TEXT JUBILACIÓ: ISABEL SALVO

DAMA ¿QUIÉN OS HIZO TAN AGUDA? AGUA CALIENTE Y LEVADURA

Estic contenta de celebrar la teva jubilació Isabel. Ja veus, “Poco a poco se anda todo”

Recordes amb quina recança parlàvem de la  jubilació? Ho fèiem amb  certa inquietud, amb sentiments contradictoris,  de vegades amb pena, tu et posaves molt sentimental i no volies parlar gaire de  deixar de fer allò que tant t'agradava. Però ja s'ha acabat, i ha arribat  el moment de dir adéu a una   llarga etapa que t'haurà deixat molts  bons records que ajuden a engrandir la  teranyina de la vida. Ai, no em vull posar dramàtica, m'estimo més el sentit de l'humor, ja ho saps, i veig que estic agafant un to massa solemne...

A allò que anava. Esmentava els records que guardaràs, i d'això et parlaré avui que tinc l'oportunitat, d'alguns que em vas deixar , entranyables , en la curta trajectòria que vam compartir.     

La Isabel durant el discurs de la seva jubilació

Foto: Jordi Xargay

Recordo quan vaig arribar a l'Institut i vam fer la primera reunió de Departament en   un espai que em va semblar vetust, hermètic, aturat en la memòria dels   arxivadors ,   de fulls i   llibres  usats, desgastats  per   anys de treball i  on la Història volia resistir-se als nous temps i a imposicions.   Un departament de pes.  La teva  proximitat i franquesa aquells primers dies  em   van facilitar la incorporació a l' entorn i   em van fer més agradable l'inici a l'Institut.   “Lo que está en el corazón dice la boca” 

Persona observadora i entenedora com ets, sentimental i també fràgil,   ,  mostraves la teva fortalesa  de vegades amb un agut sentit de l'humor;. altres allunyant-te d'allò que no t'agradava, sense renunciar a trobar l'ocasió de  defensar allò en el que creies , ni a  trobar el lloc que et corresponia en aquest Institut, que no sempre resulta fàcil.   Vols que et digui? De vegades pesava massa  l'envergadura de tant Vives..., però ... “No és oro todo lo que reluce”

Poc amiga de  picabaralles i  de positiu esperit crític, no et  perdies en el laberint de l'estridència  encara que de vegades no  fossis entesa, et veiessin esquiva o que l'entorn general s'enterbolís.

Em va agradar compartir nivells, criteris, sortides culturals ,  mentre  sentia que afiançavem la  confiança que deriva en l'amistat.  I així, recordo molt gratament    el teu sentit de l'humor: agut i incisiu, també  sorneguer. Perquè ...“lo que fuerza no puede, ingenio lo ve”. I les dites o els  refranys castellans que feies anar,  i és que ... “lo que se aprende en la cuna siempre dura” .

Segurament podria parlar molt més, però  toca   acabar. He utilitzat dites   que podies pensar o dir. O que em feien treure la bena valenciana, no la del caloret, eh!, per acompanyar-te en el riure. Grats records que guardo  d'un dels  aspectes que  et fan especial .

 

Et desitjo molta molta sort , que gaudeixis del temps i  de la vida ,de tots els moments   amb els teus que estimes i t'estimen;  gaudeix   com vulguis i amb qui vulguis i sobretot cuida't, mima't,   perquè  “el presente es lo principal del futuro” (A. Cournot).  

Rosa Martínez

Professora jubilada d’Història

TEXT JUBILACIÓ: LLUÏSA MARQUÈS

3 PER 2 = LLUÏSA

Ubi bene, ibi patria

Dimarts 5 de juliol de 1955, a la clínica Bofill de Girona ,va néixer una noieta, filla de l'Àngel i de la Pilar: LLUÏSA MARQUÈS I  PALAHÍ. Viuen a Anglès i cap allà hi falta gent.

Els seus pares treballaven a la  Burés i amb només 2 anys ja anava a la guarderia de la fàbrica tèxtil.

Com moltes noies de la seva edat va anar a l’escola de les Dominiques de l’Anunciata o del Pare Coll durant tota la primària i fins a 3r de Batxillerat elemental, s’ho va passar molt bé, però també va treballar molt.

