Sóc
el sisè d’una família de dotze germans, nascut a la plaça de Santa Llúcia de
Girona, el 1954. Vaig estudiar a les Escolàpies i a l’Institut del carrer de la
Força abans de passar cinc anys intern al Collell, i després vaig fer el
batxillerat superior estrenant el Vicens Vives. Vaig començar com a periodista
a Presència
i fent de corresponsal de diaris de Barcelona i, després d’un temps de
corresponsal a París, ser cap d’espectacles al Catalunya/Express; redactor en cap a El Punt; cap de Catalunya a El País; sots director al Diari de Barcelona i a El Periódico i, finalment, director de El Periódico de Catalunya. He estat al grup fundador de El Punt, promotor de l’edició catalana de El
Periódico i he col·laborat al llançament
de l’Ara.
|
Rafel Nadal va guanyar l’any passat el 44è Premi Josep Pla convocat
per l'editorial Destino amb la seva obra Quan érem feliços, que
va ser el segon llibre més venut la diada de Sant Jordi a Catalunya. Quan érem feliços és un repàs autobiogràfic dels records
d'infantesa de l'autor, i aquesta és la informació que vam trobar entre les
seves pàgines:
Les cartes escrites al pupitre
del Collell van ser el meu primer contacte amb l'ofici de periodista. Després
vaig anar a l'institut de Girona i allà em vaig integrar al grup que feia la
revista Metastasi. A la revista, tots fèiem de tot: l'escrivíem, buscàvem la
publicitat a bars i hotels -com l'Arcada i el Peninsular-, la imprimíem en
una "vietnamita" de les que després van servir per ciclostilar
papers clandestins, la distribuíem i la veníem.
Rafel Nadal, Quan érem
feliços. Ed. Destino, 2012 (pàg. 299)
|
L’any passat va publicar Quan érem feliços.
Com ha estat l’experiència d’escriure un llibre? D’on va venir la idea de
començar-lo?
Tenia
la necessitat de posar per escrit un temps que s’està acabant, amb l’esperança
que mentre els més joves el podeu llegir, seguirà existint. Escriure és un
plaer enorme, sobretot quan no busques res més que posar una paraula rere
l’altra per tal que de manera màgica comencin a aparèixer llums, colors, olors,
gustos, sentiments i passions. I de cop, darrere de les olors hi veus paisatges
i ciutats, i darrere de les passions apareixen les persones... i ja tens un món
que funciona sol.
Va merèixer el Premi Josep Pla de narrativa, com es va sentir en rebre’l?
Feliç.
Sabia que el premi era la porta que podia fer que la gent em llegís i quan vaig
veure la porta oberta, entrar-hi va ser un plaer enorme.
Sabem que és un llibre de records del passat.
Va ser un procés difícil fer memòria de tot el que explica? Va haver de parlar
amb la família per rememorar anècdotes?
Cada
dissabte ens trobem tots els germans i un piló de nebots a la taula familiar de
la mare -gairebé sempre som més de vint persones- i hi fem uns debats
memorables. En aquestes sobretaules tots ens refresquem la memòria, els uns als
altres, de manera que la història col·lectiva és molt viva. No vaig haver de
preguntar res, perquè ens passem el dia parlant i en les converses passat i
present es barregen de manera permanent.
Va pronunciar el discurs inaugural de les
fires de Sant Narcís 2012. Què li va representar aquesta experiència?
Il·lusió,
emoció i respecte. Parlar des del balcó de l’ajuntament és un plaer molt gran,
però també imposa i provoca certa por escènica. Penses massa que vols quedar
bé, fer-ho bé i t’agafa pànic que falli alguna cosa.
En alguns moments vam sentir crits demanant la
independència. Era aquesta la seva intenció a l’hora de fer el pregó? Què
n’opina, d’aquest tema?
