Actes de reconeixament de les millors notes

Com cada any, l'Ajuntament de Girona organitza un acte per reconèixer les millors notes tan a l'ESO com al Batxillerat.

Enguany, la millor nota d'ESO va ser per la Ivet Pujiula i de Batxillerat per a en Marc Torrecillas.

Enhorabona!

Houston, no tenim cap problema!

L’HP Code Wars és un concurs de programació que l’empresa HP organitza de forma anual a totes les seves seus mundials. Consisteix en resoldre una sèrie de problemes mitjançant programació. Els equips estan formats per 3 persones i únicament disposen d’un ordinador per poder programar, cosa que obliga a tot l’equip a distribuir-se les tasques de programació i de resolució de problemes. Un cop aquests estan resolts s’envien internament a una web on en comproven el resultat i si és correcte n’otorga una puntuació.

D’aquesta manera, HP aconsegueix fomentar la programació i la resolució de problemes als alumnes que estan als Instituts. La primera edició es va cel·lebrar el 1998 a la seu central de la companyia HP a Houston, Texas.

El passat 3 de Març de 2018 dos equips de l’INS Jaume Vicens varen participar a l’HP Code Wars BCN, a la seu que l’empresa té a Sant Cugat del Vallès. El resultat va ser molt bo, doncs els equips van quedar en primera i segona posició d’un total de 108 equips vinguts de totes parts de Catalunya. El premi que va rebre l’equip guanyador va ser poder participar a l’edició americana de l’HP Code Wars l’any vinent a Houston. Els integrants d’aquest equip són: Vinyet Costa Garcia, Xavier Povill Clarós i Sergi Soler Arrufat, tots alumnes becats CiMs-CELLEX estudiants de Batxillerat Internacional a l’INS Jaume Vicens Vives.

Abans de competir, ens vam poder desplaçar a les afores de Houston per veure les instal·lacions de la NASA. Allà vam poder visitar el museu, també poder veure en directe la Sala de Control de l’Estació Espaial Internacional (ISS) o el coet Saturn V (Missions Apollo).

HP també ens va oferir una visita privada a les instal·lacions.. Entre d’altres coses vam poder observar l’espai Maker que disposen i també els diferents departaments encarregats del disseny de servidors i equips empresarials. Al vespre HP i Intel ens va convidar a sopar juntament amb uns quants enginyers i treballador de l’empresa.

L’equip del Jaume Vicens Vives acaba amb una meritòria 15 posició d’un total de 253 equips de la categoria "Advanced".

Al vespre HP ens convida a un Rodeo, durant aquells dies a la ciutat es celebra el “Houston Livestock Show and Rodeo”, considerat el més gran del món.

L'endemà, abans de tornar cap a Catalunya vam visitar el Museu d’Història Natural de Houston. Destacar la col·lecció que tenen esquelets de dinosaures, arbres petrificats i minerals.

9,8 de Júlia Ibañez a la Selectivitat!

Des de l’INS Jaume Vicens Vives volem felicitar a la Júlia Ibañez Massa de 2n de BAT per haver obtingut la segona millor nota de tot Catalunya a les proves de la Selectivitat. La Júlia ha obtingut una puntuació global de 9,8, la millor nota de les comarques gironines. La millor nota de tot Catalunya s’ha situat a tot just una dècima i l’ha obtingut un alumne de Cervera.

Més informació: 

https://www.lavanguardia.com/vida/20190626/463124656401/notas-selectividad-catalunya-2019-comprobar-consultar.html

https://www.diaridegirona.cat/educacio/2019/06/26/alumna-linstitut-jaume-vicens-vives/988658.html

Fotografia: Diari de Girona

Acte de Graduació 2n BAT

Com es tradició cada any, els alumnes de 2n de Batxillerat han celebrat l’Acte de Graduació. Aquí teniu una petita selecció de fotografies d’aquell dia.

Josep Tarradellas

Seguint amb les aportacions investigadores dels alumnes d’Història d’Espanya, matèria de 2n de Batxillerat, la Gal·la Talavera ens ofereix una breu i complerta visió de conjunt d’una de les figures més importants, representatives i simbòliques de la Transició política democràtica, no només per a Catalunya, sinó igualment per al conjunt de l’estat espanyol: Josep Tarradellas.

La Gal·la ens fa una breu caracterització del paper jugat pel President de la Generalitat a l’exili el qual, des de la seva retirada a França el 1939 va mantenir viva i activa la figura institucional que representava, des que va haver de marxar un cop la victòria dels exèrcits sublevats contra el govern legítim republicà liderats per Franco era inevitable i imminent.

Igualment ens contextualitza els moments inicials de la transició democràtica duta a terme per Adolfo Suárez un cop mort el Dictador, entre el 1975 i el 1980 (primeres eleccions autonòmiques) tant al conjunt de l’Estat com a Catalunya, tot remarcant el paper negociador i conciliador que va tenir el President Tarradellas en les dures i intenses negociacions amb Suárez per tal de poder restablir la Generalitat de Catalunya.

JOSEP TARRADELLAS

Josep Tarradellas i Joan (1899-1988) va ser un dels personatges més destacats i simbòlics del període de transició democràtica espanyola després de la mort del Dictador Francisco Franco, aconseguint restablir les institucions de govern de Catalunya, abolides pel Franquisme des de 1939. Destacat membre del govern de la Generalitat de Catalunya durant la II República espanyola, quan la Guerra Civil agonitzava, al febrer de 1939 es va exiliar a França, exercint de President de la Generalitat a l’exili fins el seu retorn a Barcelona el 23 d’octubre de 1977, amb una multitudinària acollida per part de poble català.

Després de la mort de Franco el 1975 i d’un primer i curt govern monàrquic, Adolfo Suárez serà nomenat President del Govern i l’encarregat de dur a terme una transició política cap a un sistema polític democràtic. Per a això Suárez va haver d’enfrontar-se a l’oposició tant dels grups d’ultradreta, militars i franquistes, com dels sectors d’esquerres i nacionalistes, a més dels grups terroristes. Una de les primeres mesures i més necessàries que va prendre va ser l’aprovació de la Ley de transición política de 1976, en la qual, entre d’altres coses, es legalitzaven definitivament tots els partits polítics (comunistes i nacionalistes inclosos) i agrupacions sindicals. Aquest va ser el pas previ a la convocatòria d’Eleccions Generals per al juny de 1977, les primeres lliures i democràtiques a Espanya des del febrer de 1936.

Els resultats d’aquestes eleccions generals de 1977 a Catalunya constaten una forta presència del vot d’esquerres i catalanista, fet pel qual Adolfo Suárez es veu obligat a negociar amb Josep Tarradellas, President de la Generalitat a l’exili des de 1939, el restabliment la Generalitat de Catalunya, una demanda que va ser recolzada de forma massiva per la població catalana a la Diada d’aquell mateix any, la primera legal després de gairebé 40 anys de Dictadura. Així doncs, el 27 de setembre de 1977 el govern de Suárez aprova el restabliment de la Generalitat de forma provisional en la figura de Josep Tarradellas. Més tard, el 23 d’octubre del mateix any, Tarradellas arriba a Barcelona per prendre possessió del càrrec de President de la Generalitat i realitza des del balcó del Palau de la Generalitat el cèl·lebre discurs de l’històric “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”.

Aquest discurs a la plaça de Sant Jaume va reunir a més de 100.000 persones, essent un dels esdeveniments històrics i més representatius de la Transició espanyola. Al balcó el van acompanyar polítics que formaven part de l’Assemblea de Parlamentaris, els quals després de sentir el discurs de Tarradellas, en el qual reclamava una Catalunya democràtica, lliure i plena de llibertat, la qual havia de ser un clar exemple per a tots els altres pobles espanyols, també van gaudir del clam dels ciutadans demanant l’Estatut d’Autonomia. Un cop acabat el discurs, van cantar l’himne nacional de Catalunya, Els segadors, com a símbol d’unitat i identitat. 

Al dia següent, el 24 d’octubre, té lloc l’acte de possessió de President de la Generalitat, i per tant de reconeixement de l’única legalitat republicana durant la transició. A l’acte, en el qual va ser-hi present el President del govern Adolfo Suárez, Josep Tarradellas va prometre per la seva consciència i honor complir amb totes les obligacions del càrrec amb lleialtat al rei i respectar la llei i els drets dels ciutadans. Seguidament va llegir en castellà un discurs en el qual va remarcar la compatibilitat del govern de Catalunya amb la unitat d’Espanya. Conforme les paraules de Tarradellas, Adolfo Suárez, a qui Tarradellas descriu com a un home hàbil i intel·ligent, va respondre que Catalunya seria per a Espanya un prometedor futur de concordança i convivència.

