Victoria Kent
Una feminista en contra del sufragi femení
Introducció
És conegut per tothom que la Història l’escriuen els vencedors i aquests són, indiscutiblement homes. D’aquesta manera, l’estatus dels treballs relacionats amb el paper de la dona manté, en la gran majoria, una part reivindicativa. És d’aquesta manera que possiblement es pugui recuperar la figura de moltes dones que han influït en esdeveniments i fets que han tingut repercussió històrica, però resulten desconegudes i oblidades amb el temps. Les dones són també les protagonistes de la Història i per tant, han d’ocupar el seu lloc. D’aquí ve la necessitat de reivindicar la figura de Victoria Kent des d’un punt de vista històric i contextualitzar la seva importància durant la Segona República espanyola. Per fer-ho, s’ha de fer un estudi de l’època i de la situació política en què es desenvolupa el seu pensament polític.
No serà casualitat el fet que a Màlaga, lloc de naixement de Kent, no hi hagi gairebé cap dada de la seva vida en comparació a la sobreabundància informativa respecte d’altres personatges històrics com Picasso, nascut al mateix barri que Victoria Kent. Aquest oblit, com molts altres, té molt a veure amb el fet que Kent fos una dona. I és que ella, com moltes altres dones històriques, estan sotmeses al masclisme viscut al llarg de la Història. No és fins fa poc que s’estan recuperant les figures femenines. NUn primer intent va tenir lloc durant la Segona República, en la qual es va produir un renaixement de la cultura –i un significatiu avenç en l’Espanya del segle XX– que va tenir una importància transcendental per a les dones. L’efecte de la modernització del pensament va permetre que les dones de la burgesia poguessin entrar a les universitats, i fins i tot exercir feines on es necessitava un títol. Naturalment van ser molt poques amb relació als homes, però quan es va iniciar la guerra civil a Espanya hi havia una gran quantitat de dones a l’activitat pública del país que els esdeveniments posteriors van fer retrocedir a anys molt anteriors a aquesta lluminosa època.
La dona durant la Segona República
Ara se sap que en els primers trenta anys del segle XX va existir un grup de dones intel·lectuals que des de la pintura, la literatura o la política van contribuir a avançar cap a la igualtat de gènere. Els seus orígens els podem trobar possiblement en la creació de la Residencia de Señoritas i la Institución Libre de Enzeñanza, que van permetre l’entrada al món de la cultura a un important nombre de joves dones que van poder començar els estudis universitaris en condicions de relativa igualtat respecte dels seus companys. 
Va haver-hi una àmplia participació de les dones durant la República, tant des de l’esquerra com des de la dreta. Fonamentalment a través de la difusió dels propis escrits que les dones feien en forma de diari o autobiografia. El sector femení de l’esquerra treballava de forma coordinada i estructurada a través d’institucions oficials. Aquestes institucions van ser principalment la Escuela, el Lyceum i les Associacions de Dones, que van arribar a ser en un moment donat molt nombroses. D’ideologia purament republicana trobem la Asociación de Mujeres Españolas, Patronato de la Mujer, Unión Republicana Femenina o el Comité Nacional de Mujeres contra la guerra i el fascismo.
El Lyceum, creat per María de Maetzu, és el primer club de dones d’Espanya. La seva vicepresidenta serà Victoria Kent. El Lyceum tenia una activitat excepcional que gràcies a contactes amb l’estranger va possibilitar que moltes dones poguessin anar a estudiar a l’estranger.
També des de l’anarquisme es va treballar per l’emancipació de les dones, creant agrupacions i societats. A partir de 1910, s’uneixen al voltant de la Institución Libre de la Enseñanza., i una de les principals figures serà Federica Montseny, que arribarà a exercir de Ministra de Sanitat.
Aquesta organització de les dones per defensar els seus drets és vista de forma molt agressiva per part d’alguns sectors, masculins, evidentment. Però no només per aquells que pertanyien als sectors més retrògrads, sinó que també pels seus propis companys. Especialment remarcable és el cas del comunista Rafael Alberti, que va acudir al Lyceum com a convidat per fer una conferència i on va arribar vestit de pallasso, acompanyat per un colom, una tortuga i una rata amb la idea de ridiculitzar als poetes de la Generació del 98. En les seves declaracions sobre la veritable intenció d’aquella conferència confessa que era: “per comprovar d’intel·ligència del bell sexe, [...] portar una mica d’animació a la casa de Venus i comprovar l’espant d’una dona al deixar anar una rata.”
