dimecres, 24 d’abril de 2013

IV PREMI FUNDACIÓ INSTITUT JAUME VICENS VIVES DE GIRONA


El teatre Ignasi Bonnín de l’institut Jaume Vicens Vives fou el marc en el qual se celebrà, el dijous 18 d’abril, l’acte de lliurament de guardons del IV Premi Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona, que enguany se centrava en la persona i l’obra de Salvador Espriu per commemorar el centenari del seu naixement. L’esdeveniment comptà amb el patrocini de l’Ajuntament de Girona, la Diputació de Girona, l’Obra Social La Caixa i l’Institut d’Estudis Catalans.

D'esquerra a dreta: Sra. Fina Planadevall, Sr. Josep Fernàndez, Sra. Elisabet Saguer, Sra. Roser Urra i Sr. Josep M. Birulés
La convocatòria fou presidida per la Sra. Elisabet Saguer, directora del centre i presidenta de la Fundació. L’acompanyaren el Sr. Josep. M. Birulés, arquitecte i patró de la Fundació; el Sr. Josep Fernández Menchón, responsable de l’Àrea per a la Coordinació i la Planificació Escolar dels Serveis Territorials de Girona; la Sra. Roser Urra, regidora de Joventut de Serveis Administratius de l’Ajuntament de Girona; i la Sra. Fina Planadevall, professora de llengua catalana i literatura de l’institut. La presentació anà a càrrec de les estudiants de 2n de batxillerat Clàudia Llinàs del Torrent i Mercè Barris i comptà amb el suport de l’alumnat de 1r A de batxillerat.

Clàudia Llinàs del Torrent i Mercè Barris

Aquest certamen proposa tres modalitats diferents: Modalitat 1: Història local, Girona i les seves comarques, Modalitat 2: relat curt i Modalitat 3: cartellisme amb la clara finalitat d’incentivar la participació dels joves en activitats culturals paral·leles a la vida acadèmica i també de reforçar la implicació dels professors en iniciatives com aquesta en tant que ajuden els alumnes a trobar el millor de si mateixos. Com en les edicions passades, es van lliurar en primer lloc els guardons als guanyadors de cadascuna de les tres modalitats. A continuació es va fer entrega dels diplomes als estudiants de l’institut Jaume Vicens Vives que han obtingut premis i reconeixements diversos.

I. DISCURS DE BENVINGUDA
L’acte s’inicià amb el parlament de la Sra. Elisabet Saguer, que agraí la seva presència a tothom i destacà de forma especial els membres del Patronat de la Fundació, el professorat i l’alumnat com a elements imprescindibles per a la realització d’aquesta mena d’iniciatives. Afirmà que un dels objectius del centre és la recerca de l’excel·lència de cadascú, i els concursos estimulen a fer surar el millor se nosaltres i serveixen de motor per superar-nos. L’esforç de participar ja és un èxit i un repte del qual s’han de treure conseqüències positives. Cal ser conscients que també s’aprèn dels fracassos. Destacà també el treball, la il·lusió i la col·laboració com a elements imprescindibles per a la consecució de l’èxit individual i col·lectiu.


Discurs de la Sra. Elisabet Saguer, directora del centre i presidenta de la Fundació

II. ANY ESPRIU
A continuació pronuncià el seu discurs la Sra. Fina Planadevall, la qual explicà per què s’havia triat la figura d’Espriu i com s’havia treballat a l’aula: Amb motiu de l’Any Espriu, en què es commemora el centenari del seu naixement, es va voler acostar l’obra d’un dels autors cabdals de la literatura catalana del segle XX a l’alumnat. Bàsicament tots els alumnes, des de 1r d’ESO fins a 2n de batxillerat, han treballat Espriu. S’ha relacionat Literatura amb altres matèries curriculars, sobretot Educació Visual i Plàstica i, potser el més considerable és que l’alumnat ha acabat coneixent i admirant un dels escriptors possiblement més importants i més desconeguts d’aquests últims anys. S’ha convertit l’Any Espriu en un projecte d’institut que ha servit per aprofundir i reflexionar al voltant de la seva obra.


En primer terme, la Sra. Fina Planadevall

III. LLIURAMENT DE PREMIS
Tot seguit es donà pas al lliurament de premis de la Modalitat 1: Història local, Girona i les seves comarques. El Sr. Eduard Canal, professor de geografia i història de l’institut, fou el responsable de la lectura de l’acta de deliberació del jurat, format per ell mateix i pel Sr. Enric Mirambell, cronista de la ciutat de Girona i patró de la Fundació; el Sr. Josep M. Nolla, catedràtic de la UdG; i el Sr. Ernest Martí, professor de geografia i història. Manifestà que els escrits presentats tenien un bon nivell d’anàlisi de les qüestions que plantejaven sobre Girona, un treball de documentació adient i una composició i presentació encertades. Així doncs, l’elecció de l’estudi guanyador fou difícil atesa la qualitat dels treballs. Finalment, i per unanimitat, s'escollí el títol De l’Areny a la Plaça de Catalunya, de l’alumna Júlia Cumeras Osuna (2BAT C), un estudi aprofundit, un extens recull documental i gràfic sobre els orígens i l’evolució de les ribes del riu Onyar al seu pas per Girona i, en concret, del sector on després s’aixecà la Plaça de Catalunya.  


Parlament del Sr. Eduard Canal



1r PREMI MODALITAT HISTÒRIA LOCAL, GIRONA I LES SEVES COMARQUES:

          DE L'ARENY A LA PLAÇA CATALUNYA
         JÚLIA CUMERAS OSUNA


Aquesta anàlisi pren com a estudi un espai significatiu de la ciutat de Girona, la plaça Catalunya, tenint en compte des dels orígens fins a l'estat actual. S’analitza l'evolució i l'estructura de l'actual plaça, les edificacions més rellevants que s'hi han dut a terme i també aquells projectes que no s'han acabat realitzant.
M'he basat en la hipòtesi que un espai com la plaça Catalunya no pot ser fruit d'una decisió merament política o urbanística sinó que aquest ha de venir determinat per factors històrics. Per aquest motiu he realitzat una anàlisi al llarg del temps per descobrir els esdeveniments que han configurat aquest indret.
El resultat d'una recerca exhaustiva en biblioteques, arxius i entrevistes m'ha confirmat que evidentment l'emplaçament de la plaça Catalunya no ha estat aleatori. 

En aquest indret es creu que ja a partir del segle XII s'hi celebrava el mercat de bestiar. Va ser seguint la línia del cap de l'Areny per on es va fer la primera gran ampliació de la ciutat.

L'ampliació de les muralles del segle XV va crear un nou punt d'entrada a la ciutat venint de Barcelona, el portal de l'Àngel, que es trobava a l'espai que ocupa actualment la plaça. Aquest espai social i econòmic es va anar configurant amb la construcció del convent de Sant Francesc de Paula, que va esdevenir una caserna militar al segle XIX.

Entre 1901 i 1902 l'enderrocament de les muralles va donar lloc a les rambles de Verdaguer i de Pi i Margall, a banda i banda de l'actual plaça Catalunya. Durant el segle XX es van plantejar una sèrie de projectes, no realitzats, consistents en cobrir el cap de l'Areny. Finalment l'any 1965 van començar les obres d'un nou projecte que canviaria per sempre la fisonomia d'aquest espai.

De fet, aquest espai que estructura i fa de frontissa entre el barri vell i la resta de la ciutat continua ben viu, ja que encara en el segle XXI es continuen presentant noves propostes. L’última plantejava la desaparició de la plaça tal com la coneixem, traslladant-la en direcció al carrer del Carme.

A continuació pronuncià el seu discurs el Sr. Rafel Mas, professor de llengua catalana i literatura, en què feu pública la decisió del jurat de la Modalitat 2: Relat curt, format per la Sra. Mariàngela Vilallonga, catedràtica de Filologia Llatina a la UdG i vicepresidenta de l'IEC; la Sra. Quima Tarrés professora jubilada de llengua catalana i literatura, i per ell mateix. Felicità no només els guanyadors sinó la totalitat dels participants a aquesta modalitat per la qualitat dels treballs presentats, els quals van causar una sorpresa positiva al jurat atesa la dificultat que suposava el tema de Salvador Espriu. 