Des d’aquest moment, i fins que no es convoquessin les primeres Eleccions Autonòmiques el 1980, Josep Tarradellas va formar un govern d’unitat amb els representants de totes les forces polítiques catalanes, amb el qual va començar a negociar amb Suárez la transferència d’algunes competències autonòmiques, essent una de les primeres la introducció del català a l’Ensenyament.

En l’àmbit personal, segons tots aquells que havien tingut l’oportunitat de compartir moments amb ell, el President Tarradellas era, a més d’un gran polític, una gran persona. Vetllava per al millor de tot aquell que formava part del seu cercle de relacions. Obeïa a qui sabia manar, i això va ser el que el va fer créixer i esdevenir la persona que va acabar sent. El caracteritzava la virtut de buscar solucions a tots els problemes que es trobava, i tenia una gran capacitat d’adaptació i aprenentatge. Va ser un president diferent de tots els altres i sense ell Catalunya avui dia no seria el que és.

Tarradellas representava els perdedors de la guerra civil, els derrotats. A ell s’hi van unir grups d’intel·lectuals, catedràtics, professors i d’altres polítics i ciutadans que vetllaven pel restabliment de les institucions de govern catalanes i, per tant, de l’autogovern de Catalunya. Com era d’esperar, la idea que Tarradellas fos el president de la Generalitat no acabava de convèncer al govern espanyol, ja que en aquells moments era una figura desconeguda per a la majoria de la població i per bona part del món de la política espanyola del moment.

Contràriament, tots els polítics que van formar part del Govern provisional i de concentració que va fer en prendre el càrrec de president, el descriuen com a un polític meravellós. Tarradellas sempre havia mantingut de manera ferma i clara que el seu vincle amb Catalunya era indubtable i ineludible. Tal era el carisma del President entre la classe política catalana, que fins i tot un dels assessors de Suárez va afirmar que amb gairebé tots els polítics catalans que va haver d’entrevistar no dubtaven de qui havia de ser el nou president de la Generalitat de Catalunya.

Durant el seu exili no va abandonar el càrrec de President i no va parar de transmetre discursos dirigits als ciutadans catalans, de tal manera que va mantenir viva la rellevància política de la seva figura i del seu càrrec. Fins i tot el seu entorn familiar, com bé explica el seu propi fill, que reconegué que va prendre consciència del que representava la figura del seu pare quan va començar a veure que a casa arribava gent exiliada i que, per tant, el seu pare havia de ser un factor clau pel futur de Catalunya. 

La comissió per al retorn del President va ser molt activa, escampant fotografies i fent la màxima difusió possible a Barcelona. Tan activa que fins i tot el representant de Tarradellas va fer veure a Suárez que la Monarquia i el període de transició espanyoles no tindrien possibilitats de consolidar-se si no eren acceptades a Catalunya, i la manera de fer-ho possible era negociar i restablir la Generalitat de Catalunya i a Tarradellas com el seu màxim representant, tot comprometent-se a afavorir els aires de canvis polítics.

En conclusió, Josep Tarradellas va ser un personatge clau per a la Transició política a Espanya i a Catalunya. Tots els personatges del seu voltant afirmen que sense ell, la transició no hagués sigut el mateix. Va aconseguir el que no havia aconseguit mai cap institució catalana, i va fer que el procés de transició fos més estable i tranquil. Tots aquells que van estar en contacte amb ell o hi van treballar, afirmen que tenia una alta qualitat humana. Era una gran persona i es va convertir en un gran personatge. Va aconseguir suavitzar aquest odi que hagués dominat entre els catalans i els espanyols, de manera que es veiés reflectit en una transició reconciliadora, i sobretot no violenta pels catalans.

Autora: Gal·la Talavera, alumna de 2 BAT-B

Text inicial: José María García-Consuegra Flores

Webgrafia

Discurs de Josep Tarradellas des del balcó del Palau de la Generalitat (23 d’octubre de 1977) (https://www.youtube.com/watch?v=LWTNyw-3zY0)

Regreso de Josep Tarradellas como Presidente de la Generalitat de Cataluña, (https://www.youtube.com/watch?v=WD-UL2i1HmI)

Documental “Els homes del silenci” (https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/els-homes-del-silenci/video/5765541/).

Documental “Una manera de fer. President Tarradellas” (http://www.rtve.es/alacarta/videos/especials-en-catala/manera-fer-president-tarradellas/4273378/).

Documental “Tarradellas, l’home que ho guardava tot” (https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/tarradellas-lhome-que-ho-guardava-tot/video/5623054/).

