A continuació us presentem els treballs guanyadors dels X Premis de la Fundació JVV. El primer que us presentem és el guanyador de Relat Curt i està fet per la Cristina Mazó de 1r de Batxillerat. El segon és el guanyador de Relat Històric i l’ha fet la Queralt Grau de 2n de Batxillerat.
Enhorabona a les dues!
FENT CAMÍ
La família m’acomiada i agafo les quatre maletes on porto tot el que necessitaré aquests nou mesos. Al darrer moment, el pare em recorda que no cal que marxi. Sé que ell no vol que me’n vagi i això em neguiteja. La mare, més tranquil·la, em regala dos llibres i em diu que m’agradaran molt i dels que en puc aprendre alguna cosa interessant.
Pujo al tren i busco el meu seient. D’aquí unes hores arribaré a la que serà la meva nova llar durant uns mesos. Estic inquieta però feliç i impacient per descobrir com serà la vida en un altre país. Sento que la ciutat on visc se’m queda petita, l’ambient m’ofega i necessito marxar lluny per tornar a respirar. Així que decideixo marxar a estudiar fora, que també em servirà per ser més independent, m’ajudarà a madurar i, aprofitant, perfeccionaré el meu francès.
Veig que el paisatge es mou cada vegada més lentament. Per l’altaveu sento que hem arribat a la destinació, Tolosa. Comença l’aventura. Surto de l’estació i em disposo a trobar l’apartament on m’allotjaré, i fent un cop d’ull al plànol que tinc de la ciutat, veig que em queda a uns quants minuts a peu. No em preocupa gaire caminar, però tenint en compte que vaig molt carregada opto per agafar un taxi. El taxista m’adverteix que el carrer on vaig és una zona de vianants, i no s’hi pot accedir en cotxe. Per això em deixa a la plaça de l’Ajuntament. Aprofito per entrar-hi i demanar informació de la ciutat i dels propers esdeveniments culturals. Esperant el meu torn, vaig observant l’espai i veig una fotografia antiga que em crida l’atenció. Hi ha una data a peu de la fotografia: 5 de juliol de 1945. Hi reconec un personatge; és Pompeu Fabra en el moment que la Universitat de Tolosa el nomena Doctor Honoris Causa. Em reconforta pensar que un català il·lustre va passar per aquí. Continuo pensant en el Mestre i en tot el que va fer per la meva llengua materna. Em pregunto què hauria sigut de l’escriptura de la llengua catalana si Pompeu Fabra no hagués tingut la iniciativa d’apropar-se més als seus nebots escrivint-los de la mateixa manera que els parlava. Allunyo aquests pensaments perquè em començo a enyorar. M’atenen i em donen tota la informació que demano. Miro el mapa, i descobreixo que estic a prop del carrer on he d’anar.
Finalment, arribo a l’apartament i hi deixo les maletes, però em fa mandra desfer-les i les arracono. Ara sento por d’afrontar una vida lluny de casa, de la família, dels amics, de la meva llengua. Agafo un dels llibres que m’ha donat la mare i m’estiro al sofà. No vull pensar-hi. He de ser valenta i no em vull deixar portar pels sentiments. Aixeco el llibre i obro la portada i, a la primera pàgina hi trobo un escrit signat pels pares:
“Treballeu i treballeu cada dia, perquè el conreu d’una llengua no es pot
abandonar mai.” – Pompeu Fabra des de l’exili
No oblidis el que és teu, filla.
M’emociono i m’adono del significat de la frase. No només m’estimo els pares, sinó tot el que deixo enrere. Ploro i del cansament acumulat aquests dies, m’adormo.
Em desperta una esgarrifança. S’ha fet fosc i tinc gana, i agafo de la bossa unes galetes que portava pel viatge. Em tapo amb una manta que trobo a de l’habitació i començo a llegir el llibre, que em captiva. Sense adonar-me’n, em passen les hores i arribo a l’última pàgina, amb un altre escrit dels pares:
Et desitgem que puguis ser feliç allà on sigui que et trobis.
T’estimem.
La frase em dona l’empenta que necessito per començar tranquil·la la meva aventura. Necessitava l’aprovació del pare. M’enyoraré, està clar, però me’n sortiré.
Miisaan
L’Institut d’Estudis Catalans i Pompeu Fabra: una fecunda col·laboració
Pompeu Fabra i Poch (Vila de Gràcia, Barcelona, 20 de febrer de 1868 – Prada de Conflent, 25 de desembre de 1948) fou un enginyer industrial i filòleg català conegut per haver establert la normativa moderna de la llengua catalana.
Fill de Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí, era l’últim dels tretze fills d'una família menestral. Va cursar els estudis d’enginyeria industrial a Barcelona, on també es va començar a sentir atret per la filologia, concretament per l’estudi del català i la difusió de la correcció de la llengua. Aquesta passió va desembocar en l’obra Ensayo de gramàtica del catalán moderno, publicada per la revista l’Avenç el 1891. Va participar amb Joaquim Casas i Carbó i Jaume Massó i Torrents a la campanya lingüística de la revista L’Avenç elaborant l’esbòs de la futura normativització de la llengua catalana.