Jo només volia
entretenir, emocionar i animar a la festa els qui escoltaven i fer-los
reflexionar sobre el moment tant apassionant que vivim. Més que la
independència m’interessa la llibertat. Catalunya és una nació i té dret a
triar lliurement el seu futur, aquest és el tema. Si tenim dret a triar, avui
segurament el millor seria un camí independent, però un altre dia aquesta
llibertat la podríem fer servir per ajuntar-nos amb d’altres ciutats i d’altres
països europeus per tal de construir noves aliances. Qui sap?
El que és
irrenunciable és aquesta llibertat. I que al nostre costat hi ha gent que pensa
diferent, té sentiments diferents i també té dret a expressar-los. Sempre hem
de tenir present que el que pensem nosaltres i els nostres amics pot ser
diferent del que volen d’altres i que també s’han de poder expressar i fer
respectar.
Ara ens
agradaria parlar de la seva època d’estudiant: ens en faria cinc cèntims?
Suposo
que, com la majoria, vaig tenir moments molt feliços, apassionants i moments
molt avorrits. Ara és quan m’adono del privilegi que vol dir tenir totes les
hores per preguntar-te i aprendre, per llegir i escoltar, per viatjar i
mirar...
Sabem per Quan érem feliços que una de les seves primeres experiències en el món del periodisme va
ser a Metastasi, la revista de
l’institut en la qual col·laborem ara nosaltres. Com resumeix el seu pas per la
revista?
Hi
vaig aprendre que cal adaptar-se a un model, complir amb uns temps d’entrega,
casar els teus interessos literaris com a redactor i els dels lectors... També
ens vam haver d’espavilar a trobar bons preus per a imprimir, distribuir,
buscar anuncis...
Ens ha fet una gran il·lusió descobrir que
vostè es va iniciar en el periodisme essent redactor de la que ara és la
“nostra revista”. Expliqui’ns alguna curiositat.
Hi
va haver algun número censurat pel director de l’institut, però aquesta censura
va ser sempre la nostra millor publicitat. Si l’autoritat volia impedir que els
alumnes llegissin alguna cosa era senyal que el que es deia era potent!
Nosaltres desconeixem la història
d’aquesta publicació. Sempre ha estat la revista del Vicens Vives? En el passat
ja era una revista per a joves redactors?
Va tenir una vida irregular, que va arrencar un parell de cursos abans
que jo hi entrés, el 1969, de la mà de gent com Jordi Nadal, Àngel Del Pozo
(que hi feia uns dibuixos fantàstics), Valentí Güell...
Com molt bé diu en un fragment del
llibre, abans a la revista s’hi publicaven anuncis. Podem intuir, doncs, que tenia un caràcter
més professional?
No, el que passa és que la gent d’alguns bars de la ciutat entenia que
ajudant-nos es feien simpàtics al públic jove. I sobretot hi havia en Lara del
Rosaleda, el Peninsular i l’Arcada, que tenia una voluntat molt clara de servei
a la cultura i a la ciutat. Els anuncis que li dibuixava l’Àngel del Pozo són
de museu i s’haurien de reivindicar i exposar.
Ens sabria dir quin és l’origen
del nom de la revista?
A l’institut hi havia una figura (un bust) de guix del poeta romà Pietro
Metastasio, del segle XVIII, popular pels seus llibrets d’òpera. Un any per
sant Tomàs, patró dels estudiants, un grup va treure el bust en processó per la
Rambla i a l’any següent es va convertir en tradició. A partir d’aquelles
desfilades, Metastasi es va convertir
en símbol dels estudiants de Girona... Quan va veure que els estudiants
preparaven la revista, el Sr. Golobardes, el professor de grec, va proposar-los
reivindicar més seriosament el nom de Metastasio i efectivament van batejar la
publicació com a “Metastasi reivindicat”.
Té algun projecte per al futur:
novel·la, assaig, algun treball de recerca...
Estic preparant un nou llibre que potser estarà a punt aviat.
