DETALLS IMPERCEPTIBLES
Un sospir inesperat, una lleu tremolor incontrolada i el tacte fred d’una pell humida em van fer
tornar a la realitat. La nit era silenciosa
i gèlida. Aquella boira donava un ambient fosc i
misteriós
als petits carrerons
de
la ciutat, i la humitat s’impregnava a les parets. Es respirava una tensió sospitosa que em transmetia un pressentiment força estrany.
Llavors els sospirs es van intensificar, i aquella humitat va penetrar fins el meu interior
produintme calfreds. De mica en mica vaig anarme
calmant i vaig intentar saber d’on
provenien els sorolls. Em vaig endur una gran sorpresa quan vaig adonarme que en realitat
es
trobaven molt més a prop del que m’esperava. Encara diré més, aquell individu es trobava justament sobre meu! De mica en mica em vaig intentar refer i vaig dirme a mi mateix: No
passa res, no et preocupis, actua normal i intenta esbrinar què li passa.
 |
| Fotografia: Ajuntament de Girona |
Primer de tot em vaig fixar en les seves característiques físiques. Per la mida del cos
semblava un nen petit, d’uns vuit anys, ja que era esquifit i esprimatxat. Tenia un cabell fosc i ondulat, unes pestanyes espesses i uns llavis molsuts. Però el més captivador de tot eren aquells ulls ametllats que transmetien una mirada profunda i expressiva. Vaig fixarm’hi millor, i
vaig observar que tenia els ulls plorosos i li relliscaven llàgrimes
per
les galtes. El meu cor es va encongir en veure com tot el seu petit cos tremolava bruscament i no podia fer res per
contenir el seu plor. En aquell moment em vaig adonar que anava vestit amb parracs
vells,
bruts i estripats, i que caminava descalç. Em vaig compadir d’ell ja que devia estar patint molta
fred en una nit tan gèlida com aquella.
La meva primera reacció va ser consolarlo. Si tingués braços, l’hagués abraçat i no l'hagués deixat anar fins que hagués parat de plorar; si tingués boca, li hagués dit paraules a cau d'oïda per animarlo i, ai si tingués cor... Finalment podria comprendre els sentiments dels humans i podria experimentar emocions! Però jo tan sols era un gris i solitari banc cobert per les fulles d'un ancià i cansat auró. Les meves vistes es limitaven a un petit carreró poc transitat i a les boniques cases acolorides del riu Onyar.
Llavors se’m va acudir que potser s’havia perdut i no trobava la seva mare. Però vaig refutar
aquella idea immediatament ja que era poc probable que un nen de vuit anys rondés sol per
Girona a les tres de la matinada. Així que vaig començar a rumiar quin era el possible problema que li causava tant malestar.
Mentre estava capficat en els meus pensaments no em vaig adonar que el nen havia
començat a xiuxiuejar paraules. Per molt que parés atenció no aconseguia entendre el que deia, i vaig suposar que devia estar parlant en una altra llengua. A poc a poc vaig començar a
lligar caps. Vaig relacionar els seus trets físics amb la seva vestimenta
i amb el seu idioma, i
vaig arribar a la conclusió
que
aquest nen era un refugiat.
Estava molt preocupat perquè mai no m’havia trobat en una situació similar. Girona sempre
s’havia caracteritzat per la seva hospitalitat i tothom era rebut amb les mans obertes per part dels habitants. És per aquest motiu que em vaig sorprendre al trobarme amb un vailet
dormint a fora el carrer sense protecció ni sostre de cap mena. Però al final la son va vèncer la meva angoixa, i vaig adormirme esperant que l’endemà es resolgués aquest problema.
El dia següent em vaig despertar amb el soroll i les aromes del mercat de la Devesa. La ciutat
estava desperta i bulliciosa i molta gent sortia per comprar i gaudir de les primeres hores de
llum del dia. De cop vaig tornar a notar aquella situació tan confusa que havia patit el dia abans. Per assegurarme que no havia estat un somni, vaig observar i vaig descobrir que aquell nen petit encara estava dormint sobre la meva falda.
Vaig notar una sensació estranya i vaig veure com molts d’ulls m’estaven
observant. Ehem, rectifico, més aviat li estaven observant. Es va formar una petita aglomeració de gent al seu
voltant i tothom l’anava mirant encuriosit, però el nen no es va immutar i va continuar dormint.
Finalment un home que rondava cap els quaranta, amb barba canosa i somriure sincer s’hi va
acostar, el sacsejà una mica per despertarlo, i li preguntà:
Com et dius?
El nen va obrir els ulls de mica en mica i se’l va quedar mirant amb cara de no saber on estar. L’home va tornar a repetir la pregunta i aquest cop ell va respondre una frase molt llarga amb
el
seu idioma. Malauradament ningú sabia parlar aquella llengua però mitjançant símbols i
gestos van aconseguir entendre’s entre ells. Aparentment el nen es deia Hakîm i venia d’un
país que estava en guerra. Tot seguit el mateix home li preguntà:
Com és que estàs aquí tot sol?
En Hakîm en aquell moment va agafar llapis i paper i va començar a dibuixar la seva història.
Els habitants de Girona van actuar ràpidament i es van fer càrrec de l'infant. Una vegada més, els gironins no em van decebre i van salvar en Hakîm.
Aquesta és la història d'un vell i solitari banc situat en un racó amagat de la bella ciutat de
Girona. Ningú no els dona importància, però els bancs amaguen
bonics records
i belles
memòries. Així va ser com aquest banc va descobrir la part més sensible i acollidora
de
la nostra ciutat.
Júlia Ibañez Massa (alumna de 4t d'ESO)
2a classificada de prosa, categoria 2n cicle d'ESO
