Vaig conèixer la Dolors Condom quan
vaig començar a exercir de professora a l’Institut Jaume Vicens Vives de
Girona. Eren temps en els que el llatí de segon de batxillerat, que ensenyava
la Dolors, implicava cinc hores a la
setmana, talment com la literatura que jo ensenyava. Compartíem molts de cursos
i això em va permetre conèixer la Dolors a les avaluacions i reunions.
En el pla personal, era una persona
serena i dolça, amiga. La Dolors no feria mai ningú, i acostumava a emprar una
ironia subtil.
La Dolors era una persona molt educada
i sàvia, i escrivia molt bé. Li agradava parlar-me de les seves investigacions
i dels clàssics que traduïa, i sovint em regalava i dedicava els seus llibres.
A la pregunta de “Com t’ho has fet per escriure i treballar tant?” em responia
“Mai he tingut un no per a ningú”.
Al seu ex-llibris hi ha les paraules “non
multa, sed multum” que ella mateixa traduïa com que en la vida el que compta no
és la quantitat , sinó la qualitat. La Dolors, en la seva vida, va unir la qualitat i la quantitat.
Recordo quan vam demanar la seva
col.laboració per fer un treball amb els alumnes sobre el tema del “Beatus
ille” a través d’alguns autors de la literatura catalana i castellana. S’hi va
lliurar incondicionalment, amb una dedicació i profunditat extraordinària, com
sempre que calia organitzar quelcom en benefici del prestigi del seu estimat
institut Jaume Vicens Vives.
Encarava la relació amb els alumnes
des de l’ajut i el diàleg, aplicant una exigència justa, imparcial i humana.
Talment com el precepte de Juvenal “A l’alumne se li deu el més gran respecte”.
Els textos dels clàssics que tant
l’enamoraven no eren per ella paraules sense vida. Ben al contrari, li servien
de model de vida activa per aplicar-los a la realitat d’avui.
En apropar-se l’hora de la seva última
classe, va dirigir als alumnes de 3r E, dels quals jo era tutora, unes paraules
molt emotives. La seva va ser la “llicó del silenci”, explicant que el mot
“callar” prové del llatí vulgar callare, que significa pròpiament “baixar”, i
d’aquí prové el significat de “baixar la veu”. La Dolors recomanava als alumnes
saber, quan calgués, abaixar la veu, i recordar que com deien els clàssics, “és
una gran cosa de saber quan és temps de parlar i quan és temps de callar”. Va
acabar la seva llicó utilitzant les paraules d’Ovidi “llengua calla, ja no us
he d’explicar res més”.
Dolors Bosch Vich
Exprofessora de l’institut Jaume
Vicens Vives i membre de la Fundació
