"Les dones a la Història: Gerda Taro"

Un dels propòsits i objectius fonamentals que projectem en la matèria de Ciències Socials és el de fer visible sempre que es pot la figura de la dona com a subjecte històric actiu que és, ha estat i continuarà essent, tot recuperant-la del fosc armari de l’oblit al que ha estat condemnada des de temps immemorials, més enllà de l’injust paper secundari i passiu que se li ha atorgat de mare i esposa i encarregada de les tasques domèstiques. Un paper que no fa justícia al veritable rol que la dona ha tingut a totes les societats històriques i prehistòriques, un paper i un rol molt més actiu, decidit, innovador i decisiu en els processos socials, econòmics, culturals i històrics del què fins fa poc ens han fet saber i que ha quedat eclipsat per l’omnipresent androcentrisme.

A aquest objectiu respon l’apèndix “Les dones a la Història” que ens plantegem, en el cas que ens ocupa, en la l’assignatura d’Història d’Espanya, consistent en l’elaboració de petits treballs d’investigació realitzats per alumnes a través dels quals donar la visibilitat que es mereixen les dones que han estat protagonistes silents i silenciades. En aquest cas la Mar Orriols, de 2-B de Batxillerat, ens ofereix una bona investigació sobre Gerda Taro, una de les primeres i més rellevants fotoperiodistes de guerra que es va deixar la vida cobrint el conflicte civil espanyol i que ens va deixar un llegat fotogràfic i documental molt valuós per als investigadors de la Guerra Civil.

Així doncs, amb la seva aportació, la Mar posa el seu granet de sorra en aquesta tasca de recuperació de la figura i el paper de la dona en la Història… no per res la Història és femení.

LA FOTÒGRAFA GERDA TARO

Ella, que no va ser recordada. Ella, que la seva feina va quedar atribuïda a la d’un home.Ella, que va haver de signar amb un pseudònim perquè era una dona i no li deixaven publicar les seves fotografies. Gerda Taro, com tantes altres fotògrafes, artistes, escriptores, fotoperiodistes i, en definitiva, com tantes altres dones, ha quedat invisibilitzada sota una figura masculina. En aquest treball es parla sobre el coratge i la valentia que Taro va tenir en el moment que va prendre les regnes de la seva vida i va encaminar-se en una professió on s’hi va deixar la pell. Gerda Taro, es mereix ser recordada.

Gerda Taro, nascuda a Stuttgart (Alemanya) l'1 d'agost de 1910 amb el nom de Gerta Pohorylle, era filla d'una família burgesa jueva polonesa originària de la Galitzia. Tot i aquests orígens, de ben joveneta es va involucrar en moviments d’esquerres i, després d’haver estat arrestada per distribuir propaganda antinazi, va emigrar a París, una ciutat que acollia refugiats de tota l’Europa d’entreguerres.

En aquesta ciutat, va treballar en feines tan diverses com cambrera en les cafeteries de Montparnasse o secretària a l’agència Alliance Photo. Aquí precisament va ser on va conèixer un altre emigrat d’origen jueu hongarès que es deia Endre Enrö Friedmann, el qual es guanyava la vida, sense massa èxit, com a fotògraf. Els dos joves es van enamorar i des d’un principi ell li va ensenyar a fer servir una càmera a l’hora que ella li va obrir les portes a l’èxit del món de la fotografia tot aconsellant-li que signessin els seus treballs fotogràfics sota el nom d’un personatge inventat, tot obviant els seus noms jueus. És així que neix Robert Capa, un inexistent famós fotògraf americà traslladat a Europa darrera del qual actuava Endre i Gerta, la qual adoptaria el pseudònim de Gerda Taro.

L’estratègia va ser molt exitosa ja que van començar a vendre les fotografies tres vegades més cares que els fotoperiodistes francesos. En un moment donat, l’esclat de la Guerra Civil (1936-1939) va fer que Gerta i Endre es traslladessin a la Península Ibèrica per retratar el que representava per a ells la lluita de la democràcia i les llibertats enfront del feixisme. L'agost de 1936 Gerda Taro i Robert Capa van arribar a Barcelona, ella amb una càmera Rolleiflex i ell amb una Leica. En aquesta ciutat, la fotògrafa Taro va realitzar una de les imatges més icòniques de la seva trajectòria: la fotografia d’una miliciana practicant el tir amb un revòlver a la platja.

Inicialment signaven com a Capa, si bé més tard començaren a fer-ho com a Capa&Taro. Al setembre d’aquell mateix any Robert Capa ja s’havia construït una fama i un prestigi, sobretot amb una altra fotografia que va causar molta polèmica titulada “Mort d’un milicià”. La fotografia va ser firmada per Robert Capa, tot i així, avui en dia queda oberta la seva autoria ja que probablement podria haver set obra de Taro.

La implicació de Gerda amb la República espanyola es va fer cada vegada més estreta, mentre que alhora s'anava distanciant del seu company. Tot i la insistència d'ell, Gerda va rebutjar diverses peticions de matrimoni que li va fer. Aviat comença a firmar amb el seu propi nom -Gerda Taro- a les pàgines de “Ce Soir”. Amb la seva càmera va retratar pagesos d’Aragó, soldats i orfes de guerra que fugien del front, etc. Tanmateix, no només retratava la rereguarda sinó que també anava al front enfundada amb la seva càmera i una petita pistola per poder ser a prop de l’acció, com demostra la fotografia que li van fer en la qual apareix junt a un soldat en primeríssima línia de foc.

D’altra banda Capa, abans de marxar a retratar la situació al País Basc, va demanar al brigadista canadenc Ted Allan que cuidés de Taro, de la qual el jove soldat s’enamoraria i amb qui mantindria una relació sentimental poc abans del terrible accident on va morir Gerda. Aquest fet es produí durant la retirada de les tropes republicanes a la batalla de Brunete el 26 de juliol de 1937. Taro va pujar a l’estrep del cotxe del general Walter, comandant de la XIV Brigada Internacional, quan un bombardeig enemic va provocar el pànic i el caos i Gerda va caure del vehicle després que aquest topés amb un tanc, el qual la va atropellar. Malferida i aguantant-se els intestins amb les mans com podia, Gerda Taro va ser conduïda a l’hospital anglès establert a El Escorial, on finalment va morir amb tan sols 26 anys.

Posteriorment Endre, ja en solitari, va dedicar-se a cobrir la Segona Guerra Mundial, desplaçant-se per França, Gran Bretanya, Itàlia i el nord d’Àfrica retratant esdeveniments tan importants com el desembarcament de Normandia o l’alliberació de París. Capa és capaç de transmetre les sensacions viscudes en un mateix moment amb una gran precisió. Desgraciadament, durant la primera guerra d’Indoxina, en la que treballava com a corresponsal per la revista Life, va morir en trepitjar una mina.

Existeixen moltes raons per les quals Gerda Taro no és tan coneguda com es mereix. Una de les principals raons és pel fet que la seva carrera va ser molt curta, retratant només de forma professional la Guerra Civil espanyola a l’agost del 1936, morint un any més tard.

Després de la seva mort, diversos factors van fer d’aquesta fotògrafa una autora invisible: d’una banda el poc temps transcorregut entre la fi de la Guerra Civil (1 d’abril de 1939) i l’esclat de la Segona Guerra Mundial (1 de setembre de 1939). De l’altra el fet que Franco destruís la feina de molts fotògrafs del bàndol republicà. A més cal destacar que, encara que Capa estimés incondicionalment a Taro, en cap moment va facilitar cap tipus d’atribució a les fotografies de la seva companya. Tot i això, un altre factor evident de l’oblit de la seva figura és el fet que era una dona. Ella, com tantes altres fotògrafes, artistes, científiques i, en definitiva, com tantes altres dones, va quedar invisibilitzada.

No va ser fins el 2008 que es va fer pública la descoberta d’una maleta perduda anomenada “la maleta mexicana” amb unes 4.000 fotografies de Capa i Taro sobre la Guerra Civil espanyola, que va ajudar a distingir el treball de tots dos a partir del tipus de càmeres amb què s’havien realitzat. En aquella maleta, entre d’altres, es va trobar la imatge que mostra Taro en un llit, despentinada per la son, vestint el pijama de Capa que és qui la va fotografiar.

Gerda Taro passa a la història no només pel fet inequívoc de ser una excel·lent professional i una de les primeres fotoperiodistes de guerra (la primera caiguda en batalla), sinó també per ser pionera en l’emancipació femenina. D’ella Rafael Alberti va escriure: “Mereixeries ara, petita Gerda Taro i Robert Capa, un record visible en qualsevol camp de batalla d’aleshores o en el tronc de qualsevol pi de la serra, perquè sentíssim onejar, tot i que invisible, aquella pobra bandera tricolor que combatia per la pau mentre era atacada pels de la guerra” El poeta sintetitzava allò que va ser la vida i la mort de Gerda Taro: el símbol d’una època i d’una lluita.

Text: Mar Orriols

Text Inicial: José María García-Consuegra Flores

WEBGRAFIA

“La dona que va ser Robert Capa”, El Periódico https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20180119/gerda-taro-robert-capa-6564995

“Gerda Taro, la dona rere Robert Capa”, el Nacional https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/gerda-taro-dona-robert-capa_231228_102.html

“La història de Gerda Taro, més enllà de l’ombra de Robert Capa”, Ara https://www.ara.cat/cultura/Gerda-Taro-Robert-Capa_0_2195780431.html

“Gerda Taro, Robert Capa y los peligros de firmar con un seudónimo masculino”, el Diario.es https://www.eldiario.es/cultura/fenomenos/Gerda-Taro-Robert-Capa-seudonimo_0_732126905.html

“Robert Capa: lo suficientemente cerca”, Xataka foto “https://www.xatakafoto.com/fotografos/robert-capa-lo-suficientemente-cerca

Gerda Taro, Vilaweb, https://www.vilaweb.cat/noticies/gerda-taro-fotografa-robert-capa/