A l'acte de lliurament de premis presidia la taula el senyor Sr. Josep Pujols Romeu, Nadine Garralda , Miquel Àngel Ruiz i Guillem Terribas. L'escola la Salle va preparar dues actuacions musicals molt emotives.
La lectura dels textos guanyadors en cada categoria no va deixar ningú indiferent, es va premiar per sobre de tot la sensibilitat a l'hora de tractar els textos i la qualitat literària."
LA POLÈMICA DELS DIACRÍTICS - Clàudia Ibañez
Rondalla ve, rondalla va, si no és mentida veritat serà. Vet aquí, la història d’un conte on les lletres, les comes i els punts tenien vida pròpia. Les paraules eren els pares i els accents eren els fills. Doncs fa molts anys, en un poble d’una pàgina molt llunyana, hi havia un pare i un fill. El pare, sempre es preocupava pel seu fill, tant que va arribar un dia que el seu fill se’n va cansar. El fill, que no era més que un esquitx, va decidir que ja era prou gran i que volia independitzar-se.Va ser així com el fill va agafar la motxilla i va anar a conèixer altres pàgines.Només estava una mica afligit i pensava entre sospirs:
“Enyoraré molt les carícies de la mà de ma mare”.
Voltant pels carrerons, entre frase i frase, demanant a Déu que no l’aixafessin deu guionets, el petit fill, voltava i voltava. Quan li agafava la son, s’estirava a dormir sota l’ombra d’una efa, i en feia ús com si fos un arbre. Pels pèls que no el trepitja el signe d’exclamació!
Un dia, per casualitat, va anar a parar a una pàgina on es va topar amb una paraula aparentment idèntica a la del seu pare. La diferència la marcava la seva manera d’actuar i que no tenia cap fill. Per estar-ne segur fins i tot li va preguntar:
“Vós, no teniu cap fill?”
I, evidentment, la resposta va ser negativa. Llavors, mirant al seu voltant, va veure que totes les paraules eren iguals a les de la seva pàgina, però sense fills. En aquell moment es va adonar de la importància d’estar amb son pare. I anava dient per si mateix: “Ai si mon pare estigués aquí…” Sense pensar-s’ho ni dues vegades, va tornar ràpidament a la seva pàgina, a la tercera línia, després del punt i seguit, al costat del seu veí, la paraula “be”, on era els seu pare.
Des d’aquell instant, ni ell ni els altres fills van voler allunyar-se dels seus pares. Estaven molt agraïts i van fer un pacte.Les paraules que fossin aparentment idèntiques a unes altres adoptarien un fill, per poder distingir-se. Tots els pares, a l’hora del te, van acordar que els fills es dirien diacrítics. Així va ser com van viure feliços durant molts anys.
Però al cap d’un temps, va sorgir una epidèmia que es deia WhatsApp. Aquella epidèmia feia perdre els fills, i ja no els tornaven a veure mai més de la vida. En aquella època de soledat, els anys es feien llarguíssims i la pèrdua dels seus fills era molt dolorosa. Tothom estava molt trist i ningú tenia ganes de riure. Tot era molt fosc i no sortia el sol, ni en el mes de juliol. Fins i tot, van haver-hi pàgines, on es va esquerdar el sòl. Aleshores, el llibre més gros i poderós del món, anomenat diccionari, es va voler apoderar dels fills més grans i amb més síl·labes, i els va eliminar. D’aquella desastros epidèmia i eliminació de fills, només en van sobreviure quinze, els fills més petits, els més confusos, i d’entre aquests es van salvar el pare i el fill, la paraula món.
ELLS TAMBÉ SÓN HUMANS - Marta Camós
El noi la maleta prepara,per prendre un llarg viatge.Un mar immens ha de creuar,en una barca en mal estat:Centenars de refugiats, en el mar s’endinsaran.Passaran negres nits i perills,però la il·lusió d’arribar a la costa,mai els deixarà.El mar ferotge nens i joves s’empassarà,però alguns la sorra
trepitjar aconseguiran.Una nova vida volen iniciar,en el seu camí gent perversa hi ha
i d’oportunitats, cap.Uns indiferents al seu pas,altres amb odi a la cara els escopiran.Per sort, en el Món gent bondadosa,un cop de mà els hi donaranper tenir una vida dignala que tant han desitjat.Aquest Món ha de canviar,volem més humanitat.Tant se val la religió i el color de la pell.Perquè el final, tots som iguals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada