ELISABET SAGUER: FINS ARA!

ENTREVISTA AMB MOTIU DE LA JUBILACIÓ

Vaig néixer a Girona, a la clínica del Dr. Muñoz. Tinc un germà més gran i una germana més petita.  Vaig estudiar secundària al Col·legi de les Germanes Carmelites de la Caritat (ara Vedruna) i em vaig llicenciar en Ciències Exactes a la Universitat de Barcelona. Estic casada, tinc tres fills i sóc professora de secundària. M’he dedicat amb il·lusió a l’ensenyament públic, i de manera especial a promoure el coneixement i l’estima per les matemàtiques.

ESTUDIS. Comencem pel principi. Com era l’Elisabet adolescent? Quines eren les seves inquietuds?

Era una nena molt aplicada i disciplinada, obedient i amical. També era crèdula i estava vinculada a l’escoltisme. I ja una mica més gran vaig entrar a formar part d’un grup de reflexió a la Parròquia del Mercadal, grup que encara manté els vincles d’amistat i els valors i inquietuds dels anys de joventut. Eren temps molt diferents, amb un domini ideològic i social d’inspiració catòlica, de pràctiques religioses i d’absència de llibertats. Però també eren temps amb esperances i projectes de canvis.

Va ser una estudiant brillant?

Era una estudiant responsable i complidora, molt conscient que estudiar era una gran oportunitat, com a dona, per obrir-me camí a la vida. Sempre he cregut que l’hàbit d’estudi i de treball constant dóna els seus fruits.

Acaba el batxillerat i ha de triar. Som als anys 60, en plena època franquista. Una dona... que tria la carrera de Matemàtiques?

Sempre m’havien agradat, sobretot si calia pensar alguna cosa. El càlcul m’avorria una mica. Recordo que a classe, quan els companys no entenien alguna demostració, jo pensava que si s’explicava bé no hi havia d’haver cap problema per entendre-ho. El meu pare m’aconsellava que fes Farmàcia. Em recordo fent cua per matricular-me als setze anys amb la meva mare. Encara tenia temps de rumiar-m’ho. Ciències Exactes era considerada una de les carreres universitàries més difícils i era triada per poques noies, però finalment em vaig decidir.

I arriba el moment de la seva primera classe magistral. Com la recorda?         

Va ser a la UPC, a l’Escola Superior d’Arquitectura, on vaig començar a treballar com a professora no numerària, tot just acabada la carrera. Era una gran aula amb molts alumnes, alguns més grans que jo i tenia por que no em sentissin. Havia preparat molt aquesta primera classe i la vaig encarar amb respecte, un xic de nerviosisme, però també amb il·lusió i penso que sempre més he continuat fent les classes amb respecte i il·lusió. I els alumnes ho noten i ho solen agrair.

Com ens poden ajudar les matemàtiques en la nostra vida quotidiana? Què respondria a un alumne que li etziba que les matemàtiques no serveixen per a res? (clar, tenint el mòbil a mà ja n’hi ha prou!)

A la vida quotidiana, en la societat de tots els temps, però especialment en la dels nostres dies, palpem les matemàtiques a cada cantonada i sense elles el progrés en els àmbits científic i tecnològic no seria possible. Comptar, pagar, mesurar, vendre i comprar són accions que normalitzen les matemàtiques en la vida quotidiana. També obren la ment, ajuden en la presa de decisions, faciliten l’organització de dades i la resolució de problemes. Sense les matemàtiques el món quedaria paralitzat, mira si són importants!

No està gens malament haver arribat a la direcció d’un centre com aquest! Podem dir ben bé que “ha fet el cim”. Quina ha estat la seva trajectòria professional des dels seus inicis fins avui?

Per arribar al cim s’ha de començar a caminar des de baix de tot. Hi ha gent que oblida que entre la plana i el cim hi ha tot un llarg camí farcit de treball, d’aprenentatge, de fracassos, d’èxits... i no es poden obviar les etapes i voler arribar a dalt sense el camí previ. Després dels cinc anys de carrera, em vaig quedar a la universitat per fer la tesina. La investigació que es duia a terme era individualitzada, jo m’esperava un treball més en equip i quan amb el meu marit vam decidir tornar a Girona, vaig fer les oposicions a l’Ensenyament Secundari. Vaig realitzar les pràctiques el 1979 a l’Institut Sa Palomera de Blanes i simultàniament vaig fer classes al Col·legi Universitari (ara UdG). L’any 1980 em van donar la plaça de l’Institut Jaume Vicens Vives i m’hi vaig trobar molt bé. L’any 1982 vaig deixar la UdG per dedicar-me plenament a l’institut fins avui. 

