Girona (el Gironès) 23 d’octubre 2014
Puig de Sant
Miquel en octubre. Sensacions de risc en algun ciclista o corredor, d’aquells
que van al límit, extremant capacitats. Sensacions de risc perquè ara sentim
calor, ara sentim fred. A aquesta hora del matí, encara aviat, la calor ha
estat arraconada mentre caminem per camins i dreceres, sempre cap amunt. A
certa alçada del trajecte, sempre envoltats de boscos d’alzines a tots dos
costats, ja es veu L’Estartit a una banda i Girona a l’altra. Sembla que mentre
van pels camins cap amunt sempre valores un costat i l’altre, no com les coses
de la vida que acostumen a jutjar només endavant i sense mirar a banda ia
banda. Caminem a bon ritme i als alumnes sembla que el fred no els afecta.
A l’esplanada
del puig i del castell de Sant Miquel tothom menja i beu sota les alzines amb
una brisa bastant fresca que ens acompanya de tant en tant. En acabat, jocs amb
corda. Saltar la corda, corda i coordinació, jocs de força estirant la corda.
Palo mato mentre alguns alumnes fan el que poden d’un joc estrany d’origen
anglès anomenat futbol. Hi ha els que pugen a allò que en queda del castell a
més sense princeses o reis, però sí amb banderes estelades. Entre unes coses i
d’altres el sol ja comença a escalfar, també els alumnes van escalfant la
confiança i van creixent les relacions entre alumnes que no s’havien encara
relacionat o fins i tot que encara no es coneixien. També es destapa les
dificultats d’algun alumnes que troba difícil relacionar-se o bé que els o les
que suposa amistades vertaderes en el fons no ho són.
Ja de baixada,
notem que les cames responen millor mentre els peus dels alumnes aixequen una
bona polseguera. I com sempre hi ha sensacions de risc que les trobem quan de
sobte uns ciclistes amb casc i amb bicis de muntanya baixen a una velocitat
excessiva, bestial fins a l'extrem de tirar-se damunt del grup. Sort que
frenen, tot i això encara se’n van contra els arbres del marge. Ah, i no els
diguis que van massa de pressa, encara ho pagaré jo. Per cert un dels
ciclistes, que no va pot frenar prou, se’n va per una drecera amb pedrots i
còdols que sobresurten. El fet és que seguim baixant i creuem per sota la N-II
i ens trobem un esforçat atleta corrent cap amunt.
Arribem a la
font del Ferro, a sant Daniel, anem per darrere la muralla… i l’institut.
Joan Guerola
Professor d'Anglès
