dimecres, 24 d’abril de 2013

ENTREVISTA A JOSEP MARIA FONALLERAS

JOSEP MARIA FONALLERAS i CODONY

 Josep M. Fonalleras i Codony va néixer a la ciutat de Girona l'any 1959. És articulista d’El Periódico de Catalunya i d’El Punt/Avui i també escriptor. Ha escrit des de novel·les i contes per a joves fins a llibres per a gent gran. Entre els més destacats, trobem Botxenski i companyia (1988), August i Gustau (2001), Llarga Vista (2003) i Sis homes (2005), i, per a joves, entre d’altres, una col·lecció de llibres sobre el Barça. Després de sis anys sense publicar cap llibre, enguany ha editat una nova novel·la, Climent, que ha estat un dels més venuts aquest Sant Jordi a Girona. També ha col·laborat en el llibre de cuina El Celler de Can Roca.



Què el va portar al món del llibre i a començar a escriure?
No ho sé gaire. De petit, recordo que vaig participar en un concurs de redacció i em va anar força bé. Anava escrivint i tenia professors que m’animaven a fer-ho. Un dia vaig poder publicar un article al diari i així, a poc a poc, en vaig anar fent més. També escrivia contes i en presentava algun a premis literaris, fins que vaig quedar finalista del premi Casero, de Girona.
Quan va fer els primers llibres, va ser difícil fer que s'editessin?
Vaig tenir la sort de conèixer un editor – me’l va presentar en Modest Prats, un meu professor – que es diu Xavier Folch i a qui van agradar molt els primers relats que havia publicat en una editorial de Salt. Em va demanar que n’escrivís més i d’aquí va sortir el llibre Botxenski i companyia. A partir d’aleshores, sempre he tingut editors – ell o d’altres – que volien els meus textos.
I quin li ha agradat més d'escriure?
Tots els llibres tenen la seva pròpia història particular, els seus detalls, les anècdotes. Cada un respon a un moment determinat. Potser em quedo, posats a dir, amb Gertrudis i els dies i Les galetes del Saló de Te Continental, dues novel·les juvenils que parlen d’aspectes que em toquen de prop. I, és clar, de Climent, perquè és el llibre més recent. Quan escrius, es tracta d’una barreja entre la felicitat de veure que allò que fas va prenent forma i el neguit de pensar que potser no arribaràs a aconseguir el que et proposaves.
Després de tant de temps sense escriure cap llibre, li va ser complicat escriure Climent?
Sí. Molt. De fet, Climent s’anava escrivint (o, millor, creant) des que vaig acabar l’anterior. Han estat molts anys (sis o set) d’anar-hi pensant, de rebutjar coses que no m’agradaven, de trobar noves pistes. I aquest és un treball que es va fent a poc a poc. És com una allau. De cop, veus que tot s’acaba precipitant.
Què ens en podria dir del seu nou llibre?
És la història d’un escriptor que no podia acabar (de fet, li costava començar i tot) una novel·la que tenia entre mans. Es mor i els seus amics encarreguen a una altra persona que es faci càrrec de la calaixera on guardava tots els seus papers. Climent és el relat dels últims dies de la vida de Climent, del que escrivia, i també de la vida d’aquest altre escriptor.
En diverses entrevistes que li han fet ha manifestat que li resulta difícil explicar l'argument de la novel·la. Quins són els aspectes que fan que sigui complex?
Hi ha una història lineal relativament senzilla (un home que mor i que deixa un llegat que un altre home s’encarrega de gestionar, de posar en ordre) i tot d’històries paral·leles i soterrades que es van entrellaçant a mesura que avances en la lectura. És per això que es difícil de resumir, perquè és una novel·la que mira de tenir diferents tipus de lectura.
Sabem que la major part de la novel·la transcorre a la ciutat de Roma. Per què ho va voler així?
Perquè conec bé Roma i perquè necessitava un lloc on en Climent s’apartés de la seva vida de cada dia per anar-hi a aïllar-se. A més, Roma té moltes referències que m’anaven bé per explicar les idees d’en Climent, com ara que un poeta anglès el segle XIX que es deia Keats hi va morir, com Climent.
Quina característica destacaria de la novel·la? I del personatge principal, Climent?
És una mena de trencaclosques, on veiem coses d’en Climent, dels seus amics, de l’escriptor que té el seu llegat, dels amics d’aquest escriptor, dels seus amors. A poc a poc, anem entrant en totes aquestes històries que, de fet, és una de sola, sobre la pèrdua i la desaparició. Climent s’assembla a mi en determinades coses i en d’altres, no. Per exemple, Climent es mor de seguida i jo, per sort, encara estic viu.
I què ens pot dir de la seva faceta com a periodista?
M’agrada molt. Ara faig un article diari a El Periódico i un de setmanal a El Punt/Avui. Hi escric el que vull, sobre política, sobre llibres o pel·lícules, sobre anècdotes o notícies que em criden l’atenció. És un treball constant, que no té dies de descans. Això és molt cansat però també molt gratificant, perquè estàs en contacte directe amb el lector. I exposes el que penses sobre l’actualitat.
Quan escriu per a joves o infants, es planteja d’una manera diferent la literatura?
No. Sempre ho faig amb el mateix rigor. Només pot canviar el tema que toques o el llenguatge, que és més adaptat a la mentalitat dels joves o dels nens, però a la fi és el mateix. Les ganes d’explicar històries, de treballar amb el llenguatge, de fer una obra que tingui sentit i transmeti alguna cosa al lector, tingui l’edat que tingui es planteja de la mateixa manera.
Quin dels llibres escrits recomanaria als joves del Vicens Vives? Per què?
Jo em penso que podrien començar per un de juvenil que es diu Les galetes del Saló de Té Continental, que és la història d’un avi que explica la seva vida al nét, però també em penso que podrien llegir Botxenski i companyia, fet de relats curts.
Té pensat escriure més llibre en un futur proper?
Sempre hi vas rumiant. Sempre tens coses al cap, detalls que a poc a poc es van convertint en contes o novel·les. Quan n’acabes de publicar una, com ara, potser passes un període més tranquil, però de seguida imagines nous projectes. Ara treballo en un llibre sobre art.