A poc a poc em vaig implicar en el centre i he exercit diverses responsabilitats: tutora, coordinadora d’estadístiques, cap de departament, coordinadora de batxillerat, cap d’estudis, coordinadora pedagògica i finalment directora des del 2008.  De fet els darrers deu anys he estat a l’equip directiu i m’hi he dedicat en cos i ànima. Recordo, però, amb enyorança etapes en què em podia dedicar plenament a les matemàtiques... Vaig ser cofundadora d’ADEMGI, l’Associació d’Ensenyants de Matemàtiques de les Comarques Gironines. Vaig aprendre molt i molt i crec que en bé de l’alumnat. Vam iniciar nous concursos per estimular el pensar matemàtic. També he participat en seminaris de professors de matemàtiques, he traduït i adaptat publicacions d’estadística de l’anglès al català, he impartit cursos de formació de professorat, etc. He fet algunes publicacions en la revista Biaix, en un llibre d’activitats d’ESTALMAT...

Amb tres persones més vam guanyar el Premi Baldiri Reixach 2000 amb un treball extens sobre Sardanes que es va publicar amb el títol Un tres i fora! Itineraris per aprendre a escoltar, comptar i repartir sardanes. I l’any 2001 ens van donar el Premi de l’Obra del Ballet Popular a la divulgació pedagògica 2001. Vam inventar els sardanagrames per representar d’una manera senzilla el fet de comptar i repartir i  ballar una sardana.

He treballat amb dedicació i il·lusió per a l’ensenyament públic, per estimular i promocionar el coneixement i l’estima per les matemàtiques, intentant fer realitat la meva idea infantil: que tothom pot assolir coneixements matemàtics si s’expliquen bé.

PERSONAL. La seva infantesa devia ser molt “dolça”...

Sí, de caramels mai me n’han faltat, tot i que en aquells temps d’austeritat obligada i de rigideses, la formació de la mainada era poc donada a la dolçor. El meu pare tenia una gran visió social de la vida i juntament amb la mare, amb molts de sacrificis, va tirar endavant, va mantenir i engrandir una fàbrica de caramels que endolcien la vida de molts, mentre donava feina directament a moltes famílies i ell deia que indirectament a moltes d’altres.

El seu marit, Sr. Ramon Llorente, exerceix com a advocat i desenvolupa el càrrec de Defensor de la ciutadania a l’Ajuntament de Girona. Alguna vegada ha manifestat que ha estat un gran suport per a vostè, també en el camp professional. En quin sentit?

En Ramon i jo sempre ens hem respectat molt i ens hem sentit lliures per al nostre desenvolupament personal i professional. La vida compartida és enriquidora i satisfactòria. Hem après moltes coses l’un de l’altre i ens  hem ajudat quan ha calgut. Tots dos som  entusiastes i ens agrada lluitar per millorar el món en què vivim i així ho hem intentat fer des del nostre lloc de treball, amb dedicació generosa i compromesa, conscients que la societat l’hem de millorar entre tots.

El fet de tenir estudis i feines diferents, matemàtiques i dret, professora i advocat, facilita un diàleg intens i menys subjectiu, més obert i enriquidor. Tots dos, des que tenim els fills grans,  hem dedicat encara més hores a la feina, més enllà del que ens era exigible, retornant a la societat part del que ens ha donat.

Té tres fills. Algun d’ells ha seguit el seus passos?

Tots tres han tingut bones dots matemàtiques però cap d’ells s’ha decantat obertament per tal ciència. L’Aniol es dedica a la investigació i treballa amb econòmiques i matemàtiques. L’Ovidi té una vessant més artística i pedagoga...  i l’Isaac té molts centres d’interès i al final ha optat per enginyeria. Lliurement, cadascun d’ells, ha triat el seu camí. Als fills se’ls ofereixen moltes possibilitats, però finalment són ells els que lliurement han d’escollir el seu camí.