S’ha de destacar que parlem de dones d’una elit intel·lectual que en aquells moments pertany a l’alta burgesia. De la resta, no hi ha cap possibilitat de participar en la vida pública. De fet, María Lejárraga es va separar del Lyceum precisament per considerar-lo excessivament elitista i va crear la Asociación Femenina de Educación Cívica, on s’impartien classes d’idiomes, música, taquigrafia, etc. Van arribar a tenir més de 1500 sòcies. D’aquesta manera, algunes organitzacions feministes es van integrar com a branques dels sindicats.
A la dreta, es van constituir associacions des de la CEDA i la Falange. El 1934, la Falange crea la Sección Femenina del Sindicato Español Universitario, que amb el temps es va estendre per tot Espanya i a tots els nivells socials, fins a tenir més de 9000 afiliades. Naturalment les funcions que duen a terme les militants de la Falange, liderades per Pilar Primo de Rivera, eren les de recaptació de fons, assistència a familiars dels presos i propaganda del partit. En cap cas tenien funcions polítiques ni tampoc càrrecs públics, els quals estaven reservats als homes. Des de la CEDA es va crear la Asociación Femenina de Acción Nacional, nucli que posteriorment seria la Confederación de Asociaciones Femeninas de Derechas, que arribaria a tenir més de 13000 afiliades. La seva ideologia era la defensa de la religió catòlica, la família i la pàtria.
Dades biogràfiques de Victoria Kent
Victoria Kent Siano va néixer a Màlaga, en el si d’una família humil i liberal. si bé es desconeix l’any exacte del seu naixement, alguns el daten l’any 1892, mentre d’altres el situen entre el 1897 i el 1898. El que es pot afirmar és que va ser una dona determinant al llarg del segle XX.
L’any 1917 Kent va arribar a Madrid per estudiar Dret. Després de llicenciar-se i ser la primera dona a Espanya a fer-ho, va iniciar la seva trajectòria com a advocada defensora. Es va fer famosa el 1930 defensant davant del Tribunal Suprem de Guerra i Marina a Álvaro de Albornoz, membre del Comitè Revolucionari Republicà, essent la primera dona al món a intervenir davant d’un consell de guerra. Finalment aconseguí l'absolució del seu defensat.
Igualment destaca com a la primera dona a ocupar el càrrec com de Directora General de Presons, sense deixar de banda la seva feina com a diputada durant dues legislatures al llarg del període republicà. Aquest càrrec el va ostentar junt amb Clara Campoamor i Margarita Nelken, representant les tres primeres diputades a les Corts Constituents per Madrid d’Espanya.
El seu mandat al capdavant de les presons espanyoles va ser molt significatiu, continuant amb la labor empresa el segle anterior per la precursora Concepción Arenal, considerada la pionera del feminisme espanyol. Es va dedicar intensament a la reforma de les presons espanyoles sota el criteri de que les societats estan obligades a recuperar al delinqüent com a persona activa, tot considerant que les presons havien de ser l'instrument per aconseguir-ho. Seguint aquestes directrius va ordenar la millora de l'alimentació dels reclusos, va permetre la llibertat de culte a les presons, va establir els permisos per raons familiars, va tancar 114 centres penitenciaris per estar en pèssimes condicions, va ordenar construir la nova presó de dones de Ventas, a Madrid, en la qual no existien cel·les de càstig, i va crear el Cos Femení de Presons per a les presons de dones, i l'Institut d'Estudis Penals. Les seves mesures al capdavant de la Direcció General de Presons li van donar una gran popularitat.
Durant la guerra civil es va fer càrrec de la creació de refugis per a nens i de les guarderies infantils. El govern de la República la va enviar a França com a Primera Secretària de l'ambaixada republicana a París amb l’objectiu de que s'encarregués de les evacuacions dels nens cap a països d’acollida. Va quedar-se a França fins al final de la guerra, on va col·laborar en la sortida dels refugiats espanyols cap a Amèrica. No obstant això, no va poder seguir el mateix camí i va ser sorpresa per la invasió nazi. En ser ocupat París, Victoria Kent es va refugiar a l'ambaixada mexicana durant un any. El seu nom figurava a la llista negra lliurada per la policia de la dictadura militar franquista al govern col·laboracionista de Vichy i la Creu Roja li va proporcionar un apartament prop del Bois de Boulogne, on va viure fins a l'alliberament amb una identitat falsa, des de llavors va ser Madamme Duval.
El 1948 va aconseguir marxar a Mèxic, on va fer classes de Dret Penal a la universitat, fundant l'Escola de Capacitació per al Personal de Presons, de la qual va ser directora durant dos anys. Fou cridada per l'ONU i el 1949 va viatjar a Nova York per col·laborar en la Secció de Defensa Social, amb l'encàrrec d'estudiar el lamentable estat de les presons d'Iberoamèrica. A Nova York va fundar i va dirigir la revista “Ibérica”, en la qual publicava les notícies arribades des d'Espanya per als exiliats republicans als Estats Units. Encara que va tornar a Espanya el 1977, es va retirar a Nova York per acabar de passar la resta dels seus dies fins a la seva mort, el 1987.