Com que els seus pares volien que fos secretària, va estudiar Comerç. Poc després hi va haver un canvi a la comunitat religiosa i amb l’arribada de la germana Mercè Hosta va poder estudiar Batxillerat durant el curs escolar i a l’estiu fer el Comerç que comportava estudiar: Estadística, Taquigrafia, Càlcul, Comptabilitat, Arxiu, Cal·ligrafia i Mecanografia. Però, com podeu imaginar, amb el batxillerat, les assignatures i els nous companys la Lluïsa va trobar el seu món,va descobrir el que realment li agradava.

Els exàmens els anaven a fer a Malgrat de Mar (les monges deien que al Vives suspenien molt!!) mentre tothom escoltava la cançó: «Un rayo de sol oh, oh, oh, ...» i d’altres de l’època. Més endavant ja els faran a la mateixa escola.

A partir de 4t de Batxillerat va agafar cada matí a les 8 el cotxe de línia per anar a Salt a estudiar a l’escola Mare de Déu del Roser de les dominiques, també. Tornava a les 7 de la tarda.

5è  i 6è de Batxillerat (superior) va anar a les Dominiques de Girona: batxillerat de lletres, finalment havia deixat enrera: les matemàtiques, la química i la física, tot el món dels números, menys el 3 que no l'abandonarà mai!!!!…..

Acabat el batxillerat va venir a estudiar COU al Jaume Vicens Vives, ja lligava la seva història personal amb la de l’institut!. Va ser alumna del grup F, el COU de lletres.

L'any 1975 va començar al Col·legi Universitari de Girona la carrera de lletres en l'especialitat d'Història que va acabar, com tots  a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Mentre acabava el seu últim any a Girona va conèixer el seu marit Tomàs, va ser un romàntic 23 d'abril (que acaba en tres), Sant Jordi, a la Rambla, i li va regalar la seva primera rosa, i n'hi ha hagut moltíssimes més...

Va ser l'inici d'una història d'amor que va culminar en un casament el 22 de desembre de 1978 a l'església romànica de Sant Nicolau de Girona, era el seu primer any de professora a l'institut d'Amer i no volia que els seus alumnes perdessin hores de classe (ella sempre tan responsable!!!).

La Lluïsa Marquès durant la seva jubilació

Foto: Jordi Xargay

Va estar del 1980 al 1990 a Amer (9 = 3+3+3), van ser anys feliços i divertits, molta feina i moltes assignatures diferents: llatí i grec, català, castellà, història de la música i geografia. Amb la diferència d'ara que els alumnes no eren tan difícils.

Alhora estudià fins a 3r curs de clàssiques a la UAB.

Al cap d'un any del casament va néixer el seu fill gran, l'Adrià, que també és professor de llengua estrangera, però no morta: l'anglès. Ja són 3 a casa seva!

D’Amer recorda amb estima les celebracions del Nadal i el cagatió entre professors i especialment l’anada a sopar a l’hotel President de Figueres i la cloenda al casino de Peralada on va guanyar junt amb d’altres unes bones pessetones…

L'any 1990 neix el seu segon fill, en Bernat (ja té 3 homes a casa!) i demana comissió de serveis a Girona, durant dos cursos estarà a l'extensió del Vives on ara hi ha l'escola Annexa, després, fins el 1997 estarà a la zona de Santa Eugènia on traslladen l'institut que van anomenar Dalmau Carles, estaven en barracons.

Serà a partir d'aquest any i fins el 2009 que serà la professora de clàssiques de l'institut Santa Eugènia (on jo la vaig conèixer) i on ja era la responsable de la Biblioteca de qui s'ocupava com si fos el seu tercer fill. Organitzava exposicions: El Quixot,… i visites d'escriptors molt interessants: Care Santos, Antoni Cassany,…Però el millor record de l’anterior institut és el curs de Risoteràpia, es va riure molt i molt i comentaven que va ser un bon mètode per poder aguantar amb humor el alumnes i no haver de prendre dosis de química!

