dilluns, 9 de juliol del 2018
BON ESTIU!!!
I aprofitant una fotografia d'una de les últimes sortides de l'any a l'Estany de Banyoles, us volem desitjar un molt bon estiu. Ens retrobem el Setembre amb les piles ben carregades!
divendres, 6 de juliol del 2018
ACTE DE RECONEIXEMENT A LES MILLORS NOTES
Des de l'Ajuntament de Girona, s'han realitzat els actes de reconeixement a les millors notes obtingudes als diferents Instituts de la ciutat. Pel que fa al nostre centre els alumnes reconeguts han estat l'Anna Benito de 4t ESO i la Rosa Milian de 2n de Batxillerat. L'enhorabona!
dimarts, 3 de juliol del 2018
ELNA. UN VIATGE EN EL TEMPS.
Fruit d'una excursió a Elna (França) el professor Joan Guerola ha escrit el següent conte:
Uns pagesos catalans francesos treballaven uns bancalets d'escarxofes. No van sentir que un cotxe parava en el camí prop d'ells a causa de la tramuntana que bufava forta i xiulava. Un home ben elegant se'ls hi va acosta i, des del mateix camí, els va dir:
—De qui és aquest mas?
L'home senyalava una espècie de mas que semblava abandonat.
—És meu però mai no l'he fet servir. El vaig comprar en companyia dels bancals a un ex-alcalde de Perpinyà, ja feia molts anys
—Està en mal estat.
—Sí, la teulada està malament i tota l'ala esquerra està caient.
—Li compro la casa.
El pagès es va quedar sorprès, ja que mai no havia pensat treure'n cap profit. Al contrari, l'hauria deixat caure. Restaurar-lo era massa car. A part d'això, per què el volia? Era clar que l'home no li va donar massa voltes a l'assumpte. Només volia les terres i el mas li era ben igual. El va vendre de seguida.
El senyor del cotxe devia tenir un bon grapat d'euros perquè es va gastar prou diners per a comprar-lo i restaurar-lo a primeries de la dècada del 1990. Va quedar molt bé, digne de ser visitat. Ell va descobrir la sala d'estar amb una llar de foc. Ara volia descobrir la dona que el va ajudar a néixer i que va cuidar d'ell i de sa mare. Els mateixos pagesos li van dir que en el mas, que en altres temps havia sigut Le château de Bardou, hi havia estat una dona suïssa coneguda com a Elisabeth Eidenbenz.
Ell la va buscar. Va regirar cel i terra fins que va descobrir que residia a Àustria.
—Qui és vostè? —va preguntar la senyora Elisabeth—. Passi, passi i asseguis.
—Hola jo sóc l'Antonio. Crec que vaig néixer a Elna.
—Antonio? No en recordo cap —va dir ella que ja perdia facultats de memòria.
—Sí, senyora. Pensi una miqueta.
Ella es va posar la mà al front com si tractés d'arrancar alguna cosa del cap.
—Ah, sí. Tu ets l'Antonio, ja, ja! Vas nàixer a la Maternitat d'Elna on va arribar la teva mare embarassada.
Llavors la dona i ell es van abraçar i van treure llàgrimes de l'emoció.
Els dos van berenar un té i unes galetes. Ell li va explicar la seva vida després que al voltant de l'any 1944 els alemanys clausuraren la masia de la Maternitat d'Elna, situada a uns quilòmetres de Perpinyà.
La senyora Elisabeth era una mestra, membre de la creu roja de Suïssa, a qui li van oferir fer-se càrrec de la Maternitat d'Elna. Ella ho va acceptar i es va fer responsable fins que va ser tancada per la Gestapo en el 1944.
Ara, havent passat molts anys, ella va treure unes fotografies i tots dos van parlar de tots els nens i nenes que van néixer. Eren majoritàriament dones refugiades que anaven fugint de la guerra civil espanyola. Després de la derrota republicana, centenars de milers d'espanyols van fugir de les represàlies creuant els Pirineus. Quan arribaven a França eren portats als camps de concentració d'Argelers i Sant Cyprian situats entre canyissars, la sorra de la platja i el mar. En aquests llocs els homes eren torturats, les dones violades, i els francesos tiraven trossos de pa o bacallà i contemplaven com els refugiats es llençaven i es barallaven. Molts van morir per desnutrició, malalties i altres misèries. Qualsevol dona violada i embarassada estava condemnada a perdre el fill o, encara pitjor, a morir en el part.
L'última esperança era anar fins a Elna on Elisabeth Eidenbenz les ajudava. El primer que feia ella era donar aliments a les dones perquè estigueren fortes abans del part i que en acabant pogueren donar el pit a les criatures nascudes. Mares i fills tenien uns recipients on rentar-se a la vora de la llar de foc. També tenien menjar d'algun bancalet dels voltants i que les dones treballaven o tenien corrals amb animals.
Ara, en aquests moments, l'home del cotxe li diu:
—He comprat el mas d'Elna i l'he fet restaurar.
—Si no fora tan gran, m'agradaria anar-hi. Cada nen que naixia era una emoció i una alegria més. Així va ser fins a arribar a més de cinc-cents. I entre ell tu, Antonio. Vaig falsejar el nom perquè la Gestapo no descobrís que eres jueu.
Uns pagesos catalans francesos treballaven uns bancalets d'escarxofes. No van sentir que un cotxe parava en el camí prop d'ells a causa de la tramuntana que bufava forta i xiulava. Un home ben elegant se'ls hi va acosta i, des del mateix camí, els va dir:
—De qui és aquest mas?
L'home senyalava una espècie de mas que semblava abandonat.
—És meu però mai no l'he fet servir. El vaig comprar en companyia dels bancals a un ex-alcalde de Perpinyà, ja feia molts anys
—Està en mal estat.
—Sí, la teulada està malament i tota l'ala esquerra està caient.
—Li compro la casa.
El pagès es va quedar sorprès, ja que mai no havia pensat treure'n cap profit. Al contrari, l'hauria deixat caure. Restaurar-lo era massa car. A part d'això, per què el volia? Era clar que l'home no li va donar massa voltes a l'assumpte. Només volia les terres i el mas li era ben igual. El va vendre de seguida.
El senyor del cotxe devia tenir un bon grapat d'euros perquè es va gastar prou diners per a comprar-lo i restaurar-lo a primeries de la dècada del 1990. Va quedar molt bé, digne de ser visitat. Ell va descobrir la sala d'estar amb una llar de foc. Ara volia descobrir la dona que el va ajudar a néixer i que va cuidar d'ell i de sa mare. Els mateixos pagesos li van dir que en el mas, que en altres temps havia sigut Le château de Bardou, hi havia estat una dona suïssa coneguda com a Elisabeth Eidenbenz.
Ell la va buscar. Va regirar cel i terra fins que va descobrir que residia a Àustria.
—Qui és vostè? —va preguntar la senyora Elisabeth—. Passi, passi i asseguis.
—Hola jo sóc l'Antonio. Crec que vaig néixer a Elna.
—Antonio? No en recordo cap —va dir ella que ja perdia facultats de memòria.
—Sí, senyora. Pensi una miqueta.
Ella es va posar la mà al front com si tractés d'arrancar alguna cosa del cap.
—Ah, sí. Tu ets l'Antonio, ja, ja! Vas nàixer a la Maternitat d'Elna on va arribar la teva mare embarassada.
Llavors la dona i ell es van abraçar i van treure llàgrimes de l'emoció.
Els dos van berenar un té i unes galetes. Ell li va explicar la seva vida després que al voltant de l'any 1944 els alemanys clausuraren la masia de la Maternitat d'Elna, situada a uns quilòmetres de Perpinyà.
La senyora Elisabeth era una mestra, membre de la creu roja de Suïssa, a qui li van oferir fer-se càrrec de la Maternitat d'Elna. Ella ho va acceptar i es va fer responsable fins que va ser tancada per la Gestapo en el 1944.
Ara, havent passat molts anys, ella va treure unes fotografies i tots dos van parlar de tots els nens i nenes que van néixer. Eren majoritàriament dones refugiades que anaven fugint de la guerra civil espanyola. Després de la derrota republicana, centenars de milers d'espanyols van fugir de les represàlies creuant els Pirineus. Quan arribaven a França eren portats als camps de concentració d'Argelers i Sant Cyprian situats entre canyissars, la sorra de la platja i el mar. En aquests llocs els homes eren torturats, les dones violades, i els francesos tiraven trossos de pa o bacallà i contemplaven com els refugiats es llençaven i es barallaven. Molts van morir per desnutrició, malalties i altres misèries. Qualsevol dona violada i embarassada estava condemnada a perdre el fill o, encara pitjor, a morir en el part.
L'última esperança era anar fins a Elna on Elisabeth Eidenbenz les ajudava. El primer que feia ella era donar aliments a les dones perquè estigueren fortes abans del part i que en acabant pogueren donar el pit a les criatures nascudes. Mares i fills tenien uns recipients on rentar-se a la vora de la llar de foc. També tenien menjar d'algun bancalet dels voltants i que les dones treballaven o tenien corrals amb animals.
Ara, en aquests moments, l'home del cotxe li diu:
—He comprat el mas d'Elna i l'he fet restaurar.
—Si no fora tan gran, m'agradaria anar-hi. Cada nen que naixia era una emoció i una alegria més. Així va ser fins a arribar a més de cinc-cents. I entre ell tu, Antonio. Vaig falsejar el nom perquè la Gestapo no descobrís que eres jueu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)