1r premi modalitat Relat Curt
 |
| El Sr. Jordi Xargayó lliura el premi a Marina Cusí. |
MARINA CUSÍ
Barcelona amb ulls de nen
Fa setmanes que sóc aquí tancat, netejant armes. És injust! Tot el que faig
és allargar el braç quan es toca a sometent per donar als homes
uns trabucs i uns fusells que cada vegada són més negres. Jo
també vull defensar Barcelona! Aquests homes que veig entrar
estan tan o més desgastats que les armes que els preparo. No us
penseu pas que no he intentar convèncer-los, ben al contrari,
cada vegada que en veig entrar un per la porta li ho demano:
“-Deixeu-me sortir a mi també! Us seria útil i no destorbaria.
Si us plau.” La resposta sol ser sempre la mateixa: “-Noi, els
tretze anys són per viure'ls, no per lluitar.” Com he dit
abans, és injust... O es pensen que no he vist mai el Manel, el
fill del forner, amb qui jugava cada dia, entrant aquí i
agafant-me de les mans una escopeta? O en Jaumet, el noi esquifit
que encara és més nen que jo, acompanyant el seu pare al so de
les campanes. De nens n'he vist molts jo per aquí. Quina
diferència hi ha? Que cap d'ells és fill de l'artiller, que cap
d'ells es veu obligat a passar-se hores tancat aquí fregant i
rascant pólvora d'engranatges de pistola i carcasses d'escopetes
mentre és a fora on hi ha tota l'acció. Però tot això s'ha
acabat. Ja ho tinc tot pensat, avui mateix quan comencin a sonar
els primers trets, no m'hi trobaran pas aquí. Estaré esclafant
francesos, rebentant botiflers i recuperant aquesta terra que és
nostra!
El
primer crit ha trencat l'atmosfera tensa com un ganivet i els
xiscles s'han escampat com la pólvora, en pocs segons tot esdevé
un caos, comés normal grans rius de gent baixen a l'obrador del
pare a proveir-se d'una arma. Tot segueix el seu curs normal. Quan entrego l'última, però, alguna cosa canvia la meva rutina: trec
de sota la meva cadira un fusell, que he preparat a consciència i
surto corrents seguint l'últim home de la filera. Tothom està
tan esverat que ni ha notat la meva presència. Genial! Ja sóc
fora.
L'escena
és exactament com me l'havia imaginat: homes de brillant uniforme
baixen per les muralles de la ciutat i alguns ja han posat el
primer peu a terra. La meva gent, armes en mà, es dirigeix
decidida i imparable contra la tropa. I el xoc es produeix. El
temps s'atura, els pèls se m'ericen sota el coll, una suor
freda sembla haver-se apoderat de mi, igual que una rigidesa
inesperada que no em permet avançar. “-Joan!”, sento darrere meu. “-Joan!”. Aquest segon crit de la mare em fa reaccionar:
em poso a córrer, no sé ben bé cap a on, però jo corro. Els
meus plans s'acaben aquí. Sortir, ja ho he fet. I ara què?
Sempre havia pensat que arribat el moment sabria què fer. Mentre
els meus pensaments entren en disputa i el caos s'apropia de la
meva ment, l'escena de l'exterior sembla canviar atenyent-se al
meu mateix desordre intern. Ja no puc diferenciar entre amic i
enemic, de cop tot és vermell: robes, armes, carrers, parets i
terres. El so de les armes sembla ofegat pel dels crits,
d'angoixa, terror o mort, que es van repetint i repetint. He
d'esquivar grups d'homes que passen corrents pel meu cantó, massa
absorts i histèrics per a adonar-se de la meva presència. Surto
del meu carrer i vaig a parar a la placeta. I l'escena
m'esgarrifa. Plors, crits, més sang de la que he vist mai... I
cares conegudes. Algunes encara dretes i d'altres ajagudes ja a
terra, inertes. Repasso la plaça amb la mirada mentre els ulls se
m'omplen de llàgrimes... Veig en Jaumet, l'esquifit, tremolant en
un cantó, al terra, ferit de mort i encara sóc capaç de veure'n
l'últim sospir sortint de la seva boca. Un cop brusc em desperta
i fa que m'adoni que jo ara també sóc partícip d'aquesta acció
que m'envolta. No em giro ni a mirar si és amic o francès, fent
cas omís al dolor i a la cremor que s'ha apoderat del meu genoll,
m'arrossego un moment fins a poder aixecar-me i saltant cossos,
encara no sé si vius o morts, esquivant soldats i dispars, encara
no sé com, i amb una sort inexplicable arribo a l'altra punta de
la plaça.
Ara
si, ja plorant desesperadament però sense aturar-me, em dirigeixo
a la plaça gran. Mai no havia desitjat tant estar vora la mare,
com els altres dies mentre dolça, m'acaronava el cabell mentre a
fora el taller sonaven aquestes armes que ara tinc més a prop. En
aquells moments jo només desitjava sortir, odiava que em
tractessin com un marrec indefens, protegint-me d'una amenaça que
jo no sabia tan real. Ara ho veig. Sóc un nen.
Els
carrers estan tranquils però aviat conec el per què: tot es
concentra a la gran esplanada que s'ha obert al centre del que en
un altre temps havia estat la meva ciutat. La imatge em trenca el
cor. El fum ho envolta tot, les cases destruïdes proporcionen
l'escenari perfecte d'una lluita crua i de la qual observo tota la
magnitud des del punt elevat on em trobo. Grups de veïns que
disparen als enemics i enemics que disparen contra els meus veïns,
alguns cauen, alguns segueixen i alguns ploren. En veig uns quants
que resen. No sé exactament per què ja que ara mateix ens trobem
a l'infern. De cop s'obre un forat enmig de la gentada i apareix
un home amb un penó, de fet, un penó i punt, perquè entre
aquest mar de gent no puc reconèixer qui en suporta el pes.
L'home no el reconec, no, però la bandera sí. És el penó de
Santa Eulàlia, la nostra patrona, que ara oneja damunt els caps
de tots, com per a donar-nos forces i transmetre'ns esperança.
Això em fa fer el cor fort, m'eixugo la cara molla amb la màniga,
arrapo el fusell al meu pit i com si d'una estampida es tractés,
corro carrer avall, a la meitat del qual ja començo a disparar a
tort i a dret, com un maníac, sense saber on van a parar les
meves bales. M'endinso entre la gentada sense rumb fix, ara
disparo aquí, ara allà, ara corro, ara salto, ara m'ajupo. Uns
quants homes cauen damunt meu, ja no sé si morts o no, me'ls trec
de sobre i cridant embesteixo un francès enorme amb la meva
baioneta.
I
un dolor profund al costat em fa estremir. Noto el fred de l'acer
dins meu i en noto cada centímetre mentre surt del meu flanc,
deixant a la vista l'enorme ferida. Mai havia vist tanta sang. És
tota meva? De veritat en tenim tanta? Abans que el dolor m'encegui
sóc capaç de veure com a la cara del soldat es dibuixa un
somriure.
Em
cargolo, m'estrenyo a mi mateix amb els braços, embolcallant-me i
tractant que desaparegui aquesta tremolor en augment que a
aquestes alçades s'ha convertit en espasmes. El dolor s'apodera
de mi. No controlo el meu cos. Les orelles piten, les extremitats
no obeeixen, el cap s'ennuvola i els meus ulls ara ho veuen tot a
càmera lenta. Des de terra tot és molt més esgarrifós. Ja
queda poca gent dreta. Les orelles responen. Sento un crit de
“Nous avons vençu!”, just abans de captar la imatge d'una
baioneta baixant cap a mi.
1r accèssit modalitat Relat Curt
 |
| El Sr. Jordi Xargayó lliura el premi a Lluc Solés. |
LLUC SOLÉS
El bé més preuat
Era un dia important, i plujós, a Londres. Des de la finestra entelada, una boirina confusa que deixava indiferent als traginers menys mandrosos li va fer venir un calfred a Sir Longshire. Va fixar la mirada a un fanal, encara encès per ser primera hora del matí, que pampalluguejava com espantat davant la grisor de l’ambient, que li impedia d’il·luminar degudament el seu tros de carrer.
Sir Longshire va córrer la cortina i va baixar la mirada, sentint una punta de dolor a les lumbars, carregades després de tants anys de votacions a Westminster. Es va acariciar la calba i es va adonar que feia tard. Es va estremir, notant com el mecanisme del rellotge de paret de fusta de caoba sud-americana tocava les set, amb un soroll sord, apagat després de tants anys de despertar-lo el dia, assenyalat al calendari cada quatre hiverns, que havia de quedar demostrada la singularitat de la nació anglesa enfront la resta de les nacions europees.
El petit Wellby va entrar a l’habitació tímidament, obrint amb cura la gran porta blanca que presidia la seva entrada. El grinyol de les xarneres rovellades va acabar de despertar Sir Longshire, que va foragitar Wellby en adonar-se que anava en calçons. El noiet, obedient, va tancar la porta amb cura, tal i com l’havia obert, i amb cura va baixar les escales de fusta que el conduïen al primer pis, aferrant-se a la barana d’estil rococó que tantes vegades l’havia salvat d’una mort segura.