Menció especial del TdR

El TDR de la Sara Font titulat "Aportació a un catàleg de zoocecidis dels termes municipals de Girona, Salt i Sarrià de Ter" ha obtingut una menció especial al XIV premi PRBB (Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona) en Ciències de la Salut i de la Vida.

El premi ha consistit en un lot de llibres de natura i de biomèdica.

Moltes felicitats Sara, ja ets tota una investigadora!

Text i fotografies: Gabriel Mercadal

Self Compassion

Last Friday we, baccalaureate students, were lucky to participate in a talk dealing with self-compassion. Goldie Nanwani, author of the book "Thoughts translated" , explained to us a bit about self-compassion while making us think: why do we treat ourselves differently? 

Don't we deserve to be forgiven when making errors? She made us reflect on quotidian acts we do without even thinking, as for example giving up a seat in the bus, and we ended up realizing the importance of being kind to and understanding oneself... The final goal of the talk also was giving us some tips to understand and use self-compassion in our lives.

Tetxos guanyadors dels Premis de la Fundació JVV

A continuació us presentem els treballs guanyadors dels X Premis de la Fundació JVV. El primer que us presentem és el guanyador de Relat Curt i està fet per la Cristina Mazó de 1r de Batxillerat. El segon és el guanyador de Relat Històric i l’ha fet la Queralt Grau de 2n de Batxillerat. 

Enhorabona a les dues!

FENT CAMÍ 

La família m’acomiada i agafo les quatre maletes on porto tot el que necessitaré aquests nou mesos. Al darrer moment, el pare em recorda que no cal que marxi. Sé que ell no vol que me’n vagi i això em neguiteja. La mare, més tranquil·la, em regala dos llibres i em diu que m’agradaran molt i dels que en puc aprendre alguna cosa interessant.

Pujo al tren i busco el meu seient. D’aquí unes hores arribaré a la que serà la meva nova llar durant uns mesos. Estic inquieta però feliç i impacient per descobrir com serà la vida en un altre país. Sento que la ciutat on visc se’m queda petita, l’ambient m’ofega i necessito marxar lluny per tornar a respirar. Així que decideixo marxar a estudiar fora, que també em servirà per ser més independent, m’ajudarà a madurar i, aprofitant, perfeccionaré el meu francès.

Veig que el paisatge es mou cada vegada més lentament. Per l’altaveu sento que hem arribat a la destinació, Tolosa. Comença l’aventura. Surto de l’estació i em disposo a trobar l’apartament on m’allotjaré, i fent un cop d’ull al plànol que tinc de la ciutat, veig que em queda a uns quants minuts a peu. No em preocupa gaire caminar, però tenint en compte que vaig molt carregada opto per agafar un taxi. El taxista m’adverteix que el carrer on vaig és una zona de vianants, i no s’hi pot accedir en cotxe. Per això em deixa a la plaça de l’Ajuntament. Aprofito per entrar-hi i demanar informació de la ciutat i dels propers esdeveniments culturals. Esperant el meu torn, vaig observant l’espai i veig una fotografia antiga que em crida l’atenció. Hi ha una data a peu de la fotografia: 5 de juliol de 1945. Hi reconec un personatge; és Pompeu Fabra en el moment que la Universitat de Tolosa el nomena Doctor Honoris Causa. Em reconforta pensar que un català il·lustre va passar per aquí. Continuo pensant en el Mestre i en tot el que va fer per la meva llengua materna. Em pregunto què hauria sigut de l’escriptura de la llengua catalana si Pompeu Fabra no hagués tingut la iniciativa d’apropar-se més als seus nebots escrivint-los de la mateixa manera que els parlava. Allunyo aquests pensaments perquè em començo a enyorar. M’atenen i em donen tota la informació que demano. Miro el mapa, i descobreixo que estic a prop del carrer on he d’anar.

Finalment, arribo a l’apartament i hi deixo les maletes, però em fa mandra desfer-les i les arracono. Ara sento por d’afrontar una vida lluny de casa, de la família, dels amics, de la meva llengua. Agafo un dels llibres que m’ha donat la mare i m’estiro al sofà. No vull pensar-hi. He de ser valenta i no em vull deixar portar pels sentiments. Aixeco el llibre i obro la portada i, a la primera pàgina hi trobo un escrit signat pels pares:

“Treballeu i treballeu cada dia, perquè el conreu d’una llengua no es pot 

abandonar mai.” – Pompeu Fabra des de l’exili 

No oblidis el que és teu, filla.

M’emociono i m’adono del significat de la frase. No només m’estimo els pares, sinó tot el que deixo enrere. Ploro i del cansament acumulat aquests dies, m’adormo.

Em desperta una esgarrifança. S’ha fet fosc i tinc gana, i agafo de la bossa unes galetes que portava pel viatge. Em tapo amb una manta que trobo a de l’habitació i començo a llegir el llibre, que em captiva. Sense adonar-me’n, em passen les hores i arribo a l’última pàgina, amb un altre escrit dels pares:

Et desitgem que puguis ser feliç allà on sigui que et trobis.

T’estimem.

La frase em dona l’empenta que necessito per començar tranquil·la la meva aventura. Necessitava l’aprovació del pare. M’enyoraré, està clar, però me’n sortiré.

Miisaan

L’Institut d’Estudis Catalans i Pompeu Fabra: una fecunda col·laboració

Pompeu Fabra i Poch (Vila de Gràcia, Barcelona, 20 de febrer de 1868 – Prada de Conflent, 25 de desembre de 1948) fou un enginyer industrial i filòleg català conegut per haver establert la normativa moderna de la llengua catalana.

Fill de Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí, era l’últim dels tretze fills d'una família menestral. Va cursar els estudis d’enginyeria industrial a Barcelona, on també es va començar a sentir atret per la filologia, concretament per l’estudi del català i la difusió de la correcció de la llengua. Aquesta passió va desembocar en l’obra Ensayo de gramàtica del catalán moderno, publicada per la revista l’Avenç el 1891. Va participar amb Joaquim Casas i Carbó i Jaume Massó i Torrents a la campanya lingüística de la revista L’Avenç elaborant l’esbòs de la futura normativització de la llengua catalana.

El 1902 va guanyar la càtedra de química de l’Escola d’enginyers de Bilbao, ciutat on va intensificar la seva dedicació a la filologia i on va viure fins al 1912.

El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d'ortografia catalana, moment en què Prat de la Riba li va proposar dirigir el projecte de normativització lingüística del català. Per dur a terme aquesta tasca va tornar a Catalunya, on va ser nomenat fundador de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), iniciant així una fecunda col·laboració amb l'IEC. El 24 de gener del 1913 l'IEC publicà, sota la seva direcció, les Normes ortogràfiques de la llengua catalana, una reforma ortogràfica que se centrava en respectar la pronúncia dels dialectes i l’etimologia de les paraules i que era clau de volta del procés de normalització de la llengua en fixar l'estàndard escrit.

Bons resultats a les Olimpíades de Química!

En Marc Torrecillas, l’Arnau Vilella i l’Oskar Wojdel, tots tres alumnes de 2n de batxillerat internacional de l’Institut Jaume Vicens Vives de Girona, van participar i obtenir grans resultats a la fase estatal de l’Olimpíada Química. Concretament, l’Oskar Wojdel va guanyar una medalla de plata (6è classificat), i en Marc Torrecillas una de bronze (10è).

Aquesta Olimpíada es va celebrar del 10 al 12 de maig a Santander.

Text i fotografies: Dani Bartomeu

Amor de Metàfores

Ja estava cansat de sentir parlar de l’amor de tantes formes diferents, utilitzant infinitat de metàfores només per no voler dir la paraula. He arribat a sentir de tot. Molts haureu sentit l’expressió de la mitja taronja, però resulta que n’hi ha moltes més. Com que estimar és un joc, com si es tractes de jugar a cartes esperant a veure qui té un “as” a la màniga o qui aposta per la mà més potent. O una partida d’escacs, observant i intentant intuir quin moviment farà l’altre per després decidir què fas tu, pensant i amb molta cautela. També he sentit comparar l’amor amb focs artificials, i parlar de pólvora mollada quan res no funciona.

Pero ja no volia seguir essent aquella novel.la que es fa dir “d’amor” i que no nombra la paraula en cap de les cent pàgines que té. Jo, no volia seguir essent una metàfora.

Aquest relat fet per la Júlia Mas, va ser el guanyador d’un concurs organitzat per RAC1. Si en voleu escoltar el tall el teniu a continuació.

Moltes felicitats Júlia!

Text: Júlia Mas Ginés

Participem a la Olimpíada de Química

Com cada any, uns quants estudiants de 2n de Batxillerat de l'Institut Jaume Vicens Vives , han participat a l'Olimpíada Catalana de Química. D'aquesta en surten classificats els 21 millors resultats de Catalunya. 

