Per
treballar i millorar l’expressió escrita,
des de l’assignatura de Català alumnes
de 3r d’ESO han creat textos a
partir de diferents imatges colpidores d’una pàgina d’internet.
Dani
Bartomeu
Professor
de Català
Ahir
hi era, avui ja no. Tot va passar tan ràpid, de sobte tot el que havíem viscut
un al costat de l’altre, el dia a dia d’aixecar-nos junts, quan em desitjava
bona nit abans d’adormir-se al meu costat… Tot, se’n havia anat amb ell i no
tornaria mai més. Ara trobo a faltar les nostres discussions, quan m’enfadava
amb ell i no li parlava perquè veiés que no el perdonava. Però tot això ja no
serveix de res, cada dia recordo com si fos ahir el nostre últim petó.
Era
un diumenge com qualsevol altre, al matí vam anar a fer un volt per la Rambla
de Girona i a comprar regals pels nostres fills, que des de fa tres anys són
uns dels pocs records que em queden d’ell. Al migdia, vam decidir que dinaríem
en un petit restaurant prop del riu Onyar. Tot era perfecte fins que una
trucada va interrompre el nostre dinar, era el seu germà, que li demanava el
que seria el seu últim encàrrec. Ell era un home generós, que sempre intentava
ajudar a l’altra gent, així que sense pensar-s’ho dues vegades, va agafar la
jaqueta, em va fer un petó i em va dir que em quedés allà, que tornaria de
seguida. Jo segueixo confiant en ell… Per això cada diumenge m’assec a la
mateixa taula esperant que torni per acabar de dinar junts.
Sònia
Llorens
Alumna
de 3r d’ESO
Cada
dia mirava per la finestra i veia el mateix: ambulàncies entrant i sortint de
l'hospital, gent caminant que bàsicament passava per allà davant o gent
esperant ansiós alguna resposta... A vegades veia gent plorant, però llavors
entrava a dins l'habitació i em ficava al llit per intentar oblidar el que
havia vist. No ho suportava. El que menys m'agradava era veure nenes de la meva
edat, felices. Elles anaven a l'escola, tenien amics i hi podien quedar. Tenien
una vida normal. Anaven vestides amb roba preciosa (almenys, més que les
lletges samarretes d'aquí) i duien molts tipus de pentinats. Sempre m'imaginava
com seria jo amb cabell. A vegades, d'amagat, em posava dreta davant del
mirall, agafava retoladors i em pintava un pentinat súper xulo que em quedava
súper bé. Algun dia, em podré fer tots aquests pentinats que dibuixo, però
mentrestant, suposo que no hi puc fer res més. A vegades li dic a la mama que
aprengui a fer trenes i pentinats que m'agradin i també que em compri xampús i
suavitzants pel cabell, perquè, quan torni a casa i tot torni a ser normal (si
això passa), tindré el cabell més maco que ningú ha tingut mai abans!
Laura
Matamala
Alumna
de 3r d’ESO