La seva vida política: la polèmica del vot femení
«En este momento vamos a dar o negar el voto a más de la mitad de los individuos españoles y es preciso que las personas que sienten el fervor republicano, el fervor democrático y liberal republicano, nos levantemos para decir: es necesario aplazar el voto femenino. Es necesario porque yo necesitaría ver, para variar de criterio, a las madres en la calle pidiendo escuelas para sus hijos; yo necesitaría haber visto en la calle a las madres prohibiendo que sus hijos fueran a Marruecos; yo necesitaría ver a las madres españolas unidas todas pidiendo lo que es indispensable para la salud y la cultura de sus hijos». […] «Lo pido porque no es que con ello merme en lo más mínimo la capacidad de la mujer, no es cuestión de capacidad, es cuestión de oportunidad para la República»
- Victoria Kent, Las Cortes, 1 d’octubre de 1931.
La proclamació de la República l’any 1931 va portar molts avenços liberals en les lleis a favor de les dones. Una d’aquestes lleis va ser el sufragi femení, defensat per la diputada Clara Campoamor però rebatut per Victoria Kent. Clara, com a representant del Partit Radical, creia que el sufragi femení era un pas necessari per avançar cap a l’emancipació de la dona. Kent, del Partit Radical Socialista, per la seva banda, creia que la majoria de les dones encara no estaven preparades per exercir el dret a vot, ja que primer se les havia de formar i allunyar-les de la influència de l’Església i de les classes conservadores. En aquest sentit, Victoria estava convençuda que si s’aprovava el sufragi femení, el triomf de la dreta estava assegurat.
Tot i que Victoria Kent ha passat a la història com la dona que es va oposar al dret al vot femení, Kent va intervenir molt activament en les deliberacions de la Comissió que va discutir el projecte de Constitució de la República on va presentar algunes esmenes molt importants que han canviat el dret constitucional espanyol.
Tot això va quedar relegat històricament al negar-se a la concessió del vot a la dona. La imatge de dues dones discutint en un tema tan transcendental per al futur produïa burla i possiblement els comentaris més masclistes que s’han escoltat mai a la Cambra dels Diputats. Personatges històrics com Azaña banalitzaven i qualificaven de molt divertit el que ell denominava un combat oratori entre la Senyoreta Kent i la Senyoreta Campoamor. Lluny de fer una reflexió política, se sap que Azaña qualificava Campoamor com una dona més llesta i eloqüent i a Kent com una dona més simpàtica.
Els comentaris misògins deixaven veure els tòpics més grans sobre la dona: que si ni dues dones podien posar-se d’acord, que passaria si en fossin 50, que si la millor política de la dona estava a casa amb els seus fills, o que la nació s’entregaria a les dones.
Sobre les circumstàncies en què es produeix l’aprovació del vot per a la dona, s’ha escrit molt i possiblement no sigui fàcil analitzar si, efectivament, la concessió al vot a la dona va tenir efectes sobre la pèrdua de vots per a l’esquerra a les eleccions de 1933. Recents publicacions diuen que no. Pot ser que la raó no fos tant per la inclusió del vot femení sinó per la profunda divisió de l’esquerra. Fins i tot es va arribar a plantejar la possibilitat de canviar el color de les paperetes de les dones per comprovar els efectes del dret a vot. També en aquest cas les opinions van ser contradictòries ja que per a Victoria Kent això permetria comprovar els efectes de les seves teories, mentres que per a Clara Campoamor no es podria acceptar aquesta mesura perquè coaccionaria el vot.
El que sí que estava clar és que la dreta va presentar poques candidatures de dones i va voler donar la imatge de que la dona no devia dedicar-se a la política perquè el seu lloc era la llar.
Bibliografia i Webgrafia
Capel Martínez, Rosa M.ª. El trabajo y la educación de la mujer en España (1900-1930). 1982.
García Mendez, E.: La actuación de la mujer en las Cortes de la II República. Ministerio de Cultura. Madrid, 1979
Balaguer Callejón, María Luisa. Victoria Kent: Vida Y Obra. 2009, https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3120613. [Consultat 5 Mar 2020].
Huellas de Mujeres Geniales. (2016). Victoria Kent. [online] http://www.huellasdem ujeresgeniales.com/victoria-kent-2/ [Consultat 7 Mar. 2020].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada