ELISABET SAGUER: FINS ARA!
ENTREVISTA AMB MOTIU DE LA JUBILACIÓ
Vaig néixer a Girona, a la
clínica del Dr. Muñoz. Tinc un germà més gran i una germana més petita. Vaig estudiar secundària al Col·legi de les
Germanes Carmelites de la Caritat (ara Vedruna) i em vaig llicenciar en
Ciències Exactes a la Universitat de Barcelona. Estic casada, tinc tres fills i
sóc professora de secundària. M’he dedicat amb il·lusió a l’ensenyament públic,
i de manera especial a promoure el coneixement i l’estima per les matemàtiques.
ESTUDIS. Comencem pel principi. Com era l’Elisabet adolescent? Quines eren les
seves inquietuds?
Era una nena molt aplicada i
disciplinada, obedient i amical. També era crèdula i estava vinculada a
l’escoltisme. I ja una mica més gran vaig entrar a formar part d’un grup de
reflexió a la Parròquia del Mercadal, grup que encara manté els vincles
d’amistat i els valors i inquietuds dels anys de joventut. Eren temps molt
diferents, amb un domini ideològic i social d’inspiració catòlica, de
pràctiques religioses i d’absència de llibertats. Però també eren temps amb
esperances i projectes de canvis.
Va ser una estudiant brillant?
Era una estudiant responsable i
complidora, molt conscient que estudiar era una gran oportunitat, com a dona,
per obrir-me camí a la vida. Sempre he cregut que l’hàbit d’estudi i de treball
constant dóna els seus fruits.
Acaba el batxillerat i ha de
triar. Som als anys 60, en plena època franquista. Una dona... que tria la
carrera de Matemàtiques?
Sempre m’havien agradat,
sobretot si calia pensar alguna cosa. El càlcul m’avorria una mica. Recordo que
a classe, quan els companys no entenien alguna demostració, jo pensava que si
s’explicava bé no hi havia d’haver cap problema per entendre-ho. El meu pare
m’aconsellava que fes Farmàcia. Em recordo fent cua per matricular-me als setze
anys amb la meva mare. Encara tenia temps de rumiar-m’ho. Ciències Exactes era
considerada una de les carreres universitàries més difícils i era triada per
poques noies, però finalment em vaig decidir.
I
arriba el moment de la seva primera classe magistral. Com la recorda?
Va ser a la UPC, a l’Escola
Superior d’Arquitectura, on vaig començar a treballar com a professora no
numerària, tot just acabada la carrera. Era una gran aula amb molts alumnes,
alguns més grans que jo i tenia por que no em sentissin. Havia preparat molt
aquesta primera classe i la vaig encarar amb respecte, un xic de nerviosisme,
però també amb il·lusió i penso que sempre més he continuat fent les classes
amb respecte i il·lusió. I els alumnes ho noten i ho solen agrair.
Com ens poden ajudar les
matemàtiques en la nostra vida quotidiana? Què respondria a un alumne que li
etziba que les matemàtiques no serveixen per a res? (clar, tenint el mòbil a mà
ja n’hi ha prou!)
A la vida quotidiana, en la
societat de tots els temps, però especialment en la dels nostres dies, palpem
les matemàtiques a cada cantonada i sense elles el progrés en els àmbits
científic i tecnològic no seria possible. Comptar, pagar, mesurar, vendre i
comprar són accions que normalitzen les matemàtiques en la vida quotidiana.
També obren la ment, ajuden en la presa de decisions, faciliten l’organització
de dades i la resolució de problemes. Sense les matemàtiques el món quedaria
paralitzat, mira si són importants!
No està gens malament haver
arribat a la direcció d’un centre com aquest! Podem dir ben bé que “ha fet el
cim”. Quina ha estat la seva trajectòria professional des dels seus inicis fins
avui?
Per arribar al cim s’ha de
començar a caminar des de baix de tot. Hi ha gent que oblida que entre la plana
i el cim hi ha tot un llarg camí farcit de treball, d’aprenentatge, de
fracassos, d’èxits... i no es poden obviar les etapes i voler arribar a dalt
sense el camí previ. Després dels cinc anys de carrera, em vaig quedar a la
universitat per fer la tesina. La investigació que es duia a terme era
individualitzada, jo m’esperava un treball més en equip i quan amb el meu marit
vam decidir tornar a Girona, vaig fer les oposicions a l’Ensenyament Secundari.
Vaig realitzar les pràctiques el 1979 a l’Institut Sa Palomera de Blanes i
simultàniament vaig fer classes al Col·legi Universitari (ara UdG). L’any 1980
em van donar la plaça de l’Institut Jaume Vicens Vives i m’hi vaig trobar molt
bé. L’any 1982 vaig deixar la UdG per dedicar-me plenament a l’institut fins
avui.
A poc a poc em vaig implicar en
el centre i he exercit diverses responsabilitats: tutora, coordinadora
d’estadístiques, cap de departament, coordinadora de batxillerat, cap
d’estudis, coordinadora pedagògica i finalment directora des del 2008. De fet els darrers deu anys he estat a
l’equip directiu i m’hi he dedicat en cos i ànima. Recordo, però, amb enyorança
etapes en què em podia dedicar plenament a les matemàtiques... Vaig ser cofundadora
d’ADEMGI, l’Associació d’Ensenyants de Matemàtiques de les Comarques Gironines.
Vaig aprendre molt i molt i crec que en bé de l’alumnat. Vam iniciar nous
concursos per estimular el pensar matemàtic. També he participat en seminaris
de professors de matemàtiques, he traduït i adaptat publicacions d’estadística
de l’anglès al català, he impartit cursos de formació de professorat, etc. He
fet algunes publicacions en la revista Biaix,
en un llibre d’activitats d’ESTALMAT...
Amb tres persones més vam guanyar
el Premi Baldiri Reixach 2000 amb un treball extens sobre Sardanes que es va
publicar amb el títol Un tres i fora!
Itineraris per aprendre a escoltar, comptar i repartir sardanes. I l’any
2001 ens van donar el Premi de l’Obra del Ballet Popular a la divulgació
pedagògica 2001. Vam inventar els sardanagrames
per representar d’una manera senzilla el fet de comptar i repartir i ballar una sardana.
He treballat amb dedicació i
il·lusió per a l’ensenyament públic, per estimular i promocionar el coneixement
i l’estima per les matemàtiques, intentant fer realitat la meva idea infantil:
que tothom pot assolir coneixements matemàtics si s’expliquen bé.
PERSONAL. La seva infantesa devia ser molt “dolça”...
Sí, de caramels mai me n’han
faltat, tot i que en aquells temps d’austeritat obligada i de rigideses, la
formació de la mainada era poc donada a la dolçor. El meu pare tenia una
gran visió social de la vida i juntament amb la mare, amb molts de sacrificis,
va tirar endavant, va mantenir i engrandir una fàbrica de caramels que
endolcien la vida de molts, mentre donava feina directament a moltes famílies i
ell deia que indirectament a moltes d’altres.
El seu marit, Sr. Ramon Llorente, exerceix com a advocat i desenvolupa
el càrrec de Defensor de la ciutadania a l’Ajuntament de Girona. Alguna vegada
ha manifestat que ha estat un gran suport per a vostè, també en el camp
professional. En quin sentit?
En Ramon i jo sempre ens hem
respectat molt i ens hem sentit lliures per al nostre desenvolupament personal
i professional. La vida compartida és enriquidora i satisfactòria. Hem après
moltes coses l’un de l’altre i ens hem
ajudat quan ha calgut. Tots dos som
entusiastes i ens agrada lluitar per millorar el món en què vivim i així
ho hem intentat fer des del nostre lloc de treball, amb dedicació generosa i
compromesa, conscients que la societat l’hem de millorar entre tots.
El fet de tenir estudis i feines
diferents, matemàtiques i dret, professora i advocat, facilita un diàleg intens
i menys subjectiu, més obert i enriquidor. Tots dos, des que tenim els fills
grans, hem dedicat encara més hores a la
feina, més enllà del que ens era exigible, retornant a la societat part del que
ens ha donat.
Té tres fills. Algun d’ells ha
seguit el seus passos?
Tots tres han tingut bones dots
matemàtiques però cap d’ells s’ha decantat obertament per tal ciència. L’Aniol
es dedica a la investigació i treballa amb econòmiques i matemàtiques. L’Ovidi
té una vessant més artística i pedagoga...
i l’Isaac té molts centres d’interès i al final ha optat per enginyeria.
Lliurement, cadascun d’ells, ha triat el seu camí. Als fills se’ls ofereixen
moltes possibilitats, però finalment són ells els que lliurement han d’escollir
el seu camí.
Quines són les seves aficions?
