dilluns, 3 de novembre de 2014

REFLEXIONS D'EN JOAN GUEROLA A LA SORTIDA AL CASTELL DE SANT MIQUEL

Sabeu que en Joan Guerola, professor d'Anglès a l'INS Jaume Vicens Vives, és un gran aficionat a l'escriptura? El passat 23 d'octubre va ser un dels acompanyants a la sortida de l'alumnat de 1r d'ESO al castell de Sant Miquel, i aquí teniu les seves reflexions.




 Girona (el Gironès) 23 d’octubre 2014

 Puig de Sant Miquel en octubre. Sensacions de risc en algun ciclista o corredor, d’aquells que van al límit, extremant capacitats. Sensacions de risc perquè ara sentim calor, ara sentim fred. A aquesta hora del matí, encara aviat, la calor ha estat arraconada mentre caminem per camins i dreceres, sempre cap amunt. A certa alçada del trajecte, sempre envoltats de boscos d’alzines a tots dos costats, ja es veu L’Estartit a una banda i Girona a l’altra. Sembla que mentre van pels camins cap amunt sempre valores un costat i l’altre, no com les coses de la vida que acostumen a jutjar només endavant i sense mirar a banda ia banda. Caminem a bon ritme i als alumnes sembla que el fred no els afecta.

A l’esplanada del puig i del castell de Sant Miquel tothom menja i beu sota les alzines amb una brisa bastant fresca que ens acompanya de tant en tant. En acabat, jocs amb corda. Saltar la corda, corda i coordinació, jocs de força estirant la corda. Palo mato mentre alguns alumnes fan el que poden d’un joc estrany d’origen anglès anomenat futbol. Hi ha els que pugen a allò que en queda del castell a més sense princeses o reis, però sí amb banderes estelades. Entre unes coses i d’altres el sol ja comença a escalfar, també els alumnes van escalfant la confiança i van creixent les relacions entre alumnes que no s’havien encara relacionat o fins i tot que encara no es coneixien. També es destapa les dificultats d’algun alumnes que troba difícil relacionar-se o bé que els o les que suposa amistades vertaderes en el fons no ho són.

Ja de baixada, notem que les cames responen millor mentre els peus dels alumnes aixequen una bona polseguera. I com sempre hi ha sensacions de risc que les trobem quan de sobte uns ciclistes amb casc i amb bicis de muntanya baixen a una velocitat excessiva, bestial fins a l'extrem de tirar-se damunt del grup. Sort que frenen, tot i això encara se’n van contra els arbres del marge. Ah, i no els diguis que van massa de pressa, encara ho pagaré jo. Per cert un dels ciclistes, que no va pot frenar prou, se’n va per una drecera amb pedrots i còdols que sobresurten. El fet és que seguim baixant i creuem per sota la N-II i ens trobem un esforçat atleta corrent cap amunt.

Arribem a la font del Ferro, a sant Daniel, anem per darrere la muralla… i l’institut.

Joan Guerola
Professor d'Anglès