El passat dimecres 22 de
febrer els alumnes de 4t d’ESO van
assistir al recital poètic que Emiliano Valdeolivas
va fer al teatre del nostre institut. Va ser un passeig pels principals autors
de la lírica castellana, des de l’Edat
Mitjana a la poesia del segle XX.
L’alumne Arnau Lleixà ens n’explica les seves impresssions.
En
Juli em va dir: “la veu més potent que he escoltat mai”. Pocs minuts després
constatava amb fermesa aquestes paraules. No m’agradaria utilitzar un tòpic
dient que Emiliano Valdeolivas ens va dur a conèixer les cançons de gesta i les
grans obres de la literatura espanyola o que ens va dur a una altre època ja
que, de fet, no ho va fer. El que va fer va ser més complicat i més
meravellós.: va dur la literatura i una altra època a nosaltres, un públic
adolescent difícil de persuadir.
Emiliano
Valdeolivas és un filòleg i professor de llengua espanyola nascut a Madrid
l’any 1958. És també un cantautor que fa una gran feina en la divulgació de la
poesia cantada fins a tal punt que se’l considera el «joglar del segle XXI». El
seu sentit de l’humor i el seu do per acostar-se a qualsevol tipus d’espectador
van treballar conjuntament per servir-nos petites porcions d’unes obres
exquisides com «La doncella guerrera», «El Cantar del Mio Cid» o la seva
«Cantología de la Poesía española», que inclou autors com Fray Luis de León,
Francisco de Quevedo, Gil de Biedma o Francisco de Quevedo.
Entre
mig de cada fragment recitat, Valdeolivas va aprofitar per crear un context
històric al nostre voltant. Ho va fer de manera breu, sense detalls, de tal
manera que tothom pogués afegir la seva pròpia pinzellada d’imaginació. Els
seus coneixements musicals, els quals va demostrar acompanyant la seva veu
vibrant amb uns acords de guitarra fets per ell mateix, van animar als alumnes
de 4t que vam assistir a la seva actuació al teatre Ignasi Bonnín, a la vegada
que amenitzava i jugava amb cada una de les paraules. Inicialment un xic
distants, ens vam anar acostant a la seva proposta lírica creada amb gran
seducció per acabar cantant algunes tonades juntament amb ell i acompanyant-les
amb picades de mans al compàs.
Crec
que no sóc l’únic que troba fascinant el mètode que Valdeolivas va emprar per
aconseguir que tots acabéssim entenent la literatura com un art que no té
temps, que no té moment, que sempre pot ser entesa per tothom i que sempre pot
transmetre un sentiment a tothom. Vaig preguntar si després que ell recités
tots els fragments que volia narrar-nos hi hauria un torn de preguntes obert.
Doncs bé, la reflexió que em va fer un company després que em diguessin que no
va ser la següent: «Ell ens ve a recitar art, no vol que veiem els seus versos
com una cosa acadèmica i avaluable. Vol que els entenguem, que n’analitzem el
sentit i que els gaudim».