Enguany, han quedat classificats/des 5 persones del nostre Institut, els quals es presentaran a l'Olimpíada Nacional els dies 10, 11 i 12 de maig a Santander: Òskar Wojdel, Lydia Boyle, Marc Torrecillas, Júlia Ibañez i Arnau Vilella.

Text: Anna Porcell

Bons resultats a les Olimpíades de Física

Del 25 al 28 d’abril, tres alumnes de l’Institut Jaume Vicens Vives de Girona van participar a la XXX Olimpíada de Física Espanyola a Salamanca. Tots ells van obtenir una distinció, en Marc Torrecillas Castelló va obtenir una medalla de bronze corresponent a la 44a posició, l’Oskar Wojdeł i en Sergi Soler Arrufat van obtenir medalles d’or per les posicions 7a i 5a respectivament, cosa que els permetrà participar a les següents fases internacionals.

Fotografia: Arnau Lleixà

"Les dones a la Història: Gerda Taro"

Un dels propòsits i objectius fonamentals que projectem en la matèria de Ciències Socials és el de fer visible sempre que es pot la figura de la dona com a subjecte històric actiu que és, ha estat i continuarà essent, tot recuperant-la del fosc armari de l’oblit al que ha estat condemnada des de temps immemorials, més enllà de l’injust paper secundari i passiu que se li ha atorgat de mare i esposa i encarregada de les tasques domèstiques. Un paper que no fa justícia al veritable rol que la dona ha tingut a totes les societats històriques i prehistòriques, un paper i un rol molt més actiu, decidit, innovador i decisiu en els processos socials, econòmics, culturals i històrics del què fins fa poc ens han fet saber i que ha quedat eclipsat per l’omnipresent androcentrisme.

A aquest objectiu respon l’apèndix “Les dones a la Història” que ens plantegem, en el cas que ens ocupa, en la l’assignatura d’Història d’Espanya, consistent en l’elaboració de petits treballs d’investigació realitzats per alumnes a través dels quals donar la visibilitat que es mereixen les dones que han estat protagonistes silents i silenciades. En aquest cas la Mar Orriols, de 2-B de Batxillerat, ens ofereix una bona investigació sobre Gerda Taro, una de les primeres i més rellevants fotoperiodistes de guerra que es va deixar la vida cobrint el conflicte civil espanyol i que ens va deixar un llegat fotogràfic i documental molt valuós per als investigadors de la Guerra Civil.

Així doncs, amb la seva aportació, la Mar posa el seu granet de sorra en aquesta tasca de recuperació de la figura i el paper de la dona en la Història… no per res la Història és femení.

LA FOTÒGRAFA GERDA TARO

Ella, que no va ser recordada. Ella, que la seva feina va quedar atribuïda a la d’un home.Ella, que va haver de signar amb un pseudònim perquè era una dona i no li deixaven publicar les seves fotografies. Gerda Taro, com tantes altres fotògrafes, artistes, escriptores, fotoperiodistes i, en definitiva, com tantes altres dones, ha quedat invisibilitzada sota una figura masculina. En aquest treball es parla sobre el coratge i la valentia que Taro va tenir en el moment que va prendre les regnes de la seva vida i va encaminar-se en una professió on s’hi va deixar la pell. Gerda Taro, es mereix ser recordada.

Gerda Taro, nascuda a Stuttgart (Alemanya) l'1 d'agost de 1910 amb el nom de Gerta Pohorylle, era filla d'una família burgesa jueva polonesa originària de la Galitzia. Tot i aquests orígens, de ben joveneta es va involucrar en moviments d’esquerres i, després d’haver estat arrestada per distribuir propaganda antinazi, va emigrar a París, una ciutat que acollia refugiats de tota l’Europa d’entreguerres.

En aquesta ciutat, va treballar en feines tan diverses com cambrera en les cafeteries de Montparnasse o secretària a l’agència Alliance Photo. Aquí precisament va ser on va conèixer un altre emigrat d’origen jueu hongarès que es deia Endre Enrö Friedmann, el qual es guanyava la vida, sense massa èxit, com a fotògraf. Els dos joves es van enamorar i des d’un principi ell li va ensenyar a fer servir una càmera a l’hora que ella li va obrir les portes a l’èxit del món de la fotografia tot aconsellant-li que signessin els seus treballs fotogràfics sota el nom d’un personatge inventat, tot obviant els seus noms jueus. És així que neix Robert Capa, un inexistent famós fotògraf americà traslladat a Europa darrera del qual actuava Endre i Gerta, la qual adoptaria el pseudònim de Gerda Taro.

