Encara recordo l’estranya sensació que vaig sentir el dia
que vaig fer l’examen. Un cop el vaig haver acabat, la mínima il·lusió que
m’havia fet involuntàriament es va trencar de sobte. La prova no em va anar com
esperava i per res del món pensava que seria seleccionada. Però al cap d’un
mes, mentre passava uns dies al poble, vaig rebre una noticia inesperada,
estava preseleccionada.
Després d’haver passat la primera prova de selecció, venia
l’entrevista. Abans d’anar-hi, vaig estar debatent amb els meus pares quina
escola era la que més em convindria. No ens posàvem d’acord: ells deien que la
millor opció era l’Aula Escola Europea, perquè estava a prop de casa, però a mi
el que ells em deien no em convencia. I és que no sé estar-me quieta, m’agrada
conèixer i voltar, i per mi, anar al Institut Jaume Vicens Vives era una
oportunitat per a conèixer un món nou, amb gent nova amb interessos comuns i
Girona, una ciutat en la qual, fins aleshores, no havia estat mai.
Vaig fer l’entrevista i, setmanes més tard, van trucar als
meus pares informant-los que obtenia una de les 24 beques. Recordo que era un
dijous: jo acabava de sortir de classe i la meva mare m’ho va explicar tot. Vaig
entrar en un estat en què creia que estava somiant, no era possible que fos
real. Aquell dissabte vam anar a Girona per fer un tomb i començar-me a fer a
la idea que allà hi passaria dos anys. Era un dia trist i estava plovent,
aquell temps no m’ajudava gaire a creure’m el que estava passant.
A més, fins aquell moment només estaven al corrent de tot
això dos o tres amics, per tal d’evitar els excessos de preguntes, però vaig
decidir explicar-ho a tota la colla, perquè ara creia que l’assumpte era més
seriós i ells havien d’estar-ne assabentats, necessitava que em fessin costat
davant del desconcert que tot això em produïa. Igual que els meus pares, van
estar amb mi i en cap moment em van jutjar pel simple fet d’estar il·lusionada
per estudiar, sabent com m’apassionen les ciències.
Va arribar el setembre i encara no em feia a la idea de
que havia de marxar a Girona. Allà havia d’estar en una residència amb una
companya que encara no coneixia de res. Durant els primers dies em qüestionava
què hi feia aquí on no coneixia ningú, sabent que al poble m’esperaven els de
sempre. Però a mesura que passaven les setmanes m’anava habituant a la nova
situació, anava coneixent els de classe i, junts, fèiem front a aquesta
experiència en la qual molts ens trobàvem en la mateixa situació: lluny de casa
sense el suport dels nostres. Els caps de setmana continuava baixant a casa, i
el diumenge a la tarda, quan havia de tornar a Girona, encara continuava sense
creure-m’ho.
Ara, passat un any, la meva relació amb els pares i els
amics s’ha vist afectada, no els veig tan sovint, però sé que estan amb mi sempre
que ho necessito i els ho agraeixo moltíssim. Aquest, per a mi ha estat el gran
desavantatge d’aquesta experiència que estic vivint. D’aquí a un any, marxaré
de Girona amb la intenció d’estudiar a Barcelona, i aleshores estic segura que
continuaré posant en dubte si és real tot això que he viscut.
CiMs-Cellex m’ha donat l’oportunitat d’estendre les ales i
capbussar-me en el que m’agrada. Abans que fos seleccionada pel programa, pensava
continuar a l’escola de Barcelona i amb la rutina de sempre. En canvi, ara em
considero feliç. No és que no ho fos abans, però és que ara sento una felicitat
mesclada amb ganes de créixer, aprendre i conèixer amb aquest repte que se’m
proposa com a estudiant i com a persona. A més, no només és el fet de realitzar
el que m’agrada, sinó també la gent de la qual estic envoltada, que té els
mateixos interessos que jo, i que en pocs mesos m’han marcat molt, cada un
d’ells és únic.
Fa un any no creia en la sort, ara crec que potser estava
equivocada.