L’any 2009 arriba a l’institut Jaume Vicens Vives, on tots l’heu coneguda i compartit molts esmorzars, xerrades, guàrdies, avaluacions, reunions,... i potser alguna enrabiada amb una millor reconciliació.

Tots sabeu el seu gran amor pel món de les lletres i els llibres, però desconeixeu el seu lligam amb el número 3, i ara que som aquí és un bon moment per resoldre aquest enigma que ja haureu anat intuint al llarg del text.

La Lluïsa té 3 homes a casa (ja ho he dit), amb els seus pares eren 3 a casa, ha tingut plaça a 3 instituts, 3 cunyades, 3 cunyats, 3 oncles, 3 ties, 3 cosins, 3 cosines, ha viscut a 3 pobles: Anglès, Salt i Sant Gregori i el seu nom té 2 vegades 3 lletres.... És la dona del 3 , del triangle,...i si busquem en el món de la simbologia podríem dir que:

Les persones relacionades amb el número 3 són molt comunicatives, artístiques, sociables, simpàtiques, optimistes,... Veiem en aquestes qualitats moltes de les que la Lluïsa ens ha mostrat al llarg del camí que junts hem fet.

Fora de l'institut, també hi ha vida!, i com a mostra la seva dedicació al grup de Dones de la Vall (recordeu que ens ven melmelades de tot tipus que elles preparen per recollir diners per la Marató) i la seva afició a cosir, tan cus peces noves com fa arranjaments i decoracions a peces més velles o usades.

No podem oblidar-nos de la seva afició i bona mà amb la cuina, especialment amb la elaboració de tota mena de pastissos, tots els hem tastat més d'una vegada i segur que en recordeu la bona flaire i el gust «a poc...»

Aquesta és la nostra Lluïsa, una gran companya i professora , però encara millor persona.

En ella s’hi fa ben present la frase de Ciceró: Ubi bene, ibi patria (On estem bé, allí hi tenim la pàtria), on ha estat hi ha estat bé, perquè s’ho ha estimat com a seu.

Lluïsa: Et trobaré i et trobarem molt a faltar, la sala de professors, el departament, la biblioteca, no serà el mateix a partir d’ara. Fes realitat tot allò que les obligacions del dia a dia a les classes no t'han  deixat: pinta, toca el piano, llegeix molt, i viatja molt.... Molta, molta sort!!!!

Ma. Mercè Mola Casanovas

Departament d'Humanitats i Coordinació biblioteca

Institut Jaume Vicens Vives de Girona

TEXT JUBILACIÓ: ERNEST MARTÍ

Ernest Martí, company i amic;

Els anys no passen endebades oi? Els deixem enrere, es van esmicolant en el nostre record i, també, ens van fent miques “xino-xano” a nosaltres.

Segur que deus recordar els teus primers dies de “classe” -o com punyetes en diguin ara-, El començament al Salvador Espriu de Salt, els anys a Caldes de Montbui i Santa Coloma de Farners i l’aterratge en 1987 al “Vives” quan ens coneguérem al Departament de “Ciències Socials” (quin nom més horrible!).

De seguida, hi hagué empatia. Compartíem la passió per la Història, però també la col·laboració en la creació de materials docents. Recordo especialment, i també amb nostàlgia, els materials elaborats per als temes d’Història del Batxillerat Internacional. Era un treball, exigent, però també molt estimulant.

L'Ernest durant el dinar de la seva jubilació.

Foto: Jordi Xargay

Han estat un bon grapat d’anys de feina, amb anades i vingudes, però tal vegada et sentis com aquell que ha fet una cursa de cent metres! Gairebé s’acaba quan amb prou feines has sortit.

Nostàlgia, potser? Probablement no gaire, com la majoria dels professors. Perquè sinó no esperem més anys per jubilar-nos? Però també és cert què, per a molts, la convivència amb el jovent –amb totes les contradiccions- era i és un dels aspectes més estimulants de la nostra feina, la “teva” feina. (Nota en veu baixa o lletra petita; n’hi ha que aquesta convivència no la troben a faltar).

Aquesta llarga entrada és una mica enganyosa. De fet, no sé exactament com et sents.

Només parlo des de la meva experiència de jubilat “d’última generació”. En realitat és una barreja d’emocions, records –bons i dolents- i, el millor, expectatives, moltes expectatives... .

Tot flueix, res roman, com digué el filòsof Heràclit fa dos mil cinc-cents anys –el pobre, per cert, no es pogué jubilar, va morir tot just als seixanta anys-. Aquest és un moment –el “teu” moment- per experimentar la validesa d’aquest axioma tan vell i universal. Passat, pressent i futur es confonen, un aiguabarreig vital, El passat, “l’edat d’or” de la infantesa i joventut, un present a la docència que ara s’acaba i un futur obert i llarg (molt llarg!!!). Per cert, aquesta reflexió “tan original” també la podries fet a partir del  “ fugit irreparabile tempus” de Virgili però, francament, jo prefereixo els grecs.

En fi, no pretenc instruir-te ni fer cap tipus de guia d’auto-ajuda sobre l’entrada a la jubilació. Només m’agradaria que, des d’ara, ens poguéssim veure més sovint.

Eduard Canal

Professor d’Història jubilat de l’INS Jaume Vicens Vives

Ernest Martí, company i guerrer en la batalla per la Història i les Humanitats a l’educació de noies i nois. Una guerra perduda?

TEXT JUBILACIÓ: ANNA VALLS

L’Anna Valls va  arribar a l’Institut “Jaume Vicens Vives” l’any 80 quan feia poc que l’assignatura de  llengua i la literatura Catalana s’havia incorporat als plans d’estudis del nostre país..

L’Anna havia estudiat Magisteri a l’Escola de Magisteri a Girona però no en tenia prou: el seu desig era fer la llicenciatura en Filologia Catalana. Va traslladar-se a Barcelona i va matricular-se a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona.  Eren els anys en què la demanda social per a l’ensenyament del català era tan forta que Òmnium Cultural i molts ajuntaments es van posar d’acord per a introduir l’ensenyament del català a les escoles. Va ser l’oportunitat que l’Anna comencés la seva experiència didàctica – també calia guanyar algunes pessetes, és clar- . Al matí, alumna a la Universitat, a la tarda mestra de català a Cornellà del Llobregat. Del centre de la ciutat a una barriada deixada de la mà de Déu. Els alumnes, de famílies immigrants, corrent pel carrer, fent campana quan volien, fent gamberrades per passar l’estona i tirant pedres a aquella professora jove i ben vestida que els anava a ensenyar una cosa que els devia sonar a urdú, xinès o , amb una mica de sort, polonès.

Però les coses canvien i a vegades es passa d’un extrem a l’altre. L’Anna va acabar la carrera i va trobar feina a l’Escola Aula, a la zona alta de Barcelona, una escola de prestigi fundada per la burgesia catalana. Ella hi arribava amb bus i els alumnes amb taxi o amb cotxe i xofer.  Amb poc temps va conèixer dues cares oposades  del nostre país, tant culturalment com econòmicament. Un bon aprenentatge que li va donar una visió molt real del nostre país i que li va permetre aprendre i posar en pràctica allò que als professors no ens ensenya ningú: pedagogia i capacitat de transmetre coneixements i valors.

L'Anna Valls durant la seva jubilació.
Foto: Jordi Xargay

L’any 1980 decideix que l’etapa barcelonina s’acabi i entra a formar part del claustre de professors del nostre institut. Primer com a PNN i després d’aprovar les oposicions, com a professora amb plaça. Sempre a l’institut Jaume Vicens Vives”, llevat de 4 cursos, de l’any 1998 al 2002, que va passar al CRP (Centre de Recursos del Professorat).

Durant 10 anys ha estat un puntal del Batxillerat Internacional. Excepte la tutoria, mai no ha volgut ocupar càrrecs de direcció. Ha preferit el treball discret.

L’Anna ha dedicat moltes hores de la seva vida al nostre centre i als alumnes. Moltes hores de classe, naturalment, però també moltes hores de preparació de classes, d’entrevistes, de reunions, de correcció, de tracte diari amb els companys i amb els alumnes. Tots hem constatat la seva simpatia, saviesa i discreció.

Rafel Mas, catedràtic jubilat de Llengua i literatura catalanes de l'Institut

DINAR DE JUBILACIONS

El passat divendres 26 de juny, es va fer el dinar de final de curs, que va servir també per celebrar la jubilació de quatre professors: l’Ernest Martí, la Lluïsa Marquès, la Isabel Salvo i l’Anna Valls.

Tots ells van fer un discurs sobre els seus records com a docents i sobre què significa per ells la jubilació. A més, un company del seu Departament va precedir-los amb un altre discurs recordant els primers anys com a professors, anècdotes...

Finalment, la directora Anna Masós els va entregar un fantàstic regal a partir d’un disseny del professorat de Visual i Plàstica. Les fotografies d'en Jordi Xargay mostren aquest moment final de la vetllada.

Molta sort en aquesta nova etapa!

GRADUACIÓ DE 4t D'ESO

Divendres 19 de juny, últim dia de curs, els alumnes de 4t van fer la seva festa de graduació. Va ser un acte amb actuacions, l’entrega de les bandes, de les orles... i amb moltes emocions davant del que, per alguns, és el comiat del centre. 

Les fotos de l’Anna Sellabona, alumna de 4t, reflecteixen alguns dels moments de la festa.

REVOLUSHORT

Una alumna de 1r de batxillerat, la Kènia García Darnaculleta, ha muntat un festival de curtmetratges com a treball de recerca, i us anima a participar-hi:

Jove amb esperit crític, jove amb ganes de canviar les coses, RevoluSHORT et crida. Anima't i entra al concurs. Els curtmetratges seran avaluats per un crític de talla i hi ha premis a la millor direcció i realització, al millor guió i al millor actor/actriu. Aquí hi trobaràs la informació necessària.

1.    Concursants: Es busquen joves d'entre 15 i 25 anys. No es necessiten cap tipus d'estudis, cursos o coneixement. Simplement moltes ganes de fer-ho!

2.    Característiques dels curtmetratges:

·      Temàtica: Temàtica revolucionària! Els curtmetratges reflectiran una part crítica a qualsevol cosa que ens molesti del món on vivim, reflectiran una realitat, una ideologia, les idees sense límits ni normes. Busca la llibertat de pensament i acció. Sobretot idees pròpies, fresques, arriscades, noves i impactants!

·      Duració: 10 minuts aproximadament.

·      Format: El format és el tipus d’arxiu (informàtic) del vídeo. L'estàndard d’avui dia per exportar/comprimir vídeos és .MP4 amb el còdec de H.264. És una compressió que no perd gaire qualitat i pesa poc.

3.    Inscripcions: Per a inscriure's cal entrar al blog de RevoluSHORT http://revolushort.blogspot.com.es/ descarregar-se el fitxer que trobareu a l'entrada “Vull participar!", omplir-lo amb totes les dades i enviar-lo al correu k.gd503@gmail.com.

4.    Compartir el vídeo: Per facilitar la transferència utilitzarem el programa wetransfer.com. És un servei de transferència d'arxius pesants molt senzill d'utilitzar. És necessari compartir el vídeo abans del diumenge 23 d'agost.

Per a més informació podeu contactar amb mi al correu k.gd503@gmail.com

DELF SCOLAIRE

Les alumnes Laura Boyer (4t d’ESO A), Khaoula Tanane (4t B) i Clàudia Vicens (1r de Batxillerat) van resultar seleccionades per a presentar-se als exàmens de llengua francesa DELF SCOLAIRE, subvencionats pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i que enguany celebren la seva segona edició.

Les noies van realitzar les proves escrites i orals a l'institut Montilivi, el mes de maig, juntament amb els candidats seleccionats d'altres instituts de les comarques de Girona. El DELF acredita el coneixement de la llengua francesa, és un títol reconegut internacionalment i no té data de caducitat. La Clàudia, la Khaoula i la Laura han superat el DELF amb unes notes excel·lents: 88, 93 i 97 sobre 100 punts, respectivament. El lliurament de diplomes tindrà lloc a principis del curs vinent, a l'Institut Français de Barcelona. Félicitations, les filles!

Anna Ribas

Professora de Francès

RECOLLIDA DE NOTES D'ESO

Les notes d’ESO s’han de recollir dijous 25 de juny a les 11:00.