L’estratègia va ser molt exitosa ja que van començar a vendre les fotografies tres vegades més cares que els fotoperiodistes francesos. En un moment donat, l’esclat de la Guerra Civil (1936-1939) va fer que Gerta i Endre es traslladessin a la Península Ibèrica per retratar el que representava per a ells la lluita de la democràcia i les llibertats enfront del feixisme. L'agost de 1936 Gerda Taro i Robert Capa van arribar a Barcelona, ella amb una càmera Rolleiflex i ell amb una Leica. En aquesta ciutat, la fotògrafa Taro va realitzar una de les imatges més icòniques de la seva trajectòria: la fotografia d’una miliciana practicant el tir amb un revòlver a la platja.

Inicialment signaven com a Capa, si bé més tard començaren a fer-ho com a Capa&Taro. Al setembre d’aquell mateix any Robert Capa ja s’havia construït una fama i un prestigi, sobretot amb una altra fotografia que va causar molta polèmica titulada “Mort d’un milicià”. La fotografia va ser firmada per Robert Capa, tot i així, avui en dia queda oberta la seva autoria ja que probablement podria haver set obra de Taro.

La implicació de Gerda amb la República espanyola es va fer cada vegada més estreta, mentre que alhora s'anava distanciant del seu company. Tot i la insistència d'ell, Gerda va rebutjar diverses peticions de matrimoni que li va fer. Aviat comença a firmar amb el seu propi nom -Gerda Taro- a les pàgines de “Ce Soir”. Amb la seva càmera va retratar pagesos d’Aragó, soldats i orfes de guerra que fugien del front, etc. Tanmateix, no només retratava la rereguarda sinó que també anava al front enfundada amb la seva càmera i una petita pistola per poder ser a prop de l’acció, com demostra la fotografia que li van fer en la qual apareix junt a un soldat en primeríssima línia de foc.

D’altra banda Capa, abans de marxar a retratar la situació al País Basc, va demanar al brigadista canadenc Ted Allan que cuidés de Taro, de la qual el jove soldat s’enamoraria i amb qui mantindria una relació sentimental poc abans del terrible accident on va morir Gerda. Aquest fet es produí durant la retirada de les tropes republicanes a la batalla de Brunete el 26 de juliol de 1937. Taro va pujar a l’estrep del cotxe del general Walter, comandant de la XIV Brigada Internacional, quan un bombardeig enemic va provocar el pànic i el caos i Gerda va caure del vehicle després que aquest topés amb un tanc, el qual la va atropellar. Malferida i aguantant-se els intestins amb les mans com podia, Gerda Taro va ser conduïda a l’hospital anglès establert a El Escorial, on finalment va morir amb tan sols 26 anys.

Posteriorment Endre, ja en solitari, va dedicar-se a cobrir la Segona Guerra Mundial, desplaçant-se per França, Gran Bretanya, Itàlia i el nord d’Àfrica retratant esdeveniments tan importants com el desembarcament de Normandia o l’alliberació de París. Capa és capaç de transmetre les sensacions viscudes en un mateix moment amb una gran precisió. Desgraciadament, durant la primera guerra d’Indoxina, en la que treballava com a corresponsal per la revista Life, va morir en trepitjar una mina.

Existeixen moltes raons per les quals Gerda Taro no és tan coneguda com es mereix. Una de les principals raons és pel fet que la seva carrera va ser molt curta, retratant només de forma professional la Guerra Civil espanyola a l’agost del 1936, morint un any més tard.

Després de la seva mort, diversos factors van fer d’aquesta fotògrafa una autora invisible: d’una banda el poc temps transcorregut entre la fi de la Guerra Civil (1 d’abril de 1939) i l’esclat de la Segona Guerra Mundial (1 de setembre de 1939). De l’altra el fet que Franco destruís la feina de molts fotògrafs del bàndol republicà. A més cal destacar que, encara que Capa estimés incondicionalment a Taro, en cap moment va facilitar cap tipus d’atribució a les fotografies de la seva companya. Tot i això, un altre factor evident de l’oblit de la seva figura és el fet que era una dona. Ella, com tantes altres fotògrafes, artistes, científiques i, en definitiva, com tantes altres dones, va quedar invisibilitzada.

