Joan Carles Baone
Us descrivim una escena: John Wayne, recolzat a la barra d’un bar del poble d’Innisfree (Irlanda), beu amb parsimònia un whisky, fent cas omís dels cercabregues que el provoquen.
I a què ve a tomb això? No es tracta de dir unes paraules d’acomiadament al nostre company Joan Carles amb motiu de la seva jubilació? Esmentem aquesta escena perquè en Joan Carles ens recorda al John Wayne de la pel·lícula L’home tranquil. No pas per l’envergadura, és clar, ni pel posat d’autosuficiència del nord-americà, sinó per la seva actitud, sempre tranquil·la.
En aquests anys que hem compartit amb ell, mai li hem vist esverat; mai ens ha parlat fora de to; mai s’ha deixat anar amb crítiques destructives.
No volem fer aquí un panegíric, perquè no hi ha res més embafador per l’homenatjat com servil pels homenatjadors, però no se’ns acut cap retret que li puguem fer. Ha estat sempre rigorós en el seu pensament i bondadós tant amb els col·legues com amb els alumnes. I com a professional, potser gràcies a la seva àmplia formació humanística i a la seva experiència en molts equips directius, ens ha aportat molt i bo.
Alguns de vosaltres potser el coneixeu poc: fent honor a la seva condició de professor de Filosofia -a més d’Història-, s’ha encarnat en un mussol, au nocturna per excel·lència, i s’ha centrat en aquests darrers anys precisament en l’ensenyament nocturn. Ara, però, és més fàcil trobar-lo a primeres hores del matí o al capvespre, exercitant-se a l’aire lliure com a bon peripatètic.
Ah! Per cert, sí que li podem fer un retret, o més aviat un advertiment per als incauts, amb el qual tancarem aquestes paraules: no el convideu mai a dinar o sopar, perquè quedareu amb la cartera buida. On van a parar tantes kilocalories és un enigma que no hem pogut esbrinar...
Maig de 1959, la Dolors Pujol neix al poble de Rocapruna (nom garrotxí del poble de Rocabruna), a Can Janot; té un germà i dues germanes més grans. El poble es troba a uns 950 metres d’altitud; més avall a uns 550 metres d’altitud es troba el poble veí, Beget. Com sol passar la rivalitat entre pobles veïns és molt forta i Rocapruna i Beget no són pas l’excepció. Així que els primers anys de vida de la Dolors vénen marcats per una forta rivalitat amb els seus veïns de Beget. La situació geogràfica dels dos pobles ho deixa ben clar Rocapruna a la part de dalt i allà baix, Beget; està ben clar, cel i infern. Rocapruna té un important castell, avui en reconstrucció, situat a l’únic turó del poble on es veu Beget, per tant no feu cas del que diuen els historiadors, aquest castell el van construir els habitants de Rocapruna per atalaiar els de Beget.
Comença els seus estudis a l’escola de Rocapruna, a partir dels 10 anys va a l’escola de Camprodon. A l’edat de 12 anys la família Pujol es trasllada a la capital garrotxina, Olot i continua els seus estudis al Cor de Maria d’Olot, on acaba el batxillerat; el COU el fa a l’institut d’Olot. Acabada la secundària, estudia exactes a la Central de Barcelona.
L’any 1986 debuta com a professora a l’institut de Banyoles, on fa les pràctiques i l’any 1987 arriba al Vicens Vives. Els dos primers anys dóna classes al nocturn. A la dècada dels noranta té una comissió de serveis d’un any a l’Escola d’Hostaleria de Girona. Els cinc darrers anys de docència torna a donar classes al nocturn. Durant tres anys va ser secretària del Vives i també va ser Cap del Departament de Matemàtiques.
Al llarg de la seva vida professional ha viscut molts canvis en la seva feina; del BUP i el COU s’ha passat a l’ESO i el batxillerat de dos anys, pel mig una reforma amb crèdits variables, amb valors, actituds i normes, amb diferents nivells de concreció, amb competències bàsiques, amb necessitats educatives especials, adaptacions curriculars, aula d’acollida, etc. Tanmateix sembla que algú de Beget està dirigint el departament d’Ensenyament-Educació!!!
L’any 1984 la Dolors es casa amb l’Esteve Pararols, que com podeu suposar no és pas de Beget, és d’Olot. Actualment viuen a Girona i també a Palamós.
La Dolors va marxar de petita de Rocapruna, però hi ha tornat sovint, caminant per Les Mines de Les Ferreres, pel Coll de Vernadell, pel Pla Jugador i la Casa dels Carabiners, pel Molí d’en Sorolla, pel Clot dels Polls, per Sant Bernabé, per la Tuta dels Maimons, pel Castell de Rocapruna, i encara que sembli difícil de creure també per Beget!!!
Joan Guerola
En Joan es defineix com un ciutadà del món. Això és el que ens va contestar el primer dia que va entrar al nostre departament quan li varem preguntar d’on era.
Bé, la veritat és que la seva ferma declaració d’un origen internacional no ens va semblar desencertada i no varem preguntar res més. Ja sia amb anglès, francès o alemany ens agrada entendre’ns amb el mons que trepitgem, ¿quina llengua deu parlar un ciutadà del món? Endavant.
Però, en realitat, en Joan és d’Otos, un poble de la vall d’Albaida, a la província de Valencia. Un poble de terra seca i tarongers que la seva família i ara ell més sovint, passeja i estima. Un indret on viuen i conviuen “otosins” i una colònia força nombrosa de britànics. Potser aquesta és la raó per la qual “pobre” Joan no s’acabarà mai de jubilar perquè haurà de mantenir converses en la llengua de la Reina Isabel d’Anglaterra i compartir més d’una pinta de cervesa amb els “pub regulars” que s’instal·len a les terrasses de la vila. Ara veiem que efectivament el seu origen o el seu entorn tenen una certa internacionalitat.
En Joan també es planteja destins extraterritorials. Amb la seva caravana i acompanyat per la seva esposa creua fronteres d’arreu d’Europa i qui sap si en un futur també creuarà fronteres d’altres continents. ¿Al desert de Marroc? ¿Els camins amb polseguera de Tunísia potser? Qui sap? Qualsevol carretera nova es engrescadora malgrat la pols, malgrat la xafogor. En Joan ho sap.
La nostra última reflexió per en Joan és sobre el temps. El temps preuat que van gaudint els jubilats del nostre institut i que comença a ser motiu d’enveja “sana” d’altres professors que s'acosten a aquest període. Sí, el temps. El temps que amb languidesa ens marca les rutes i els camins del viatge, el que ens va marcant l’energia i la il·lusió dels projectes, el que ens ajuda a marcar l’oblit dels mals tràngols passats.
Curiosament, el tret artístic d’Otos, el poble d’en Joan, són els rellotges de sol, una trentena de rellotges de sol distribuïts arreu del poble que conformen una mena de museu a l’aire lliure. Són rellotges, escultures amb peculiaritats tècniques, artístiques i culturals creats per artistes valencians de gran prestigi nacional i internacional. M’imagino que te’ls vas trobant pels carrers i places, et fan aturar i un es deu haver d’esforçar per interpretar la seva composició. Sembla molt interessant, però a partir d’ara, el nostre i teu departament de llengües estrangeres et desitja rellotges sense temps, Joan; rellotges que probablement convertiràs en poesia, cançó o novel·la al costat d’un taronger solejat i olorós.
I ara ve un petit detall de part nostra .... esperem t’agradi.
Molta salut i molta sort!!
Cal dir que durant aquest dinar també es va aprofitar per acomiadar l'actual equip directiu que enguany acaba la seva tasca directiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada