L’alumnat de 1r de
batxillerat està treballant la novel·la “Josafat” de Prudenci Bertrana. L’Amaya Martínez, de 1r C, ens explica la
seva anàlisi dels personatges, i també us compartim alguns dels dibuixos que
els nois i noies han fet representant alguns dels personatges de l’obra.
Marina Arrogante
Professora de Català
JOSAFAT: PERSONATGES
JOSAFAT
És un home apartat i aterrat del món, porta tan de temps
tancat que ha perdut la noció del que l’envolta. Ha adquirit uns aires quasi
animals, de fet així se’l descriu a la novel·la, comparant els seus impulsos i
rebots amb els d’una fera o un simi.
La religió és el seu refugi fins arribar al punt que el
consumeix completament, veient a les dones con uns éssers que inciten al pecat
només amb la seva presència.
p.36:
[...] Per allí hi trafiqueja un home jovenàs, alt,
encorbat, de crani punxegut, nas d’aligot, boca concreta, pèl aspre i ulls
blavosos, esquitxats de volves més fosques, que els donen aparences i fredors i
de marbre jaspiat. [...]Son trajo de vellut és tan semblant de color amb la
muralla, que no és fàcil de distingir-lo a primera vista.
PEPONA
Apareix escasses vegades a la novel·la, ja que, al contrari
de la Fineta, ella fa cas al sentiment de terror que li provoca el Josefat i
sabiament marca una distància amb aquest. Només si enfrenta quan preocupada,
cerca a la seva amiga.
És desconfiada i això li salva la vida.
p.41:
[...]obirava uns brasos nusos, una cabellera deixada anar
p.48:
[...]Era un dona d’aspecte sanitós, madura i esplèndida; sa
carn, un xic masegada per contínues carícies, trontollava sota el vestit, a través
de la roba del qual passava una transpiració tèbia i flairosa. Perla gorja i
les munyeques s’endevinava la blancor de sa pell, mentres una lleugera i antiga
pàtina de sol li emmorenia les mans i cara. Sa boca grossa, mig oberta per un
somriure burlesc, ensenyava les dents, admirables de netedat i simetria.
FINETA
Durant tota la novel·la adompta una postura de submissió
cap a Josefat, li té por, i sap que en qualsevol moment arrencarà en fúria cap
a ella, però mentre algú altre, hagués sortit corrents, a ella li atrau aquest
despreci i tot i ser maltractada en diverses ocasions, retorna sempre en busca
de més.
Això sens dubte, li val la vida.
p.48:
[...]No venia sola: fent contrast amb ella havia entrat una
oveneta de poca estatura, ciutadana, feble, malaltissa. En sa faç empolvada
semblava dur-hi, estergides, un munt d’històries de llibertinatge; sos llavis
petits, desperfilats per innumerables besades, aixafats per la continuada impressió
d’altres llavis sedents i lúbrics, se contreien amb expressió lassa; i son
nasset delicat i elàstic de badius impetuosos semblava rastrejar de continu
sentors de luxúria.
[...]Les celles, sota les quals brillava el foc verdós de
les nines descarades, s’ajuntaven sovint amb un gest repulsiu d’immensa
tossuderia.
Una terrible cabellera rossa, crespa i onejanta com les
flames d’un foguera, moria en sa nuca, on passaven a cada instant esgarrifances
magnètiques.
[...]venia abillada com una núbia; el negre fai li donava
esveltesa, sota les faldilles, les anques inquietes frisaven amb nova
voluptuositat; dins la brusa el pit s’aixecava impacient, contorbat.
