dimecres, 24 d’abril del 2013

RAFEL NADAL. PERIODISTA, ESCRIPTOR I EXREDACTOR DE METASTASI


Sóc el sisè d’una família de dotze germans, nascut a la plaça de Santa Llúcia de Girona, el 1954. Vaig estudiar a les Escolàpies i a l’Institut del carrer de la Força abans de passar cinc anys intern al Collell, i després vaig fer el batxillerat superior estrenant el Vicens Vives. Vaig començar com a periodista a Presència i fent de corresponsal de diaris de Barcelona i, després d’un temps de corresponsal a París, ser cap d’espectacles al Catalunya/Express; redactor en cap a El Punt; cap de Catalunya a El País; sots director al Diari de Barcelona i a El Periódico i, finalment, director de El Periódico de Catalunya. He estat al grup fundador de El Punt, promotor de l’edició catalana de El Periódico i he col·laborat al llançament de l’Ara.

Rafel Nadal va guanyar l’any passat el 44è Premi Josep Pla convocat per l'editorial Destino amb la seva obra Quan érem feliços, que va ser el segon llibre més venut la diada de Sant Jordi a Catalunya. Quan érem feliços és un repàs autobiogràfic dels records d'infantesa de l'autor, i aquesta és la informació que vam trobar entre les seves pàgines:
Les cartes escrites al pupitre del Collell van ser el meu primer contacte amb l'ofici de periodista. Després vaig anar a l'institut de Girona i allà em vaig integrar al grup que feia la revista Metastasi. A la revista, tots fèiem de tot: l'escrivíem, buscàvem la publicitat a bars i hotels -com l'Arcada i el Peninsular-, la imprimíem en una "vietnamita" de les que després van servir per ciclostilar papers clandestins, la distribuíem i la veníem.


Rafel Nadal, Quan érem feliços. Ed. Destino, 2012 (pàg. 299)

L’any passat va publicar Quan érem feliços. Com ha estat l’experiència d’escriure un llibre? D’on va venir la idea de començar-lo?
Tenia la necessitat de posar per escrit un temps que s’està acabant, amb l’esperança que mentre els més joves el podeu llegir, seguirà existint. Escriure és un plaer enorme, sobretot quan no busques res més que posar una paraula rere l’altra per tal que de manera màgica comencin a aparèixer llums, colors, olors, gustos, sentiments i passions. I de cop, darrere de les olors hi veus paisatges i ciutats, i darrere de les passions apareixen les persones... i ja tens un món que funciona sol.
Va merèixer el Premi Josep Pla de narrativa, com es va sentir en rebre’l?
Feliç. Sabia que el premi era la porta que podia fer que la gent em llegís i quan vaig veure la porta oberta, entrar-hi va ser un plaer enorme.
Sabem que és un llibre de records del passat. Va ser un procés difícil fer memòria de tot el que explica? Va haver de parlar amb la família per rememorar anècdotes?
Cada dissabte ens trobem tots els germans i un piló de nebots a la taula familiar de la mare -gairebé sempre som més de vint persones- i hi fem uns debats memorables. En aquestes sobretaules tots ens refresquem la memòria, els uns als altres, de manera que la història col·lectiva és molt viva. No vaig haver de preguntar res, perquè ens passem el dia parlant i en les converses passat i present es barregen de manera permanent.
Va pronunciar el discurs inaugural de les fires de Sant Narcís 2012. Què li va representar aquesta experiència?
Il·lusió, emoció i respecte. Parlar des del balcó de l’ajuntament és un plaer molt gran, però també imposa i provoca certa por escènica. Penses massa que vols quedar bé, fer-ho bé i t’agafa pànic que falli alguna cosa.
En alguns moments vam sentir crits demanant la independència. Era aquesta la seva intenció a l’hora de fer el pregó? Què n’opina, d’aquest tema?
Jo només volia entretenir, emocionar i animar a la festa els qui escoltaven i fer-los reflexionar sobre el moment tant apassionant que vivim. Més que la independència m’interessa la llibertat. Catalunya és una nació i té dret a triar lliurement el seu futur, aquest és el tema. Si tenim dret a triar, avui segurament el millor seria un camí independent, però un altre dia aquesta llibertat la podríem fer servir per ajuntar-nos amb d’altres ciutats i d’altres països europeus per tal de construir noves aliances. Qui sap?
El que és irrenunciable és aquesta llibertat. I que al nostre costat hi ha gent que pensa diferent, té sentiments diferents i també té dret a expressar-los. Sempre hem de tenir present que el que pensem nosaltres i els nostres amics pot ser diferent del que volen d’altres i que també s’han de poder expressar i fer respectar.
 Ara ens agradaria parlar de la seva època d’estudiant: ens en faria cinc cèntims?
Suposo que, com la majoria, vaig tenir moments molt feliços, apassionants i moments molt avorrits. Ara és quan m’adono del privilegi que vol dir tenir totes les hores per preguntar-te i aprendre, per llegir i escoltar, per viatjar i mirar...
Sabem per Quan érem feliços que una de les seves primeres experiències en el món del periodisme va ser a Metastasi, la revista de l’institut en la qual col·laborem ara nosaltres. Com resumeix el seu pas per la revista?
Hi vaig aprendre que cal adaptar-se a un model, complir amb uns temps d’entrega, casar els teus interessos literaris com a redactor i els dels lectors... També ens vam haver d’espavilar a trobar bons preus per a imprimir, distribuir, buscar anuncis...
Ens ha fet una gran il·lusió descobrir que vostè es va iniciar en el periodisme essent redactor de la que ara és la “nostra revista”. Expliqui’ns alguna curiositat.
Hi va haver algun número censurat pel director de l’institut, però aquesta censura va ser sempre la nostra millor publicitat. Si l’autoritat volia impedir que els alumnes llegissin alguna cosa era senyal que el que es deia era potent!
Nosaltres desconeixem la història d’aquesta publicació. Sempre ha estat la revista del Vicens Vives? En el passat ja era una revista per a joves redactors?
Va tenir una vida irregular, que va arrencar un parell de cursos abans que jo hi entrés, el 1969, de la mà de gent com Jordi Nadal, Àngel Del Pozo (que hi feia uns dibuixos fantàstics), Valentí Güell...
Com molt bé diu en un fragment del llibre, abans a la revista s’hi publicaven anuncis.  Podem intuir, doncs, que tenia un caràcter més professional?
No, el que passa és que la gent d’alguns bars de la ciutat entenia que ajudant-nos es feien simpàtics al públic jove. I sobretot hi havia en Lara del Rosaleda, el Peninsular i l’Arcada, que tenia una voluntat molt clara de servei a la cultura i a la ciutat. Els anuncis que li dibuixava l’Àngel del Pozo són de museu i s’haurien de reivindicar i exposar.
Ens sabria dir quin és l’origen del nom de la revista?
A l’institut hi havia una figura (un bust) de guix del poeta romà Pietro Metastasio, del segle XVIII, popular pels seus llibrets d’òpera. Un any per sant Tomàs, patró dels estudiants, un grup va treure el bust en processó per la Rambla i a l’any següent es va convertir en tradició. A partir d’aquelles desfilades, Metastasi es va convertir en símbol dels estudiants de Girona... Quan va veure que els estudiants preparaven la revista, el Sr. Golobardes, el professor de grec, va proposar-los reivindicar més seriosament el nom de Metastasio i efectivament van batejar la publicació com a “Metastasi reivindicat”.
Té algun projecte per al futur: novel·la, assaig, algun treball de recerca...

Estic preparant un nou llibre que potser estarà a punt aviat.