Bon dia, Anna, si et sembla farem un recorregut per la teva vida laboral
per tal que companys i alumnes coneguin
unes quantes coses més sobre tu, i començarem pel principi: quins van ser els
passos que et van portar al món de l’ensenyament?
Bé, quan vaig acabar COU, als
meus pares no els feia cap gràcia que me n’anés a Barcelona, a la universitat,
a estudiar una carrera. Per tant, si m’havia de quedar a Girona, les meves
possibilitats es reduïen a estudiar Infermeria o fer Magisteri. Totes dues
coses m’interessaven moltíssim, perquè em permetien bolcar-me a la gent, de
maneres ben diferents, és clar, ... Jo portava un grup de nois i noies a la
parròquia del Mercadal i per tant estava acostumada a tractar gent jove, m’hi
sentia molt identificada, fent una feina que valorava molt positivament. En
canvi, de cuidar malalts no en tenia ni idea i les pràctiques, que vaig fer
durant l’estiu a la Clínica Girona, em van fer veure ben clar que per aquell
camí anava malament: cada vegada que ajudava a curar un malalt i, pobre,
cridava de dolor, o jo veia sang, em desmaiava... Així que, ho vaig resoldre
ràpid, vaig triar la joventut, la salut i l’alegria del alumnes de l’institut!
Com recordes
el primer dins d’una aula? Van ser difícils els inicis? Quin record en tens?
El primer dia de classe em va
tocar de fer-lo en un grup de quaranta nois, vailets, entre els quals hi havia
un meu cosí (això afegia pressió, perquè volia dir que després faria comentaris
a casa... Més endavant he tingut molts més cosins i nebots a les meves classes
i m’ha fet molta il·lusió, mai la sensació d’aquell primer dia...). Quan em van
veure entrar a la seva classe (jo devia tenir uns pocs anys més que ells) alguns em va xiular i,
vaig veure que en aquell moment, pel meu costat passava un professor, el senyor
Estrach (que em coneixia perquè havia sigut professor meu) i se li escapava el
riure per sota el nas... Jo vaig entrar molt seriosa i vaig començar una classe
en què no vaig donar treva fins que va tocar el timbre: havia explicat en una
hora les tres classes que havia programat per la setmana!!! Em vaig guanyar la fama de dura perquè va
passar molt de curs fins que no vaig baixar la guàrdia!
No recordo que els inicis fossin
difícils, m’agradava treballar a l’institut. De fet per mi no era treballar, hi
havia molta complicitat amb els alumnes i m’ho passava bé.
Recordo que el primer dia que
vaig saber que començaria al Vicens Vives, vaig trobar una professora que
m’havia agradat molt, la senyora Rosina Lajo, i li va fer gràcia de retrobar-me
i em va donar un consell per triomfar amb els alumnes, que a mi, en aquell
moment, em va sorprendre per la seva simplicitat i lògica (em pensava que hi
havia una gran fórmula per triomfar, que només tenien alguns professors!) i ho
vaig trobar molt fàcil de complir: “tracta els alumnes amb respecte i sigues
seriosa i justa a classe i amb els seus treballs”. Me’n vaig recordar sempre i
ho vaig tenir ben present perquè vaig anar comprovant que era un bon consell!
Quina ha estat
la teva trajectòria com a professor/a? En quines escoles o instituts has
treballat?
Quan vaig acabar Magisteri jo
volia estudiar Filologia Catalana a la universitat de Barcelona i vaig buscar
una feina que em permetés de pagar-me els estudis. En aquell moment, l’ajuntament
de Cornellà de Llobregat contractava professors de català per fer classes a les
escoles municipals i així va ser com vaig començar a donar classes de llengua
catalana, a tots els nivells de primària, al barri de la Pirelli, a l’escola
Dolors Almeda de Cornellà. Val a dir que era un barri d’immigrants espanyols i
no tots els alumnes veien amb bons ulls la introducció d’una assignatura més,
el català, a l’escola... Van ser uns cursos molt durs.
Quan vaig acabar Filologia
Catalana, vaig treballar mig any, fent de substituta (de Carme Arenes, l’actual
presidenta del PEN català!) a Aula Escola Europea. Aquesta escola, a tocar del
Parc de l’Oreneta i el Collserola, treballa l’excel.lència i és capdavantera en
l’ensenyament de la llengua i la cultura catalanes i, per tant, va suposar una
experiència molt diferent del meu anterior lloc de treball a Cornellà. Recordo
que l’escriptor Jordi Sarsanedas, una persona a qui admirava moltíssim, n’era
el cap d’estudis, i el director, el senyor Pere Ribera, el recordo perquè era
molt exigent i estricte i ens feia justificar al seu despatx, individualment,
les correccions del exàmens del nostres alumnes un per un!
L’any següent, els centres van
passar a fer llengua catalana a COU i, d’aquesta manera, tots els professors de
llengua catalana es van poder col·locar als instituts. Així vaig entrar
d’interina al Vicens Vives. Dos cursos després, vaig treure un bon resultat a
les oposicions i vaig poder fer meva aquesta plaça, que he ocupat fins aquest
mateix any. Això té avantatges i inconvenients. Mai he hagut de patir pel meu
lloc de treball, sóc conscient del privilegi que això suposa en el moment
actual, i penso sovint en la gent que es troba a les llistes, que es
conformaria treballant unes hores a qui sap quin lloc, ... D’altra banda, la
mobilitat et dóna experiències que t’ajuden a millorar i jo no ho he pogut
viure, ...
I un dia arribes a l’Institut Vicens Vives. Quines van ser les primeres
impressions? I com era el dia a dia dins l’institut?
Els primers dies vaig viure una
barreja de sensacions perquè jo havia cursat el sisè curs de batxillerat i el
COU en aquest centre. Una de les aules on em va tocar donar classes era la
meva, la de COU E, i no podia deixar de contemplar on m’asseia jo uns anys
enrere i on s’asseien els meus companys amb qui vam passar hores tan
agradables. Anant a la universitat em semblava que s’havien esborrat els
records de l’institut, però no, en trepitjar les aules, ressorgien ben vius.
Alhora em sentia que m’havia fet molt gran, em sentia professora i no alumna, i
pensava que tenia molta responsabilitat perquè tots aquells alumnes, en la meva
hora de classe, depenien de mi.
Del dia a dia, recordo la
vitalitat. El meu departament, Llengua i Literatura catalanes, estava format
per gent molt jove i ens apuntàvem a fer amb els alumnes, a l’institut, teatre,
participar a concursos de llengua o literatura, projectar pel·lícules, fer
celebracions diverses, ... Preparava les classes per tot el grup i això era
molt més senzill que no pas el que passa ara, en què dins del grup hi ha
diversos nivells i cal atendre a tothom, de vegades de manera ben diferenciada
i això vol dir una programació especial per cada grup, més inversió de recursos
i de temps... Els professors ens trobàvem després de classe per sortir i compartir
el temps fora de l’institut perquè encara no teníem les obligacions familiars
que van venir més endavant.
Al llarg dels últims anys, en el món de l’ensenyament hi ha hagut canvis
molt importants: com has viscut la introducció de les noves tecnologies,
l’ampliació dels horaris, etc.?
Per mi el canvi més important que
es va produir a l’institut va ser la implantació de la secundària obligatòria,
quan des de primària es va deixar de fer la selecció d’alumnes que anirien a
Formació Professional o anirien a l’institut. A partir d’aquell moment, tots
els alumnes van venir a l’institut i això va suposar un canvi radical en la
nostra professió.
La jornada continuada, que
s’aplica fa ben poc, penso que també va suposar un canvi positiu important,
concretat en una millor gestió del temps lliure, en la vida d’alumnes i
professors.
En canvi les noves tecnologies,
que tant ens faciliten la pràctica diària i han suposat un salt qualitatiu a
l’aula i també l’ampliació horària, les hem anat incorporant de mica en mica.
I la relació amb els estudiants, ha canviat gaire?
Crec que a mesura que et fas gran
es va marcant una distància en la complicitat amb els estudiants. Tu tens més
experiència i a ells els veus més jovenets i inexperts en tot, en la vida i en
els estudis... això és lògic. .De tota manera, crec que sempre hi ha hagut
grups que són màgics per què l’atzar (o no) ha fet coincidir determinades
persones que treballen bé juntes i s’avenen i saben compartir, i tu te’n
beneficies moltíssim! També hi ha grups difícils, més ara que abans, per
l’obligatorietat de l’ensenyament secundari que comentava abans, que exigeixen
estar alerta, constantment, de les determinades característiques del membres
del grup per poder fer-lo avançar.
Al llarg de la vida professional d’una persona, sempre hi ha moments per
recordar. Has viscut alguna experiència especial que vulguis compartir amb
nosaltres?
Van ser molt especials els anys
que vaig dedicar-me a l’assignatura de teatre amb els estudiants.
Recordo sobretot un any en què
gairebé tots els que tenia a la llista de l’opció Teatre, venien a contracor...
i vam acabar el curs entusiasmats i més units que mai! No fa falta dir que la
despesa d’energia que suposa per part
del professor és molt gran i necessita una bona joventut! Ara em costaria força
engrescar-m’hi. Aquests cursos van suposar un enriquiment pels alumnes i per
mi, primer perquè vam descobrir una nova manera de relacionar-nos, més franca i
espontània i, després perquè compartíem la responsabilitat de dur a terme una
obra que després s’havia de representar davant del públic. Aquest públic era el
nostre propi l’institut o la Mostra de teatre que es feia a Santa Coloma, cada
any a final de curs, en què participàvem acompanyats del professor Perfecte
Moll. Els estudiants ho vivien amb una gran intensitat i per un moment se
sentien els herois de l’institut, i ho eren!
També recordaré especialment els
meus alumnes de Batxillerat Internacional, pel desig d’aprendre, la il.lusió
per estudiar una matèria que els feia absolutament feliços, la seva disposició
a l’estudi, sense amoïnar-se per les
hores invertides o pel desplaçament obligat lluny de casa,...
Per què ja sabem que aquesta nostra feina ens dóna moltes
alegries, podries fer-ne una valoració positiva, necessària en aquests moments
que estem vivint?
La feina de l’ensenyant és doble
perquè d’una banda és l’encarregat de transmetre informació a l’estudiant i de
l’altra, ha d’educar. L’estudiant, en aquests moments en què vivim, té
facilitat per accedir a molta informació però se l’ha d’ensenyar a
gestionar-la. S’ha de despertat l’anàlisi i l’esperit crític per trobar la
informació rellevant i poder dur a terme actuacions coherents i alhora s’han de
treballar més que mai els valors, que sembla que van davallant en la societat
actual.
I arriba el moment de la jubilació. Com encares aquesta nova època? I quins
projectes tens o com t’agradaria viure-la?
És una època per a la qual no ens
hem preparat gens, a diferència de la professional, però que és important
perquè és l’última de la vida i sempre l’hem defugida.
De projectes en tinc molts,
pensant sobretot en aquelles coses que m’hauria agradat fer i, per falta de
temps, van quedar en somnis, a punt per un altre moment, que ja ha arribat. Des
de passejar, xerrar amb els amics, fer excursions, viatjar, visitar museus i
exposicions, assistir a concerts, fer algun taller (de ceràmica, per exemple),
ajudar en algun estudi del massís de les Gavarres, i tantes coses que es poden
fer quan s’aconsegueix, per fi, tenir temps lliure il·limitat.
