V PREMI FUNDACIÓ INSTITUT JAUME VICENS VIVES DE GIRONA. 1714, TRICENTENARI

Cada any la Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona celebra un acte al teatre Ignasi Bonnin per lliurar els guardons als alumnes guanyadors de la convocatòria anual del Premi que promou, que consta de tres modalitats: Història local, Relat curt i Cartellisme. Enguany, la celebració de la cinquena convocatòria va tenir lloc el dijous 10 d’abril i va tenir com a convidat d’excepció el Sr. Miquel Calçada, comissari de la commemoració del Tricentenari de 1714, atès que aquest era, precisament, el tema proposat en aquesta cinquena convocatòria del premi de la Fundació.

Sra. Fina Planadevall, Sra. Elisabet Saguer i Sr. Miquel Calçada

La directora del centre, Sra. Elisabet Saguer, en qualitat de presidenta de la Fundació, inicià l’acte donant la benvinguda al públic assistent, als patrons i als convidats en general i presentant els membres de la taula, formada per ella mateixa, pel Sr. Miquel Calçada i per la Sra. Fina Planadevall, professora de llengua catalana i coordinadora de l’organització de la celebració. La Sra. Saguer va detallar el contingut de l’acte, que havia de continuar amb la ponència del Sr. Miquel Calçada i amb el repartiment de mèrits als alumnes guanyadors de les tres modalitats del concurs organitzat per la Fundació i del reconeixement del centre als alumnes que han obtingut premis externs. Seguidament estaven previstos els parlaments de la Sra. Mercè Juanola, inspectora dels Serveis territorials d’Ensenyament i de la Sra. Roser Urra, regidora de l’Ajuntament de Girona. Un recital musical a càrrec d’alumnes de 1r de batxillerat faria de cloenda a l’acte del V Premi Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona. Per acabar el seu discurs, la Sra. Saguer agraí sincerament la seva participació i dedicació als membres de jurat, als pares, als professors i als alumnes.

Tot seguit la Sra. Fina Planadevall presentà el convidat d’honor, Sr. Miquel Calçada, fent un breu recorregut per la seva trajectòria professional, i li cedí la paraula.

Sra. Elisabet Saguer i Sr. Miquel Calçada

El Sr. Miquel Calçada i Olivella va néixer a Sabadell l’any 1965. Llicenciat en Periodisme, ha fet estudis de Dret i Humanitats. És màster d’Administració Pública i de Relacions Internacionals i Màster en Relacions Internacionals per la Maxwell School de Syracuse (EUA). Va començar la carrera professional l’any 1980 a Ràdio Terrassa. L’any 1983, en iniciar-se les emissions de Catalunya Ràdio, va ser la primera veu que es va sentir.

Va iniciar la col·laboració amb Televisió de Catalunya, en una primera fase, del 1987 al 1990, i va ser pioner a Catalunya en programes de videoclips amb Mikimoto club i Oh, Bongònia.

L’any 1994 reprengué la col·laboració amb Televisió de Catalunya i fou pioner també en el format talk show amb el programa Persones Humanes fins al 1997. Novament retornà a TVC l’any 2002 amb un altre programa líder d’audiència, Afers exteriors, fins a l’actualitat.
L’any 1992 fundà l’emissora de ràdio Flaix FM. Col·labora habitualment a La Vanguardia i l’Ara.
Ha rebut nombrosos premis i reconeixements, entre d’altres el Premi CIEMEN 2010, el Premi Òmnium Cultural de TV (1996 i 2008), el Premi Periodístic Catalunya Exterior (Generalitat de Catalunya 2003), el Premi Nacional de Radiodifusió (Generalitat de Catalunya, 2000) i el Premi Òmnium Cultural de ràdio (1994).
Aquest any 2014 es complirà el 300 aniversari de l'11 de setembre de 1714, en què la ciutat de Barcelona va ser presa per les tropes borbòniques, un fet que va significar l'episodi final de la Guerra de Successió. L'11 de Setembre és una data que requereix una commemoració que serveixi per redescobrir el país del segle XVIII. El Govern de la Generalitat va crear la comissió de Commemoracions, que entre d'altres objectius té, principalment, el de recuperar i divulgar la memòria de la Guerra de Successió. El Govern va nomenar el Sr. Miquel Calçada Comissari de la Commemoració del Tricentenari de 1714.

Sra. Elisabet Saguer i Sr. Miquel Calçada

El Sr. Miquel Calçada oferí al públic de batxillerat un parlament molt amè en què contextualitzà els fets de 1714 i del qual a continuació en reproduïm un resum.

L'11 de setembre de 1714 marca la fi d'una època atès que suposa la pèrdua de llibertats, de constitució i de drets del poble català. L'origen del conflicte es remunta a 1700, any en què el rei Carles II mor sense descendència i apareixen dos aspirants al tron: Felip V i Carles III, la qual cosa origina un conflicte que afecta pràcticament tot el continent europeu, ja que cada país dóna suport a un o altre candidat segons els seus propis interessos. Catalunya es manté lleial a Felip V fins a 1705, quan signa el Pacte de Gènova a través del qual es declara partidària de l'Arxiduc Carles a canvi del respecte vers les nostres institucions per part d'aquest si finalment resulta vencedor.
El 1711 ocorre un fet important. Mor, també sense descendència, l'emperador austríac germà de Carles III. Com que aquest darrer mostra preferència per succeir-lo en el tron, marxa cap a Viena fent que el joc d'aliances establert trontolli.
Més tard se signa el Tractat d'Utrech, que manté Felip V al tron a canvi de la cessió de territoris i privilegis comercials a favor dels borbònics sense oblidar, emperò, els greuges que els catalans havien comès contra ells. En aquest document s'ignoren els drets de Catalunya i es reimplanta l'entramat administratiu de Castella, molt menys avançat que el nostre.
El juliol de 1713 es proclama la Resistència Armada, que s'oposa a la dominació fins que cauen les ciutats de Barcelona i Cardona l'11 i el 18 de setembre respectivament.
Les conseqüències són nefastes. S'imposen els Decrets de Nova Planta, un conjunt de regles promulgades per Felip V que, entre d'altres aspectes, aboleixen les constitucions catalanes i les institucions que vetllen pel seu compliment. Se suprimeixen, per exemple, el dret de reparació i el dret d'inviolabilitat de domicili i de correspondència. I la llengua castellana passa a ser oficial a l'administració i a la judicatura.

Per acabar la ponència, Miquel Calçada recordà una frase molt bonica i significativa, sobretot perquè celebrem el tricentenari, que va escriure F. Manuel Soler el 1714 en el seu dietari, document recuperat fa poc temps: 

Lo foc que esta nit se à disparat tant de la plaça com dels enemichs es cosa que pasma (...). Lo estrago no's pot dir, pero de vuy a 300 anys se'n recorderà.

El torn de paraules que s'obrí al final d'aquest parlament resultà molt interessant i actiu. Algunes qüestions que es van posar sobre la taula foren, per exemple: quant a la declaració d'independència de Catalunya, i davant d'un estat que no escolta, si s'havia d'optar per la desobediència o si calia fer les coses dins d'un marc legítim; quina era la visió que té de la situació actual entre Catalunya i Espanya la comunitat internacional; i si la crisi econòmica ha fet augmentar el nombre de partidaris de la separació. O almenys de la consulta. El ponent va respondre extensament i francament a totes aquestes preguntes, i encara n'hagués contestat moltes altres si hi hagués hagut més temps.

MODALITAT 1: RELAT CURT

El Sr. Jordi Xargayó, membre del tribunal de Relat curt del V Premi de la Fundació Institut Jaume Vicens Vives va donar a conèixer el veredicte del tribunal de la modalitat de Relat curt, conformat per ell mateix, pel Sr. José Manuel Fernández-Real, la Sra. Anna Masós i la Sra. Remei Tomàs.

Sra. Mercè Juanola, Sra. Elisabet Saguer, Sra. Roser Urra, Sr. Jordi Xargayó i Sr. Joan Blanco.

