Bon estiu!

Bon estiu a tothom! Ens retrobem el Setembre amb les piles ben carregades!

Escrits d'acomiadament

El present curs al nostre INS s'han jubilat tres professors. Durant el dinar de jubilacions es varen poder acomiadar dels seus companys amb diferents escrits. A continuació us els transcrivim.

Joan Carles Baone

Us descrivim una escena: John Wayne, recolzat a la barra d’un bar del poble d’Innisfree (Irlanda), beu amb parsimònia un whisky, fent cas omís dels cercabregues que el provoquen.

I a què ve a tomb això? No es tracta de dir unes paraules d’acomiadament al nostre company Joan Carles amb motiu de la seva jubilació? Esmentem aquesta escena perquè en Joan Carles ens recorda al John Wayne de la pel·lícula L’home tranquil. No pas per l’envergadura, és clar, ni pel posat d’autosuficiència del nord-americà, sinó per la seva actitud, sempre tranquil·la.

En aquests anys que hem compartit amb ell, mai li hem vist esverat; mai ens ha parlat fora de to; mai s’ha deixat anar amb crítiques destructives.

No volem fer aquí un panegíric, perquè no hi ha res més embafador per l’homenatjat com servil pels homenatjadors, però no se’ns acut cap retret que li puguem fer. Ha estat sempre rigorós en el seu pensament i bondadós tant amb els col·legues com amb els alumnes. I com a professional, potser gràcies a la seva àmplia formació humanística i a la seva experiència en molts equips directius, ens ha aportat molt i bo.

Alguns de vosaltres potser el coneixeu poc: fent honor a la seva condició de professor de Filosofia -a més d’Història-, s’ha encarnat en un mussol, au nocturna per excel·lència, i s’ha centrat en aquests darrers anys precisament en l’ensenyament nocturn. Ara, però, és més fàcil trobar-lo a primeres hores del matí o al capvespre, exercitant-se a l’aire lliure com a bon peripatètic.

Ah! Per cert, sí que li podem fer un retret, o més aviat un advertiment per als incauts, amb el qual tancarem aquestes paraules: no el convideu mai a dinar o sopar, perquè quedareu amb la cartera buida. On van a parar tantes kilocalories és un enigma que no hem pogut esbrinar...

Dolors Pujol

Maig de 1959, la Dolors Pujol neix al poble de Rocapruna (nom garrotxí del poble de Rocabruna), a Can Janot; té un germà i dues germanes més grans. El poble es troba a uns 950 metres d’altitud; més avall a uns 550 metres d’altitud es troba el poble veí, Beget. Com sol passar la rivalitat entre pobles veïns és molt forta i Rocapruna i Beget no són pas l’excepció. Així que els primers anys de vida de la Dolors vénen marcats per una forta rivalitat amb els seus veïns de Beget. La situació geogràfica dels dos pobles ho deixa ben clar Rocapruna a la part de dalt i allà baix, Beget; està ben clar, cel i infern. Rocapruna té un important castell, avui en reconstrucció, situat a l’únic turó del poble on es veu Beget, per tant no feu cas del que diuen els historiadors, aquest castell el van construir els habitants de Rocapruna per atalaiar els de Beget.

Comença els seus estudis a l’escola de Rocapruna, a partir dels 10 anys va a l’escola de Camprodon. A l’edat de 12 anys la família Pujol es trasllada a la capital garrotxina, Olot i continua els seus estudis al Cor de Maria d’Olot, on acaba el batxillerat; el COU el fa a l’institut d’Olot. Acabada la secundària, estudia exactes a la Central de Barcelona.

L’any 1986 debuta com a professora a l’institut de Banyoles, on fa les pràctiques i l’any 1987 arriba al Vicens Vives. Els dos primers anys dóna classes al nocturn. A la dècada dels noranta té una comissió de serveis d’un any a l’Escola d’Hostaleria de Girona. Els cinc darrers anys de docència torna a donar classes al nocturn. Durant tres anys va ser secretària del Vives i també va ser Cap del Departament de Matemàtiques.