Discurs del Sr. Rafel Mas

Argumentà que els escrits eren de dues menes: els que posaven l’accent en la recreació literària d'aspectes de la vida de Salvador Espriu i els que es basaven més en la divulgació literària de l’autor i de la seva obra. Finalment anuncià els títols guanyadors: el primer premi correspongué a Anna Coll Guix (1BAT C) pel seu estudi literari profundament poètic sobre la figura d’Espriu titulat Amarat de blauet


Anna Coll rep el premi de mans del Sr. Rafel Mas



 1r PREMI MODALITAT RELAT CURT: 


AMARAT DE BLAUET
ANNA COLL GUIX

Barques de paper
varava en la llarga quietud del vent.
L'or assedegat d’abelles i tarda
beu l’aire del mar
quan se'n vagi a fons
miraré la barca del soldat de plom.

                                 Salvador Espriu, Mar de Sinera

Temps enrere vaig descobrir el plaer d’observar els vaixells de la meva Sinera. Contemplar la bonança perfecta d’aquesta mar i el dolç bressolar assossegat de les barques quan el cel és tan net que es desdibuixa la suau ratlla que separa les dues immensitats blavoses, i el sol, enfilat fins al seu cim, llueix damunt el mar i encega, així com l’or encega els cobdiciosos, aquells que com jo, no en poden apartar els ulls.
 Recordo un matí d’hivern. Res semblant al que he descrit. El vent bufava suau i el fred s’escolava per cada racó. Emmarcat en el gris d’aquell dia, s’endevinava una petita barca. Tan lluny com estava, em va semblar de paper, dèbil i desemparada en mig d’un mar espès.
Dins el meu cap, ja havia començat a imaginar com aquella barqueta va ser construïda per algun vell calafatador, pintada tota d’un blanc intens i adornada acuradament amb unes grans lletres vermelles; com van passar els anys, i amb ells, diferents barquers i pescadors seduïts per belles històries, com llavors n’estava quedant jo. Però qui n’era ara el timoner que, empès per qui sap què, havia decidit salpar aquell mateix matí, i mar endins, allunyar-se d’aquesta nostra terra? Potser era un jove soldadet que, mogut pels seus somnis, deixava enrere tota una vida; potser desitjós de conèixer món, allà on el sol es pon rere el mar; potser amb l’anhel de viure mil aventures com les que els més antics del poble conten; o qui sap si simplement àvid d’aquella mica de valentia i coratge que li faltava per trobar.
 Poc després, l’únic que restava clar era el paisatge dens i gris que, minuciosament, havia engolit aquella petita barca. Però tard ja era pels meus pensaments que havien fugit i, perduts entre la vastitud dels mons fantàstics, es trobaven molt lluny de la meva Sinera.
Mar endins, el vent bufava fort i des de proa l’aire humit li acariciava la cara i s’enredava pels cabells lleugers i castanys, mentre, amb afany i decisió, col·locava la mirada damunt aquell desert de celestina.
Durant aquell dia, el soldadet va haver de combatre contra grans ones impetuoses i dispostes a enfonsar la seva barca; va resistir al fred i al vent ferotge anhelant de rompre les seves veles; va haver de lluitar contra infinitat de criatures marines de dimensions fins a tres vegades més grans que la seva dèbil i desemparada barca; va gaudir de les més meravelloses vistes;  va conèixer sensacions que ni tant sols sabia que existien i es va sentir plenament valent, fort i audaç.
Amb el transcorri de les emocions, el soldat va tancar els ulls cansat, esperant que la son se l’endugués. Les hores varen anar passant i el sol, cautelosament, s’amagava, deixant rere seu el silenci d’una nit freda i rude.  El soldadet, enmig de tot allò que li començava a semblar auster i mundà, li escometia una terrible enyorança de la seva terra i s’estremia, per la por i per la fred, i s’arronsava amb les cames sobre el pit. Sentint-se completament sol, sota la llum blanca d’argent, notava ja els peus ben molls de l’aigua que començava a escolar-se i li calava per les puntes dels dits, fent que la gelor se li escampés per cada racó del seu cos.
Finalment, a trenc d’alba, mentre la meva petita barca de paper es desfeia suaument en l’aigua del safareig, el soldadet de plom es va anar submergint fins aquell fons empedrat.
El mateix matí vaig sortir cuitadament al jardí, amb els peus encara nus vaig trepitjar la gespa molla de rosada i, apropant-me en l’aigua tenyida de blauet, en vaig poder distingir aquell paper, d’un blanc no pas tan intens com el dia anterior i grans lletres vermelles, que surava apaciblement. Mirant més detingudament, amb els ulls lleganyosos, vaig ser capaç de percebre el suau reflex dels colors del meu soldadet que reposava lluny del meu abast. Amb el cap cot i la mirada gairebé esborronada vaig dir adéu a una part de la meva infància que jo mateix havia oblidat, en l’aigua del safareig, aquell fred i tràgic capvespre. 


Es concediren també dos accèssits: el primer fou per a l’alumne Marc Felipe Alsina (2BAT A) per Espriu, el guardià dels mots. El segon es concedí a Gemma Drou Roget (1BAT A) per Darrere el vidre. El Sr. Rafel Mas finalitzà el seu parlament agraint l’esforç i la participació de tothom.


ACCÈSSIT 1 MODALITAT RELAT CURT:

ESPRIU, EL GUARDIÀ DELS MOTS
MARC FELIPE ALSINA

Dilluns al matí, en Dídac estava assegut en silenci al seu despatx, a l’altre costat de l’escriptori del seu vell amic Carles, assimilant el que acabava de llegir al diari.
– Escolta, Carles, aquí diu que aquest any en fa cent que va néixer l’Espriu.
– Sí, sé que va néixer l’any 1913, el mateix any que nasqué el president dels Estats Units, Richard Nixon. També va ser  l’any del naufragi del Titànic.
En Carles va notar la mirada sorpresa del seu company. Va mirar l’antic rellotge de la llibreria que hi havia darrere la taula d’en Dídac. Eren les nou i deu. Tenia temps d’explicar-li quatre anècdotes del gran escriptor que, ben segur, deixarien astorat al seu amic.
– El meu pare coneixia la neboda d’Espriu i m’ha tramès moltes anècdotes que aquesta li explicava del seu oncle, com ara que quan era petit  van patir una profunda sotragada: els cinc germans van agafar alhora el xarampió, malaltia que va matar la seva germana petita als set anys. Ell se’n sortí, però va haver de passar tres anys al llit. Dos anys més tard el seu germà gran, Francesc, va morir en caure al port d'Arenys (o Sinera), que estava en obres. Aquestes morts i la seva malaltia li van canviar la vida. A causa d'aquestes etapes de convalescència, va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura i molt atret pel tema de la mort.
– Ja era especial des de ben petit! En saps alguna altra, d’anècdota d’ell?  –preguntà en Dídac amb interès.
– Conec diverses curiositats. Te’n faré cinc cèntims: el seu primer llibre, “Israel” el va publicar als setze anys. També et puc dir que escrivia les seves obres a mà, primer amb una lletra lligada petitíssima, però, a partir dels anys cinquanta, va decidir escriure en majúscules perquè, així, “assaboria més cada lletra”. Es va decantar per la poesia perquè, com va explicar en una entrevista, “la podia construir de memòria, a la nit, quan no aconseguia adormir-me”. Una anècdota divertida és que, al seu despatx, quan feia tertúlies amb els amics, tots fumaven i, a l’hora de posar la cigarreta al cendrer, Espriu l’encarava cap al visitant perquè si venia el seu germà metge, que li tenia prohibit fumar, semblés que era el visitant qui ho feia.
– Em pregunto si va tenir una vida normal, va dir en Dídac, somrient encara pel que acabava de sentir i mentre plegava el diari que tenia a les mans.
– La seva vida va ser normal,  treballava de notari, per seguir la tradició familiar i les estones lliures les feia servir per fer el que realment li agradava: escriure. Sovint la seva salut era interrompuda per malalties –ell feia ironia dient que patia una "dolentíssima salut de ferro"- de manera que es passava moltes hores llegint i escrivint. Cada dia dedicava mitja hora a llegir el diccionari Fabra i mitja més el diccionari de la Real Academia española.
En Dídac s’aixecà per preparar una mica de cafè i, mentre es filtrava, s’acostà al seu amic per no perdre’s detall del que contava. Què més en saps, d’ell? – va preguntar-li tot emocionat.