Sir Longshire va asseure’s al llit de plomes alt, ostentós, d’una sumptuositat més aviat barroca pel que fa al moble que albergava el matalàs, i va estudiar l’entorn mentre tamborinejava, amb els dits, sobre el coixí de vellut que, últimament, havia hagut de suportar molts malsons. La decisió que havia de prendre no era precisament el que el corsecava des de feia dies. Malgrat això, el seu país havia entrat en guerra feia anys i ell, com a representant dels Tories, havia d’intentar fer veure que li importava: Anglaterra, segons els directoris del partit, havia de deixar d’enviar tropes a la Península Ibèrica per una qüestió ètica i econòmica. Però Sir Longshire no tenia cap fill en cap nau de cap regiment de cap flota anglesa que anés cap a un port on el llevant fa tremolar els propis peixos, cap a un erm on no hi ha ciutats humides i pròsperes. En realitat, no tenia cap interès en res que sobrepassés els límits terrestres de Britània. Però el que Sir Longshire no sabia, era que Britània era un nom que procedia d’una llengua antiga, que en temps antics havia posat noms als pobles i les ciutats que ara enviaven els fills als erms on no hi ha ciutats humides i pròsperes, ni contemplava la possibilitat que, potser, aquests fills serien els primers a lluitar perquè una nació que intentava evitar el desert, l’erm, aixequés el cap entre la polseguera, i pogués mirar amunt, cap a ell, cap a aquella seva Britània.
Absort en la ignorància, camuflada en una boirina confusa de mitges especulacions polítiques, innecessàries, desinteressades, Sir Longshire va haver d’amagar la seva sorpresa en veure entrar a l’habitació la senyora Maiden i els quatre negrets amb la roba de mudar a les mans. Els nens el van abillar amb l’habitual indiferència, intentant no pertorbar la intimitat del senyor. Mleto (Victor) li va cenyir els canells de la camisa, Kana (Bob) li va ajustar l’armilla dels lluentons daurats i Shipra (Mary) li va arreglar les mitges, mentre la senyora Maiden, davant del mirall, li col·locava degudament la perruca, blanca, llarga, i li maquillava les galtes reforçant amb el coloret el contrast de les marques de bellesa.
Sir Longshire, vestit, preparat, cofoi del seu posat en aquell dia important, va decidir centrar els seus pensaments en els pits de la Laura, la bella Laura, la dels cabells de seda. Va baixar a la planta baixa, on l’esperava el carruatge, com sempre, sota la volta de pedra. El fanal es va apagar en el moment precís que posava el peu dret a la catifa de la cabina. El mateix precís moment que la Laura acabava amb el tercer client de la jornada, el mateix moment que una bala despistada destrossava el cervell d’en Miquel Armengol, que queia estès a terra aixecant un núvol de pols. El seu cos era com una taca de mort en un mar de sang i fum damunt la terra inerta, argilosa.
Aquell dia Sir Longshire es va asseure a la seva cadira de Lord i va corroborar per enèsima vegada que Sir Welthon es rentava un cop l’any, i que aquell no havia estat el dia assenyalat. L’estretor li va fer venir ganes d’orinar, però es va haver d’aguantar les tres hores que va durar el ple. La votació sobre el futur de la Guerra de Successió va ser un tràmit, en aquella sessió. Es va votar que no per majoria dels tories. Que no seguirien enviant soldats. Que deixarien que una nació agonitzés sota les urpes d’una corona, amb un nom que tacaria la seva descendència al llarg dels segles. Sir Longshire va votar que no, evidentment, però no s’havia molestat a llegir-se les bases de la reforma que es proposava el seu partit. Va firmar un document que, al cap de pocs mesos, es presentaria a la ciutat neerlandesa d’Utrecht, que deia, com a titular, que no era de l’interès de la nació anglesa de continuar enviant tropes a la península ibèrica. Va firmar la mort d’un poble. La decadència d’una llengua. L’abolició d’un parlament fins i tot més antic que el del seu propi país.
Sir Longshire va sortir de la sessió amb el cor a cent, en direcció a la casa Boniard, sota el sostre del carruatge mil imatges de les seves experiències sexuals amb la bella Laura, mil enveges mal curades. Va sortir del carruatge, i ara sota la pluja va enfilar el carrer Threndmill. El rapte de Laura, va pensar. Títol d’una possible òpera de Händel. Però no va pensar més en Händel perquè, després d’un coit desesperat, va adormir la bella Laura amb un mocador de punt, untat en cloroform, i la va enfilar al carruatge. Per fi disposava del bé més preuat que posseïa, per ell sol, el mateix dia que deixava que milers, centenars de milers de persones perdessin el seu per sempre.
2n accèssit modalitat Relat Curt
 |
| Cíntia Olivet rep el diploma. |
CÍNTIA OLIVET
Memòria d’un aiguader
Encara ara, en els meus llargs 78 anys, recordo com si fos ahir el terrible 11 de setembre de 1714. Dia en què el nostre món, tal i com el coneixíem, va acabar.
En aquells temps jo devia tenir uns 13 anys. El meu pare havia mort defensant les muralles de Barcelona davant dels atacs dels borbònics, ja feia unes setmanes, quan una de les tantes bombes va anar just al baluard on ell es trobava. Varen ser inútils qualsevol dels intents de rescat. Sovint em pregunto que n'hauria dit ell, què hauria fet amb el futur que ens venia tan ràpidament a sobre.
Era un agost molt calorós. En una d'aquelles nits en què tens de tot menys son, i a sobre amb el soroll de les bombes, era impossible dormir. Recordo que vaig sentir unes veus al carrer i, encuriosit, vaig sortir al balcó d'amagat a escoltar millor. Des d'on era jo, no es sentia tot amb claredat, però sí que em van arribar les paraules “... l'ajuda dels miquelets...”. Venien els miquelets? Aquells homes rebutjats per tanta gent i sobretot pels pendons vermells venien a ajudar-nos? La idea em va fer venir una lleugera esperança, seria veritat? L'endemà al matí, engrescat, ho vaig comentar amb la mare i l'altra família que vivia amb nosaltres. Per la meva sorpresa, i no em pregunteu per què, la seva resposta va ser molt diferent: “aquests lladres a casa nostre?” vaig sentir. A partir d'aquí va sorgir una discussió i me’n vaig anar. Quina importància hi havia en qui lluités i qui no, si el que calia era unir forces?
Enfadat per la situació vaig anar a fer la meva tasca diària. Des de feia uns mesos portava aigua per a les nostres tropes, era aiguader. Sé que era una tasca perillosa, però jo la feia amb molta il·lusió, a més, així podia col·laborar ja que amb la meva edat no se’m permetia defensar les muralles.
Quan m'estava dirigint cap al baluard de Santa Clara, vaig veure el general Villarroel. Desprenia un aire una mica auster i dur, però tot el que feia era pensat amb molt de seny. (Ara veig que va fer una gran feina per nosaltres i per res a canvi). Portava un document a la mà i es movia frenèticament buscant alguna cosa. Cridava: “¿Dónde está?, ¿Dónde está?”. Mentre repartia l'aigua, l'anava observant, quan de cop es va girar i els nostres ulls es van trobar. Ràpidament vaig dissimular i vaig seguir repartint l'aigua, però vaig notar com s'apropava. Darrere meu vaig sentir: “¿Tu nombre, fillet?”. Ràpidament vaig respondre “Dalmau, senyor, Guerau Dalmau”. Tot seguit, ja que el missatger no apareixia i corria pressa, em va ordenar (i encara no sé perquè va confiar amb mi) que portés una carta molt important. Quin remei, no, pensareu? Doncs per a un nen, desitjós de servir pel que el seu pare i tants altres homes havien estat lluitant amb el cor, va ser com una espurna de llum en un temps molt gris.
Aquella misteriosa carta, anava dirigida cap a Rafael Casanova, el conseller en cap de la ciutat. Villarroel em va dir que era molt urgent i que havia d'anar de pressa, el temps era or en aquelles dates. Així que em vaig dirigir cap a on era Casanova. Pel camí, vaig veure com els estudiants de dret, eren a les muralles. Era una imatge graciosa de veure. Qui ho diria que uns universitaris defensors de la llei, no els quedaria mes remei que agafar el fusell i acabar disparant bales contra les tropes borbòniques?
Van passar els dies, seguíem resistint però la gent començava a desesperar-se, a neguitejar-se. Començava la primera setmana de setembre, una altra setmana dura per endavant. No sabíem fins quan duraria aquest setge, 14 mesos ja... I els anglesos? No veuen com patim? On és l'ajuda promesa? Tantes preguntes, i tantes poques respostes... Jo seguia repartint aigua, però cada cop era més perillós. Encara veig la cara de preocupació de la mare quan sortia cada matí.
Més i més cases eren enderrocades per culpa de les bombes que queien constantment. La gent es començava a concentrar a les platges per fugir de les bombardes.
Un dia repartint aigua vaig veure Villarroel i Casanova parlant amb cares preocupades. No cal ser mag per saber de què parlaven: faltaven homes, les muralles i baluards no resistirien gaire més, l'avanç borbònic no parava... La caiguda de Barcelona era inevitable. Almenys sense ajuda externa. Com que feia molta calor i carregar l'aigua no era fàcil, em vaig parar un moment a observar. Encuriosit vaig pujar més amunt del que se m'era permès en les muralles. La vista era descoratjadora: hectàrees d’extensió destrossades per les trinxeres d'atac dels borbònics, que zigzaguejaven infinitament, apropant-se cada cop més a la ciutat. Els soldats, tots de blanc, semblaven formiguetes, mai parant de treballar. Estava tan cansat, trist i exhaust pel llarg temps de setge. Quan algú va cridar: “Ei noi! Baixa! Que et volaran el cap!”. Un cop a baix, vaig veure que qui m'havia cridat era un noi de no més de vint anys. Vestia roba vella i bruta i tenia una mirada d'alerta. Si la memòria no em falla, em va dir alguna cosa semblant: “Veig que ja has vist la situació fora muralles. No es diferencia gaire dels pobles i boscos on he estat fins fa poc...” Tenia la mirada alerta (com si l'experiència li digués que mai s'està segur enlloc) i, alguna cosa en els seus ulls, em deia que no érem tant diferents. Per algun motiu, vaig fer la pregunta que encara no m'havia atrevit a formular en veu alta: quan acabarà aquesta situació? Va passar una estona en silenci, i quan pensava que no respondria, em va mirar i va dir: “preguntar quant durarà un setge és com dir a un malalt que tant li queden dies com mesos de vida, ningú no ho sap amb exactitud, ja veus que portem més d'un any... L'únic que fas es aguantar, aguantar i esperar. Hi ha tantes coses en joc, tants factors que tant et poden fer perdre com guanyar...” De nen no ho veia, però ara veig que tenia tanta raó. Per algun motiu, al llarg dels següents dies, ens vam fer amics. Es deia Jaume i, pel que vaig descobrir, era el fill d'un home important dins dels miquelets (així que les sospites de la seva arribada eren certes). Durant la setmana, quan podíem, ens trobàvem i intentàvem ajudar en tot el què podíem. No suportàvem quedar-nos sense fer res quan el que era necessari era l'ajuda de més i més gent.
Devia ser la matinada. El dia final. Quan em vaig despertar, les campanes sonaven (anunciaven l'atac definitiu) i molts nens ploraven... Són records molt borrosos però encara veig la mare despertant la meva germana i agafant-nos tots dos. Uns homes van guiar totes les famílies el més lluny de la ciutat possible on unes barques eren amarrades al trencant de les ones. Mentre corríem, una part dins de mi volia ajudar, defensar. Sentia els caps i generals cridant ordres. I és que encara no ens havíem rendit. Vaig pensar amb en Jaume i vaig voler córrer. Què deuria estar fent? Segur que lluitant, en tenia unes ganes... Em va saber tant de greu abandonar la ciutat i amb ella tota la meva vida, el meu pare, la meva terra, en Jaume i tots els catalans que es quedaven enrere... Un cop a les barques, la imatge era desesperant. La ciutat era com una mar blanca a causa del gran nombre de soldats borbònics. Veia homes lluitar i caure. Però mai rendir-se. I és aquest l'últim record que en tinc: lluitar fins al final, o lliures o morts. Cap altre sortida.
Devia fer un dia que estàvem de camí. Grups d'homes, encarregats de guiar les famílies fora de Barcelona, ens ajudaven a marxar. Només podíem viatjar de nit per evitar ser descoberts. La mare em va dir que ens dirigíem cap a Àustria. Allà estaríem be, deia.
Des de l'assalt, encara ara no he tornat a Catalunya. Una part de mi vol veure per últim cop la meva estimada terra, però per l'altra tinc por. Una por de tornar a reviure el passat i veure com les nostres vides allà van acabar d'una manera tan terrible. No sé si ho podria suportar.
I ara que no em queda gaire temps, només puc pensar amb noms. Noms que van jugar-se la vida per defensar la nostra causa: Villarroel, Casanova, Moragues... però també, en Jaume, els estudiants de dret, el pare i tants i tants civils... Ningú no hauria de caure en l'anonimat. No els oblideu mai aquests noms. Mai. Tot el que som ara, ho devem a tots els que ens han precedit.
Guerau Dalmau, Brigadier de Sa Majestat Carles III d’Àustria i aiguader de la ciutat de Barcelona.
|