Al llarg de la seva vida professional ha viscut molts canvis en la seva feina; del BUP i el COU s’ha passat a l’ESO i el batxillerat de dos anys, pel mig una reforma amb crèdits variables, amb valors, actituds i normes, amb diferents nivells de concreció, amb competències bàsiques, amb necessitats educatives especials, adaptacions curriculars, aula d’acollida, etc. Tanmateix sembla que algú de Beget està dirigint el departament d’Ensenyament-Educació!!!

L’any 1984 la Dolors es casa amb l’Esteve Pararols, que com podeu suposar no és pas de Beget, és d’Olot. Actualment viuen a Girona i també a Palamós.

La Dolors va marxar de petita de Rocapruna, però hi ha tornat sovint, caminant per Les Mines de Les Ferreres, pel Coll de Vernadell, pel Pla Jugador i la Casa dels Carabiners, pel Molí d’en Sorolla, pel Clot dels Polls, per Sant Bernabé, per la Tuta dels Maimons, pel Castell de Rocapruna, i encara que sembli difícil de creure també per Beget!!!

Joan Guerola

En Joan es defineix com un ciutadà del món. Això és el que ens va contestar el primer dia que va entrar al nostre departament quan li varem preguntar d’on era.

Bé, la veritat és que la seva ferma declaració d’un origen internacional no ens va semblar desencertada i no varem preguntar res més. Ja sia amb anglès, francès o alemany ens agrada entendre’ns amb el mons que trepitgem, ¿quina llengua deu parlar un ciutadà del món? Endavant.

Però, en realitat, en Joan és d’Otos, un poble de la vall d’Albaida, a la província de Valencia. Un poble de terra seca i tarongers que la seva família i ara ell més sovint, passeja i estima. Un indret on viuen i conviuen “otosins” i una colònia força nombrosa de britànics. Potser aquesta és la raó per la qual “pobre” Joan no s’acabarà mai de jubilar perquè haurà de mantenir converses en la llengua de la Reina Isabel d’Anglaterra i compartir més d’una pinta de cervesa amb els “pub regulars” que s’instal·len a les terrasses de la vila. Ara veiem que efectivament el seu origen o el seu entorn tenen una certa internacionalitat.

En Joan també es planteja destins extraterritorials. Amb la seva caravana i acompanyat per la seva esposa creua fronteres d’arreu d’Europa i qui sap si en un futur també creuarà fronteres d’altres continents. ¿Al desert de Marroc? ¿Els camins amb polseguera de Tunísia potser? Qui sap? Qualsevol carretera nova es engrescadora malgrat la pols, malgrat la xafogor. En Joan ho sap.

La nostra última reflexió per en Joan és sobre el temps. El temps preuat que van gaudint els jubilats del nostre institut i que comença a ser motiu d’enveja “sana” d’altres professors que s'acosten a aquest període. Sí, el temps. El temps que amb languidesa ens marca les rutes i els camins del viatge, el que ens va marcant l’energia i la il·lusió dels projectes, el que ens ajuda a marcar l’oblit dels mals tràngols passats.

Curiosament, el tret artístic d’Otos, el poble d’en Joan, són els rellotges de sol, una trentena de rellotges de sol distribuïts arreu del poble que conformen una mena de museu a l’aire lliure. Són rellotges, escultures amb peculiaritats tècniques, artístiques i culturals creats per artistes valencians de gran prestigi nacional i internacional. M’imagino que te’ls vas trobant pels carrers i places, et fan aturar i un es deu haver d’esforçar per interpretar la seva composició. Sembla molt interessant, però a partir d’ara, el nostre i teu departament de llengües estrangeres et desitja rellotges sense temps, Joan; rellotges que probablement convertiràs en poesia, cançó o novel·la al costat d’un taronger solejat i olorós. 

I ara ve un petit detall de part nostra .... esperem t’agradi.

Molta salut i molta sort!!

Cal dir que durant aquest dinar també es va aprofitar per acomiadar l'actual equip directiu que enguany acaba la seva tasca directiva.

Fem cinema mut!

En motiu del Treball de Síntesi de 2n d'ESO, els alumnes hem elaborat petits curtmetratges de cinema mut. Aquí en teniu una petita mostra:

Aquests vídeos han estat fets amb col·laboració del Museu del Cinema de Girona.

Viatge a Suissa!

El passat mes de juny els alumnes de 1r de BAT varen fer el seu viatge d'estudis a Suissa. De les coses més destacades que varen poder veure va ser el CERN i el museu de la Creu Roja. Aquí teniu un petit recull de fotografies:

Actes de reconeixament de les millors notes

Com cada any, l'Ajuntament de Girona organitza un acte per reconèixer les millors notes tan a l'ESO com al Batxillerat.

Enguany, la millor nota d'ESO va ser per la Ivet Pujiula i de Batxillerat per a en Marc Torrecillas.

Enhorabona!

Premis als Jocs Florals de l'Ajuntament de Girona!

La Marta Camós de 1rD, accèssit en la categoria Viola de poesia, i la Clàudia Ibáñez del 3rE, segon premi en tema lliure en prosa, van ser les guanyadores d'enguany en els Jocs Florals que organitza l'Ajuntament de Girona.

A l'acte de lliurament de premis presidia la taula el senyor Sr. Josep Pujols Romeu, Nadine Garralda , Miquel Àngel Ruiz i Guillem Terribas. L'escola la Salle va preparar dues actuacions musicals molt emotives.

La lectura dels textos guanyadors en cada categoria no va deixar ningú indiferent, es va premiar per sobre de tot la sensibilitat a l'hora de tractar els textos i la qualitat literària."

LA POLÈMICA DELS DIACRÍTICS  - Clàudia Ibañez

Rondalla ve, rondalla va, si no és mentida veritat serà. Vet aquí, la història d’un conte on les lletres, les comes i els punts tenien vida pròpia. Les paraules eren els pares i els accents eren els fills. Doncs fa molts anys, en un poble d’una pàgina molt llunyana, hi havia un pare i un fill. El pare, sempre es preocupava pel seu fill, tant que va arribar un dia que el seu fill se’n va cansar. El fill, que no era més que un esquitx, va decidir que ja era prou gran i que volia independitzar-se.Va ser així com el fill va agafar la motxilla i va anar a conèixer altres pàgines.Només estava una mica afligit i pensava entre sospirs:

“Enyoraré molt les carícies de la mà de ma mare”.

Voltant pels carrerons, entre frase i frase, demanant a Déu que no l’aixafessin deu guionets, el petit fill, voltava i voltava. Quan li agafava la son, s’estirava a dormir sota l’ombra d’una efa, i en feia ús com si fos un arbre. Pels pèls que no el trepitja el signe d’exclamació!

Un dia, per casualitat, va anar a parar a una pàgina on es va topar amb una paraula aparentment idèntica a la del seu pare. La diferència la marcava la seva manera d’actuar i que no tenia cap fill. Per estar-ne segur fins i tot li va preguntar:

“Vós, no teniu cap fill?”

I, evidentment, la resposta va ser negativa. Llavors, mirant al seu voltant, va veure que totes les paraules eren iguals a les de la seva pàgina, però sense fills. En aquell moment es va adonar de la importància d’estar amb son pare. I anava dient per si mateix: “Ai si mon pare estigués aquí…” Sense pensar-s’ho ni dues vegades, va tornar ràpidament a la seva pàgina, a la tercera línia, després del punt i seguit, al costat del seu veí, la paraula “be”, on era els seu pare. 

Des d’aquell instant, ni ell ni els altres fills van voler allunyar-se dels seus pares. Estaven molt agraïts i van fer un pacte.Les paraules que fossin aparentment idèntiques a unes altres adoptarien un fill, per poder distingir-se. Tots els pares, a l’hora del te, van acordar que els fills es dirien diacrítics. Així va ser com van viure feliços durant molts anys. 

Però al cap d’un temps, va sorgir una epidèmia que es deia WhatsApp. Aquella epidèmia feia perdre els fills, i ja no els tornaven a veure mai més de la vida. En aquella època de soledat, els anys es feien llarguíssims i la pèrdua dels seus fills era molt dolorosa. Tothom estava molt trist i ningú tenia ganes de riure. Tot era molt fosc i no sortia el sol, ni en el mes de juliol. Fins i tot, van haver-hi pàgines, on es va esquerdar el sòl. Aleshores, el llibre més gros i poderós del món, anomenat diccionari, es va voler apoderar dels fills més grans i amb més síl·labes, i els va eliminar. D’aquella desastros epidèmia i eliminació de fills, només en van sobreviure quinze, els fills més petits, els més confusos, i d’entre aquests es van salvar el pare i el fill, la paraula món.

ELLS TAMBÉ SÓN HUMANS  - Marta Camós

El noi la maleta prepara,per prendre un llarg viatge.Un mar immens ha de creuar,en una barca en mal estat:Centenars de refugiats, en el mar s’endinsaran.Passaran negres nits i perills,però la il·lusió d’arribar a la costa,mai els deixarà.El mar ferotge nens i joves s’empassarà,però alguns la sorra
trepitjar aconseguiran.Una nova vida volen iniciar,en el seu camí gent perversa hi ha
i d’oportunitats, cap.Uns indiferents al seu pas,altres amb odi a la cara els escopiran.Per sort, en el Món gent bondadosa,un cop de mà els hi donaranper tenir una vida dignala que tant han desitjat.Aquest Món ha de canviar,volem més humanitat.Tant se val la religió i el color de la pell.Perquè el final, tots som iguals.

Graduació de 4t!

El passat dia 21 de Juny els alumnes de 4t varen cel·lebrar l'acte de graduació a l'INS. Aquí teniu un petit recull de fotografies d'aquest dia.

Acte de cloenda Consell d'Adolescents

El passat mes de juny, des de l'Ajuntament de Girona es va cel·lebrar l'acte de cloenda del Consell d'Adolescents de la Ciutat de Girona. Els alumnes del Jaume Vicens Vives que han assisit al consell durant el curs varen poder participar d'aquest acte.

Houston, no tenim cap problema!

L’HP Code Wars és un concurs de programació que l’empresa HP organitza de forma anual a totes les seves seus mundials. Consisteix en resoldre una sèrie de problemes mitjançant programació. Els equips estan formats per 3 persones i únicament disposen d’un ordinador per poder programar, cosa que obliga a tot l’equip a distribuir-se les tasques de programació i de resolució de problemes. Un cop aquests estan resolts s’envien internament a una web on en comproven el resultat i si és correcte n’otorga una puntuació.

D’aquesta manera, HP aconsegueix fomentar la programació i la resolució de problemes als alumnes que estan als Instituts. La primera edició es va cel·lebrar el 1998 a la seu central de la companyia HP a Houston, Texas.

El passat 3 de Març de 2018 dos equips de l’INS Jaume Vicens varen participar a l’HP Code Wars BCN, a la seu que l’empresa té a Sant Cugat del Vallès. El resultat va ser molt bo, doncs els equips van quedar en primera i segona posició d’un total de 108 equips vinguts de totes parts de Catalunya. El premi que va rebre l’equip guanyador va ser poder participar a l’edició americana de l’HP Code Wars l’any vinent a Houston. Els integrants d’aquest equip són: Vinyet Costa Garcia, Xavier Povill Clarós i Sergi Soler Arrufat, tots alumnes becats CiMs-CELLEX estudiants de Batxillerat Internacional a l’INS Jaume Vicens Vives.

Abans de competir, ens vam poder desplaçar a les afores de Houston per veure les instal·lacions de la NASA. Allà vam poder visitar el museu, també poder veure en directe la Sala de Control de l’Estació Espaial Internacional (ISS) o el coet Saturn V (Missions Apollo).

HP també ens va oferir una visita privada a les instal·lacions.. Entre d’altres coses vam poder observar l’espai Maker que disposen i també els diferents departaments encarregats del disseny de servidors i equips empresarials. Al vespre HP i Intel ens va convidar a sopar juntament amb uns quants enginyers i treballador de l’empresa.

L’equip del Jaume Vicens Vives acaba amb una meritòria 15 posició d’un total de 253 equips de la categoria "Advanced".

Al vespre HP ens convida a un Rodeo, durant aquells dies a la ciutat es celebra el “Houston Livestock Show and Rodeo”, considerat el més gran del món.

L'endemà, abans de tornar cap a Catalunya vam visitar el Museu d’Història Natural de Houston. Destacar la col·lecció que tenen esquelets de dinosaures, arbres petrificats i minerals.