Et puc dir que Espriu és una baula imprescindible d'una llarga cadena d'autors que van haver de prendre consciència de la funció de l'obra literària en català, cadena que van inaugurar Aribau i Verdaguer. El fet que durant la dictadura continués escrivint en català el converteix, per mi, en un heroi. Per exemple Antígona la va escriure l’any 1939 i no la pot publicar fins l’any 1955. I encara en àmbits molt reduïts i sabent que la llegiran molt poques persones. I bé, tot això significa sacrifici, eh?, per a un escriptor. Com deia Joan Solà, va ser un d’aquells poetes que “saben que a cada moment han de jugar-s'ho tot per salvar els mots”.
– És clar!... El català literari hauria desaparegut si escriptors valents com ell no haguessin continuat escrivint en català en aquells anys! Podríem dir que va ser un guardià dels mots, oi? – va dir, eufòric, en Dídac.
– Sí... el català estava fragmentat i ell el va refer. A més a més, La pell de brau, la seva obra més coneguda, és una gran afirmació de catalanitat i de voluntat catalana de ser i, alhora, d’espanyolitat generosa i constructiva. Ens deia que sapiguem treballar en pau i en llibertat, que hi hagi respecte per la manera de ser i de parlar de cadascú. Però també ens deia: “Els homes no poden ser si no són lliures”, que, per cert, és la frase de La pell de brau, que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va fer servir per animar la ciutadania a participar en la manifestació independentista de la lluïda Diada de l’any passat.
És ben curiós que, després de tants anys, les seves paraules encara tinguin vigència.... tinc el convenciment que Espriu ha de ser un guia pel viatge col·lectiu dels catalans cap a Ítaca. Per cert... va ser Raimon qui va musicar alguns dels seus poemes, oi? – preguntà en Dídac mentre servia dues tasses de cafè.
– Sí... un dels que va musicar va ser Inici de càntic al temple, els dos versos finals del qual han adquirit una dimensió mítica: “Ara digueu: Ens mantindrem fidels/ per sempre més al servei d'aquest poble”... saps que va ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes  l’any... òndia! ara no el recordo!
- 1972! – van dir els dos amics alhora, després de pensar uns segons.
Una rialla per la coincidència va cloure la conversa dels dos amics. Mentre s’asseien per començar a preparar la feina del dia, els dos companys tenien un mateix pensament: la certesa que aquell poeta cultíssim i humil va salvar, en uns anys difícils, els nostres mots.


Seguidament el Sr. Josep M. Birulés traslladà al públic la decisió del jurat de la Modalitat 3: Cartellisme, format per ell mateix i pel Sr. Josep Perpinyà, pintor i exprofessor de l’institut; la Sra. Assumpta Ramoneda, exdirectora de l’institut i patrona de la Fundació; i les professores d’Educació Visual i Plàstica de l’institut Sra. Dolors Comas, Sra. Imma de Batlle i Sra. Assumpta Planas. Afirmà que després d’analitzar amb deteniment els cartells s’arribà a la conclusió unànime que s’havia assolit un molt bon nivell quant al treball i a la creativitat, i finalment pronuncià els noms dels guardonats: demanà un fort aplaudiment per a Cristina Serra Meléndez ( 1ESO A), guanyadora del premi amb un cartell del qual el jurat destacà la bona composició geomètrica, la tria de colors i textures, l'eficàcia cartellística i la gran delicadesa en la contraposició entre el text i la imatge

El Sr. Josep M. Birulés entrega el premi a l'alumna Cristina Serra

Cartell guanyador (Cristina Serra Meléndez)

Es donaren a més dos accèssits: a Mariona Vicens Barneda (1ESO C) per un treball en una línia estilística molt contemporànea, l'eficàcia cartellística del conjunt, la serenitat dins d'un joc barroc de lletres juxtaposades i la gràcia de fragmentar textos poètics com a trencaclosques del conjunt, i a Karina Goncharenko (1ESO C) per l'impacte cromàtic i l'atractiu dels perfils i contraperfils que emmotllen una copa, amb la contraposició d'unes lletres de cal·ligrafia més aviat clàssica.

