En Roger Castellanos, alumne de 4t d'ESO, ens comparteix les seves reflexions a partir de la ruta Josep Pla que van fer fa uns dies.
Avui
he tornat a un lloc on mai no havia estat. He tornat a veure el cel mandrós en
escala de grisos, i el llevant empaitant les onades. Les barquetes de fusta
eren de nou a tocar la mar turquesa mediterrània. Tot em feia tornar, “però a
on?”- em preguntava aquest matí a l’excursió. Ara, ja ho sé.
Només
d’arribar a Calella m’ha cridat l’atenció una garota seca, una d’aquelles que
m’han portat més d’una vegada al servei de socorristes. L’he olorada i la
flaire de peix forta m’ha tornat a la peixeteria de la Mercè, aquella dona que
tallava els emperadors i els raps tan impetuosament. Tot i la manca de finor de
la mestressa, aquella peixeteria que feia cantonada al carrer de la Selva tenia
quelcom d’especial. He recordat aferrar-me al braç del tiet amb por que no em
saltés alguna espina o algun ull disparat per la pressió. Llavors he rigut sota
el nas però cap dels meus companys se n’ha adonat.
 |
| En Roger, a l'esquerra, durant l'Esprint de Contes |
Passar
pel passeig marítim m’ha tornat a aquells dies de xauxa i despreocupació per
Sant Antoni, on només calia una pilota o unes galledes de sorra per passar la
tarda. Les competicions a la platja, l’àvia espolsant-me amb dedicació, el
sobressalt de trobar un cranc amb mala bava, i moltes altres pocassoltades i
estones joioses. La brisa i el xiular de
la ginesta m’han entendrit quan he recordat amb nostàlgia els arrossos negres
en una paella per a dotze, intentar arribar a l’última boia i veure els surfers
caure, a la república de la tramuntana. Veure unes quantes garotes apilades més
m’ha submergit sota les aigues on buscava, intrèpid, espècies per catalogar.
M’ha impregnat el verd dels turons dels voltants, i he somiat despert que era
un nen fent ziga-zaga per les alzines i els pins, enfilant-m’hi un altre cop,
esperant no trobar-m’hi processonària. A l’hora de la pausa uns col·legues i jo
ens hem endinsat en un túnel arran de mar. Allò m’ha fet tornar a ser un noi no
tant petit, però que té encara l’empenta i la trapelleria d’un marrec. Ha
tornat de cop el cremar del rom amb les havaneres de banda sonora, i els
bikinis de ratlles contrastant amb una pell morena a Lloret de Mar.
Havent
arribat a casa, treure’m les sabates i veure com queia la sorra ha sigut una
experiència que més que molestar-me, m’ha dibuixat un somriure d’orella a
orella fins que m’he adonat de que ho havia d’escombrar jo.
I
és que les ciutats tribals de la Costa Brava tenen en comú aquesta màgia
agredolça. Un clima agraït però tocat per la tramuntana, la gent aspra a
estones, l’hel·lènic però agressiu relleu i una mar amb poc temperament, fan
d’aquestes costes un lloc únic. A Calella, tot i que els carrers són estrets
perquè no s’escapi l’encant que el turisme de masses sovint fa fugir, Es Port
Bo m’ha rebut amb tanta calidesa com als pescadors dels vells temps.