La majoria estan relacionades
amb la meva formació matemàtica i intel·lectual: resoldre problemes diversos,
fer sudokus, dissenyar i organitzar. M’agrada fer trobades amb amics i família,
passejar a la vora del mar, llegir, escoltar música, viatjar i aprendre
idiomes, conèixer les diverses cultures del nostre món i aprendre’n el que
pugui...comprendre el perquè de les coses...
DIRECCIÓ. Vostè, Sra. Saguer, destaca per ser una persona compromesa i amb una
gran capacitat de treball que dedica gran part de la seva energia i del seu
temps al centre. Segueix treballant quan arriba a casa? On posa el límit entre
la seva vida privada i la professional?
En els darrers anys he destinat
molt de temps a la vida professional i no he tingut límit. És molt difícil
posar barreres a quelcom que és la teva dedicació i vocació professional i
personal, i a casa he seguit treballant, planificant i estudiant moltes
hores. He hagut de frenar quan el cos
m’ho ha demanat. M’ho he pogut permetre de comú acord amb el meu marit i perquè
els nostres fills són grans. Complir
responsablement amb la feina ha estat una norma per a mi.
Suposem que durant aquests anys
en què ha exercit el càrrec de directora d’un centre de referència com és el
Vives, si bé no deuen haver estat precisament un camí de roses, li deuen haver
proporcionat molts bons moments. Tot i que sabem que és difícil, pot
destacar-ne algun?
I tant que sí! Impulsar i
mantenir el portal (web de l’institut), des del compromís amb la informació i
la transparència per a tota la comunitat escolar, possibilitant una millor
participació; haver obtingut el reconeixement públic com a centre que tracta i
cuida la diversitat en tots els seus vessants, inclosa la de l’excel·lència,
malgrat les reticències d’algunes persones; el treball diligent del
professorat; els nombrosos premis i distincions del centre i de l’alumnat;
haver col·laborat a millorar els espais del centre, a tecnificar les aules, a
reactivar el treball a l’hort, a recuperar patrimoni del centre...
Quina ha estat la seva gran
decepció durant aquesta etapa?
No hi ha hagut una gran
decepció, però si algunes petites decepcions que queden compensades per la
satisfacció de dirigir un centre tan gran i complex com és el nostre institut.
Entre altres coses m’ha decebut comprovar que la societat no té entre les seves
prioritats més importants l’ensenyament i la formació dels homes i les dones
del futur; la indiferència d’algunes persones i la manca d’implicació d’altres
en la vida col·lectiva de l’institut; l’excessiva burocratització dels càrrecs
directius per part del Departament d’Ensenyament; la poca eficiència dels
programes informàtics del Departament d’Ensenyament...
Llei Villar Palasí, LOGSE, LOE,
i ara la Llei Wert. Les ha conegudes totes. Tot ha canviat tant...
Les lleis haurien de ser més
simples i clares. Formalment són molt diferents, més vinculades als canvis
polítics i les exigències de grups que a les necessitats reals de la societat i
dels ensenyants. Penso que ha mancat un gran pacte d’Estat per deixar fora de
la lluita política i partidista el gran tresor de l’ensenyament. Caldria un
major compromís per afavorir i incrementar els mitjans humans i materials al
servei d’un ensenyament públic, integrador, eficient, respectuós amb la
diversitat i estimulador de l’excel·lència, amb l’òptica de fer bons ciutadans.
Crec que l’única ideologia possible i necessària a l’ensenyament haurien de ser
els drets humans, que comporten deures i drets , i que es fonamenten en la
dignitat de tota persona, tot impulsant la igualtat d’oportunitats.
La manera com està organitzat el
centre deixa constància de la rellevància que té per a vostè la diversitat. Cal
destinar tants recursos als alumnes que no són “aposta segura”?
L’ensenyament ha d’afavorir el
creixement intel·lectual, cívic i humà de tota persona. Hi destinem els
recursos que ens donen. Cada any es recalcula la plantilla de professorat, es
calculen les hores que hem de destinar a necessitats educatives, a l’ESO i al
batxillerat.
Crec que hem d’atendre tot
l’alumnat amb els recursos de què disposem. L’obligatorietat de l’escola
secundària i la diversitat s’ha anat amplificant i cal donar resposta a aquesta
realitat. Tot el que s’inverteix en fomentar la igualtat d’oportunitats i
cultivar els talents de cada persona és una inversió social lloable i
necessària. L’aposta més segura, per a la societat, és fer-ho per un
ensenyament de qualitat, que fomenti els valors cívics, la reflexió i els
coneixements.
Com puntuaria, de l’1 al 10, el
funcionament del centre que dirigeix?
Depèn de com es miri. Un centre
amb tanta història i tan gran, tan divers i plural, és complex i difícil
d’encabir en una frase o en una qualificació aritmètica. De fet és el reflex de
la mateixa societat. Dit això, he de deixar constància que en aquests últims
anys hem treballat de valent per millorar-lo i prestigiar-lo, tot i els
difícils temps que vivim, però sempre es
pot fer més. Em quedaria amb un notable alt.
Basant-se en l’experiència que
li ha aportat la direcció, i també com a professora, quins consells podria
oferir als pares amb l’objectiu de millorar el rendiment de llurs fills?
En primer lloc, que cal estimar
i acompanyar els fills i les filles. També caldrà ajudar-los a ser responsables
i honestos. Se’ls ha de posar límits justos i ajudar-los a trobar el seu propi
camí. No es pot demanar als fills i filles que siguin d’un patró determinat i
hem de saber que es creix i s’aprèn de diferents maneres. Caldrà que els pares
i les mares col·laborin a fer visible la importància de l’esforç, del respecte
i la necessitat de la il·lusió.
De 1r d’ESO a 2n de batxillerat,
des de les aules obertes fins al batxillerat internacional, ha d’estar al cas
de tot. Ser directora del Vives requereix un plus d’esforç, de dedicació, de
vocació, podríem dir. Centre de 4 i 5 línies, batxillerat internacional,
premis, Fundació, beques CiMs-CELLEX, projectes per al desplegament de la
diversitat... Deu haver acabat esgotada!
Tots
els grups i nivells són importants. L’alumnat s’ha d’anar motivant des de
primer d’ESO i en la seva diversitat, que significa ajudar que cada alumne
pugui saber en què és millor i que s’esforci i ho potenciï. Per tirar endavant
tants projectes ha estat necessari definir uns objectius clars i fer una bona
programació, i millorar-ho any rere any. Per tirar endavant qualsevol projecte
és imprescindible buscar i obtenir la complicitat de tots, treballar amb
objectius clars i respectar el valor de la diversitat.
En els últims deu anys he
dedicat moltes hores al centre, i ha estat una marató contínua de projectes i reptes
pels quals ha valgut la pena treballar, malgrat algunes decepcions i la manca
d’un suport incondicional per part dels responsables del Departament. També he
de dir que he tingut molta sort amb el professorat, tot i les excepcions que en
qualsevol grup humà es donen.
Com és natural, tota persona que ocupa un càrrec de responsabilitat
deixa un llegat important. Podria destacar, per la seva rellevància i
significació, alguna de les tantes aportacions que ha fet amb el seu equip?
Crec que deixo un institut que
ha anat millorant curs rere curs amb les possibilitats econòmiques del moment,
gràcies al meu compromís i dedicació personal i a la col·laboració generosa
dels membres del meu equip i de moltes professores i professors, pares, mares i alumnes. Entres d’altres coses, hem
redactat documents importants i n’hem adaptat i posat al dia d’altres; hem
treballat de manera compromesa el tema de la diversitat, a tots els nivells;
cada curs hem fet reformes que han ajudat a fer més amable i atractiu el nostre
institut; hem posat al dia l’aplicació de les noves tecnologies per afavorir el
treball i la comunicació; també hem donat impuls a molts projectes; hem creat
els premis de la Fundació Institut Jaume Vicens Vives de Girona.
Quines són les qualitats que
considera indispensables per a ser un bon professor? I un bon director?
La sinceritat,
la coherència, el treball, l’honestedat, la passió pel que ensenyes, el
respecte per la diferència, la disponibilitat i l’estimació per les persones.
L’exercici de qualsevol responsabilitat exigeix claredat d’idees i capacitat de
sacrifici, escoltar, explicar, però sobretot generositat i voluntat de servei.
FUNDACIÓ JAUME VICENS VIVES DE GIRONA. Vostè és també la presidenta de la Fundació
JVV de Girona. Quan i per què es crea? Qui en forma part? Quines són actualment
les funcions d’aquesta institució?
La Fundació va ser una
necessitat per poder dur a terme el batxillerat internacional al nostre centre,
pels vols del 1999. Té per objecte donar suport a les iniciatives pedagògiques
i culturals de l’institut, impulsar a la ciutat de Girona el coneixement i
difusió de la vida de l’institut com a centre cultural viu i mantenir i
aprofundir el lligam del centre amb la ciutat i les persones a les quals ha
servit i serveix. En aquests moments, té un paper molt rellevant. Actua com a
subjecte interlocutor amb altres organismes i fundacions i subscriu convenis que donen suport al
centre. És responsable de la revista Metastasi
i des de fa cinc anys convoca un premi obert a l’alumnat de la ciutat de Girona
en tres modalitats: història local, relat curt i cartellisme.
INSTITUCIONS. En primer lloc, i respecte dels canvis que s’estan duent a terme i
que afecten les plantilles dels centres d’ensenyament secundari, pensa que és
positiu que la direcció hagi assolit tant de poder de decisió? En quin sentit
pot millorar aquesta mesura el funcionament dels instituts?
La direcció d’un centre
requereix una gran formació de gestió en cada vegada més aspectes. Té molta
responsabilitat i no la pot exercir sense un mínim de poder de decisió en bé
del bon funcionament general. La persona que exerceix la direcció ha de
conèixer les diferents funcions i coordinacions que s’hi duen a terme i ha de vetllar
perquè tothom s’hi senti el més a gust possible fent la feina, coordinadament i
amb objectius clars, definits i avaluables. Però sempre serà imprescindible
obtenir la col·laboració sincera i la complicitat solidària de tot el
professorat. Cal superar rutines burocràtiques que distorsionen el funcionament
i la necessària planificació.
Cal una nova cultura basada en
la col·laboració i la confiança que
facilitin l’agilitat i la capacitat de respondre amb celeritat a les
necessitats educatives i formatives de cada centre, sense el fre d’una
burocràcia obsoleta ni la dependència d’interessos corporativistes o de grup. I
per la meva experiència, penso que val la pena donar un vot de confiança a la
persona que exerceix responsablement la direcció, sense altres mires que el bé
comú i l’interès general.
Algunes
de les mesures proposades pel Departament d’Ensenyament han sentit les
crítiques de part de la comunitat educativa. En destacaria alguna en particular
amb la qual no hi està d’acord? Què no acaba de rutllar en l’àmbit de
l’Educació?
Hi ha premisses
fora de dubte com els drets humans, el drets dels infants... Però dels
principis a la realitat hi ha un gran camí que cal anar fent. Amb això vull dir que cada teoria cal trobar com dur-la a la pràctica i que
això depèn tant dels mitjans materials com humans. Ensenyar és un privilegi que
requereix vocació, il·lusió, i algunes reivindicacions s’obliden d’aquest
factor tan imprescindible.
Si fos o hagués estat delegada
d’Ensenyament, proposaria algun canvi que no s’hagi plantejat encara?
Aquests càrrecs polítics queden
molt limitats per les rigideses burocràtiques i administratives existents.
Penso que els veritables canvis són els que provenen de baix, perquè solen ser
més estables i permanents. Lamentablement, des que es va aconseguir la
secundària obligatòria fins als 16 anys no tenim consolidat un bon ensenyament
per a tothom. Costa fer el canvi de paradigma que representa ser professor
avui. El professorat està dividit entre
els que volen continuar fent les classes tal com les havien rebut, els
que intenten fer-ho d’una altra manera...
Els polítics de torn van generant noves lleis que dificulten el canvi i
confonen el professorat. Crec que els continguts, les matèries i els programes
d’Ensenyament no haurien d’estar sotmesos mai als vaivens de la política.
Quina ha estat la seva relació
amb les institucions amb les quals ha hagut de tractar?
Val a dir que, malgrat els
problemes que la crisi econòmica i de valors ha
comportat, les relacions amb l’Ajuntament de la nostra ciutat o amb el
Departament d’Ensenyament han estat positives i satisfactòries. Són temps
d’austeritat que exigeixen de tots plegats una actitud de major col·laboració i
creativitat a fi de fer més amb menys, sense baixar qualitat ni
responsabilitats. Cal dir que les institucions i administracions públiques a
les quals m’he referit, quan les hem necessitat, han estat al nostre costat.
Mai no faran prou, per això hem de mantenir una actitud reivindicativa, i al
mateix temps col·laborativa.
CATALUNYA. Quant a l’actual situació de Catalunya, com veu el futur del país?
Creu que seria viable una Catalunya independent?
Vivim moments econòmicament
difícils i socialment preocupants. No em preocupa la diferència d’opinions,
però deploro la violència, la intolerància. La nostra societat és diversa i
plural i confio que el futur serà millor si cadascú aporta el seu granet de
sorra. Independència? I per què no? Però
davant qüestions importants ens hem de preguntar sempre si el que es cerca o es
pretén és útil, és bo i és just per a les persones i a la societat on vivim.
Hem d’avançar en positiu, mai amb revengisme ni en contra d’altres. El món s’ha
fet petit i les fronteres, sortosament, són rèmores d’un passat que cal
superar. Ja alguns savis grecs i romans es definien com a ciutadans del món,
perquè la humanitat és única, encara que diversa i plural.
JUBILACIÓ. Aquest ha estat el seu últim any de mandat, i també com a professora
del Jaume Vicens Vives. Sabem del cert que vostè ens trobarà a faltar. Arriba
el moment de la jubilació. I ara, què?
Encara no hi he pensat prou,
estic un xic perduda com quan, per exemple, l’alumnat que finalitza el
batxillerat ha de decidir què vol fer. La pressió dels darrers anys ha estat
forta i crec que necessitaré un temps de descompressió. No enyoraré l’estrès,
però trobaré a faltar sobretot les classes, la mirada de l’alumnat que m’empeny
a fer-nos preguntes i a cercar l’essència, el perquè de les coses...
Tinc alguna idea del que faré,
com ara continuar amb l’EsTalMat, estar més per la família i amics, lectura i
exercici físic, algun tipus de voluntariat, seguir vivint amb intensitat i
il·lusió el temps que la natura em depari i col·laborar amb generositat a fer
millor el nostre món i la nostra societat.
Voldria aprofitar per donar
algun missatge a les persones que han treballat amb vostè?
Que val la pena dedicar la vida
a l’ensenyament. Un missatge d’agraïment a totes les persones que han confiat
en el meu projecte i hi han col·laborat. He tingut el suport de molta gent. El
temps passa inexorablement i tot és provisional en el nostre món, però les
persones som com un llibre inacabat en què allò viscut, les il·lusions, els
treballs, les amistats, les decepcions i els èxits són línies escrites que ens
proporcionen experiència i saviesa. Professores, professors, alumnes, pares i
mares, personal no docent i els diversos responsables d’Ensenyament i de
l’Ajuntament heu deixat l’empremta de diverses línies que m’enriqueixen i
m’humanitzen. A tots us porto inscrits en el llibre vital. I tot i el treball,
els maldecaps, les equivocacions, les preocupacions o les incomprensions, em
quedo amb la satisfacció d’haver exercit la millor professió del món:
transmetre coneixements, valors i estimació, contribuint a fer bons ciutadans i
persones de bé.
Gràcies per aquesta oportunitat
de transmetre part de la meva experiència i per poder donar les gràcies a totes
persones que al llarg de la meva trajectòria a l’ensenyament m’han ajudat i han
fet possible que em senti orgullosa de la meva feina, de la meva vocació i de
la meva professió. Totes formeu, d’una o altra manera, part de mi, de la meva
història, del meu camí, de la meva identitat. Gràcies, però no dic adéu, us dic
fins ara.
Un llibre: Apología de un
matemático de G H Hardy; La plaça del diamant de Mercè Rodoreda.
Un plat: Amanida d’arròs.
Una virtut (de vostè): Generositat.
Un defecte (de vostè): Perfeccionisme.
M’agrada...l’Equilibri, l’aire fresc, un somriure, la gratitud.
Una il·lusió per realitzar: La que tinc no depèn de mi.
Una utopia: Un món sense violència.
Un lloc per perdre’s: Passejar per la sorra d’una platja, caminar de
matí per la ciutat encara buida.
“Sóc... una persona col·laborativa, treballadora, sentimental,
creativa, amant del progrés i de la pau, ciutadana del món.
Aquest curs 2013-2014 nou professors han decidit de jubilar-se. Els alumnes i els companys de l’Institut Jaume Vicens Vives els hem lloar per molts motius: gràcies a ells, els alumnes hem après, ens han educat i ens han dedicat molt de temps malgrat que de vegades la seva tasca no és tan reconeguda com es mereix. Els companys també hem après d’ells, hem gaudit de la seva companyia i en moltes ocasions han estat un referent per a nosaltres. 
.JPG&container=blogger&gadget=a&rewriteMime=image%2F*)
.JPG){kind=link}
