La lliçó del silenci

L’ICE de la UdG ha volgut deixar constància de la col·laboració mantinguda durant dos anys per conservar part del llegat bibliogràfic de la professora Dolors Condom i ens ha fet entrega de la “Lliçó del Silenci” per tal de que ho poguem exposar. 

A continuació la reproduïm per qui vulgui llegir-la.

La “lliçó del silenci”

Jo avui he preparat per a vosaltres una lliçó molt especial, diferent de les que durant el curs us he impartit. Serà diferent per la forma i també pel contingut. Aquest lliçó d’avui la llegiré tot recordant que “lliçó”, del llatí lectio, entronca amb el significat de “lectura”.

Respecte al contingut, vull dir-vos que no serà sobre declinacions ni conjugacions. No us parlaré tampoc de gerundis, de supins o d’ablatius absoluts...En aquesta lliçó hi entraran –això sí- records del món romà. Aquesta classe no serà d’una hora, serà breu i, sobretot, per a mi tindrà una significació especial. Avui és el dia en què es clou aquella relació entre magistra i discipuli en el sentit d’estar jo com a professora darrera aquesta taula per docere (ensenyar-vos) i d’estar vosaltres darrere de la vostra per discere (aprendre). Des de temps es coneix una expressió festiva pròpia d’estudiants que diu el següent: prima non datur et ultima dispensatur, que vol dir que la primera i l’última classe del curs e es donen o que han de dispensar-se. Aquesta última classe no la dispenso, perquè més que classe potser serà una invitació a la reflexió o un simple record de les hores que al llarg del curs hem passat junts en aquesta aula. La lliçó d’avui me l’ha inspirada aquell silete, quaeso o aquell favete linguis que us he repetit sovint i que ha anat acompanyat, a vegades, d’un cop a la taula, com va recordar en David Moré en fer el meu retrat.

No us faré pas una “classe de silenci” com aquella de la Universitat d’Oxford, que alguna vegada us he retret. Recordeu que un dia ho vam provar i us va resultar dificilíssim. No serà, doncs, un silenci a l’anglesa sinó una evocació del silenci a a la romana. Si consultem un diccionari llatí, veurem que mots com sileo, taceo o silentium els troben els més diversos autors, i és que aquests mots formaven part del llenguatge corrent i de la vida diària dels romans, talment com entre nosaltres fem ús de “callar” o “guardar silenci”. Els romans celebraven sovint reunions, assemblees, sessions en el senat i eren, per altra part, molt aficionats als espectables públics i acudien de bon grat a les representacions teatrals. En una comèdia de Plaute, Poenulus, abans de començar la representació, el personatge que es coneix amb el nom de “prologus” diu aquestes paraules: silete et tacete atque animun advortite (no feu soroll i calleu i presteu atenció). Aquets dos imperatius, silete i tacete, corresponien als verbs silere i tacere, que nosaltres traduïm per “callar” però en aquesta expressió de Plaute sembla que en el primer s’hi ha de veure més el sentit de no moure’s, de no fer soroll, d’estar quiet, que és, en definitiva, també una manera de callar. Jo no voldria repetir exactament les paraules del comediògraf llatí, però m’agradaria i us agrairia que en aquesta última classe, que vull dedicar al silenci, m’escoltéssiu magno silentio. Jo vull recordar un vers del cant II de l’Eneida del poeta Virgili, que els alumnes de COU algun any han hagut de traduir: Continuere omnes intentique ora tenebant (tots van callar i atents tenien els ull damunt ell). Això passava quan l’heroi troià Eneas es disposava a parlar i a explicar, en un banquet que se li va oferir a Cartago, totes les seves aventures per mar i per terra després de la caiguda de Troia. També Virgili li fa dir en una altra ocasió: quid me alta silentia cogis rumpere? (per què em forces a rompre un profund silenci?). El savi Cató deia que la primera virtut és frenar la llengua i que està molt a prop dels déus aquell que sap callar prudentment (virtitem primam esse puta compescere lingua; proximus ille deo est, qui scit ratione tacere). Segons conta l’escriptor llatí Valeri Màxim, Xenòcrates, un filòsof grec deixeble de Plató, deia: “alguna vegada m’he penedit d’haver parlat, però mai d’haver callat”. Són prou significatives també les paraules de Terenci en la comèdia l’Eunuc: tacent, satis laudant (llur silenci és un elogi suficient). També en una altra comèdia d’aquest mateix autor trobem aquestes paraules: nunc turba nulla est, otium et silentium est (ara no hi ha cap desori, hi ha calma i silenci!). Així parlava el “prologus”, quan la gent que acudia a la representació es va clamar, després d’haver cridat i de barallar-se per ocupar un lloc. Ciceró remarca que a un advocat que defensava un plet important se’l va escolar amb un gran silenci (auditus est magno silentio) i el mateix Ciceró explica en el De oratore que, quan després que un personatge, Cras, que estava fent un discurs, va callar una estona, els altres van guardar també silenci (...ceteris silentium fuit); amb l’expressió silentium significare, es refereix a un grup de gent que ha acudit a escoltar un orador: tothom s’afanya a ocupar el seu lloc, es preparen per escoltar i, quan el que ha de parlar s’aixeca, tota la concurrència reclama silenci. Podria allargar i anar cintant moltes més frases i expressions que el “silenci”, el silentium, ha inspirat entre els romans. El poeta Ovidi, per exemple, cita el coetus silentum, la multitud dels silenciosos, referint-se als deixebles de Pitàgores, coneguts amb el nom de silentes, pel fet que durant cinc anys aquets es dedicaven a intruir-se i escoltar la doctrina del seu mestre. Els poetes amb paraules relacionades amb el silenci volen significar la calma, el repòs, la tranquil·litat, i així diuen que el cel, la lluna, el mar, les estrelles...callen, i ens parlen del silenci de la nit, de les mirades i de les llàgrimes silencioses o ens dient omnia silent (tot calla).El nostre mot “callar” prové del llatí vulgar callare, que significava pròpiament “baixar” i d’aquí s’especialitzà en el significat de “baixar la veu”. Jo us recomano en aquesta meva darrera lliçó que sapigueu, quan calgui, abaixar la veu i que recordeu, com deien els clàssics, que “és una gran cosa de saber quan és temps de parlar i quan és temps de callar”.

Jo ara, per acabar us diré, com va dir el poeta Ovidi: lingua, sile; non est ultra narrabile quicquam (llengua, calla; ja no us he d’explicar res més). Gràcies pel vostre silenci!

Dolors Condom i Gratacós

La meva última classe a l'Institut

11 de juny de 1991

3r E