1r premi modalitat Relat Curt El Sr. Jordi Xargayó lliura el premi a Marina Cusí. MARINA CUSÍ Barcelona amb ulls de nen Fa setmanes que sóc aquí tancat, netejant armes. És injust! Tot el que faig és allargar el braç quan es toca a sometent per donar als homes uns trabucs i uns fusells que cada vegada són més negres. Jo també vull defensar Barcelona! Aquests homes que veig entrar estan tan o més desgastats que les armes que els preparo. No us penseu pas que no he intentar convèncer-los, ben al contrari, cada vegada que en veig entrar un per la porta li ho demano: “-Deixeu-me sortir a mi també! Us seria útil i no destorbaria. Si us plau.” La resposta sol ser sempre la mateixa: “-Noi, els tretze anys són per viure'ls, no per lluitar.” Com he dit abans, és injust... O es pensen que no he vist mai el Manel, el fill del forner, amb qui jugava cada dia, entrant aquí i agafant-me de les mans una escopeta? O en Jaumet, el noi esquifit que encara és més nen que jo, acompanyant el seu pare al so de les campanes. De nens n'he vist molts jo per aquí. Quina diferència hi ha? Que cap d'ells és fill de l'artiller, que cap d'ells es veu obligat a passar-se hores tancat aquí fregant i rascant pólvora d'engranatges de pistola i carcasses d'escopetes mentre és a fora on hi ha tota l'acció. Però tot això s'ha acabat. Ja ho tinc tot pensat, avui mateix quan comencin a sonar els primers trets, no m'hi trobaran pas aquí. Estaré esclafant francesos, rebentant botiflers i recuperant aquesta terra que és nostra! El primer crit ha trencat l'atmosfera tensa com un ganivet i els xiscles s'han escampat com la pólvora, en pocs segons tot esdevé un caos, comés normal grans rius de gent baixen a l'obrador del pare a proveir-se d'una arma. Tot segueix el seu curs normal. Quan entrego l'última, però, alguna cosa canvia la meva rutina: trec de sota la meva cadira un fusell, que he preparat a consciència i surto corrents seguint l'últim home de la filera. Tothom està tan esverat que ni ha notat la meva presència. Genial! Ja sóc fora. L'escena és exactament com me l'havia imaginat: homes de brillant uniforme baixen per les muralles de la ciutat i alguns ja han posat el primer peu a terra. La meva gent, armes en mà, es dirigeix decidida i imparable contra la tropa. I el xoc es produeix. El temps s'atura, els pèls se m'ericen sota el coll, una suor freda sembla haver-se apoderat de mi, igual que una rigidesa inesperada que no em permet avançar. “-Joan!”, sento darrere meu. “-Joan!”. Aquest segon crit de la mare em fa reaccionar: em poso a córrer, no sé ben bé cap a on, però jo corro. Els meus plans s'acaben aquí. Sortir, ja ho he fet. I ara què? Sempre havia pensat que arribat el moment sabria què fer. Mentre els meus pensaments entren en disputa i el caos s'apropia de la meva ment, l'escena de l'exterior sembla canviar atenyent-se al meu mateix desordre intern. Ja no puc diferenciar entre amic i enemic, de cop tot és vermell: robes, armes, carrers, parets i terres. El so de les armes sembla ofegat pel dels crits, d'angoixa, terror o mort, que es van repetint i repetint. He d'esquivar grups d'homes que passen corrents pel meu cantó, massa absorts i histèrics per a adonar-se de la meva presència. Surto del meu carrer i vaig a parar a la placeta. I l'escena m'esgarrifa. Plors, crits, més sang de la que he vist mai... I cares conegudes. Algunes encara dretes i d'altres ajagudes ja a terra, inertes. Repasso la plaça amb la mirada mentre els ulls se m'omplen de llàgrimes... Veig en Jaumet, l'esquifit, tremolant en un cantó, al terra, ferit de mort i encara sóc capaç de veure'n l'últim sospir sortint de la seva boca. Un cop brusc em desperta i fa que m'adoni que jo ara també sóc partícip d'aquesta acció que m'envolta. No em giro ni a mirar si és amic o francès, fent cas omís al dolor i a la cremor que s'ha apoderat del meu genoll, m'arrossego un moment fins a poder aixecar-me i saltant cossos, encara no sé si vius o morts, esquivant soldats i dispars, encara no sé com, i amb una sort inexplicable arribo a l'altra punta de la plaça. Ara si, ja plorant desesperadament però sense aturar-me, em dirigeixo a la plaça gran. Mai no havia desitjat tant estar vora la mare, com els altres dies mentre dolça, m'acaronava el cabell mentre a fora el taller sonaven aquestes armes que ara tinc més a prop. En aquells moments jo només desitjava sortir, odiava que em tractessin com un marrec indefens, protegint-me d'una amenaça que jo no sabia tan real. Ara ho veig. Sóc un nen. Els carrers estan tranquils però aviat conec el per què: tot es concentra a la gran esplanada que s'ha obert al centre del que en un altre temps havia estat la meva ciutat. La imatge em trenca el cor. El fum ho envolta tot, les cases destruïdes proporcionen l'escenari perfecte d'una lluita crua i de la qual observo tota la magnitud des del punt elevat on em trobo. Grups de veïns que disparen als enemics i enemics que disparen contra els meus veïns, alguns cauen, alguns segueixen i alguns ploren. En veig uns quants que resen. No sé exactament per què ja que ara mateix ens trobem a l'infern. De cop s'obre un forat enmig de la gentada i apareix un home amb un penó, de fet, un penó i punt, perquè entre aquest mar de gent no puc reconèixer qui en suporta el pes. L'home no el reconec, no, però la bandera sí. És el penó de Santa Eulàlia, la nostra patrona, que ara oneja damunt els caps de tots, com per a donar-nos forces i transmetre'ns esperança. Això em fa fer el cor fort, m'eixugo la cara molla amb la màniga, arrapo el fusell al meu pit i com si d'una estampida es tractés, corro carrer avall, a la meitat del qual ja començo a disparar a tort i a dret, com un maníac, sense saber on van a parar les meves bales. M'endinso entre la gentada sense rumb fix, ara disparo aquí, ara allà, ara corro, ara salto, ara m'ajupo. Uns quants homes cauen damunt meu, ja no sé si morts o no, me'ls trec de sobre i cridant embesteixo un francès enorme amb la meva baioneta. I un dolor profund al costat em fa estremir. Noto el fred de l'acer dins meu i en noto cada centímetre mentre surt del meu flanc, deixant a la vista l'enorme ferida. Mai havia vist tanta sang. És tota meva? De veritat en tenim tanta? Abans que el dolor m'encegui sóc capaç de veure com a la cara del soldat es dibuixa un somriure. Em cargolo, m'estrenyo a mi mateix amb els braços, embolcallant-me i tractant que desaparegui aquesta tremolor en augment que a aquestes alçades s'ha convertit en espasmes. El dolor s'apodera de mi. No controlo el meu cos. Les orelles piten, les extremitats no obeeixen, el cap s'ennuvola i els meus ulls ara ho veuen tot a càmera lenta. Des de terra tot és molt més esgarrifós. Ja queda poca gent dreta. Les orelles responen. Sento un crit de “Nous avons vençu!”, just abans de captar la imatge d'una baioneta baixant cap a mi. 1r accèssit modalitat Relat Curt El Sr. Jordi Xargayó lliura el premi a Lluc Solés. LLUC SOLÉS El bé més preuat Era un dia important, i plujós, a Londres. Des de la finestra entelada, una boirina confusa que deixava indiferent als traginers menys mandrosos li va fer venir un calfred a Sir