El 1902 va guanyar la càtedra de química de l’Escola d’enginyers de Bilbao, ciutat on va intensificar la seva dedicació a la filologia i on va viure fins al 1912.
El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d'ortografia catalana, moment en què Prat de la Riba li va proposar dirigir el projecte de normativització lingüística del català. Per dur a terme aquesta tasca va tornar a Catalunya, on va ser nomenat fundador de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), iniciant així una fecunda col·laboració amb l'IEC. El 24 de gener del 1913 l'IEC publicà, sota la seva direcció, les Normes ortogràfiques de la llengua catalana, una reforma ortogràfica que se centrava en respectar la pronúncia dels dialectes i l’etimologia de les paraules i que era clau de volta del procés de normalització de la llengua en fixar l'estàndard escrit.
L’Institut d’Estudis Catalans era i és una corporació acadèmica, científica i cultural, fundada a Barcelona el 1907 per Enric Prat de la Riba i el seu objectiu és la investigació científica de tots els elements de la cultura catalana. L’IEC, ja com a punta de llança de la recent creada Mancomunitat de Catalunya (1914), tenia també com a objectiu l’expansió i el desenvolupament de la llengua catalana i el conreu de les ciències naturals, exactes, fisicoquímiques, filosòfiques, morals i polítiques. És per això que va organitzar diverses missions d’exploració (jurídiques, arqueològiques, bibliogràfiques, documentals...) i va difondre els seus resultats en diverses obres. Entre els seus projectes més rellevants cal destacar l’expedició històrico-arqueològica a la Vall d’Aran i la Ribagorça per tal de recuperar els tresors romànics dels Pirineus, la creació del Servei de Conservació i Catalogació del Patrimoni, de la Junta de Museus, del Servei Cartogràfic, de la Biblioteca de Catalunya i de les normes ortogràfiques del català, impulsades per Pompeu Fabra, tal i com he dit anteriorment.
El 1932, Fabra va accedir a la primera càtedra de la llengua catalana a la Universitat de Barcelona.L’any 1939 es va veure obligat a deixar Badalona, el seu lloc de residència, i marxar a l’exili a l’Estat Francès a causa de l’entrada de les tropes del general Franco a Barcelona. Pel que fa a l’Institut d’Estudis Catalans, durant la dictadura franquista va haver de passar a la clandestinitat fins al 1976, quan va ser reconeguda oficialment com a corporació acadèmica, científica i cultural, un cop mort del Dictador.
Com a conseqüència de la dictadura franquista i de la prohibició de les institucions catalanes es va instaurar la Generalitat de Catalunya a l'exili, de la qual Fabra va ser conseller entre el 14 de setembre de 1945 i el 22 de gener de 1948. Des de l'exili tampoc va abandonar la filologia catalana i enllestí una nova Gramàtica Catalana, publicada pòstumament el 1956 per Joan Coromines.
A Pompeu Fabra se’l considera el pare de la llengua catalana, en gran part, gràcies a quatre grans obres interrelacionades entre elles: les Normes ortogràfiques (1913), el Diccionari Ortogràfic de l’Institut (1917), una obra molt completa i reeditada diverses vegades que, juntament amb el Diccionari General de la Llengua Catalana, publicat oficialment el 1932 i actualment adoptat com a normatiu, van ser l'addenda preceptiva a la Gramàtica Catalana (1918). Aquestes quatre obres són els pilars en que s'assenta la normalització lingüística del català actual, fruit de l'impuls de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta secció fou fundada al 1911 gràcies a l'acció de Pompeu Fabra i Antoni M. Alcover, amb tres objectius ben definits: establir la normativa lingüística, la investigació i estudi científic de la llengua catalana i seguir el procés de normalització a totes les terres catalanes.
Així doncs, podem afirmar amb rotunditat que Pompeu Fabra i l’IEC han estat els dos grans pilars que han aconseguit recuperar la llengua catalana dels seus pitjors moments. Al mateix temps no podem oblidar els efectes directes que la seva tasca va tenir sobre les terres catalanes i la seva unitat cultural i lingüística. Això ho podem veure en l’expressió de Fabra: «llengua nacional», que significa la simbiosi entre la manera de parlar d’un col·lectiu i el col·lectiu mateix. I és que per a ell la unitat lingüística repercutia sobre la unitat nacional; la modernització del català significava la modernització de la societat i la nació catalana. Per això, una normativa que unís la llengua catalana de tots els territoris era necessari per generalitzar el concepte d’unitat nacional.
Desitjava que aquesta unitat pogués anar més enllà de les imposicions i/o prohibicions politicoadministratives ja que sinó preveia que, sense aquesta unitat, la degradació de la llengua catalana arribaria fins al punt d’esdevenir un dialecte més del castellà.
Sortosament per al futur de la llengua catalana va néixer l’Institut d’Estudis Catalans, inicialment amb l’objectiu de reconèixer la història catalana i treure a la llum els vincles d’un poble en vies de desaparició a nivell cultural i més tard, amb l’arribada de Pompeu Fabra, de normalitzar i normativitzar la llengua catalana. El desenvolupament d’aquestes grans accions, va culminar en l’establiment d’unes normes gramaticals i ortogràfiques, convertint-la en una llengua normativa i moderna que va assegurar la seva unitat i també l’extensió social i territorial d’aquesta.
L’IEC va esdevenir un gran medi de projecció per al mestre i, alhora, un nucli format per altres literats interessats en el treball de Fabra. Tanmateix, sense Fabra és probable que l’Institut no hagués dut a terme aquesta gran labor degut a la ideologia de dretes de molts dels intel·lectuals i a la forta oposició que la nova normativa provocava. Cal tenir en compte que la tasca lingüística de Fabra, en aquella època, va representar també una tasca política. Fou odiat pel feixisme espanyol, que el declarà enemic públic, i per part de la població que no comprenia que aquell projecte era un progrés col·lectiu. Podem veure aquest rebuig amb la frase que el general Queipo de Llano, durant la Guerra Civil, repetia cada dia per la ràdio: «Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas». (Jordi Mir i Joan Maluquer, 2013, Pompeu Fabra: 10 aspectes de l’home i l’obra, Barcelona, Edicions Galerada) .
Malgrat que hagué de suportar aquest odi reiterat, fins i tot per molts dels seus col·legues, també pogué gaudir de l’agraïment públic per part dels seus coetanis. En són un exemple les paraules que li adreçà Ventura Gassol amb motiu del lliurament que se li va fer de la medalla d’or de Barcelona:
No és solament la ciutat que ha d’agrair la vostra obra i honorar el vostre nom. És Catalunya, que us deu una glorificació de caràcter nacional. Sapigueu [...] que el Govern de la Generalitat no espera sinó l’ocasió de dir ben alt el servei altíssim que heu fet a la llengua i al retrobament de Catalunya. (Jordi Mir i Joan Maluquer, 2013, Pompeu Fabra: 10 aspectes de l’home i l’obra, Barcelona, Edicions Galerada).
De totes maneres, el millor homenatge a Pompeu Fabra no és l’eufòria d’un dia en què se’l recorda i se li reconeix el mèrit, és la continuïtat del pronunciament del seu nom per part d’investigadors, docents, ciutadans i ciutadanes que estan preocupats pel futur de la llengua catalana i el seu ús.
Tanmateix, considero que el treball de Fabra hauria de gaudir d’una mica més de ressò, ja que tot i que al llarg de la història se li ha reconegut la seva gran tasca, actualment aquest reconeixement s’ha anat apagant. Això no obstant, crec que l’empenta de Fabra, que va generar simultàniament amb l’Institut d’Estudis Catalans, no ha anat minvant amb el pas dels anys. Un clar exemple d’això és que la Gramàtica de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, continuadora de la normativa gramatical que va establir Fabra, fou ratificada el 29 de setembre de 2016. Per això no podem oblidar l’existència d’unes institucions fortes i d’un sentiment col·lectiu que, des del meu punt de vista, no permetran la fragmentació ni la degradació de la nostra llengua. Una llengua planificada, dissenyada i perfilada per un enginyer de paraules que va canviar les terminacions castellanes, va eliminar les paraules forasteres i va aixecar un dels trets identitaris que han unit, uneixen i uniran tots els catalans.
Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans no van només elaborar les arrels de la gramàtica catalana, no van només evitar la pèrdua d’una llengua, no van només expandir el català en l’àmbit nacional i internacional, van fer renéixer i modernitzar una llengua que va permetre enllaçar més íntimament tots els catalans i diferenciar- nos dels altres.
Per acabar, m’agradaria remarcar les profundes i representatives paraules dels versos de Miquel Martí i Pol:
Per guanyar la batalla
que, bé prou que ho sabeu,
encara balla,
no hi ha, mestre Pompeu,
com que seguim a poc a poc i a peu,
la lliçó que fa un segle ens ensenyeu.
Miquel Martí i Pol
Bibliografia:
- Jordi Mir i Joan Maluquer, 2013, Pompeu Fabra: 10 aspectes de l’home i l’obra, Barcelona, Edicions Galerada.
- Joan A. Argenter, 2000, Simposi Pompeu Fabra. Jornades científiques de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.
- Edicions 62, 1968, Gran Enciclopèdia Catalana, Espanya, Grup Enciclopèdia Catalana.
Bibliografia web:
- Associació d’escriptors en llengua catalana, Pompeu Fabra. Recuperat de https://www.escriptors.cat/autors/fabrap/
- Institut d’Estudis Catalans. Recuperat de https://www.iec.cat/activitats/entrada.asp
- Viquipèdia, Pompeu Fabra i Poch. Recuperat de https://ca.wikipedia.org/wiki/Pompeu_Fabra_i_Poch
PSEUDÒNIM: Lila
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada