“La huelga es la expresión espontánea más eficaz de perturbar el orden capitalista (Joan García Oliver)”
Avui dia tenim ben assumit el dret de la jornada laboral de vuit hores com a un dels drets ineludibles
i inalienables de tot treballador i tota treballadora, fins i tot en les darreres dècades s’està concebint
la idea de reduir-la a sis hores. Però aquest dret no se’ns ha estat atorgat ni el gaudim per ser un dret
natural, ans al contrari, ha estat aconseguit a base d’una lluita titànica i constant per part dels sectors
obrers i les forces sindicals des de mitjans del segle XIX.
i inalienables de tot treballador i tota treballadora, fins i tot en les darreres dècades s’està concebint
la idea de reduir-la a sis hores. Però aquest dret no se’ns ha estat atorgat ni el gaudim per ser un dret
natural, ans al contrari, ha estat aconseguit a base d’una lluita titànica i constant per part dels sectors
obrers i les forces sindicals des de mitjans del segle XIX.
Cal tenir en compte que aquest dret laboral el van aconseguir per primera vegada els treballadors
d’alguns estats dels Estats Units després de la important vaga de Chicago l’any 1886 (la qual va donar
lloc també a la reivindicativa data de l’1 de Maig com a dia del treballador), així com diversos països
de Llatinoamèrica com Uruguay o México el 1915 i 1917, respectivament. Espanya va ser el primer
país europeu a on es va aconseguir implantar aquesta jornada laboral de 8 hores i 48 setmanals,
mitjançant un Reial Decret publicat el 3 d’abril de 1919, arran dels fets i l’impacte socioeconòmic que
va tenir la Vaga de La Canadenca a la ciutat de Barcelona.
d’alguns estats dels Estats Units després de la important vaga de Chicago l’any 1886 (la qual va donar
lloc també a la reivindicativa data de l’1 de Maig com a dia del treballador), així com diversos països
de Llatinoamèrica com Uruguay o México el 1915 i 1917, respectivament. Espanya va ser el primer
país europeu a on es va aconseguir implantar aquesta jornada laboral de 8 hores i 48 setmanals,
mitjançant un Reial Decret publicat el 3 d’abril de 1919, arran dels fets i l’impacte socioeconòmic que
va tenir la Vaga de La Canadenca a la ciutat de Barcelona.
Aquesta vaga s’inicià el febrer de 1919 per part dels treballadors de la Barcelona traction, light and
power Company (coneguda popularment com La Canadenca degut a l’origen anglocanadenc del seu
capital), una de les principals subministradores de llum i electricitat de la capital catalana. El motiu fou
l’empitjorament de les condicions laborals i l’acomiadament de diversos treballadors, fet que va
provocar que els companys declaressin una aturada indefinida a la qual s’hi sumaren altres sectors
del teixit industrial urbà, aconseguint tenir la ciutat sense electricitat, i per tant a les fosques, durant
quaranta-quatre dies. Finalment, entre d’altres fites, es va aconseguir millorar diverses i significatives
millores laborals, destacant la implantació a tot l’Estat de les vuit hores de treball, així com,
evidentment, la readmissió dels treballadors acomiadats.
power Company (coneguda popularment com La Canadenca degut a l’origen anglocanadenc del seu
capital), una de les principals subministradores de llum i electricitat de la capital catalana. El motiu fou
l’empitjorament de les condicions laborals i l’acomiadament de diversos treballadors, fet que va
provocar que els companys declaressin una aturada indefinida a la qual s’hi sumaren altres sectors
del teixit industrial urbà, aconseguint tenir la ciutat sense electricitat, i per tant a les fosques, durant
quaranta-quatre dies. Finalment, entre d’altres fites, es va aconseguir millorar diverses i significatives
millores laborals, destacant la implantació a tot l’Estat de les vuit hores de treball, així com,
evidentment, la readmissió dels treballadors acomiadats.
En aquest sentit, és sobre el moviment obrer català i espanyol i sobre els fets de la citada Vaga de la
Canadenca (de la qual l’any passat va ser el seu centenari) que versarà la xerrada que el proper dilluns
dia 27 de gener tindrà lloc al teatre de l’Institut, a les 13:45 hores. Una conferència que està
destinada a l’alumnat de segon de Batxillerat, la temàtica de la qual queda emmarcada dins del temari
de l’assignatura d’Història d’Espanya.
Canadenca (de la qual l’any passat va ser el seu centenari) que versarà la xerrada que el proper dilluns
dia 27 de gener tindrà lloc al teatre de l’Institut, a les 13:45 hores. Una conferència que està
destinada a l’alumnat de segon de Batxillerat, la temàtica de la qual queda emmarcada dins del temari
de l’assignatura d’Història d’Espanya.
L’acte anirà a càrrec d’un dels principals coneixedors i especialistes del tema, el professor i poeta
Ferran Aisa Pàmpols, el qual ens farà una exposició sobre el moviment obrer espanyol i català, un dels
actors protagonistes que van marcar i condicionar el decurs socioeconòmic i cultural del nostre país
des dels seus orígens i consolidació a la segona meitat del segle XIX fins acabada la guerra d’Espanya
el 1939.
Ferran Aisa Pàmpols, el qual ens farà una exposició sobre el moviment obrer espanyol i català, un dels
actors protagonistes que van marcar i condicionar el decurs socioeconòmic i cultural del nostre país
des dels seus orígens i consolidació a la segona meitat del segle XIX fins acabada la guerra d’Espanya
el 1939.
A més de professor d’Història, Ferran Aisa ha destacat per la seva tasca com a President de l’Ateneu
Enciclopèdic Popular, com a comissari i documentalista assessor de multitud d’exposicions, així com
guionista de documentals, redactor i col.laborador de diversos diaris i revistes i assagista.
Enciclopèdic Popular, com a comissari i documentalista assessor de multitud d’exposicions, així com
guionista de documentals, redactor i col.laborador de diversos diaris i revistes i assagista.
Ferran és un gran coneixedor dels moviments i la cultura obrerista catalana, tal i com ho demostra a
través de les seves publicacions, entre les quals podem destacar “Una història de Barcelona: l’Ateneu
Enciclopèdic Popular, 1909-1999” (2000); “La cultura anarquista” (2006); “La Internacional, el
naixement de la cultura obrera” (2007); “Contrarevolució, els Fets de Maig de 1937” (2007);
“Història cultural: les Avantguardes, Surrealisme i Revolució” (2008); “Mestres, renovació i
avantguarda pedagògica a Catalunya” (2008); “Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)” (2010); “Poetes
en temps de revolta, Barcelona 1936-1939” (2010); “Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les
sales de concerts” (2011), “CNT, la força obrera de Catalunya” (2013); i, finalment, la més recent
“La vaga de La Canadenca. La conquesta de les vuit hores” (2019).
través de les seves publicacions, entre les quals podem destacar “Una història de Barcelona: l’Ateneu
Enciclopèdic Popular, 1909-1999” (2000); “La cultura anarquista” (2006); “La Internacional, el
naixement de la cultura obrera” (2007); “Contrarevolució, els Fets de Maig de 1937” (2007);
“Història cultural: les Avantguardes, Surrealisme i Revolució” (2008); “Mestres, renovació i
avantguarda pedagògica a Catalunya” (2008); “Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)” (2010); “Poetes
en temps de revolta, Barcelona 1936-1939” (2010); “Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les
sales de concerts” (2011), “CNT, la força obrera de Catalunya” (2013); i, finalment, la més recent
“La vaga de La Canadenca. La conquesta de les vuit hores” (2019).
Tanmateix, Clío no ha estat l’única Musa que l’ha inspirat, també s’ha deixat endur per l’evocador
influx d’Erato, fruit del qual han vist la llum els poemaris “Rambla del Raval” (2003), “Calidoscopi”
(2005), “Terra de pas” (2008) o “Balada dels temps difícils” (2014).
influx d’Erato, fruit del qual han vist la llum els poemaris “Rambla del Raval” (2003), “Calidoscopi”
(2005), “Terra de pas” (2008) o “Balada dels temps difícils” (2014).
Com molt bé ha exposat a la seva obra, la lluita del proletariat català i espanyol ha estat llarga i
gegantina a l’hora de reivindicar i aconseguir, no només millores socials, econòmiques i laborals,
també unes millors condicions i qualitat de vida, així com els seus drets més fonamentals, entre ells el
d’associació sindical, a través de la qual poder organitzar-se i canviar una societat classista
fonamentada en la propietat privada de les forces, medis i beneficis de la producció, el motor de la qual
era “l’explotació de l’home per l’home”.
gegantina a l’hora de reivindicar i aconseguir, no només millores socials, econòmiques i laborals,
també unes millors condicions i qualitat de vida, així com els seus drets més fonamentals, entre ells el
d’associació sindical, a través de la qual poder organitzar-se i canviar una societat classista
fonamentada en la propietat privada de les forces, medis i beneficis de la producció, el motor de la qual
era “l’explotació de l’home per l’home”.
Un proletariat, principalment català degut a les condicions i característiques socioeconòmiques de
Catalunya respecte d’altres territoris de l’estat espanyol, que s’articularà a partir de la reorganització
sindical i la cultura llibertària, especialment després de la important vaga de 1902 amb la creació
d’Ateneus, caixes de solidaritat i centres d’educació racionalista. En aquest context serà de vital
importància la figura i el paper de la federació Solidaritat Obrera. Dins d’aquest moviment serà
igualment fonamental el paper i la lluita de les dones treballadores per al reconeixement i assoliment
de condicions igualitàries amb els homes (foren moltes les revoltes propugnades per les dones en els
primers anys del segles XX contra la carestia i les pèssimes condicions de vida a les que havien de fer
front, malgrat ser considerades agents passius de la Història, destacant-ne la que va donar lloc a la
Setmana Tràgica).
Catalunya respecte d’altres territoris de l’estat espanyol, que s’articularà a partir de la reorganització
sindical i la cultura llibertària, especialment després de la important vaga de 1902 amb la creació
d’Ateneus, caixes de solidaritat i centres d’educació racionalista. En aquest context serà de vital
importància la figura i el paper de la federació Solidaritat Obrera. Dins d’aquest moviment serà
igualment fonamental el paper i la lluita de les dones treballadores per al reconeixement i assoliment
de condicions igualitàries amb els homes (foren moltes les revoltes propugnades per les dones en els
primers anys del segles XX contra la carestia i les pèssimes condicions de vida a les que havien de fer
front, malgrat ser considerades agents passius de la Història, destacant-ne la que va donar lloc a la
Setmana Tràgica).
Tot això en un context i una cojuntura, la del primer terç del segle XX, de govern tornista i fraudulent
a mans dels partits dinàstics de la monarquia d’Alfons XIII, de caciquismes, de pervivència
d’estructures socioeconòmiques amb evidents reminiscències d’Antic Règim. Temps de Gran Guerra
europea, de revolucions a la Rússia tsarista (que acabarà enderrocada pel bolxevisme i els Soviets) i,
entrats a les dècades dels 20 i 30, de l’auge del Totalitarisme feixista i nazi.
a mans dels partits dinàstics de la monarquia d’Alfons XIII, de caciquismes, de pervivència
d’estructures socioeconòmiques amb evidents reminiscències d’Antic Règim. Temps de Gran Guerra
europea, de revolucions a la Rússia tsarista (que acabarà enderrocada pel bolxevisme i els Soviets) i,
entrats a les dècades dels 20 i 30, de l’auge del Totalitarisme feixista i nazi.
Dins d’aquest marc general Catalunya, i essencialment Barcelona, exercirà un paper rellevant com a
element atomitzador de tots aquests fenòmens i forces socioculturals, econòmiques i polítiques d’àmbit
nacional i internacional. Una Catalunya que veu com el 1910 es funda la principal força
anarcosindicalista del país fins el 1939: la CNT; com el 1914 es posa en marxa la Mancomunitat de
Catalunya i les seves polítiques limitadament i moderadament regeneradores. Una Catalunya on
convivien el Noucentisme, les avantguardes i la cultura obrera. Una Catalunya, “la locomotora de
España”, que s’emmirallava més cap als nous aires socioculturals procedents de Rússia i París, que en
una Espanya recentment defenestrada després de la pèrdua de les seves darreres colònies, decadent i
lastrada en les ínfules d’un passat imperial i gloriós.
element atomitzador de tots aquests fenòmens i forces socioculturals, econòmiques i polítiques d’àmbit
nacional i internacional. Una Catalunya que veu com el 1910 es funda la principal força
anarcosindicalista del país fins el 1939: la CNT; com el 1914 es posa en marxa la Mancomunitat de
Catalunya i les seves polítiques limitadament i moderadament regeneradores. Una Catalunya on
convivien el Noucentisme, les avantguardes i la cultura obrera. Una Catalunya, “la locomotora de
España”, que s’emmirallava més cap als nous aires socioculturals procedents de Rússia i París, que en
una Espanya recentment defenestrada després de la pèrdua de les seves darreres colònies, decadent i
lastrada en les ínfules d’un passat imperial i gloriós.
Eren els temps de la Barcelona dels cercles eqüestres, dels balls de saló, dels conyacs, habans, vermuts,
de les “vides privades”, dels Palaus i de les Torres. La Barcelona dels Josep Maria de Sagarra, Josep
Carner, Josep Pla, Josep Vicent Foix, Pere Calders, Santiago Rusiñol o Salvador Espriu. Tanmateix
aquesta Barcelona burgesa no podia tenir raó de ser sense la coexistència amb la Barcelona proletària,
obrerista. La dels Ateneus, de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, de les grans vagues generals, la
violència social, la de les bombes al Liceu i el Pistolerisme. La Barcelona que va fer front a la força
repressora de l’Estat durant la Setmana Tràgica, la que va veure i acollir l’auge de figures com el “Noi
del Sucre” o Ángel Pestaña. L’anomenada Rosa de Foc, la “Ciutat dels prodigis” i del “Caso Savolta”
d’Eduardo Mendoza, la Barcelona proletària de Joan Salvat-Papasseit, entre d’altres.
de les “vides privades”, dels Palaus i de les Torres. La Barcelona dels Josep Maria de Sagarra, Josep
Carner, Josep Pla, Josep Vicent Foix, Pere Calders, Santiago Rusiñol o Salvador Espriu. Tanmateix
aquesta Barcelona burgesa no podia tenir raó de ser sense la coexistència amb la Barcelona proletària,
obrerista. La dels Ateneus, de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, de les grans vagues generals, la
violència social, la de les bombes al Liceu i el Pistolerisme. La Barcelona que va fer front a la força
repressora de l’Estat durant la Setmana Tràgica, la que va veure i acollir l’auge de figures com el “Noi
del Sucre” o Ángel Pestaña. L’anomenada Rosa de Foc, la “Ciutat dels prodigis” i del “Caso Savolta”
d’Eduardo Mendoza, la Barcelona proletària de Joan Salvat-Papasseit, entre d’altres.
D’aquest convuls i interessantíssim període entre finals del segle XIX i les primeres dècades del passat
segle XX, escenari de la propugnada per Karl Marx com a lluita de classes i testimoni d’uns processos
de canvi i transformacions a tots els nivells que acabarien per caracteritzar i condicionar el
desenvolupament de les societats al llarg del segle XX i que han configurat la nostra societat actual, és
que ens il.lustrarà el professor Ferran Aisa el proper dia 27, cita a la qual hi sou convidats i convidades
a assistir.
segle XX, escenari de la propugnada per Karl Marx com a lluita de classes i testimoni d’uns processos
de canvi i transformacions a tots els nivells que acabarien per caracteritzar i condicionar el
desenvolupament de les societats al llarg del segle XX i que han configurat la nostra societat actual, és
que ens il.lustrarà el professor Ferran Aisa el proper dia 27, cita a la qual hi sou convidats i convidades
a assistir.
Finalment, agrair als principals implicats que han fet possible la cel.lebració de l’acte, tant al propi
Ferran Aisa per la immediata disponibilitat i amabilitat a participar, com al Cap de Departament de
Ciències Socials i la Coordinació de Batxillerat. Igualment, nogensmenys significatiu per ser el darrer,
l’agraïment a l’alumna de 2BAT-D Aurora Garriga Bentue, autora del cartell anunciador de la Xerrada
que ens ocupa.
Ferran Aisa per la immediata disponibilitat i amabilitat a participar, com al Cap de Departament de
Ciències Socials i la Coordinació de Batxillerat. Igualment, nogensmenys significatiu per ser el darrer,
l’agraïment a l’alumna de 2BAT-D Aurora Garriga Bentue, autora del cartell anunciador de la Xerrada
que ens ocupa.
José María García-Consuegra Flores.
Professor de Ciències Socials.