No va ser fins el 2008 que es va fer pública la descoberta d’una maleta perduda anomenada “la maleta mexicana” amb unes 4.000 fotografies de Capa i Taro sobre la Guerra Civil espanyola, que va ajudar a distingir el treball de tots dos a partir del tipus de càmeres amb què s’havien realitzat. En aquella maleta, entre d’altres, es va trobar la imatge que mostra Taro en un llit, despentinada per la son, vestint el pijama de Capa que és qui la va fotografiar.

Gerda Taro passa a la història no només pel fet inequívoc de ser una excel·lent professional i una de les primeres fotoperiodistes de guerra (la primera caiguda en batalla), sinó també per ser pionera en l’emancipació femenina. D’ella Rafael Alberti va escriure: “Mereixeries ara, petita Gerda Taro i Robert Capa, un record visible en qualsevol camp de batalla d’aleshores o en el tronc de qualsevol pi de la serra, perquè sentíssim onejar, tot i que invisible, aquella pobra bandera tricolor que combatia per la pau mentre era atacada pels de la guerra” El poeta sintetitzava allò que va ser la vida i la mort de Gerda Taro: el símbol d’una època i d’una lluita.

Text: Mar Orriols

Text Inicial: José María García-Consuegra Flores

WEBGRAFIA

“La dona que va ser Robert Capa”, El Periódico https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20180119/gerda-taro-robert-capa-6564995

“Gerda Taro, la dona rere Robert Capa”, el Nacional https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/gerda-taro-dona-robert-capa_231228_102.html

“La història de Gerda Taro, més enllà de l’ombra de Robert Capa”, Ara https://www.ara.cat/cultura/Gerda-Taro-Robert-Capa_0_2195780431.html

“Gerda Taro, Robert Capa y los peligros de firmar con un seudónimo masculino”, el Diario.es https://www.eldiario.es/cultura/fenomenos/Gerda-Taro-Robert-Capa-seudonimo_0_732126905.html

“Robert Capa: lo suficientemente cerca”, Xataka foto “https://www.xatakafoto.com/fotografos/robert-capa-lo-suficientemente-cerca

Gerda Taro, Vilaweb, https://www.vilaweb.cat/noticies/gerda-taro-fotografa-robert-capa/

Bons resultats a les Olimpíades de Matemàtiques!

El cap de setmana del 23 i 24 de març, tres alumnes de 2n de batxillerat de l’institut Jaume Vicens Vives de Girona van guanyar tres medalles a l’Olimpíada Matemàtica Espanyola, que es va celebrar a Ourense. Concretament, en Sergi Codina va obtenir una medalla de plata, i l’Albert Gimó i en Sergi Soler van guanyar medalles de bronze, en una competició amb els 80 millors estudiants de tot l’Estat.

Bons resultats a les Olimpíades de Geologia!

Els alumnes del JVV de Ciències de la Terra guanyen 4 premis en les 10es Olimpíades de Geologia. En total, els alumnes del JVV varen guanyar el 1r i el 3r premi en grup de pràctiques geològiques i el 2on i el 4art de la qualificació general.

El passat divendres 8 de març, es va celebrar a la Facultat de Ciències de la UdG la fase territorial de les comarques gironines de les 10enes Olimpíades de Geologia, adreçades a estudiants de Batxillerat.

Un altre any, els alumnes de Ciències de la Terra del JVV han guanyat diversos premis de la fase catalana de la Olimpíada de Geologia. Enguany hi ha participat 129 estudiants procedents de 18 centres educatius diferents. Els estudiants han realitzat una prova teòrica individual amb preguntes específiques de Ciències de la Terra i una prova pràctica, en grups de 4, que requeria interpretar un tall geològic i identificar minerals, roques i fòssils. 

El JVV ha guanyat el 1er (Ion Serra, Carlota Osuna, Eli Nadal i Meritxell Busquets) i el 3er premi (Mireia Casamayor, Lluna Nadal, Maria Delgado i Guillem Pijoan) de pràctiques geològiques. Pel que fa a la classificació general, els resultats també han estat magnífics, l’Ion Serra ha quedat 2on i la Carlota Osuna 4arta. Ambdós alumnes formaran part del grup de 4 geoolímpics gironins que representaran la nostra demarcació a la fase estatal que es durà a terme a Càceres (Extremadura).

Moltes felicitats campions!

Text i fotografies: Gabriel Mercadal