Quines són les seves aficions?

La majoria estan relacionades amb la meva formació matemàtica i intel·lectual: resoldre problemes diversos, fer sudokus, dissenyar i organitzar. M’agrada fer trobades amb amics i família, passejar a la vora del mar, llegir, escoltar música, viatjar i aprendre idiomes, conèixer les diverses cultures del nostre món i aprendre’n el que pugui...comprendre el perquè de les coses...

DIRECCIÓ. Vostè, Sra. Saguer, destaca per ser una persona compromesa i amb una gran capacitat de treball que dedica gran part de la seva energia i del seu temps al centre. Segueix treballant quan arriba a casa? On posa el límit entre la seva vida privada i la professional?

En els darrers anys he destinat molt de temps a la vida professional i no he tingut límit. És molt difícil posar barreres a quelcom que és la teva dedicació i vocació professional i personal, i a casa he seguit treballant, planificant i estudiant moltes hores.  He hagut de frenar quan el cos m’ho ha demanat. M’ho he pogut permetre de comú acord amb el meu marit i perquè els nostres  fills són grans. Complir responsablement amb la feina ha estat una norma per a mi.

Suposem que durant aquests anys en què ha exercit el càrrec de directora d’un centre de referència com és el Vives, si bé no deuen haver estat precisament un camí de roses, li deuen haver proporcionat molts bons moments. Tot i que sabem que és difícil, pot destacar-ne algun?

I tant que sí! Impulsar i mantenir el portal (web de l’institut), des del compromís amb la informació i la transparència per a tota la comunitat escolar, possibilitant una millor participació; haver obtingut el reconeixement públic com a centre que tracta i cuida la diversitat en tots els seus vessants, inclosa la de l’excel·lència, malgrat les reticències d’algunes persones; el treball diligent del professorat; els nombrosos premis i distincions del centre i de l’alumnat; haver col·laborat a millorar els espais del centre, a tecnificar les aules, a reactivar el treball a l’hort, a recuperar patrimoni del centre...

Quina ha estat la seva gran decepció durant aquesta etapa?

No hi ha hagut una gran decepció, però si algunes petites decepcions que queden compensades per la satisfacció de dirigir un centre tan gran i complex com és el nostre institut. Entre altres coses m’ha decebut comprovar que la societat no té entre les seves prioritats més importants l’ensenyament i la formació dels homes i les dones del futur; la indiferència d’algunes persones i la manca d’implicació d’altres en la vida col·lectiva de l’institut; l’excessiva burocratització dels càrrecs directius per part del Departament d’Ensenyament; la poca eficiència dels programes informàtics del Departament d’Ensenyament...

Llei Villar Palasí, LOGSE, LOE, i ara la Llei Wert. Les ha conegudes totes. Tot ha canviat tant...

Les lleis haurien de ser més simples i clares. Formalment són molt diferents, més vinculades als canvis polítics i les exigències de grups que a les necessitats reals de la societat i dels ensenyants. Penso que ha mancat un gran pacte d’Estat per deixar fora de la lluita política i partidista el gran tresor de l’ensenyament. Caldria un major compromís per afavorir i incrementar els mitjans humans i materials al servei d’un ensenyament públic, integrador, eficient, respectuós amb la diversitat i estimulador de l’excel·lència, amb l’òptica de fer bons ciutadans. Crec que l’única ideologia possible i necessària a l’ensenyament haurien de ser els drets humans, que comporten deures i drets , i que es fonamenten en la dignitat de tota persona, tot impulsant la igualtat d’oportunitats.

La manera com està organitzat el centre deixa constància de la rellevància que té per a vostè la diversitat. Cal destinar tants recursos als alumnes que no són “aposta segura”?

L’ensenyament ha d’afavorir el creixement intel·lectual, cívic i humà de tota persona. Hi destinem els recursos que ens donen. Cada any es recalcula la plantilla de professorat, es calculen les hores que hem de destinar a necessitats educatives, a l’ESO i al batxillerat. 

