JOSEP MARIA
FONALLERAS i CODONY
Josep
M. Fonalleras i Codony va néixer a la ciutat de Girona l'any 1959. És articulista d’El
Periódico de Catalunya i d’El Punt/Avui i també escriptor. Ha escrit des de
novel·les i contes per a joves fins a llibres per a gent gran. Entre els més
destacats, trobem Botxenski i
companyia (1988), August i Gustau (2001), Llarga Vista (2003)
i Sis homes (2005), i, per a joves, entre d’altres, una col·lecció de llibres
sobre el Barça. Després de sis anys sense publicar cap
llibre, enguany ha editat una nova novel·la, Climent, que ha estat un dels més venuts aquest
Sant Jordi a Girona.
També ha col·laborat en el llibre de cuina El Celler de Can Roca.
No ho sé gaire. De petit, recordo que vaig
participar en un concurs de redacció i em va anar força bé. Anava escrivint i
tenia professors que m’animaven a fer-ho. Un dia vaig poder publicar un article
al diari i així, a poc a poc, en vaig anar fent més. També escrivia contes i en
presentava algun a premis literaris, fins que vaig quedar finalista del premi Casero,
de Girona.
Quan va
fer els primers llibres, va ser difícil fer que s'editessin?
Vaig tenir la sort de conèixer un editor – me’l va
presentar en Modest Prats, un meu professor – que es diu Xavier Folch i a qui
van agradar molt els primers relats que havia publicat en una editorial de
Salt. Em va demanar que n’escrivís més i d’aquí va sortir el llibre Botxenski
i companyia. A partir d’aleshores, sempre he tingut editors – ell o
d’altres – que volien els meus textos.
I quin li
ha agradat més d'escriure?
Tots els llibres tenen la seva pròpia
història particular, els seus detalls, les anècdotes. Cada un respon a un
moment determinat. Potser em quedo, posats a dir, amb Gertrudis i els dies
i Les galetes del Saló de Te Continental, dues novel·les juvenils que
parlen d’aspectes que em toquen de prop. I, és clar, de Climent, perquè
és el llibre més recent. Quan escrius, es tracta d’una barreja entre la
felicitat de veure que allò que fas va prenent forma i el neguit de pensar que
potser no arribaràs a aconseguir el que et proposaves.
Després
de tant de temps sense escriure cap llibre, li va ser complicat escriure Climent?
Sí. Molt. De fet, Climent s’anava escrivint (o,
millor, creant) des que vaig acabar l’anterior. Han estat molts anys (sis o
set) d’anar-hi pensant, de rebutjar coses que no m’agradaven, de trobar noves
pistes. I aquest és un treball que es va fent a poc a poc. És com una allau. De
cop, veus que tot s’acaba precipitant.
Què ens
en podria dir del seu nou llibre?
És la història d’un escriptor que no podia acabar
(de fet, li costava començar i tot) una novel·la que tenia entre mans. Es mor i
els seus amics encarreguen a una altra persona que es faci càrrec de la calaixera
on guardava tots els seus papers. Climent és el relat dels últims dies
de la vida de Climent, del que escrivia, i també de la vida d’aquest altre
escriptor.
En
diverses entrevistes que li han fet ha manifestat que li resulta difícil
explicar l'argument de la novel·la. Quins són els aspectes que fan que sigui
complex?
Hi ha una història lineal relativament senzilla (un
home que mor i que deixa un llegat que un altre home s’encarrega de gestionar,
de posar en ordre) i tot d’històries paral·leles i soterrades que es van
entrellaçant a mesura que avances en la lectura. És per això que es difícil de
resumir, perquè és una novel·la que mira de tenir diferents tipus de lectura.
Sabem que
la major part de la novel·la transcorre a la ciutat de Roma. Per què ho va
voler així?
Perquè conec bé Roma i perquè necessitava un lloc
on en Climent s’apartés de la seva vida de cada dia per anar-hi a aïllar-se. A
més, Roma té moltes referències que m’anaven bé per explicar les idees d’en
Climent, com ara que un poeta anglès el segle XIX que es deia Keats hi va
morir, com Climent.
Quina
característica destacaria de la novel·la? I del personatge principal, Climent?
És una mena de trencaclosques, on veiem
coses d’en Climent, dels seus amics, de l’escriptor que té el seu llegat, dels
amics d’aquest escriptor, dels seus amors. A poc a poc, anem entrant en totes
aquestes històries que, de fet, és una de sola, sobre la pèrdua i la
desaparició. Climent s’assembla a mi en determinades coses i en d’altres, no.
Per exemple, Climent es mor de seguida i jo, per sort, encara estic viu.
I què ens
pot dir de la seva faceta com a periodista?
M’agrada molt. Ara faig un article diari a El Periódico i un de setmanal a El Punt/Avui. Hi escric el que vull,
sobre política, sobre llibres o pel·lícules, sobre anècdotes o notícies que em
criden l’atenció. És un treball constant, que no té dies de descans. Això és
molt cansat però també molt gratificant, perquè estàs en contacte directe amb
el lector. I exposes el que penses sobre l’actualitat.
Quan escriu
per a joves o infants, es planteja d’una manera diferent la literatura?
No. Sempre ho faig amb el mateix rigor. Només pot
canviar el tema que toques o el llenguatge, que és més adaptat a la mentalitat
dels joves o dels nens, però a la fi és el mateix. Les ganes d’explicar
històries, de treballar amb el llenguatge, de fer una obra que tingui sentit i
transmeti alguna cosa al lector, tingui l’edat que tingui es planteja de la
mateixa manera.
Quin dels
llibres escrits recomanaria als joves del Vicens Vives? Per què?
Jo em penso que podrien començar per un de juvenil
que es diu Les galetes del Saló de Té Continental, que és la
història d’un avi que explica la seva vida al nét, però també em penso que
podrien llegir Botxenski i companyia, fet de relats curts.
Té pensat
escriure més llibre en un futur proper?
Sempre hi vas rumiant. Sempre tens
coses al cap, detalls que a poc a poc es van convertint en contes o novel·les.
Quan n’acabes de publicar una, com ara, potser passes un període més tranquil,
però de seguida imagines nous projectes. Ara treballo en un llibre sobre art.
