torrents a la campanya lingüística de la revista L’Avenç elaborant l’esbòs de la futura normativització de la llengua catalana.
El 1902 va guanyar la càtedra de química de l’Escola d’enginyers de Bilbao, ciutat on va intensificar la seva dedicació a la filologia i on va viure fins al 1912.
El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d'ortografia catalana, moment en què Prat de la Riba li va proposar dirigir el projecte de normativització lingüística del català. Per dur a terme aquesta tasca va tornar a Catalunya, on va ser nomenat fundador de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), iniciant així una fecunda col·laboració amb l'IEC. El 24 de gener del 1913 l'IEC publicà, sota la seva direcció, les Normes ortogràfiques de la llengua catalana, una reforma ortogràfica que se centrava en respectar la pronúncia dels dialectes i l’etimologia de les paraules i que era clau de volta del procés de normalització de la llengua en fixar l'estàndard escrit.