Crec que hem d’atendre tot l’alumnat amb els recursos de què disposem. L’obligatorietat de l’escola secundària i la diversitat s’ha anat amplificant i cal donar resposta a aquesta realitat. Tot el que s’inverteix en fomentar la igualtat d’oportunitats i cultivar els talents de cada persona és una inversió social lloable i necessària. L’aposta més segura, per a la societat, és fer-ho per un ensenyament de qualitat, que fomenti els valors cívics, la reflexió i els coneixements.

Com puntuaria, de l’1 al 10, el funcionament del centre que dirigeix?

Depèn de com es miri. Un centre amb tanta història i tan gran, tan divers i plural, és complex i difícil d’encabir en una frase o en una qualificació aritmètica. De fet és el reflex de la mateixa societat. Dit això, he de deixar constància que en aquests últims anys hem treballat de valent per millorar-lo i prestigiar-lo, tot i els difícils temps que vivim,  però sempre es pot fer més. Em quedaria amb un notable alt.

Basant-se en l’experiència que li ha aportat la direcció, i també com a professora, quins consells podria oferir als pares amb l’objectiu de millorar el rendiment de llurs fills?

En primer lloc, que cal estimar i acompanyar els fills i les filles. També caldrà ajudar-los a ser responsables i honestos. Se’ls ha de posar límits justos i ajudar-los a trobar el seu propi camí. No es pot demanar als fills i filles que siguin d’un patró determinat i hem de saber que es creix i s’aprèn de diferents maneres. Caldrà que els pares i les mares col·laborin a fer visible la importància de l’esforç, del respecte i la necessitat de la  il·lusió.

De 1r d’ESO a 2n de batxillerat, des de les aules obertes fins al batxillerat internacional, ha d’estar al cas de tot. Ser directora del Vives requereix un plus d’esforç, de dedicació, de vocació, podríem dir. Centre de 4 i 5 línies, batxillerat internacional, premis, Fundació, beques CiMs-CELLEX, projectes per al desplegament de la diversitat... Deu haver acabat esgotada!

Tots els grups i nivells són importants. L’alumnat s’ha d’anar motivant des de primer d’ESO i en la seva diversitat, que significa ajudar que cada alumne pugui saber en què és millor i que s’esforci i ho potenciï. Per tirar endavant tants projectes ha estat necessari definir uns objectius clars i fer una bona programació, i millorar-ho any rere any. Per tirar endavant qualsevol projecte és imprescindible buscar i obtenir la complicitat de tots, treballar amb objectius clars i respectar el valor de la diversitat.

En els últims deu anys he dedicat moltes hores al centre, i ha estat una marató contínua de projectes i reptes pels quals ha valgut la pena treballar, malgrat algunes decepcions i la manca d’un suport incondicional per part dels responsables del Departament. També he de dir que he tingut molta sort amb el professorat, tot i les excepcions que en qualsevol grup humà es donen.

Com és natural, tota persona que ocupa un càrrec de responsabilitat deixa un llegat important. Podria destacar, per la seva rellevància i significació, alguna de les tantes aportacions que ha fet amb el seu equip?

Crec que deixo un institut que ha anat millorant curs rere curs amb les possibilitats econòmiques del moment, gràcies al meu compromís i dedicació personal i a la col·laboració generosa dels membres del meu equip i de moltes professores i professors, pares, mares  i alumnes. Entres d’altres coses, hem redactat documents importants i n’hem adaptat i posat al dia d’altres; hem treballat de manera compromesa el tema de la diversitat, a tots els nivells; cada curs hem fet reformes que han ajudat a fer més amable i atractiu el nostre institut; hem posat al dia l’aplicació de les noves tecnologies per afavorir el treball i la comunicació; també hem donat impuls a molts projectes; hem creat els premis de la Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona.

Quines són les qualitats que considera indispensables per a ser un bon professor? I un bon director?

La sinceritat, la coherència, el treball, l’honestedat, la passió pel que ensenyes, el respecte per la diferència, la disponibilitat i l’estimació per les persones. L’exercici de qualsevol responsabilitat exigeix claredat d’idees i capacitat de sacrifici, escoltar, explicar, però sobretot generositat i voluntat de servei.

FUNDACIÓ JAUME VICENS VIVES DE GIRONA. Vostè és també la presidenta de la Fundació JVV de Girona. Quan i per què es crea? Qui en forma part? Quines són actualment les funcions d’aquesta institució?

La Fundació va ser una necessitat per poder dur a terme el batxillerat internacional al nostre centre, pels vols del 1999. Té per objecte donar suport a les iniciatives pedagògiques i culturals de l’institut, impulsar a la ciutat de Girona el coneixement i difusió de la vida de l’institut com a centre cultural viu i mantenir i aprofundir el lligam del centre amb la ciutat i les persones a les quals ha servit i serveix. En aquests moments, té un paper molt rellevant. Actua com a subjecte interlocutor amb altres organismes i fundacions  i subscriu convenis que donen suport al centre. És responsable de la revista Metastasi i des de fa cinc anys convoca un premi obert a l’alumnat de la ciutat de Girona en tres modalitats: història local, relat curt i cartellisme.

INSTITUCIONS. En primer lloc, i respecte dels canvis que s’estan duent a terme i que afecten les plantilles dels centres d’ensenyament secundari, pensa que és positiu que la direcció hagi assolit tant de poder de decisió? En quin sentit pot millorar aquesta mesura el funcionament dels instituts?

La direcció d’un centre requereix una gran formació de gestió en cada vegada més aspectes. Té molta responsabilitat i no la pot exercir sense un mínim de poder de decisió en bé del bon funcionament general. La persona que exerceix la direcció ha de conèixer les diferents funcions i coordinacions que s’hi duen a terme i ha de vetllar perquè tothom s’hi senti el més a gust possible fent la feina, coordinadament i amb objectius clars, definits i avaluables. Però sempre serà imprescindible obtenir la col·laboració sincera i la complicitat solidària de tot el professorat. Cal superar rutines burocràtiques que distorsionen el funcionament i la necessària planificació.

Cal una nova cultura basada en la col·laboració  i la confiança que facilitin l’agilitat i la capacitat de respondre amb celeritat a les necessitats educatives i formatives de cada centre, sense el fre d’una burocràcia obsoleta ni la dependència d’interessos corporativistes o de grup. I per la meva experiència, penso que val la pena donar un vot de confiança a la persona que exerceix responsablement la direcció, sense altres mires que el bé comú i l’interès general.

Algunes de les mesures proposades pel Departament d’Ensenyament han sentit les crítiques de part de la comunitat educativa. En destacaria alguna en particular amb la qual no hi està d’acord? Què no acaba de rutllar en l’àmbit de l’Educació?

Hi ha premisses fora de dubte com els drets humans, el drets dels infants... Però dels principis a la realitat hi ha un gran camí que cal anar fent.  Amb això vull dir que cada  teoria cal trobar com dur-la a la pràctica i que això depèn tant dels mitjans materials com humans. Ensenyar és un privilegi que requereix vocació, il·lusió, i algunes reivindicacions s’obliden d’aquest factor tan imprescindible.

Si fos o hagués estat delegada d’Ensenyament, proposaria algun canvi que no s’hagi plantejat encara?

Aquests càrrecs polítics queden molt limitats per les rigideses burocràtiques i administratives existents. Penso que els veritables canvis són els que provenen de baix, perquè solen ser més estables i permanents. Lamentablement, des que es va aconseguir la secundària obligatòria fins als 16 anys no tenim consolidat un bon ensenyament per a tothom. Costa fer el canvi de paradigma que representa ser professor avui. El professorat està dividit entre  els que volen continuar fent les classes tal com les havien rebut, els que intenten fer-ho d’una altra manera...  Els polítics de torn van generant noves lleis que dificulten el canvi i confonen el professorat. Crec que els continguts, les matèries i els programes d’Ensenyament no haurien d’estar sotmesos mai als vaivens de la política.

Quina ha estat la seva relació amb les institucions amb les quals ha hagut de tractar?

Val a dir que, malgrat els problemes que la crisi econòmica i de valors ha  comportat, les relacions amb l’Ajuntament de la nostra ciutat o amb el Departament d’Ensenyament han estat positives i satisfactòries. Són temps d’austeritat que exigeixen de tots plegats una actitud de major col·laboració i creativitat a fi de fer més amb menys, sense baixar qualitat ni responsabilitats. Cal dir que les institucions i administracions públiques a les quals m’he referit, quan les hem necessitat, han estat al nostre costat. Mai no faran prou, per això hem de mantenir una actitud reivindicativa, i al mateix temps col·laborativa.

CATALUNYA. Quant a l’actual situació de Catalunya, com veu el futur del país? Creu que seria viable una Catalunya independent?

Vivim moments econòmicament difícils i socialment preocupants. No em preocupa la diferència d’opinions, però deploro la violència, la intolerància. La nostra societat és diversa i plural i confio que el futur serà millor si cadascú aporta el seu granet de sorra. Independència? I per què no?  Però davant qüestions importants ens hem de preguntar sempre si el que es cerca o es pretén és útil, és bo i és just per a les persones i a la societat on vivim. Hem d’avançar en positiu, mai amb revengisme ni en contra d’altres. El món s’ha fet petit i les fronteres, sortosament, són rèmores d’un passat que cal superar. Ja alguns savis grecs i romans es definien com a ciutadans del món, perquè la humanitat és única, encara que diversa i plural.

JUBILACIÓ. Aquest ha estat el seu últim any de mandat, i també com a professora del Jaume Vicens Vives. Sabem del cert que vostè ens trobarà a faltar. Arriba el moment de la jubilació. I ara, què?

Encara no hi he pensat prou, estic un xic perduda com quan, per exemple, l’alumnat que finalitza el batxillerat ha de decidir què vol fer. La pressió dels darrers anys ha estat forta i crec que necessitaré un temps de descompressió. No enyoraré l’estrès, però trobaré a faltar sobretot les classes, la mirada de l’alumnat que m’empeny a fer-nos preguntes i a cercar l’essència, el perquè de les coses...

Tinc alguna idea del que faré, com ara continuar amb l’EsTalMat, estar més per la família i amics, lectura i exercici físic, algun tipus de voluntariat, seguir vivint amb intensitat i il·lusió el temps que la natura em depari i col·laborar amb generositat a fer millor el nostre món i la nostra societat.

Voldria aprofitar per donar algun missatge a les persones que han treballat amb vostè?

Que val la pena dedicar la vida a l’ensenyament. Un missatge d’agraïment a totes les persones que han confiat en el meu projecte i hi han col·laborat. He tingut el suport de molta gent. El temps passa inexorablement i tot és provisional en el nostre món, però les persones som com un llibre inacabat en què allò viscut, les il·lusions, els treballs, les amistats, les decepcions i els èxits són línies escrites que ens proporcionen experiència i saviesa. Professores, professors, alumnes, pares i mares, personal no docent i els diversos responsables d’Ensenyament i de l’Ajuntament heu deixat l’empremta de diverses línies que m’enriqueixen i m’humanitzen. A tots us porto inscrits en el llibre vital. I tot i el treball, els maldecaps, les equivocacions, les preocupacions o les incomprensions, em quedo amb la satisfacció d’haver exercit la millor professió del món: transmetre coneixements, valors i estimació, contribuint a fer bons ciutadans i persones de bé.

Gràcies per aquesta oportunitat de transmetre part de la meva experiència i per poder donar les gràcies a totes persones que al llarg de la meva trajectòria a l’ensenyament m’han ajudat i han fet possible que em senti orgullosa de la meva feina, de la meva vocació i de la meva professió. Totes formeu, d’una o altra manera, part de mi, de la meva història, del meu camí, de la meva identitat. Gràcies, però no dic adéu, us dic fins ara.

Un llibre: Apología de un matemático de G H Hardy; La plaça del diamant de Mercè Rodoreda.

Un plat: Amanida d’arròs.

Una virtut (de vostè): Generositat.

Un defecte (de vostè): Perfeccionisme.

M’agrada...l’Equilibri, l’aire fresc, un somriure, la gratitud.

Una il·lusió per realitzar: La que tinc no depèn de mi.

Una utopia: Un món sense violència.

Un lloc per perdre’s: Passejar per la sorra d’una platja, caminar de matí per la ciutat encara buida.
“Sóc... una persona col·laborativa, treballadora, sentimental, creativa, amant del progrés i de la pau, ciutadana del món.