En
Miquel Camprubí, alumne de 1r de batxillerat, ens fa un resum de
la conferència que la Georgina Gratacós,
conservadora del Museu Darder de
Banyoles, va fer-nos durant l’entrega dels VIII Premis de la Fundació Jaume Vicens Vives.
 |
| La Georgina Gratacós, a la dreta de la imatge. Foto: Núria Fàbrega (alumna de 1r de batxillerat) |
L’Institut Vell de Girona posseïa una
sala de Ciències Maturals immensa amb tot tipus d’animals dissecats. Podies
trobar-hi des d’un mascarell fins a una foca. Això era perquè en aquella època,
les persones no tenien la tecnologia que tenim ara. Per tant, la majoria de
nens no havien vist mai un lleó per exemple. Si tu en tenies un dissecat, els
nens es podien fer la idea de les dimensions i el seu caràcter. També hi tenien
esquelets però, malauradament, aquests no s’han conservat.
Una de les botigues que es té
constància a on es compraven aquests animals és la botiga de Deryolles. Una
botiga prestigiosa de taxidèrmia situada a París que actualment encara està
oberta (avui en dia encara té un enorme reconeixement internacional). En
aquella època París era on hi havia la majoria de proveïdors que es dedicaven a
distribuir material educatiu per tot Europa. El cas de Francesc Darder, va fer
exactament el mateix però a nivell d’Espanya.
Més o menys cada dos anys compraven
animals nous. Això ho van fer durant uns vint anys. Cadascun d’aquests animals
era registrat en un inventari que any rere any s’anava ampliant. Però llavors
tot va canviar. Hi va haver un canvi de professors, la sala es va convertir en
un museu espectacular de la quantitat de coses que hi tenien i es van quedar
sense espai. L’any mil nou-cents seixanta-set es va fundar el nou institut.
Però es va dissenyar de tal manera que no hi havia espai per a la col·lecció.
 |
| Foto: Núria Fàbrega (alumna de 1r de batxillerat) |
No hi va haver massa criteris a l’hora
de traslladar els animals. Se sap que es van deixar els més grossos i els que
estaven pitjor a la gran sala. Els que hi cabien van ser traslladats a
l’institut nou i la resta es van guardar en un subterrani en un lloc de la
ciutat. Per mala sort, en aquest subterrani hi havia unes males condicions de
temperatura i a més un dia es va inundar. Allà es va perdre una gran quantitat
de material.
A més a més, el trasllat va ser fet
per alumnes. En el cas dels llibres, se sap que en van deixar alguns pel carrer
perquè pesaven massa i d’altres es van perdre pel camí. No descarto que passés
exactament el mateix amb alguns animals petits com ara ocells o col·leccions
d’insectes.
Des dels anys seixanta fins els anys
vuitanta la gran sala es va utilitzar com a museu d’història de girona. Llavors
l’any mil nou-cents noranta-u s’hi va construir la biblioteca d’arxius.
Els animals grossos i degradats que
van quedar a la sala van ser oferts a la universitat de Girona. En aquell
temps, hi havia un professor de zoologia que li agradava molt tot aquest tema
dels animals dissecats. Això va fer que se’n quedessin uns quants, però no
tots. Com que ningú més de girona els volia, van oferir la resta d’animals al
museu Darder de Banyoles. L’únic museu de ciències experimentals de tota la
comarca.
Aquests s’ho van quedar pràcticament
tot llevat de tres exemplars. Van recollir un total de cent-trenta peçes.
Aquestes col·leccions es van incorporar al museu com a dipòsit de l’ajuntament
de Girona.
Tot això va procedir d’aquesta forma
fins l’any dos mil u. El professor de zoologia de la universitat de Girona es
va jubilar. La universitat va deixar de tenir interès en les col·leccions
d’animals i les va oferir al Museu Darder de Banyoles. Aquests les van
acceptar. Però quan van arribar a Banyoles, se’n van adonar que la universitat
havia fet unes males restauracions i de qualsevol manera. A més a més van
canviar la fusta de la base d’alguns animlas, ja no eren les originals.
El món de la dissecació és molt complexe. El més mínim
detall et pot donar una pista de la data en que es va caçar l’animal, d’on
procedeix, a quina col·lecció pertany, qui l’ha caçat... Per exemple, el senyor
Francesc Darder tenia una etiqueta personalitzada a les bases dels animals que
ell havia aconseguit. El mateix cas, es donava amb els animals de l’institut
vell de Girona. O també segons les posicions en què estan col·locats pots saber
a quina col·lecció pertanyen.
Un cas peculiar és el d’Esteve Mascort.
Aquest, era una persona que es dedicava a enviar animals dissecats des de
Buenos Aires a l’institut vell de Girona. D’ell, en tenim un cèrvol de la Pampa
que a sota la base tenim la data en què va ser caçat, a on i per a qui.
Actualment a la regió de la Pampa quasi no se’n troben. Gràcies això se sap que
en aquella època n’hi havia moltíssims.
Això també passava amb la prensa. En
els pobles i ciutats hi havia molts diaris i revistes periodístiques en
proporció al nombre de població. Descrivien i explicaven notícies relativament
poc importants, però que avui en dia ens fan molt de servei. En el cas de
Banyoles, gràcies a un diari antic, se sap que des de principis del segle XX,
en aquesta ciutat les cigonyes ja hi venien.
Una altra cosa que també és molt
important per poder saber la procedència i les dades són les memòries i els
inventaris de l’època. Les memòries et donen molta informació sobre els animals
que s’anaven comprant, quan es van comprar i a qui, apart de tota la informació
de l’institut. És a dir els professors, les classes, què es feia, els
alumnes... Les memòries per sort s’han pogut recuperar pràcticament totes les
que hi havia.
Els inventaris en canvi en tenim
alguns però no tots. En ells es recopilen tots els animals i altres objectes
que hi havia en una època concreta a la sala de l’institut. Per mala sort i
diversos factors, no s’han pogut conservar. Però el que no en tenim ni una i és
la base de la recerca són les factures. Si les tinguéssim, podríem seguir la
pista dels animals dissecats des de l’arrel i d’aquesta forma els podríem
classificar i podríem saber a on pertanyen i el lloc de procedència.
Tot i així, llevat tota la quantitat
de material que s’ha anat perdent al llarg del temps, en el nostre actual
institut encara tenim molt de material per classificar i endreçar d’un valor
material incalculable. Des dels animals dissecats, passant pels llibres de
ciències naturals i les representacion anatòmiques de cera. Seria un luxe,
comptar amb ajuda externa per poder classificar tot aquest munt “d’obres d’art”
que s’han conservat es de mitjans del s.XIX fins avui en dia.
Malauradament, la majoria dels
estudiants de l’institut (igual que molts ciutadans de la província) no són
conscients del què tenim darrere alguns armaris i vitrines. Alguna persona,
s’hauria de posar-ho a endreçar per inflingir un punt de reflexió a les
persones del centre.