Longshire. Va fixar la mirada a un fanal, encara encès per ser primera hora del matí, que pampalluguejava com espantat davant la grisor de l’ambient, que li impedia d’il·luminar degudament el seu tros de carrer. Sir Longshire va córrer la cortina i va baixar la mirada, sentint una punta de dolor a les lumbars, carregades després de tants anys de votacions a Westminster. Es va acariciar la calba i es va adonar que feia tard. Es va estremir, notant com el mecanisme del rellotge de paret de fusta de caoba sud-americana tocava les set, amb un soroll sord, apagat després de tants anys de despertar-lo el dia, assenyalat al calendari cada quatre hiverns, que havia de quedar demostrada la singularitat de la nació anglesa enfront la resta de les nacions europees. El petit Wellby va entrar a l’habitació tímidament, obrint amb cura la gran porta blanca que presidia la seva entrada. El grinyol de les xarneres rovellades va acabar de despertar Sir Longshire, que va foragitar Wellby en adonar-se que anava en calçons. El noiet, obedient, va tancar la porta amb cura, tal i com l’havia obert, i amb cura va baixar les escales de fusta que el conduïen al primer pis, aferrant-se a la barana d’estil rococó que tantes vegades l’havia salvat d’una mort segura. Sir Longshire va asseure’s al llit de plomes alt, ostentós, d’una sumptuositat més aviat barroca pel que fa al moble que albergava el matalàs, i va estudiar l’entorn mentre tamborinejava, amb els dits, sobre el coixí de vellut que, últimament, havia hagut de suportar molts malsons. La decisió que havia de prendre no era precisament el que el corsecava des de feia dies. Malgrat això, el seu país havia entrat en guerra feia anys i ell, com a representant dels Tories, havia d’intentar fer veure que li importava: Anglaterra, segons els directoris del partit, havia de deixar d’enviar tropes a la Península Ibèrica per una qüestió ètica i econòmica. Però Sir Longshire no tenia cap fill en cap nau de cap regiment de cap flota anglesa que anés cap a un port on el llevant fa tremolar els propis peixos, cap a un erm on no hi ha ciutats humides i pròsperes. En realitat, no tenia cap interès en res que sobrepassés els límits terrestres de Britània. Però el que Sir Longshire no sabia, era que Britània era un nom que procedia d’una llengua antiga, que en temps antics havia posat noms als pobles i les ciutats que ara enviaven els fills als erms on no hi ha ciutats humides i pròsperes, ni contemplava la possibilitat que, potser, aquests fills serien els primers a lluitar perquè una nació que intentava evitar el desert, l’erm, aixequés el cap entre la polseguera, i pogués mirar amunt, cap a ell, cap a aquella seva Britània. Absort en la ignorància, camuflada en una boirina confusa de mitges especulacions polítiques, innecessàries, desinteressades, Sir Longshire va haver d’amagar la seva sorpresa en veure entrar a l’habitació la senyora Maiden i els quatre negrets amb la roba de mudar a les mans. Els nens el van abillar amb l’habitual indiferència, intentant no pertorbar la intimitat del senyor. Mleto (Victor) li va cenyir els canells de la camisa, Kana (Bob) li va ajustar l’armilla dels lluentons daurats i Shipra (Mary) li va arreglar les mitges, mentre la senyora Maiden, davant del mirall, li col·locava degudament la perruca, blanca, llarga, i li maquillava les galtes reforçant amb el coloret el contrast de les marques de bellesa.  Sir Longshire, vestit, preparat, cofoi del seu posat en aquell dia important, va decidir centrar els seus pensaments en els pits de la Laura, la bella Laura, la dels cabells de seda. Va baixar a la planta baixa, on l’esperava el carruatge, com sempre, sota la volta de pedra. El fanal es va apagar en el moment precís que posava el peu dret a la catifa de la cabina. El mateix precís moment que la Laura acabava amb el tercer client de la jornada, el mateix moment que una bala despistada destrossava el cervell d’en Miquel Armengol, que queia estès a terra aixecant un núvol de pols. El seu cos era com una taca de mort en un mar de sang i fum damunt la terra inerta, argilosa. Aquell dia Sir Longshire es va asseure a la seva cadira de Lord i va corroborar per enèsima vegada que Sir Welthon es rentava un cop l’any, i que aquell no havia estat el dia assenyalat. L’estretor li va fer venir ganes d’orinar, però es va haver d’aguantar les tres hores que va durar el ple. La votació sobre el futur de la Guerra de Successió va ser un tràmit, en aquella sessió. Es va votar que no per majoria dels tories. Que no seguirien enviant soldats. Que deixarien que una nació agonitzés sota les urpes d’una corona, amb un nom que tacaria la seva descendència al llarg dels segles. Sir Longshire va votar que no, evidentment, però no s’havia molestat a llegir-se les bases de la reforma que es proposava el seu partit. Va firmar un document que, al cap de pocs mesos, es presentaria a la ciutat neerlandesa d’Utrecht, que deia, com a titular, que no era de l’interès de la nació anglesa de continuar enviant tropes a la península ibèrica. Va firmar la mort d’un poble. La decadència d’una llengua. L’abolició d’un parlament fins i tot més antic que el del seu propi país. Sir Longshire va sortir de la sessió amb el cor a cent, en direcció a la casa Boniard, sota el sostre del carruatge mil imatges de les seves experiències sexuals amb la bella Laura, mil enveges mal curades. Va sortir del carruatge, i ara sota la pluja va enfilar el carrer Threndmill. El rapte de Laura, va pensar. Títol d’una possible òpera de Händel. Però no va pensar més en Händel perquè, després d’un coit desesperat, va adormir la bella Laura amb un mocador de punt, untat en cloroform, i la va enfilar al carruatge. Per fi disposava del bé més preuat que posseïa, per ell sol, el mateix dia que deixava que milers, centenars de milers de persones perdessin el seu per sempre. 2n accèssit modalitat Relat Curt Cíntia Olivet rep el diploma. CÍNTIA OLIVET Memòria d’un aiguader Encara ara, en els meus llargs 78 anys, recordo com si fos ahir el terrible 11 de setembre de 1714. Dia en què el nostre món, tal i com el coneixíem, va acabar. En aquells temps jo devia tenir uns 13 anys. El meu pare havia mort defensant les muralles de Barcelona davant dels atacs dels borbònics, ja feia unes setmanes, quan una de les tantes bombes va anar just al baluard on ell es trobava. Varen ser inútils qualsevol dels intents de rescat. Sovint em pregunto que n'hauria dit ell, què hauria fet amb el futur que ens venia tan ràpidament a sobre. Era un agost molt calorós. En una d'aquelles nits en què tens de tot menys son, i a sobre amb el soroll de les bombes, era impossible dormir. Recordo que vaig sentir unes veus al carrer i, encuriosit, vaig sortir al balcó d'amagat a escoltar millor. Des d'on era jo, no es sentia tot amb claredat, però sí que em van arribar les paraules “... l'ajuda dels miquelets...”. Venien els miquelets? Aquells homes rebutjats per tanta gent i sobretot pels pendons vermells venien a ajudar-nos? La idea em va fer venir una lleugera esperança, seria veritat? L'endemà al matí, engrescat, ho vaig comentar amb la mare i l'altra família que vivia amb nosaltres. Per la meva sorpresa, i no em pregunteu per què, la seva resposta va ser molt diferent: “aquests lladres a casa nostre?” vaig sentir. A partir d'aquí va sorgir una discussió i me’n vaig anar. Quina importància hi havia en qui lluités i qui no, si el que calia era unir forces? Enfadat per la situació vaig anar a fer la meva tasca diària. Des de feia uns mesos portava aigua per a les nostres tropes, era aiguader. Sé que era una tasca perillosa, però jo la feia amb molta il·lusió, a més, així podia col·laborar ja que amb la meva edat no se’m permetia defensar les muralles. Quan m'estava dirigint cap al baluard de Santa Clara, vaig veure el general Villarroel. Desprenia un aire una mica auster i dur, però tot el que feia era pensat amb molt de seny. (Ara veig que va fer una gran feina per nosaltres i per res a canvi). Portava un document a la mà i es movia frenèticament buscant alguna cosa. Cridava: “¿Dónde está?, ¿Dónde está?”. Mentre repartia l'aigua, l'anava observant, quan de cop es va girar i els nostres ulls es van trobar. Ràpidament vaig dissimular i vaig seguir repartint l'aigua, però vaig notar com s'apropava. Darrere meu vaig sentir: “¿Tu nombre, fillet?”. Ràpidament vaig respondre “Dalmau, senyor, Guerau Dalmau”. Tot seguit, ja que el missatger no apareixia i corria pressa, em va ordenar (i encara no sé perquè va confiar amb mi) que portés una carta molt important. Quin remei, no, pensareu? Doncs per a un nen, desitjós de servir pel que el seu pare i tants altres homes havien estat lluitant amb el cor, va ser com una espurna de llum en un temps molt gris. Aquella misteriosa carta, anava dirigida cap a Rafael Casanova, el conseller en cap de la ciutat. Villarroel em va dir que era molt urgent i que havia d'anar de pressa, el temps era or en aquelles dates. Així que em vaig dirigir cap a on era Casanova. Pel camí, vaig veure com els estudiants de dret, eren a les muralles. Era una imatge graciosa de veure. Qui ho diria que uns universitaris defensors de la llei, no els quedaria mes remei que agafar el fusell i acabar disparant bales contra les tropes borbòniques? Van passar els dies, seguíem resistint però la gent començava a desesperar-se,  a neguitejar-se. Començava la primera setmana de setembre, una altra setmana dura per endavant. No sabíem fins quan duraria aquest setge, 14 mesos ja... I els anglesos? No veuen com patim? On és l'ajuda promesa? Tantes preguntes, i tantes poques respostes... Jo seguia repartint aigua, però cada cop era més perillós. Encara veig la cara de preocupació de la mare quan sortia cada matí. Més i més cases eren enderrocades per culpa de les bombes que queien constantment. La gent es començava a concentrar a les platges per fugir de les bombardes. Un dia repartint aigua vaig veure Villarroel i Casanova parlant amb cares preocupades. No cal ser mag per saber de què parlaven: faltaven homes, les muralles i baluards no resistirien gaire més, l'avanç borbònic no parava... La caiguda de Barcelona era inevitable. Almenys sense ajuda externa. Com que feia molta calor i carregar l'aigua no era fàcil, em vaig parar un moment a observar. Encuriosit vaig pujar més amunt del que se m'era permès en les muralles. La vista era descoratjadora: hectàrees d’extensió destrossades per les trinxeres d'atac dels borbònics, que zigzaguejaven infinitament, apropant-se cada cop més a la ciutat. Els soldats, tots de blanc, semblaven formiguetes, mai parant de treballar. Estava tan cansat, trist i exhaust pel llarg temps de setge. Quan algú va cridar: “Ei noi! Baixa! Que et volaran el cap!”.  Un cop a baix, vaig veure que qui m'havia cridat era un noi de no més de vint anys. Vestia roba vella i bruta i tenia una mirada d'alerta. Si la memòria no em falla, em va dir alguna cosa semblant: “Veig que ja has vist la situació fora muralles. No es diferencia gaire dels pobles i boscos on he estat fins fa poc...”  Tenia la mirada alerta (com si l'experiència li digués que mai s'està segur enlloc) i, alguna cosa en els seus ulls, em deia que no érem tant diferents. Per algun motiu, vaig fer la pregunta que encara no m'havia atrevit a formular en veu alta: quan acabarà aquesta situació? Va passar una estona en silenci, i quan pensava que no respondria, em va mirar i va dir: “preguntar quant durarà un setge és com dir a un malalt que tant li queden dies com mesos de vida, ningú no ho sap amb exactitud, ja veus que portem més d'un any... L'únic que fas es aguantar, aguantar i esperar. Hi ha tantes coses en joc, tants factors que tant et poden fer perdre com guanyar...” De nen no ho veia, però ara veig que tenia tanta raó. Per algun motiu, al llarg dels següents dies, ens vam fer amics. Es deia Jaume i, pel que vaig descobrir, era el fill d'un home important dins dels miquelets (així que les sospites de la seva arribada eren certes). Durant la setmana, quan podíem, ens trobàvem i intentàvem ajudar en tot el què podíem. No suportàvem quedar-nos sense fer res quan el que era necessari era l'ajuda de més i més gent. Devia ser la matinada. El dia final. Quan em vaig despertar, les campanes sonaven (anunciaven l'atac definitiu) i molts nens ploraven... Són records molt borrosos però encara veig la mare despertant la meva germana i agafant-nos tots dos. Uns homes van guiar totes les famílies el més lluny de la ciutat possible on unes barques eren amarrades al trencant de les ones. Mentre corríem, una part dins de mi volia ajudar, defensar. Sentia els caps i generals cridant ordres. I és que encara no ens havíem rendit. Vaig pensar amb en Jaume i vaig voler córrer. Què deuria estar fent? Segur que lluitant, en tenia unes ganes... Em va saber tant de greu abandonar la ciutat i amb ella tota la meva vida, el meu pare, la meva terra, en Jaume i tots els catalans que es quedaven enrere... Un cop a les barques, la imatge era desesperant. La ciutat era com una mar blanca a causa del gran nombre de soldats borbònics. Veia homes lluitar i caure. Però mai rendir-se. I és aquest l'últim record que en tinc: lluitar fins al final, o lliures o morts. Cap altre sortida. Devia fer un dia que estàvem de camí. Grups d'homes, encarregats de guiar les famílies fora de Barcelona, ens ajudaven a marxar. Només podíem viatjar de nit per evitar ser descoberts. La mare em va dir que ens dirigíem cap a Àustria. Allà estaríem be, deia.  Des de l'assalt, encara ara no he tornat a Catalunya. Una part de mi vol veure per últim cop la meva estimada terra, però per l'altra tinc por. Una por de tornar a reviure el passat i veure com les nostres vides allà van acabar d'una manera tan terrible. No sé si ho podria suportar. I ara que no em queda gaire temps, només puc pensar amb noms. Noms que van jugar-se la vida per defensar la nostra causa: Villarroel, Casanova, Moragues... però també, en Jaume, els estudiants de dret, el pare i tants i tants civils... Ningú no hauria de caure en l'anonimat. No els oblideu mai aquests noms. Mai. Tot el que som ara, ho devem a tots els que ens han precedit. Guerau Dalmau, Brigadier de Sa Majestat Carles III d’Àustria i aiguader de la ciutat de Barcelona.

MODALITAT 2: HISTÒRIA LOCAL

Sr. Josep Oriol, Sra. Mercè Juanola, Sra. Elisabet Saguer, Sra. Roser Urra, Sr. Jordi Xargayó i Sr. Joan Blanco.

Els membres del tribunal d’Història local, format pel Sr. Joaquim Nadal, el Sr. Josep M. Nolla i la Sra. Àngels Vallverdú, en haver valorat els treballs presentats, van acordar per unanimitat atorgar dos guardons. Féu públiques les deliberacions d’aquest jurat el professor d’Història del centre Sr. Joan Blanco, que va remarcar la qualitat i l'ample ventall temàtic dels treballs presentats. 

El primer premi va ser per a l'estudi El tresoret de Solius, d'Oriol Portell Jordà (2BAT D) per la utilització d'una adequada metodologia històrica, lús de fonts primàries, el coneixement de la bibliografia històrica, el rigor científic i el domini de les tècniques numismàtiques emprades. Es lliurà també un accèssit a la monografia Commemoracions dels fets de 1714 a través de la premsa gironina, de José Andrés Ballester Cuenca (2BAT A) per la metodologia del treball, la cura en l'apartat crític, el rigor científic, l'originalitat i la capacitat per extreure'n conclusions. 

De dreta a esquerra, José Andrés Ballester (accèssit), Oriol Portell (1r premi) i els guanyadors de la modalitat de relat breu.

 1r premi modalitat Història local

ORIOL PORTELL El tresoret de Solius [Estudi numismàtic de la guerra de Successió a partir d'un petit ocultament] (fragment) (...) Poc després que un incendi devastés una parcel·la de bosc entre els municipis de Solius i Santa Cristina d’Aro, foren trobades pròximes a un camí un conjunt de monedes que, al pas del foc, havien quedat al descobert. Es tractava de set peces d’aram, apilades en forma de cartutx just al punt de cruïlla d’un camí. Les peces van sortir a la superfície perquè el foc havia cremat l’arbust que hi havia crescut al damunt. Arribats a aquest punt ens preguntem: quan van ser fabricades aquelles monedes? Quin valor tenien? Qui les podia haver amagat? Per què qui les va amagar no les va recuperar? (...) DESCRIPCIÓ DEL TRESORET L’ocultament està compost de set monedes, cinc de les quals són de la guerra dels Segadors i dues de la guerra de Successió, encunyades sota el regnat de Carles III el Pretendent. La majoria de les peces van ser encunyades amb anterioritat a la guerra dels Segadors, tot i que van ser de curs legal fins a 1714, i entre els anys 1753 i 1755. Es tracta de 5 ardits de Barcelona, peces equivalents a dos diners. Per altra banda, trobem dues peces pertanyents a la guerra de Successió i encunyades per Carlos III a la seca de Barcelona. La que designarem amb el número 1 és una peça en força bon estat. A l’anvers, al centre de la moneda, hi veiem l’escut del casal de Barcelona i al voltant s’hi llegeix “BARCINO CIVITAS” (ciutat de Barcelona) i l’any, “1614”. Al revers, el rostre de Felip III i les inicials “AR” (d’aquí ve el nom de la peça, ardit). Té un diàmetre de 16,5mm, un grossor de 0,7mm i un pes de 0,79g. Aquestes dades que ara poden semblar poc rellevants seran importants a l’hora de fer l’estudi metrològic del tresoret. La segona peça es troba en mal estat de conservació i lleugerament descentrada, de manera que en l’anvers podem observar l’escut del casal de Barcelona, i fins i tot llegir “BARCINO CIVITAS”, però l’any queda fora del rang del mòdul. El revers està completament gastat i només intuïm el rostre de Felip III i la “R”. Quant als aspectes metrològics, la peça té un diàmetre de 16mm, un grossor de 0,8mm i un pes de 1,01g. La tercera peça, quant a l’estat de conservació, és el que vulgarment anomenem metralla numismàtica o xapa. El mòdol està complet i podem observar una lleugera descentralització de la peça, però pel que fa a les inscripcions, a l’anvers només se’ns hi difumina l’escut del casal de Barcelona i al revers, i aquí sí de manera clara, podem veure la “R” i el bust de Felip III. La peça té un diàmetre de 16,5mm, un grossor de 0,7mm i un pes de 1,21g. (...)

MODALITAT 3: CARTELLISME
El Sr. Josep Oriol, membre del tribunal de la modalitat Cartellisme format per ell mateix, pel Sr. Joan M. de Batlle, el Sr. Josep Perpinyà, la Sra. Assumpta Ramoneda i la Sra. Imma de Batlle, féu pública la decisió d’aquest jurat després de les deliberacions oportunes. Reunit el dia 3 d'abril de 2014, valorà els 21 cartells que el Departament d’Educació Visual i Plàstica va seleccionar com a finalistes entre els 120 presentats. Els criteris bàsics que es tingueren en compte foren els següents: que a primera vista l'espectador entengués que el cartell parlava de Catalunya, que aquest ens transportés a l'any 1714 amb la seva tragèdia (a partir de la forma, el color, la textura...), i que plàsticament la relació entre imatge i text fóra equilibrada. 

El Sr. Josep Oriol lliura el 1r premi a Carla Ribalta.

El Sr. Josep Oriol destacà la qualitat dels treballs presentats, motiu pel qual es decidí atorgar, a més del premi, dos accèssits. El primer premi va ser per a Carla Ribalta (1ESO B). La seva creació reflecteix clarament el tema de Catalunya, ja que presenta les quatre barres; amb la lletra negra del títol ens parla del període de  foscor que va viure la població durant aquelles dates tan dures. La part superior del cartell té una bona qualitat plàstica i expressiva. A la part superior trobem una imatge en blanc i negre de la Barcelona del 1714, que ens acaba d'acostar a l'any de què ens parla el títol.

1r premi: Carla Ribalta (1ESO B)

El primer accèssit fou atorgat a Júlia Ibáñez (1ESO B) per un cartell plàsticament molt ben equilibrat ja que ocupa molt bé tot l'espai de l'A4; amb la imatge central ens situa a la Barcelona del 1714, el cargol marí o corn marí també ens hi transporta atès que era així com es comunicaven els fusellers de la muntanya, i el text que es va repetint en forma d'espiral, Viure lliures o morir, era el que acompanyava a les banderes negres de la resistència. Finalment trobem una gran aspa, vermella de sang, que ens recorda el símbol del Tricentenari. 

1r accèssit: Júlia Ibáñez (1ESO B)

El segon accèssit va ser per a Cristina Figareda (1ESO B). El cartell ràpidament situa l'espectador a Catalunya, i també el situa gràcies a la imatge central que trobem arrugada pel pas del temps a la Barcelona del 1714. 

2n accèssit: Cristina Figareda (1ESO B)

Els altres 18 cartells seleccionats, considerats com a finalistes, foren les obres dels alumnes següents: Roger Sánchez, Meritxell Prat, Lara Pons, Mireia Amorós, Ona Viñas (1ESO A), Meritxell Font, Paula Fernández, Carmina Mas (1ESO B), Adam Lalaoui, Irene Lloret, Arnau Lleixà (1ESO C), Sara Font, Clàudia Fornells, Dulcenombre Plantón, Lluís Moncada, Nora Ylla, Coral Verdaguer (1ESO D), i Mariona Colomer (1BAT A).

RECONEIXEMENTS

Oriol Portell Jordà, 1r premi V Premi Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona, modalitat Història local.

José Andrés Ballester Huesca, accèssit V Premi Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona, modalitat Història local.

Marina Cusí Sánchez, 1r premi V Premi Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona, modalitat Relat Curt.

Lluc Solés Carbó, accèssit V Premi Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona, modalitat Relat Curt.

Cíntia Olivet Solà, accèssit V Premi Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona, modalitat Relat Curt.

Carla Ribalta Bagué, 1r premi V Premi Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona, modalitat Cartellisme.

Júlia Ibáñez Massa, accèsit V Premi Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona, modalitat Cartellisme.

Cristina Figuereda Rosa, accèsit V Premi Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona, modalitat Cartellisme.

Júlia Ibáñez Massa, menció especial dissenyadora del diploma V Premi Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona.

Josep Maria Gallegos Saliner (2A BAT), classificat en les proves CANGUR de matemàtiques.

Laura Peña Queralta (2A BAT), classificada en les proves CANGUR de matemàtiques.

Aleix Lascorz Guiu (2A BAT), classificat en les proves CANGUR de matemàtiques.

Víctor Manuel González Duesco (2A BAT), classificat en les proves CANGUR de matemàtiques.

Daniel Rodríguez Estévez (2A BAT), classificat en les proves CANGUR de matemàtiques.

Joan Ariño Bernand (1A BAT), classificat en les proves CANGUR de matemàtiques.

Pol Muñoz Pastor (1A BAT), classificat en les proves CANGUR de matemàtiques.

Adam Teixió Bonfill (1A BAT), classificat en les proves CANGUR de matemàtiques.

Pau Batlle Franch (1A BAT), classificat en les proves CANGUR de matemàtiques.

Mariona Colomer Rosell (1A BAT), classificada en les proves CANGUR de matemàtiques.

Joan Massachs Güell (1A BAT), classificat en les proves CANGUR de matemàtiques.

Andrea Franch Huguet (1A BAT), classificada en les proves CANGUR de matemàtiques.

Josep M. Gallegos Saliner (2A BAT), medalla de plata en l'Olimpíada de Física a nivell estatal.

José A. Ballester (2A BAT), medalla de bronze en l'Olimpíada de Física a nivell estatal.

Robert Planas (2A BAT), medalla de bronze en l'Olimpíada de Física a nivell estatal.

Adrià Prades Martinell (1B BAT), guanyador del concurs +MATES, categoria de Batxillerat.

Aleix Lascorz Guiu (2A BAT), guanyador del premi CRACS convocat per la UdG al millor pòster de treball de recerca, modalitat de millor recerca.

Neus Miquel Armengol (2A BAT), finalista premi CRACS convocat per la UdG al millor pòster de treball de recerca, modalitat de millor recerca.

José Andrés Ballester (2A BAT), accèssit a la 8a edició dels Premis de treballs de recerca de batxillerat atorgats per la Societat Catalana de Química (Institut d'Estudis Catalans).

José Andrés Ballester (2A BAT), 7è lloc de la prova classificatòria de l'Olimpíada Informàtica Telemàtica.

Josep M. Gallegos (2A BAT), 14è lloc de la prova classificatòria de l'Olimpíada Informàtica Telemàtica.

Josep M. Gallegos (2A BAT), classificat a l'Olimpíada de Química, fase catalana.

Guillem Gómez Garcia (2B BAT), medalla de bronze a l'Olimpíada de Biologia, fase catalana.

Pol Muñoz Pastor (1A BAT), primer premi del concurs Dissabte transfronterer de les matemàtiques.

Pau Batlle Franch (1A BAT), primer premi del concurs Dissabte transfronterer de les matemàtiques.

Laura Peña Queralta (2A BAT), primer premi de la 50a Olimpíada Matemàtica, fase catalana.

José Andrés Ballester Huesca (2A BAT), segon premi de la 50a Olimpíada Matemàtica, fase catalana.

Josep M. Gallegos Saliner (2A BAT), segon premi de la 50a Olimpíada Matemàtica, fase catalana.

Jordi Bosch Bosch (1B BAT), tercer premi de la 50a Olimpíada Matemàtica, fase catalana.

Oriol Portell Jordà (2D BAT), guanyador d'un premi de poesia als Jocs Florals de l'Institut Jame Vicens Vives, categoria de batxillerat.

Anna Iglesias Campeny (2A BAT), guanyadora d'un premi de poesia als Jocs Florals de l'Institut Jame Vicens Vives, categoria de batxillerat.

DISCURS DE CLOENDA
La Sra. Mercè Juanola, inspectora d'Ensenyament remarcà la rellevància de l'acte per tal com suposava un reconeixement de l'excel·lència i per la tria d'un tema connectat amb la nostra història. Valorà l'esforç de l'alumnat i agraí sincerament la participació del Sr. Miquel Calçada així com la tasca dels professors, del jurat i dels membres de la Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona.

Sra. Mercè Juanola, Sra. Elisabet Saguer

La Sra. Roser Urra, regidora de Serveis Administratius i Joventut, en representació de l'Ajuntament de Girona, va voler agrair la invitació de la Fundació i va excusar l'alcalde. Reconegué la gran tasca realitzada per les persones implicades en el Premi i valorà la importància dels temes locals i històrics i que en moments rellevants la gent jove valorés l'esforç i la dedicació, que mantenen viva la nostra identitat. Finalment, agraí la participació de tothom.

Sra. Elisabet saguer, Sra. Roser Urra.

RECITAL MUSICAL. EL CANT DELS OCELLS

D'esquerra a dreta, Núria Planes, Carme Homs i Lluc Solés.

Com a cloenda el públic va poder escoltar una de les peces emblemàtiques de la nostra música, El cant dels ocells, interpretada pels estudiants de 1r de batxillerat Carme Homs (violí), Núria Planes (violoncel) i Lluc Solés (piano). Abans, però, les alumnes Paula Aguado i Maria Cruz van llegir un text que explicava l'origen i la significació d'aquesta composició.

A finals d'agost de 1705, el rei Carles III, l'Arxiduc, va desembarcar solemnement a Barcelona. Li van cantar un himne, publicat en un full volander en forma de goigs, amb un vaixell en què onejava la bandera catalana al capdamunt de l'arbre mestre. Es titulava: Cant dels Aucells quant arribaren los vaixells. I, en lletra més petita, Devant de Barcelona, y del desembarch de Carlos III (que Deu guarde).

El cant dels ocells s’ha d’entendre com un dels cants de la nit de Nadal, segurament adequat a les llibertats d’orgue o de música de la missa de matines, tot fent referència a la natura que aquella nit transforma l’hivern en primavera, i fent aparèixer el cant de tots els ocells del bon temps que prenen ordenadament la paraula. Segons una tradició estesa per tot Europa, aquesta nit màgica les bèsties adquireixen la capacitat de parlar i de predir el futur i la benaurança d’un nou temps que s’obre. A més, dins de les llibertats d’orgue a les esglésies, els assistents feien sonar reclams de tota classe d’ocells —els homes al cor o els nens al costat de l’altar—, fet que hauria propiciat la cançó.

Per tant, no va ser cap atzar que en l’arribada de Carles III a Barcelona l’any 1705 es dictés una lloança de benvinguda precisament fent la paròdia o transformació de la cançó nadalenca dels ocells. D’aquesta manera s’indicava simbòlicament la nova etapa política i social que encetava la nova casa reial.

El Cant dels Ocells és una nadala catalana de gran èxit als segles XVII, inicis del XVIII i XX. Pau Casals va popularitzar la versió més coneguda de la cançó, la qual interpretava al començament de tots els seus concerts des del seu exili, l’any 1939. Fruit del sentiment catalanista de Pau Casals, i d’una conferència a la seu de les Nacions Unides (I am a Catalan) on va interpretar aquesta cançó. Ha esdevingut un símbol de pau i llibertat a arreu del món, però de manera significativa a Catalunya.

Fotografies: ENRIC MIRAMBELL ROQUETA