Finalment, aconseguiren una menció Pol Planas Ramírez per la gràcia i la delicadesa del treball de collage, l'encert de tonalitats i textures per franges i l'abstracció del perfil retallat del poeta com un element més d'una mena de paisatge, i Enric Serra Meléndez per una feina que té semblances de mètode i de tècnica amb el guanyador, l'esforç de síntesi i, especialment, l'enginy molt suggeridor de només insinuar l'esguard del poeta. Espriu retallant-ne la mirada. L'ha perjudicat lleugerament, però, el fet de no contenir el text mínim que s'havia establert, com ara la paraula "Centenari".  
Per acabar, el Sr. Birulés demanà als participants -i a tothom en general- que seguissin treballant les habilitats i idees artístiques, un dels millors camins en la formació i en el gaudi com a persones intel·ligents i sensibles.



III. RECONEIXEMENT DE MÈRITS ALS ALUMNES
A continuació es va fer entrega dels diplomes als estudiants de l’institut Jaume Vicens Vives que han obtingut premis i reconeixements. Són els següents:
. Júlia Cumeras Osuna (2BAT C), premi Modalitat 1: Història local, Girona i les seves comarques,  IV Premi Fundació Jaume Vicens Vives de Girona.
. Anna Coll Guix (1BAT C), premi Modalitat 2: Relat curt, IV Premi Fundació Jaume Vicens Vives de Girona.
. Marc Felipe Alsina (2BAT A), accèssit Modalitat 2: Relat curt, IV Premi Fundació Jaume Vicens Vives de Girona.
. Gemma Drou Roget (1BAT A), accèssit Modalitat 2: Relat curt, IV Premi Fundació Jaume Vicens Vives de Girona.
Sr. Josep Fernández i Gemma Drou
. Cristina Serra Meléndez (1BAT A), premi Modalitat 3: Cartellisme, IV Premi Fundació Jaume Vicens Vives de Girona.
. Mariona Vicens Barneda (1ESO C), accèssit Modalitat 3: Cartellisme, IV Premi Fundació Jaume Vicens Vives de Girona.
. Karina Goncharenko (1ESO C), accèssit Modalitat 3: Cartellisme, IV Premi Fundació Jaume Vicens Vives de Girona.
. Pol Planas Ramírez (2ESO B), menció Modalitat 3: Cartellisme, IV Premi Fundació Jaume Vicens Vives de Girona.
. Enric Serra MeléndeZ (2ESO C), menció Modalitat 3: Cartellisme, IV Premi Fundació Jaume Vicens Vives de Girona.

Sr. Josep Fernández i Marc Felipe




. Marc Felipe Alsina (2BAT A), 1r premi Olimpíada Matemàtica (fase catalana); 1r classificat Olimpíada Matemàtica (fase espanyola); 1r classificat concurs matemàtic Cangur (nivell 4).




  
Sra. Roser Urra i Pau Surrell









 
. Pau Surrell Rafart (2BAT A), 2n premi Olimpíada Matemàtica (fase catalana); 2n classificat Olimpíada Matemàtica (fase espanyola); 2n classificat Olimpíada de Física (fase catalana); medalla de plata Olimpíada de Física (fase espanyola); 2n classificat concurs matemàtic Cangur (nivell 4).


  

. Martí Fernández-Real Girona (2BAT A), 16è lloc Olimpíada de Química (fase catalana); 15è lloc Olimpíada de Física (fase catalana); menció d’honor Olimpíada de Física (fase estatal); 11è classificat concurs matemàtic Cangur (nivell 4).
. Josep Maria Gallegos Saliner (1BAT A), 1r premi Olimpíada Matemàtica (fase catalana); 37è classificat concurs matemàtic Cangur (nivell 4).
Sra. Fina Planadevall i Josep M. Gallegos
. Carina Strand Sánchez (2BAT A), premi treball de recerca.
Sr. Josep M. Birulés i Carina Strand
. Pau Vila Garcia (2BAT A), participació CRACS.
. Aleix Lascorz Guiu, concurs matemàtic Cangur (nivell 3, lloc 5).
. Aleix Torres Palahí, concurs matemàtic Cangur (nivell 3, lloc 25).
. Daniel Rodríguez Estévez, concurs matemàtic Cangur (nivell 3, lloc 26 ).
. Laura Peña Queralta, concurs matemàtic Cangur (nivell 3, lloc 28).
. Albert Abio Rojo (1BAT A), 2n classificat concurs matemàtic Esprint.
. Berta Llenas (2BAT B), 1r premi Jocs Florals.
. Anna Iglesias (1 BAT A), 2n premi Jocs Florals.
Sra. Fina Planadevall i Anna Iglesias

Concurs matemàtic Esprint: Alba Thió Pera (1BAT B), Ferran Carbó Bosch (1ESO C), Marta Aliu Carrasco (2BAT A), Arnau Estebanell Castellví (2BAT B), Clàudia Llinàs del Torrent (2BAT C).
. Diplomes de participació amb resultats satisfactoris al Concurs de Traducció de Francès UPF: Paula Aguado, Betty Bayona, Júlia Carbó, Maria Marquier, Míriam Sánchez, Carla Ríos, Martina Planella, Laia Gómez, Georgina Torrado.
La Sra. Elisabet Saguer entrega els diplomes a les alumnes de Francès

V. DISCURSOS DE CLOENDA
Com a cloenda, el Sr. Josep Fernández Menchón, en representació del Departament d’Ensenyament, agraí la invitació del centre a l’acte d’entrega dels premis de la Fundació i felicità la iniciativa del premi atès l’esforç extraordinari que representa la seva organització, i el professorat i l’alumnat que participa en concursos. Manifestà també que aquest certamen té un valor afegit: dóna una nova projecció al centre i és una aposta de futur. D’altra banda va fer referència a Salvador Espriu com a persona compromesa que significà i significa molt per al nostre país, i –afirmà- ara nosaltres necessitem gent compromesa, gent formada però amb una actitud íntegra i positiva davant d’un repte. Destacà finalment que un dels valors més rellevants per superar els reptes del futur és la formació.


Discurs de cloenda del Sr. Josep Fernàndez Menchón
La Sra. Roser Urra, en representació de l’Ajuntament de Girona, inicià el seu parlament excusant l’absència de l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, per raons d’agenda i trasllada al públic el seu missatge d’agraïment i d’enhorabona. Tot seguit parlà de Salvador Espriu com un autor que malgrat haver viscut en un temps d’incertesa i de foscor per als Països Catalans lluità per la nostra llengua i no es deixà vèncer. L’autor representa doncs una generació sense complexes que no s’espanta davant d’un futur incert. Llavors es dirigí al públic: Vosaltres teniu una oportunitat similar. Necessitem idees noves, valors nous. Això és el que esperem dels joves. Per acabar, animà els assistents a aprofundir en la vida i l’obra d’Espriu i felicità els membres de la Fundació, els professors i els alumnes pel nivell de les obres presentades.


Discurs de cloenda de la Sra. Roser Urra

Finalment, com a cloenda de la jornada, el cantautor, escriptor i filòleg català Miquel Pujadó i Garcia va oferir al públic el recital musical Salvador Espriu: hem viscut per salvar-vos els mots, en què va interpretar, acompanyat per una guitarra, composicions de poetes cèlebres de la literatura catalana i altres de pròpies.


El cantautor Miquel Pujadó en plena actuació
Text: REDACCIÓ METASTASI
Fotografies: ENRIC MIRAMBELL ROQUETA